El gallaret que volia ser una rosa.

Dedicat a la Ilduara, neta de la Mercè.
Títol, encàrrec i fotografia de la Roser.

La tendresa neix als pètals dels gallarets. Dels gallarets que volen ser com les roses però no volen que sigui dit. Els gallarets que s'estiren i s'hi emmirallen, imiten el seu gest i el seu posat tot dient-se:

"Què té ella que no tingui jo? Si som ben iguals! Espines? Qui vol espines? Sóc pacifista jo! No cal que em defensi de res jo, a mi tothom m'estima! Mireu, el meu vermell és tant o més intens que el seu. Jo he sigut poll i gallina i gall! I ara sóc el gallaret més formós de la margera! Què ha sigut ella, de jove? Un capoll tímid i poruc! De què es fa veure? A mi no em calen ni dracs, ni cavallers ni princeses bledes! Em poso així i aixà, m'estarrufo tot...  i sóc tant bell com ella!
I encara més, jo puc curar la tos dels humans i fer-los dormir i reposar. No ho sabíeu? Doncs sí! . Què sap fer la rosa? No res, entabanar-los amb històries d'amor i tonteries. Quines bestieses! "

La tendresa neix als pètals del gallarets. Dels gallarets que neixen ben cofois a les margeres inhòspites, als camps oberts, als rostolls, a les pastures. Dels gallarets, que quan es fa fosc, escolten embadalits els concerts de les granotes properes, convençuts que canten expressament per ells, de tant bonics com són.

I a les granotes, quan els veuen, la tendresa se'ls hi encomana.