Potser no t'ho creuràs

Potser no t’ho creuràs, segurament no ho entendràs, però avui m’has fet plorar.

Com tants dies, com molts, avui he pujat a Sant Pere de Serrallonga. Em sento tant d’aquest lloc! És un espai màgic, espiritual, diria. La seva esplanada del darrera, l’església, tan petita i  modesta, tan integrada en l’espai, en el bosc, en la muntanya.

M’agrada anar-hi, seure, badar, respirar. M’agrada netejar les males herbes del davant de la porta, veure que el lloc es manté endreçat...

Entén-me, no és que consideri que hi tingui cap dret especial per sobre dels altres. Crec que és un espai de tots i de totes, sobretot de la gent d’Alpens, però també de molta d’altra gent. No és un sentiment de propietat, és un sentiment de pertinença, de pertànyer tu al lloc.

Segurament que a tu, que no sé qui ets, et passa quelcom semblant, segurament que també hi vas molt sovint.

Avui també hi has pujat. Avui has anat a Sant Pere de Serrallonga amb el teu exèrcit de salvació nacional i hi has plantat la bandera, al costat de l’església. I, suposo que n'estàs molt satisfet. Com els herois de les pel·lícules, com els de les pintures, els de les escultures, els de les novel·les èpiques que, enmig de fum, canons, foc i bales, aixequen la seva bandera al cim dels turons, de les muntanyes i exclamen: “Això és nostre!!” i, després de la seva conquesta dolorosa, en comencen la defensa aferrissada, no menys dolorosa.

Ras i curt, la teva bandera no em representa. Ni la teva, ni la dels altres ni la dels de més enllà. A mi, els únics colors que em representen són els de la roba estesa, els dels arbres que em parlen de la tardor, de la primavera, de l’hivern. Aquestes són les meves banderes.

Això, no fa pas que no m’estimi la meva terra i la seva gent i la seve(s) culture(s) amb tota l’ànima, amb tot el cor, tot el contrari.

Avui tu, amb les teves raons, (que són moltes i  molt fermes, d’això no en dubto) has fet que em sentís una mica exclòs d’aquell lloc, com si m’haguessin envaït. Segurament no m’entendràs, ja ho he dit, però és així.

Repeteixo, ja sé que tens moltes i molt fermes raons, però és així.

T’he de confessar que m’han vingut ganes de treure-la, (hauria estat fàcil) però no és això. No vull pas començar, jo també, una “guerra de banderes”. Ja en tenim prou, massa, de guerres de banderes.

Només em pregunto, era necessari, era absolutament necessari?

No hi ha manera humana de deixar un “espai lliure de banderes”?

Un espai en el que tots ens hi puguem sentir a gust, com a casa, independentment de qui siguem, de com siguem, d’on vinguem, del què pensem.

Tan difícil és?