Finalment hem trobat una solució al problema
dels refugiats.
Si.
Hem contractat al govern de Turquia perquè ens
faci la feina bruta, estem construint un nou mur infranquejable que ens permet
resoldre el “nostre” problema.
Heus aquí la notícia d’avui. Heus aquí la
solució. Blocs de formigó al mig del desert que ens permeten viure tranquils a
les nostres cases europees.
Ara el problema és només “seu”, dels altres. L’hem
allunyat de les portes de casa, apartat de les mirades massa sensibles, de la
gent massa crítica.
Aviat no sentirem a parlar de refugiats. Els
nostres polítics, tan eficients ells, han trobat la solució. Les dones, els
nens, els vells, els homes desvalguts i el “seu” problema deixaran aviat de ser
notícia.
Que s’espavilin! Si tenen por, que s’aguantin!
Si tenen gana, que es mengin una cama! Si moren, que morin.
La gent que fuig de les guerres, de les
nostres guerres organitzades en terres llunyanes, de les guerres alimentades amb les nostres
armes, dirigides pels nostres dirigents escollits “democràticament”, deixaran
aviat de ser el problema que ens truca a la porta, privant-nos del son
confortable dels nostres llits flonjos i calents.
Ara mateix m’avergonyeixo de ser europeu, de
formar part d’aquesta espècie de rates de claveguera, anomenada “home”. Ara mateix tinc ganes de
cremar l’ordinador, de cremar el cotxe, la casa, la roba. Ara mateix tinc
fàstic de mi mateix. M’estimaria més arrossegar-me per terra com un cuc,
despullat de tot, del meu confort, de la meva disfressa de moral, d’ètica;
màscares sàdiques que ens posem cada dia per amagar la baixesa dels nostres autèntics
instints depredadors.
Sens dubte, els llops són més decents que
nosaltres.
Valdria més ser una pedra, freda, dura,
inerta.
Almenys així, mantindríem un mínim de dignitat.
Almenys així podríem reivindicar el dret a
formar part d’aquest planeta.
Ara mateix, no hi tenim cap dret.
Ara mateix, no som res més que intrusos, usurpadors.
