Mal de ventre ( i no
parlo del grip)
Sempre m’ha fet
molta ràbia la facilitat amb la que la dreta és capaç d’unir-se per a
aconseguir els seus objectius. En contraposició, l’esquerra, en general, sempre
ha tingut enormes dificultats per a la lluita unitària. Potser és que, en el
primer cas, els objectius sempre estan molt clars mentre que, en l’altre, costa
de definir-los. Sembla que no hauria de ser així, però ho és. Les mancances ( i
les injustícies) del sistema són molt òbvies i costa d’entendre que no ens
puguem posar d’acord a l’hora de combatre-les.
Encara més que això,
em fa mal de ventre veure com grups, partits o persones que suposadament
lluiten per aconseguir una societat més justa, (crec que podem definir
“l’esquerranisme” així) acaben recolzant a partits declaradament de dretes.
No estic parlant,
ara mateix, del PSOE. Al cap i a la fi el desencís respecte d’aquest partit ve
de molt lluny, de fa ja molts anys. Penso, per exemple, en l’època de la LOAPA,
en la campanya de la “OTAN de entrada NO” i tants altres episodis.
Si que parlo, per
exemple, dels companys de la CUP, del mal que em fa veure com, en nom d’un
suposat procés que ens ha de portar a una suposada independència, acaben fent
possible que ens governi la dreta més rància, ultraliberal, reaccionaria, que
actualment ocupa el govern de la Generalitat.
Si que parlo, per
exemple, dels companys de “Vic per a Tots” que en nom d’uns suposats beneficis
socials per a la ciutat, acaben recolzant a aquesta mateixa dreta, rància,
ultraliberal, reaccionària, que actualment ocupa el govern de la ciutat de Vic.
Veure-ho em provoca
ràbia, mal de ventre i desencís.
(carta publicada al 9Nou el 04/11/16)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada