Era un d’aquells dies que, quan obres la porta per
sortir, si saps que aniràs sòl, et vénen ganes de fer-te enrere i ficar-te de nou al llit: el torb havia
emblanquinat les teulades, transportant les minúscules volves de neu que
voleiaven des de la muntanya.
Però avui no aniria sòl. Feia molt de temps que tenia
ganes de tornar a caminar amb el Paco. Feia molt de temps que esperàvem, (ell
molt més que jo, sens dubte) que el seu maluc tornés a estar apunt per a poder
fer una bona caminada. És al camí on ens varem conèixer ja fa uns quants anys i,
en definitiva, és al camí a on ens agrada estar.
Per sort, de seguida es veia que el núvol de la rufa
tot just arribava fins Alpens, sense anar més enllà. No seria pas aquest ventet
el que ens aturaria, sinó tot el contrari!
Feia molt de temps que no escrivia “cròniques” de les
meves caminades. La sensació d’escriure sempre el mateix m’havia fet creure que
aquest era un “tema esgotat” que ja no donava més de si.
Però, “necessitat obliga” i, impensadament, em
sorgeix la necessitat, les ganes d’explicar, d’explicar-m’ho, de deixar quelcom
escrit com si fos una mena d’assegurança de vida. Quelcom que em permeti
mantenir els records, sempre tan fugissers.
Així doncs, aquesta és la “crònica” de la sortida
d’ahir:
“Enfilem cap al Pla de Revell,
des del Castell de Montesquiu, (“terreny de la Dipu”, com li agrada dir a ell)
amb la mateixa il·lusió que tenen els nens quan surten d’escola a la tarda, amb
gust del pa amb xocolata del berenar que s’intueix. La conversa ja fa estona
que ha començat davant de l’esmorzar i del cafè amb llet de la Cugulera i ara continua
com una cosa natural, intrínseca al fet de caminar. Com si el parlar formés
part de l’essència més íntima del caminar. (Ai, si em sentís na Fada Cargolina!,
penso. Què no em retrauria, amb raó, quan tantes vegades l’he sermonejada sobre
les bondats del caminar en silenci!). Sens dubte hi haurà temps per tot avui,
temps pel silenci i temps per les paraules i tot formarà part d’un mateix camí.
Pla del Revell ja ens comença a
obrir horitzons: els Munts, Sora, Santa Margarida, la Plana de Vic... Fer un camí de pujada és com obrir pacientment una
persiana. Una persiana que no s’obre cap amunt sinó cap avall, alliberant límits,
noves muntanyes que van traient el nas darrera d’altres muntanyes, com si
fossin nenes petites que miren pels vidres d’una finestra, aixecant les
puntetes dels peus per veure-hi una miqueta més enllà, una miqueta més... Nosaltres
també ens esforcem per tal de poder albirar nous espais, intentant
reconèixer-los, fer-los nostres per estimar-los.
Després ens enfilem, juganers,
fins el Castell de Besora, agafant-nos a les cordes que, gent encara més
juganera que nosaltres s’ha entretingut a posar als llocs més inversemblants, per tal de fer possible un camí impossible.
Passem Santa Maria de Besora i
continuem desgranant temes, preocupacions, alegries, enfadades, dubtes,
confidències... i el Paco em va transmetent la seva confiança, la seves
esperances, la seva visió sempre positiva de les coses.
Després de la Balma de Ferrers
i del Pla de Marenyol, la rufa apreta de valent, el torb s’enrabia i ens obliga
a tapar-nos bé. Tot pujant cap a Puig de l’Obiol, ens obliga a encongir-nos,
mentre comencem a trepitjar la neu glaçada, caiguda dies enrere. El bramul del
vent dins del bosc m’encongeix el cor, com sempre em fa, esporuguint-me una
mica. Ara, explico al Paco que som al cim més alt del Bisaura, però aquest cim,
envoltat d’arbres no sembla un cim, sinó un simple turonet al mig del bosc.
Buscarem els espais més oberts,
els horitzons, el paisatge meravellós del Castell de Milany on, malgrat el vent
i el fred, ens aturarem per a fer-hi un mos i per a gaudir d’aquest territori que
la fortuna ens ha manllevat per a viure-hi. Eixamplarem la vista i el cor fins
al Rocacorba, Puig-sacalm, Montseny,
Montserrat, Ensija, Pedraforca, Cadí,
Taga...
El torb continua bufant i, de
moment, no veurem res pel cantó del Puigmal, però palpem directament la muntanya, la sentim a la cara amb la neu que
en davalla, incrustant-se a la pell, tal com fa amb els boixos i els ginebres,
guarnint-los de gèlides flors blanques.
Baixem pels prats, per les
bagues i les fagedes i em vénen ganes de
saltironar com si encara fos jove però em retinc, perquè ja no en sóc de
jove, i també perquè no cal provocar, no cal exigir més esforços dels
necessaris al fràgil maluc del Paco.
Després, el Morro del Quer una
altra balconada, ens permet abocar-nos i gaudir de noves i fantàstiques
perspectives: Llaés és com una cirereta encimbellada al capdamunt d’un gegantí
pastís de múltiples capes; el Pedraforca ens pica l’ullet des del darrera de
Puig-lluent, pel damunt de la carena de Santa Margarida i Puig-cornador, que
s’adorm, davallant a poc a poc, fins ben a prop de Ripoll. Montserrat, sempre
present, ens vigila més enllà del Castell de Besora i d’Orís i de Santa Llúcia
i de... Per sobre del Pla de Marenyol veiem el Castell de Gurb i per sobre dels
Munts veiem... No tenim gaire temps... mai hi ha prou temps per a buscar tots
els racons, tos els llocs, tots els records, els espais més íntims.
De la mateixa manera, mai hi ha
prou temps per acabar de dir-ho tot, de parlar de tot. M’adono que em quedaran
moltes coses per a dir, potser perquè no seran avinents, potser perquè no acabaré
de gosar, potser perquè el cansament, de mica en mica, es va apoderant de
nosaltres i haurem de reservar forces per acabar de trobar el camins mig
perduts, per a pujar els últims repetjons, aquells que sempre costen més de
pujar, quan cal no pensar gaire i deixar que, simplement les cames i el cos, ja
cansats, acabin de fer la seva feina.
Intentarem gaudir, encara, de
la màgica claror de la baga dels Bufadors però, potser, l’espai sigui només una
metàfora de tots els racons opacs que encara ens queden per dir, per a mostrar.
Els forats dels bufadors són com remolins que xuclen les últimes forces,
l’últim alè.
La Farga de Bebié és com un
enderroc de nosaltres mateixos. Els edificis buits i abandonats ens miren amb
tristesa de dies i dies de solitud. Intentem passar sense mirar-los gaire,
sense mirar-nos gaire.
Arribarem de nou al castell de
Montesquiu sabent que el dia ha estat meravellós però que no en tenim prou, que
en volem més, que no podem desfer-nos de l’íntima necessitat de recórrer camins, junts.
Camins que ens apropin una mica més a nosaltres mateixos, desconeguts de tot,
encara, ignorants de tot, encara, però essencialment feliços, encara.
És per això que, quan arribem
al cotxe, ja només queda una última paraula per dir-nos. És una paraula que sorgeix
instintivament, espontània:
Gràcies! Gràcies per ser-hi!”
