Mirem-nos als ulls.
Mira’m i passem junts les set portes,
els set espais a cel obert.
Obrim tots els possibles,
fem tots els impossibles.
Hi ha paraules noves
per escriure, per dir, per cantar.
Imposem les mans en aquest
nostre cos mai viscut,
en aquesta pàgina en blanc.
No ho sents?
Hi ha un perfum desconegut, exòtic.
Hi ha sons per estrenar, melodies mai imaginades.
Hi ha una escalfor que s’encén en els pous de les pupil·les:
en veig les guspires, el foc, la llum transparent,
la claror que floreix.
Obrim les finestres,
pintem de blanc les banderes,
de colors nous els boscos,
els camins incerts, els carrers,
les cases, els núvols, l’aire!
Mira la tarda!
Mira el vent!
És justament ara,
és exactament ara i aquí
quan el temps i l’espai infinits s’expandeixen.
L’infinit és ara i aquí,
en el mirall
d’aquest teu jo que em mira,
d’aquest meu tu que em veu,
d’aquest nosaltres que som,
que pregunta, explora,
es deleix, assaboreix,
respira, plora, riu, viu.
1 comentari:
Exactament això.
Publica un comentari a l'entrada