dijous, 11 de febrer del 2016

Intrusos i usurpadors




Finalment hem trobat una solució al problema dels refugiats.
Si.
Hem contractat al govern de Turquia perquè ens faci la feina bruta, estem construint un nou mur infranquejable que ens permet resoldre el “nostre” problema.
Heus aquí la notícia d’avui. Heus aquí la solució. Blocs de formigó al mig del desert que ens permeten viure tranquils a les nostres cases europees.









Ara el problema és només “seu”, dels altres. L’hem allunyat de les portes de casa, apartat de les mirades massa sensibles, de la gent massa crítica.

Aviat no sentirem a parlar de refugiats. Els nostres polítics, tan eficients ells, han trobat la solució. Les dones, els nens, els vells, els homes desvalguts i el “seu” problema deixaran aviat de ser notícia.

Que s’espavilin! Si tenen por, que s’aguantin! Si tenen gana, que es mengin una cama! Si moren, que morin.
La gent que fuig de les guerres, de les nostres guerres organitzades en terres llunyanes,  de les guerres alimentades amb les nostres armes, dirigides pels nostres dirigents escollits “democràticament”, deixaran aviat de ser el problema que ens truca a la porta, privant-nos del son confortable dels nostres llits flonjos i calents.

Ara mateix m’avergonyeixo de ser europeu, de formar part d’aquesta espècie de rates de claveguera,  anomenada “home”. Ara mateix tinc ganes de cremar l’ordinador, de cremar el cotxe, la casa, la roba. Ara mateix tinc fàstic de mi mateix. M’estimaria més arrossegar-me per terra com un cuc, despullat de tot, del meu confort, de la meva disfressa de moral, d’ètica; màscares sàdiques que ens posem cada dia per amagar la baixesa dels nostres autèntics instints depredadors.

Sens dubte, els llops són més decents que nosaltres.
Valdria més ser una pedra, freda, dura, inerta.
Almenys així, mantindríem un mínim de dignitat.
Almenys així podríem reivindicar el dret a formar part d’aquest planeta.
Ara mateix, no hi tenim cap dret.
Ara mateix, no som res més que intrusos, usurpadors.

divendres, 22 de gener del 2016

Independències





"Existir es depender. No son las fronteras bien vigiladas las que garantizan nuestra sobrevivencia, sino los lazos que nos unen y nos atan a los demás.
(...)
... [Judith] Butler encuentra la fórmula para dirigirse a la herida que no ha dejado de sangrar, en su historia personal y en la del mundo; Israel y su política respecto a Palestina. En un libro de 2015 [2013], “Parting ways”, Butler plantea la clave de toda verdadera política: la convivencia. Y la convivencia tiene como condición no poder escoger con quienes convivimos. Toda política que se base en la selección y partición de nuestros “nosotros” respecto a otros que quedan fuera es una política de guerra y de aniquilación. Vivir dignamente es convivir con aquellos que no hemos escogido, nos gusten o no. Dice Butler que no se trata de que esta apuesta sea posible, sino de impulsar desde el pensamiento un imposible que altere los marcos de lo políticamente factible hoy.”
MARINA GARCÉS, “Filosofía inacabada”. pp 275-276. Galaxia Gutenberg, 2015



dimecres, 20 de gener del 2016

Insospitadament




Insospitadament,

el silenci,

que tot ho omple.

Buidor del silenci.

Absència present,

infinit proper,

microcosmos immesurable.


(escoltant Chopin)

dilluns, 4 de gener del 2016

Agonitzant

Agonitzant a la
seva presó
oblidarem gest i origen

De bracet
amb els nostres segrestadors
repetirem crits i consignes


Som majoria! direm.

És aquest mur

És aquest mur
que volem ens empari,
la paret que
ens empresona.

És aquest filat
que nosaltres posem,
la cadena que
ens esclavitza.

És aquest soldat
que nosaltres armem,
el terrorista que
ens assassina.

dijous, 10 de desembre del 2015

dijous, 26 de novembre del 2015

Paraula



Una imatge val més que mil paraules.

Una paraula val més que mil imatges.

Paraula.

dijous, 19 de novembre del 2015

Ara ve l’hivern



Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb una manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, potser mirarem la televisió, escoltarem música o llegirem. A fora hi farà fred i s’hi estarà bé a casa.

