El rellotge del campanar

Era la  Fira de Maig, (la Gala, la del Jovent), eren uns dies alegres. Ho havia de ser per força: hi havia els venedors pels carrers, feia un sol radiant, hi havia teatre a la plaça, els carrers convertits en decorats de cartró-pedra, hi havia activitats pels nens, exposicions, esmorzar popular, bitlles al camp de futbol... i, per acabar-ho d’arrodonir, hi havia la visita al campanar tot just acabat de restaurar, amb una escala nova, tota llampant, amb un terrat fort i segur, per a poder-hi admirar el paisatge d’Alpens.

La nova escala de campanar .  Foto: Assumpta Marimon

Tot era perfecte. Però... jo no les tenia totes.

He de reconèixer que, malgrat les ganes que tenia d’anar-hi, em feia també una mena de mandra. Em mirava cada dia la bastida del campanar i pensava, sabia, que quan la traurien, que quan s’acabarien les obres, no em quedaria cap més remei i  ja no me’n podria estar d’entrar-hi.

I, llavors, m’imaginava com veuria el rellotge: el veuria allà, exposat, ell, tan digne, ell, tan especial, ell, tan “meu”, ell, convertit en una simple peça de museu. L’imaginava allà, immòbil, inert, sense vida, admirat per tothom, però inútil i absurd com ho són totes les peces de museu.

La realitat va ser força pitjor. El dia de la Fira, la gent feia cua, alegre, per a poder visitar les obres i la gent s’enfilava ràpida per l’escala, admirant, embadalint-se, gaudint del nou campanar... però passant pel costat del rellotge, ignorant-lo, sense veure’l, sense ni adonar-se de la seva presència. El rellotge era allà, al seu racó, darrera unes portes de fusta, ple de pols. El rellotge no era una peça de museu, era, només, una andròmina abandonada, sense cap interès aparent.

Se’m va fer un nus a la gola. Hauria volgut, però no vaig poder, explicar a la gent la importància d’aquella “andròmina”.  Explicar-los, per exemple que els entesos inclouen el rellotge d’Alpens en el llistat dels rellotges més importants de Catalunya, afirmant que va ser construït el s. XVIII, que es troba “ en perfecte estat de funcionament” (!), i que “Consta dels mecanismes habituals: la marxa, situada al centre amb escapament català i pèndol posterior, i les soneries dels quarts i de les hores” (E. FARRE, “El rellotge català”, 2008). “L’escapament català” és un sistema únic i exclusiu dels rellotges construïts a Catalunya durant els segles XVII-XVIII.

No vaig poder explicar-los tampoc que, durant anys i panys, el campaner i la seva família havien pujat cada dia, (cada dia!) l’antiga escala, estreta i costeruda, per tal de donar corda al rellotge que marcava les hores del poble. Explicar-los el meu record infantil de la iaia Dolors de Cal Campaner pujant de quatre grapes l’escala fins arribar al rellotge. De com anys més tard, l’Enric Pla i Campaña i el Ventura Prat el varen desmuntar, peça per peça, per tal baixar-lo i tornar-lo a muntar a on és ara i dotar-lo d’un sistema que “només” obligava a donar-li corda cada tres dies. De com en Lluís Montferrer, El Masot, amb la seva parsimònia habitual, m’havia explicat tots els secrets del mecanisme del seu pèndul, del seu escapament, del seu torn, de les rodes dentades grans, dels engranatges petits, de les palanques, les palanquetes... de la màgia que feia possible que cada quart s’accionés la palanca que... estirava la corda... que accionava el martell que... feia sonar la campana petita, una, dues, tres o quatre vegades. La força inesperada que sorgia quan tot començava a donar voltes i sonava la campana de les hores: una, dues, tres, quatre... i al cap d’uns minuts, tronem-hi, repetició de l’hora per si de cas algú s’havia descomptat.
 

Comentant les particularitats del rellotge amb el Ventura Prat -  Foto: Assumpta Marimon

M’hauria agradat parlar a la gent de les llargues, llarguíssimes estones que em varen caldre per a familiaritzar-me amb ell, per aprendre el seu funcionament, les seves debilitats, les seves manies, les seves virtuts, la seva sensibilitat respecte els canvis de temperatura, per aprendre que, indubtablement, sense cap mena de dubte, aquella màquina tenia ànima! Quan el posaves en marxa el rellotge esdevenia, gairebé, un ésser viu. Un ésser al que calia estimar, estimar amb totes les seves virtuts i amb tots els seus defectes.

