 |
| Grafitti de Vic |
Ara mateix, fent cassoleta amb les mans,
la tristesa recull el dolor,
aigua bruta, sangonosa,
que et baixa per les canaleres
dels ulls avergonyits.
Pot germinar el perdó,
en la saba de la por?
No és, més aviat,
la mesquinesa de sempre?
Germinen, les ortigues del pit?
Germinen, els còdols?
L’abisme de la nit retorna
paraules dites,
pendents de sentit,
signes de la rancúnia,
alfabets mai descrits,
grafies sutzes de sons obscurs.
No hi ha temps, ni tempesta,
per esborrar-los.
Tot el contrari,
el silenci dels anys t’és plom a la gola,
la infàmia és una llet agre, de fel,
que et regalima
per la comissura dels llavis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada