Ets la part de Mi que no sóc:
et reconec en el mirar,
en la manera de fer, de
moure’t.
Et reconec en el gest
impensat,
en la paraula que dius i
en la que calles.
Ets la part de Mi que no
sé:
et trobo pels camins, per
les ciutats,
et trobo a les terrasses
dels cafès, a les esglésies,
a les places, a les
mesquites, als camps de futbol,
a les fàbriques, als
carrers.
Ets la part de Mi que no
veig:
aquella part que ni tan
sols imagino,
la que vull i la que no
vull. La bona i la dolenta.
(Si és que hi ha part
dolenta)
Ets la part de Mi que
plora, la que pateix,
la que mor de tristesa.
Ets la part de Mi que riu,
la que gaudeix
amb alegria de la joia de
viure.
Ets la part de Mi que mor
cada dia, sola.
La part de Mi que neix
cada dia, sola.
La que s’ofega, la que té
set,
la que cau de les
bastides,
la que cau al sofà, esgotada, cada
dia.
La que, malgrat tot,
continua treballant, treballant, sempre treballant:
Pels fills, pels pares,
pels nets...
Ets la part de Mi que
s’oblida d’ella mateixa,
la que pareix i la que fa
de llevadora,
la que guareix, amb
tendresa infinita,
totes les ferides del món:
les de les plantes,
les de les roques, les
dels animals,
les ferides de la gent,
les de l’Esperit.
Ets la part de Mi que no
sóc
i, sense tu, no sóc:
Sóc quan Som.
2 comentaris:
Ets poeta. I la poesia és vida.
Ets la part de mi que, a vegades, escriu el que penso.
Publica un comentari a l'entrada