Si, he dit defectes, perquè també en tenia. Em feia molta gràcia, per exemple, quan tocava les hores: quan tocava, posem per cas, les dotze, ho feia amb una clara arítmia. Les tres primeres campanades eren lentes i cerimonioses; la quarta, la cinquena i la sisena, en canvi, eren ràpides i lleugeres. S’aturava després una bona estona abans de la setena i d’aquí a la dotzena, ja tocava com podia, enmig d’esbufecs, esgotat de tant d’esforç. Jo sempre pensava que el rellotge era com la gent del poble, que és capaç de passar-se dies i dies sense fer gairebé res, fora de la monotonia del dia a dia per, de cop i volta (quan s’aproxima la Fira o la Festa Major), embrancar-se en una activitat frenètica que desemboca en múltiples actes que “s’han de fer”, (“S’han de fer!”) el dia de la festa: dansa, versots, ball, teatre, correfocs, bitlles, exposicions, gegants, sopars, dinars, esmorzars, vermuts, concerts... Els pobles són arítmics també!  Ho són com ho era el nostre campanar.

foto: captura de pantalla d'un vídeo penjat per l'Ajuntament d'Alpens

El rellotge tenia moltes xacres, tot s’ha de dir, els anys no passen en va. La meva mare sempre m’ho deia: “Un rellotge que no va bé, no serveix per res. Un rellotge ha de funcionar com un rellotge!”

Jo prou intentava defensar-lo davant seu i davant de l’Ajuntament de torn: “Només li cal una mica de comprensió - m’escarrassava - . Si li dediquem prou temps, si ens hi gastem una mica de diners per a refer-li les peces més atrotinades, encara pot funcionar molts anys!  Mireu, he trobat un rellotger que per pocs diners diu que el deixarà com nou...”   “Ui no, són massa diners! Això no pot ser”, em contestaven.

Jo me’n sentia responsable, em sentia hereu de totes les persones, generacions de campaners, que l’havien fet funcionar abans que jo. Sentia que totes elles em contemplaven i esperaven que continués la seva feina.

Malauradament vaig claudicar, vaig abandonar-lo i ara el rellotge és només una andròmina oblidada. Ara tornen a tocar les campanes, però ho fan accionades per un rellotge electrònic, d’última generació, fred, automàtic, impecable. Un rellotge que ja no precisa de cap campaner.

Malauradament, ara he de dir que jo vaig ser l’últim, l’últim campaner d’Alpens.

Ja veus tu, quin privilegi tan magre!

foto: Assumpta Marimon

Tres castells del Bisaura

Era un d’aquells dies que, quan obres la porta per sortir, si saps que aniràs sòl, et vénen ganes de fer-te enrere i  ficar-te de nou al llit: el torb havia emblanquinat les teulades, transportant les minúscules volves de neu que voleiaven des de la muntanya.

Però avui no aniria sòl. Feia molt de temps que tenia ganes de tornar a caminar amb el Paco. Feia molt de temps que esperàvem, (ell molt més que jo, sens dubte) que el seu maluc tornés a estar apunt per a poder fer una bona caminada. És al camí on ens varem conèixer ja fa uns quants anys i, en definitiva, és al camí a on ens agrada estar.

Per sort, de seguida es veia que el núvol de la rufa tot just arribava fins Alpens, sense anar més enllà. No seria pas aquest ventet el que ens aturaria, sinó tot el contrari!

Feia molt de temps que no escrivia “cròniques” de les meves caminades. La sensació d’escriure sempre el mateix m’havia fet creure que aquest era un “tema esgotat” que ja no donava més de si.

Però, “necessitat obliga” i, impensadament, em sorgeix la necessitat, les ganes d’explicar, d’explicar-m’ho, de deixar quelcom escrit com si fos una mena d’assegurança de vida. Quelcom que em permeti mantenir els records, sempre tan fugissers.

Així doncs, aquesta és la “crònica” de la sortida d’ahir:

 “Enfilem cap al Pla de Revell, des del Castell de Montesquiu, (“terreny de la Dipu”, com li agrada dir a ell) amb la mateixa il·lusió que tenen els nens quan surten d’escola a la tarda, amb gust del pa amb xocolata del berenar que s’intueix. La conversa ja fa estona que ha començat davant de l’esmorzar i del cafè amb llet de la Cugulera i ara continua com una cosa natural, intrínseca al fet de caminar. Com si el parlar formés part de l’essència més íntima del caminar. (Ai, si em sentís na Fada Cargolina!, penso. Què no em retrauria, amb raó, quan tantes vegades l’he sermonejada sobre les bondats del caminar en silenci!). Sens dubte hi haurà temps per tot avui, temps pel silenci i temps per les paraules i tot formarà part d’un mateix camí.

