Dels que no podran votar

El passat divendres, dia 18, el 9 Nou d’Osona em  va publicar la versió reduïda d’aquest article.

El penjo ara amb tota la seva “palla” que vaig haver de suprimir per tal que l’article fos publicable en aquell mitjà.

“Les dones, els esclaus i els estrangers no són ciutadans”. Sona malament oi? Encara sort que és una sentència de la Grècia Antiga, de 400 anys abans de Crist! Actualment les coses han canviat. Però..., han canviat del tot? Ara no entraré en la qüestió de les dones ni en la dels esclaus, que seria un altre article, però si que voldria parlar del tema dels “estrangers”. Em sembla que, en aquest sentit, les coses no han canviat gaire.

Si fem cas del diccionari, “ciutadana” és una “persona que, com a membre d’un estat té uns drets i uns deures civils i polítics”. Des del punt de vista dels deures no hi ha problema, sabem que qualsevol que visqui en el nostre país té la obligació de complir amb tots els deures que l’estat dicta.

En general, les constitucions posteriors a la revolució francesa identifiquen l’exercici dels drets polítics, la ciutadania, amb la nacionalitat. Ser “nacional” o “estranger” marca una diferència clara pel que fa als drets civils. De fet, fins a la segona meitat del segle XX, els estrangers de la majoria d’estats europeus no tenien reconeguts drets tan bàsics com els d’associació, reunió, manifestació, sindicació o vaga. A Espanya, per reconèixer alguns d’aquests drets, van caldre dues sentències del Tribunal Constitucional dels anys 1987 i 2007!

Identificar ciutadania amb nacionalitat permet excloure als estrangers del nucli de relacions entre l’estat i la persona. Aquesta exclusió es concentra fonamentalment amb l’exclusió dels estrangers del dret al sufragi, tan actiu com passiu, és a dir, exclusió al dret de votar i al de ser candidat i votat. Tot i això cal dir que hi ha matisos. Matisos que creen tot una estratificació de les persones “ciutadanes” en diferents categories.

En primer lloc tenim els “nacionals” que gaudeixen de tots els drets i que, un cop acomplerta una certa edat, poden votar i ésser votats en tota mena d’eleccions. Fixem-nos que el límit d’edat ja suposa una exclusió de tots els joves, cosa que ens donaria peu a discutir quin ha de ser aquest límit: 16, 18, 21 anys? Aquest no és un fet menor ja que, donar veu a la joventut, implica canvis en allò que els candidats hauran de proposar per tal d’atreure a un potencial electoral més o menys jove.

En segon lloc, ens trobem amb un grup de característiques singulars com són les persones estrangeres comunitàries. Des del tractat de Maastricht de 1992, qualsevol ciutadà d’un país de la Comunitat Europea té dret a participar a les eleccions locals i europees en el lloc a on tingui la seva residència. És com si fossin “nacionals” però poquet.

Una tercera categoria està formada per les persones estrangeres extracomunitàries que tenen dret a vot a les eleccions municipals. Podríem dir que aquestes persones són una miqueta “ciutadanes” però no gaire! Per tenir aquest dret (aprovat a Espanya l’any 2006, en bona part gràcies a la insistència de grups parlamentaris d’esquerra com IU-Iniciativa per Catalunya), aquestes persones han de complir tres requisits: el primer, haver complert un període de residència “legal” (5 anys); el segon, que hi hagi un conveni de reciprocitat amb el país d’origen. És a dir, que si un ciutadà espanyol resideix en aquell país, també ha de poder votar en les seves eleccions locals. Això implica, per exemple, que les persones que procedeixen de països que estan sota una dictadura a on no es pot votar, doncs, quan resideixin a Espanya, tampoc podran votar a les eleccions municipals! És com si se’ls hi imposés una mena de càstig pel fet de procedir d’un país que no “és prou formal”. El tercer requisit és estar inscrit en un cens especial d’estrangers. Tots aquests requisits limiten i molt el nombre d’estrangers que finalment podran exercir aquest dret de participar en les eleccions municipals.

