dimecres, 2 de setembre del 2015

Famine Memorial






L’any 1846, el capità William Scott, irlandès, mariner retirat de 74 anys, va decidir deixar la seva vida tranquil·la i organitzar un viatge en vaixell des del port de Dublín fins a New York.

El dia de Sant Patrick, el vaixell, anomenat “Perseverance” va salpar del moll de la “Custom House”, l’edifici de la duana del port, amb 210 passatgers irlandesos que varen arribar sans i estalvis a New York el 18 de maig de 1846.

Aquests varen ser dels primers irlandesos que varen emprendre el camí de l’emigració, forçats per la Gran Fam (“Great Hunger”) del segle XIX irlandès, provocada per la nefasta política econòmica de Anglaterra que entregava la propietat de la terra cultivable als aristòcrates anglesos i obligava als parcers irlandesos a subsistir amb el monocultiu de les patates en les terres de pitjor qualitat.

La crisi va esdevenir quan una plaga va matar les patates. Es calcula que varen morir més de dos milions de persones en molt pocs anys. Mentre les patates morien, (i amb elles els persones),  els camps de cereals estaven perfectament, però els irlandesos no podien accedir a aquest aliment només a l'abast dels anglesos.

A part dels morts, uns altres dos milions d’irlandesos varen haver d’emigrar, especialment a Amèrica. Entre morts i migracions, Irlanda va perdre una quarta part de la població en molt pocs anys.



Aquest fet resta molt viu en la memòria històrica irlandesa.



Aquest agost he tingut el privilegi de poder visitar Irlanda i, d’entre les moltes coses inoblidables que he pogut viure i visitar, sens dubte, la que quedarà més marcada en la meva memòria serà la visió de l’escultura de Rowan Gillespie, anomenada “Famine” i situada al port de Dublín, al costat de la “Custom House“.



Amb els seus bronzes, Rowan Gillespie ha escrit un missatge molt clar en un llenguatge universal que tots podem entendre. Els rostres, els ulls, les boques, les dents, els cossos i les mans ens parlen de la misèria humana portada a l’últim extrem, al límit.

Moltes de les figures miren cap amunt, com si busquessin un últim bri d’esperança. L’esperança que els empeny a continuar caminant. Hi ha però una noia, amb els braços caiguts, amb els ulls abatuts, que és com un preludi clar de l’últim sospir, del moment just abans de morir.

Hi ha també l’home que porta un nen difunt. La seves cares són com  monstres, nen i pare han deixat de ser ésser vius, malgrat el pare continuï caminant esmaperdut.

Fins i tot el gos cadavèric acaba de fer-nos entrar en aquesta dimensió del no res, del tot perdut, de l’última baula de la vida.



Cada una d’aquestes figures del moll de Dublin ens parla dels emigrants irlandesos del segle XIX, però ens parla també de tots els emigrants d’avui i d’ahir, dels emigrants de sempre. De tots els emigrants que veiem cada dia a la televisió, a internet i als diaris, lluitant per creuar murs, barreres, filats espinosos... lluitant per aconseguir una vida digne.



A Irlanda van morir més de dos milions de persones i van emigrar uns altres dos milions. Aquest fet ha marcat amb foc la història d’aquest país, i hi és ben present encara avui. Doncs bé, segons ens diuen els diaris, per exemple, els refugiats per la guerra de Síria són ja més de 4 milions i el nombre de desplaçats supera els 10 milions de persones.

Els diaris, aquests dies, ens parlen insistentment dels refugiats sirians i sembla que han oblidat tots els altres, els que “només” es desplacen “per motius econòmics”: els que moren al Mediterrani, els que moren a les fronteres dels Estats Units, els que moren a les múltiples barreres que separen els privilegiats (nosaltres) dels oblidats, afamats i perseguits.



Vaig fer moltes fotografies de l’escultura però avui encara em semblen poques. Voldria poder transmetre els sentiments que em va despertar però em temo que m’és impossible: La necessitat imperiosa d’acostar-m’hi de tocar-les, d’abraçar-les. Tot plegat és difícil d’expressar, les paraules es queden molt curtes.



Però, a on no arriben les paraules haurien d’arribar els fets: no podem quedar-nos de braços plegats, també els nostres actes ens fan culpables. La nostra inacció, la mandra, el conformisme, “l’ara no toca”, tan fàcil de dir i de practicar, ens assenyalen directament com a responsables.



I, a tot això em pregunto què hi diuen els programes electorals del 27-S. Aquestes eleccions “tan” importants per a la nostra petita història ens deixaran temps per a adonar-nos del què està passant pel món, però també ben a prop de casa nostra? Aquest és un altre dels temes que, per acció o per omissió, també decidirem el 27S.