Pla del Revell ja ens comença a obrir horitzons: els Munts, Sora, Santa Margarida, la Plana de Vic... Fer  un camí de pujada és com obrir pacientment una persiana. Una persiana que no s’obre cap amunt sinó cap avall, alliberant límits, noves muntanyes que van traient el nas darrera d’altres muntanyes, com si fossin nenes petites que miren pels vidres d’una finestra, aixecant les puntetes dels peus per veure-hi una miqueta més enllà, una miqueta més... Nosaltres també ens esforcem per tal de poder albirar nous espais, intentant reconèixer-los, fer-los nostres per estimar-los.

Després ens enfilem, juganers, fins el Castell de Besora, agafant-nos a les cordes que, gent encara més juganera que nosaltres s’ha entretingut a posar als llocs més inversemblants,  per tal de fer possible un camí impossible.

Passem Santa Maria de Besora i continuem desgranant temes, preocupacions, alegries, enfadades, dubtes, confidències... i el Paco em va transmetent la seva confiança, la seves esperances, la seva visió sempre positiva de les coses.

Després de la Balma de Ferrers i del Pla de Marenyol, la rufa apreta de valent, el torb s’enrabia i ens obliga a tapar-nos bé. Tot pujant cap a Puig de l’Obiol, ens obliga a encongir-nos, mentre comencem a trepitjar la neu glaçada, caiguda dies enrere. El bramul del vent dins del bosc m’encongeix el cor, com sempre em fa, esporuguint-me una mica. Ara, explico al Paco que som al cim més alt del Bisaura, però aquest cim, envoltat d’arbres no sembla un cim, sinó un simple turonet al mig del bosc.

Buscarem els espais més oberts, els horitzons, el paisatge meravellós del Castell de Milany on, malgrat el vent i el fred, ens aturarem per a fer-hi un mos i per a gaudir d’aquest territori que la fortuna ens ha manllevat per a viure-hi. Eixamplarem la vista i el cor fins al  Rocacorba, Puig-sacalm, Montseny, Montserrat, Ensija,  Pedraforca, Cadí, Taga...

El torb continua bufant i, de moment, no veurem res pel cantó del Puigmal, però palpem directament la  muntanya, la sentim a la cara amb la neu que en davalla, incrustant-se a la pell, tal com fa amb els boixos i els ginebres, guarnint-los de gèlides flors blanques.

Baixem pels prats, per les bagues i les fagedes i em vénen ganes de  saltironar com si encara fos jove però em retinc, perquè ja no en sóc de jove, i també perquè no cal provocar, no cal exigir més esforços dels necessaris al fràgil maluc del Paco.

Després, el Morro del Quer una altra balconada, ens permet abocar-nos i gaudir de noves i fantàstiques perspectives: Llaés és com una cirereta encimbellada al capdamunt d’un gegantí pastís de múltiples capes; el Pedraforca ens pica l’ullet des del darrera de Puig-lluent, pel damunt de la carena de Santa Margarida i Puig-cornador, que s’adorm, davallant a poc a poc, fins ben a prop de Ripoll. Montserrat, sempre present, ens vigila més enllà del Castell de Besora i d’Orís i de Santa Llúcia i de... Per sobre del Pla de Marenyol veiem el Castell de Gurb i per sobre dels Munts veiem... No tenim gaire temps... mai hi ha prou temps per a buscar tots els racons, tos els llocs, tots els records, els espais més íntims.

De la mateixa manera, mai hi ha prou temps per acabar de dir-ho tot, de parlar de tot. M’adono que em quedaran moltes coses per a dir, potser perquè no seran avinents, potser perquè no acabaré de gosar, potser perquè el cansament, de mica en mica, es va apoderant de nosaltres i haurem de reservar forces per acabar de trobar el camins mig perduts, per a pujar els últims repetjons, aquells que sempre costen més de pujar, quan cal no pensar gaire i deixar que, simplement les cames i el cos, ja cansats, acabin de fer la seva feina.

Intentarem gaudir, encara, de la màgica claror de la baga dels Bufadors però, potser, l’espai sigui només una metàfora de tots els racons opacs que encara ens queden per dir, per a mostrar. Els forats dels bufadors són com remolins que xuclen les últimes forces, l’últim alè.

