Vibracions

A vegades caus en un pou.

En un pou fred, profund, fosc, com la majoria de pous.

Costa de sortir-ne, del pou. Les seves parets son llises, no saps a on pots agafar-te. La foscor t’envolta, en prou feines veus res i, com més et mous, més t’engoleix, més t’enfonses, com si el fons del pou fos d’arenes movedisses.

A vegades vius en el pou durant dies, sense saber-ho, sense adonar-te’n. També pot passar que, aparentment, hi estiguis prou bé al pou o, potser, que et sembli que no hi ha res més que el pou, que l’única vida possible és allà baix, allà dins.

Hi ha moltes coses que et poden fer caure al pou: la por, la mandra, la ràbia, la culpa... Tota una motxilla molt pesada que has d’arrossegar, que t’enfonsa, que et fa enfadar i enfrontar amb tot i amb tothom. La sensació és que tot et va a la contra: la gent, les coses, els esdeveniments, el món. De fet, ets tu mateix, que et portes la contrària, però no te n’adones, dones la culpa als altres. Com més t’enfonses al pou, més t’odies a tu mateix i més enfadat estàs amb els altres.

Dins del pou, els àtoms del teu cos vibren lentament, hi ha una vibració molecular d’intensitat baixa. Més aviat sembla que els àtoms estiguin adormits, com si,  sense esma, s’arrosseguin, feixucs. La depressió no és (només) psicològica, és (especialment) física: l’energia queda estancada, aturada, no pot fluir, la vibració queda esmorteïda.

L’energia estancada, tendeix a solidificar-se: inicialment pot tenir una textura pastosa, com de lava volcànica en procés de refredament. A la llarga, pot esdevenir dura com la ceràmica, com el granit. Aleshores, l’energia, la pedra, es manifesta en forma de dolor. Dolor corporal, dolor físic i dolor psicològic que es fa palès a la part del cos més feble, en allò que tenim més desprotegit, més desgastat, més cansat: l’esquena, el fetge, l’estómac, les cervicals...la ment, l’ànima.

No podem desesperar: és precisament aquí a on podem aprendre, a on podem créixer, expandir-nos.

A vegades costa d’entendre, això. "De què serveix el dolor?" ens preguntem, enfadant-nos. “Sóc molt feble”, ens censurem. “No tinc remei”, claudiquem.

Les eines, els mitjans, són múltiples i diversos, i cadascú ha de trobar quins mètodes li van millor, però l’objectiu és sempre el mateix: aconseguir vibracions més altes.

Només situant-nos en una vibració superior aconseguirem sortir dels pous. Com a persones i com a societat.

Els cossos desgastats a vegades són recuperables i a vegades no. Però les persones, el seu esperit, sempre poden enlairar-se, créixer, sortir del pou.

En realitat, el pou és el camí. És precisament en el pou a on podrem aprendre, a on podrem, (deixeu-m’ho dir així, sense embuts) descobrir-nos, saber-nos part de la divinitat manifestant-se, encarnant-se.

Alpens, 17-3-2020, quart dia del confinament.