Ara ve l’hivern i, potser, els camàlics ens pujaran al camió, embolicats amb una manta,  mobles desnonats de pisos massa cars, capçals de llits desmuntats, calaixeres de calaixos buits amb olor de fotografies antigues, armaris que tenen com a únic tresor, un mitjó perdut; miralls opacs sense imatge, taules desparades, desesperades, trastos vells viatjant cap a un futur incert.

Ara ve l’hivern i, potser, estendrem la manta a la vorera d’una ciutat inhòspita. Exposarem les nostres mercaderies, fragments d’una vida de quincalla. Esperarem pacientment que algun turista desvagat ens compri alguna futilesa, somnis infantils de terres llunyanes. Quan vingui la policia, cridarem “Aigua! Aigua!” i ens escaparem corrent, amb totes les nostres esperances embolicades a la manta, fins que, dues o tres cantonades més enllà, l’estendrem de nou, sempre amb por, sempre persistents, aferrats a la manta com a única possibilitat palpable.

Ara ve l’hivern i, potser, ens abrigarem amb una manta bruta, freda, xopa, amarada de pluja, i ens asseurem aquí mateix, al mig del fang, al mig del camí, just al davant la tanca, al davant d’aquest policia malcarat i mal educat que ens barra el pas, que ens aparta amb la culata del fusell. Esperarem que es compadeixi de nosaltres i ens deixi passar. Que ens deixi seguir el nostre camí cap a l’abisme, cap aquesta nit plena d’esperances i de pors que tenim davant nostre.

Ara ve l’hivern i, potser, arrossegats pel mar, ens amortallaran amb una manta a la platja lluminosa d’una illa desconeguda. Una illa amb noms de ressonàncies antigues, simbologia d’una cultura i d’un saber que mai seran els nostres. No hi haurà més camí. Ja no serem mai més exiliats ni viatgers. No serem emigrants ni refugiats sense refugi. 
Serem, definitivament, rebuig, escombraries, escorrialles, fems, adob: els nostres cossos assaonaran una terra ignota, ingrata, inhòspita, indiferent.
Caurà la neu damunt nostre i el paisatge serà bell i poètic.

Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb una manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, potser mirarem la televisió, escoltarem música o llegirem. A fora hi farà molt, molt fred i s’hi estarà tan bé a casa!

dissabte, 14 de novembre del 2015

Quan ens cremin les mans



Quan ens cremin les mans
sabrem tot l’horror
que hem escampat pel món.

Quan ens cremin les paraules
sabrem tot el dolor
que ens alimenta.

Quan ens cremin els ulls
sabrem tota la indiferència
de la que som capaços.

Llavors,
escriurem
un
poema.

dilluns, 9 de novembre del 2015

VOLDRIA



 

-    creure’m que la CUP està fent canviar les coses
-     creure’m que ens podem “desconnectar” del govern espanyol, només dient-ho.
-     creure’m que hi ha una ampli sector de la societat catalana disposada a fer el què calgui per a aconseguir la independència, incloent-hi la desobediència civil.
-     creure’m que la independència és indispensable per a aconseguir una societat més justa.
-     creure’m que hi ha legitimitat democràtica sense tenir una majoria de vots.
-     creure’m que els convergents, de cop i volta, han capgirat el seu cervell i ara volen el què no han volgut durant anys i panys.
-     creure’m que és possible fer un país nou i just amb la mateixa gent que ens ha governat, robat i enganyat durant anys i panys.
-    creure’m que no ens estan enganyant una altra vegada.
-    creure’m, que ara, el senyor Mas i els convergents no volen, com sempre volen per damunt de tot, mantenir-se al poder costi el què costi
-    poder-me il·lusionar amb els discursos de la CUP com ara el d’avui al Parlament
-    poder-me impregnar d’una minúscula part de la seva força i convicció.
-    poder-me imaginar que, tot plegat, és un somni possible.
-    poder deixar de pensar que, tot plegat, no és una gran pèrdua d’esforços i, el què és pitjor, de temps.
-    poder deixar de pensar que, tot plegat, acabarà molt malament.


I, finalment,

Voldria creure’m que hi pot haver una altra manera de poder. Perquè s’ha de poder.

9 de novembre de 2015; segon 9N de la història catalana; primer dia d’una setmana històrica histèrica; enèsim dia d’un procés cap a no se sap on.