La Farga de Bebié és com un enderroc de nosaltres mateixos. Els edificis buits i abandonats ens miren amb tristesa de dies i dies de solitud. Intentem passar sense mirar-los gaire, sense mirar-nos gaire.

Arribarem de nou al castell de Montesquiu sabent que el dia ha estat meravellós però que no en tenim prou, que en volem més, que no podem desfer-nos de l’íntima necessitat de recórrer camins, junts. Camins que ens apropin una mica més a nosaltres mateixos, desconeguts de tot, encara, ignorants de tot, encara, però essencialment feliços, encara.

És per això que, quan arribem al cotxe, ja només queda una última paraula per dir-nos. És una paraula que sorgeix instintivament, espontània:

Gràcies! Gràcies per ser-hi!”

La muchacha indecible

"Lo visible y lo invisible se convocan el uno al otro: es verdad para el ojo, que se abre y se cierra; es verdad para el mundo, donde la flor está en la luz y la raíz en lo oscuro; la forma se revela, pero el deseo que la guía permanece oculto."

MONICA FERRANDO

La muchacha indecible.

Edit. Sexto Piso, 2014

 

Emmona 2014

La placa cendrosa del Pic de l’Infern s’aixeca, insolent, al meu darrera. Les clivelles del temps engrunen pedres que rodolen per les tarteres fins adormir-se als peus de l’Estany Negre. Al seu costat, l’Estany Blau es mira, des del fons de la vall, embadalit, el transitar incessant de corredors per la carena, com formiguetes esporuguides. Més avall encara, s’intueix l’Estany de les Truites. El blau de les seves aigües s’ha encomanat avui del color grisós de les roques de l’Infern; la vall de Carançà s’enfonsa en una boirassa que dissol el verd i el marró i el blau del paisatge.

M’assec a les pedres i menjo. A les cames sento el pes d’onze hores de camí. Les cuixes serven un clar record de cadascuna de les pujades i baixades que han fet avui, des de Sant Joan fins aquí.

L’Abadessa somriu, m’acarona. Ella coneix totes les meves febleses però calla, dissimula, em permet creure’m, (per una estona) un superhome: “Sou com nens!” em diu.

Els espadats ocres del Coll de  Noucreus, vergonyosos, s’amaguen al darrera del Cim de la Fossa del Gegant. Els seus colors em subjuguen, em dominen. Les seves pedres guarden un record ben viu dels set dies de lluita ferotge de Rotllà amb el gegant Ferragut. El camí de la carena giragonsa fins a la seva fossa. Ferragut amaga encara el seu tresor, cap pastor no l’ha trobat mai, cap excursionista, cap corredor. Ferragut va perdre la pedra que l’hi protegia la panxa i això l’hi va costar la vida, però la seva derrota va ser, de fet, una victòria: tresor, muntanya i llegenda seran sempre seus, mentre que el nom de Rotllà s’esvaeix com les boires que s’esfilagarsen per sobre la carena.

Més enllà de la Fossa, el Puigmal s’alça, majestuós. Cap a la dreta es distingeixen els cims de l’Olla: Finestrelles Noufonts, Eina...

Cap a l’esquerra la cresta de Rocs Blancs i Fontnegra davalla, decidida, cap a Núria. El Torreneules guaita com un guardià segur, protegint sempre el refugi de Comadevaca.

Al meu voltant, floreixen campanetes de blau intens, pur. Les myosotis de color rosa, tan petites, minúscules, treuen el cap enmig de lloses de pissarra. L’herba té encara el color cremat del fred de la neu. L’Abadessa m’acuita: “Va, que faràs tard!” Espera, l’hi dic, tot avui que corro, deixa’m una estona!

Coll de Carançà

Passen el Bodi i la Marta, corrent. Passa el Pau i el Marc Campal, que ha vingut a animar. Me n’adono que el sentit principal de la cursa no el dóna el camí sinó la gent: el més important del dia serà, sens dubte, l’abraçada del Josep, abans de la sortida, les encaixades del Miquel i del Xavier i del Blas i de tants altres amics del CEI tot pujant a Puig Estela; els somriures del Pau, els ànims de la Laura i la mirada clara del Marc, a Pardines.. I encara la preocupació del Pau tot pujant el Cerverís, els dubtes de l’altre Xavier al Coll de Tres Pics i la seva cara amoïnada al Coll de la Marrana; la força incombustible del Xeix, i l’atenció del Bodi a Bastiments, quan em quedava enrere. El crestejar feliç, envoltat d’amics pel Pic de Freser i de l’Infern. L’alegria immensa de trobar-me el Paco a Núria, que em queien les llàgrimes! I la seva cervesa freda com el gel, i el somriure càlid i acollidor de la Isabel. El mirar tendre de la Dolors, que devia estar tremolant com una fulla en el seu jardí del Puigmal, esperant-me en va. Les paraules assenyades de la noia de Coll d’Eina, i la saviesa del Marc del control de Núria, i els Jordis que pateixen i decideixen i arrisquen i resolen mil i un problemes des del seu punt de control de Sant Joan...

No cal que ens enganyem. Si ens apuntem a fer aquestes coses és, sobretot, per la gent. Per la gent que trobarem, amics antics i amics nous i amics que encara hem de conèixer.

El demés, camins, quilòmetres, muntanya, afany de superació, esport... tot, tot és secundari. Ep! Com a mínim això pensava jo, aquest dissabte a Coll de Carançà, tot fent l’Emmona!

intuïció

Tall trees in Georgia

Tall trees in Georgia

Ser

Agraeixo a Fede Arcos de “Paralelo 70” que m’hagi deixat la foto.

Quan vaig a muntanya

La Hivernal de Campdevànol

Feia temps que no escrivia cròniques de curses però aquesta vegada m’ha semblat que tocava fer-la, no tant perquè la gent em llegeixi, com per a mi mateix: per a ordenar idees i perquè no vull que la memòria, sempre tan sel·lectiva, no acabi distorsionant i modificant les sensacions que ara tinc.

Quan vaig acabar la cursa, vaig escriure un missatge a una bona amiga amb aquestes paraules: “esperpèntica, espectacular, demencial, cursa”, al qual ella em va contestar dient-me que les meves paraules eren contradictòries.

Llavors vaig pensar que ella devia tenir raó i que em calia rumiar-hi una mica...

Però el cas és que, avui, després d’haver-hi pensat i d’haver-hi dormit i reposat, continuo pensant que les tres paraules defineixen les sensacions que vaig tenir.

Espectacular, perquè els camins, el paisatge, la muntanya,  “l’embolcall de la cursa” és realment un espectacle que val la pena viure i gaudir-ne.

Esperpèntica, també. Quan es corre sota la pluja, amb les ulleres entelades, amb fang fins a les orelles, amb la gent agafant-se a les branques, a les pedres, a tot arreu, intentant (inútilment) mantenir-se dret, l’espectacle que oferim tots plegats, no deixa de tenir un punt de grotesc i de ridícul. En qualsevol cas, l’esperpent és un gènere que no em desagrada i, normalment, m’hi sento força còmode.

I, finalment, demencial. Tot i que fa força temps que tinc clara la discordança entre els dictats de la raó i el món de les curses de muntanya, crec que hi ha determinades línies vermelles que no s’haurien de passar o, en qualsevol cas, que jo no vull passar.

Són les línies (difuses) que separen els comportaments valents i agosarats del que és purament i simple temeritat.

La sensació que avui tinc és que, diumenge, al tram de la Covil  vaig passejar-me, irresponsablement, pel damunt d’aquesta línia vermella. La neu i les condicions climatològiques m’estaven dient a crits que “jo no havia de ser allà en aquell moment”. I que quedi clar que parlo de mi,  no dels altres participants ni de l’organització.

I quan analitzo i intento saber el perquè del meu comportament m’adono que les raons estan íntimament lligades (per molt que m’esforci a fer-me creure el contrari), al fet de portar un dorsal a la samarreta, al fet de posar-me en mans d’una organització que, suposadament, vetlla per la meva seguretat, al fet de deixar-me portar pel què fa tothom, oblidant-me de reflexionar i decidir jo tot sol què cal, i què vull fer: continuar endavant o girar cua.

I quan m’adono d’això em sento molt poc orgullós dels meus actes, de la meva cursa, independentment de com m’hagi trobat físicament o mentalment mentre corria i del temps que hagi pogut marcar.

I, és per això que cada vegada tinc menys ganes d’apuntar-me a curses, de posar-me dorsals i de sortir a “competir”: Competir, contra què? I, sobretot, “Per a què?”

Per cert, ens veurem a La Marató del Congost.

Espero que no hi hagi neu!

La fotografia, (manipulada) és  de Lluís Jaumejuan Bertran

La raó