Finalment tenim el grup de les “altres”, les persones a les que no es reconeix la ciutadania perquè són estrangeres extracomunitàries sense permís o amb un permís que no ha complert els 5 anys. Més o menys com a l'Antiga Grècia, no es pot dir que haguem evolucionat gaire. Fixem-nos que el fet de tenir permís (de “tenir papers”), actualment està molt lligat al fet de poder tenir un contracte de treball i que, perdre la feina, per un estranger, pot suposar en molts casos perdre el permís de residència, passar a ser una “il·legal” i poder ésser expulsada del país en qualsevol moment.

O sigui que, això de la “ciutadania” és un privilegi que s’atorga a les persones en diferents graus i que comporta una estratificació segons els drets que es tenen reconeguts. El concepte de “ciutadania” és, per tant, un concepte fonamentalment polític i que, com a tal, depèn de les decisions que prenguin els governants.

Crec que no ens equivocaríem de gaire si diguéssim que la diferenciació de les persones segons el seu “estatus legal” comporta també una diferenciació segons les classes socials a què pertanyen. Està clar, per exemple, que de “sense papers”, a les classes socials privilegiades, no n’hi ha gaires.

Hi ha, es clar, un camí per accedir a la ciutadania plena per part de les persones estrangeres que és el d’adquirir la nacionalitat. Però el camí per a “naturalitzar-se” (quina paraulota, Déu meu!) depèn del procés legalment establert. Actualment a Espanya cal una residència prèvia de 2 anys per a la majoria d’iberoamericans i de 10 anys pels altres. És una altra manera de diferenciar i estratificar les persones segons el seu origen. A més, per aconseguir la nacionalitat, cal superar un “examen” en el que la persona ha de demostrar el seu grau d’integració. Examen que, en última instància, sempre tindrà una resolució totalment subjectiva que dependrà del funcionari que ha de resoldre la sol·licitud. Cal dir que, curiosament, actualment, moltes persones estan optant a nacionalitat, no pas per integrar-se en el nostre país, sinó com a porta de sortida per a buscar feina a altres països de la Comunitat Europea.

És curiós constatar que es dóna la paradoxa que es reconeix la nacionalitat espanyola a grups de persones que mai han residit a Espanya (com és el cas del fills i filles dels emigrants espanyols que fa anys que resideixen a l’estranger, o com és el cas de les persones que “compren” la nacionalitat a canvi d’una determinada inversió en el país) mentre es nega a altres grups efectivament residents en el territori - fins i tot des del seu naixement -.

En contraposició a aquest status quo, cada vegada es fa més evident que la pertinença a la societat és fonamentalment un vincle social que no depèn de la nacionalitat sinó que està basat en fets socials com treballar, residir, assentar-se amb la família, participar en la vida social i cultural, etc. La inclusió i la integració de tots els membres és un imperatiu moral per tota societat que es vulgui ètica i democràtica. Per tant, l’exercici de la sobirania s’ha de traslladar a totes les persones residents en el territori, amb independència de la seva nacionalitat.

En front de la lectura més tradicional que posa la integració política com a requisit per a la concessió del sufragi actiu i passiu, cada vegada es fa més evident la necessitat d’una lectura que inverteix l’ordre dels factors: és precisament amb el reconeixement del dret de sufragi com afavorirem millor la integració política i social.

Cal recordar que la integració no és un procés amb un inici i una fi predefinits, sinó que és un procés més o menys llarg que implica un mutu reajustament dels immigrants i de la societat que els acull. Reajustament que suposa, de ben segur, un mutu enriquiment en tots els sentits.

Aquesta opció pot semblar agosarada per a certs sectors de la nostra societat, però és evident que el futur va per aquest camí.  És per això que trobo molt encertat que “Catalunya Si que es pot” l’hagi inclòs en el seu programa electoral indicant que “S’ha de buscar l’eina legal adequada per a garantir el dret a vot a tota la població resident sense restriccions burocràtiques.”

Catalunya ha de tenir incidència política en aquest procés que ha de garantir la participació política de la població estrangera. Participació activa i participació passiva, és a dir, exercint el dret a vot en tota mena d’eleccions, consultes, plebiscits, i/o referèndums, i exercint el dret a presentar-se com a candidats /candidates, si aquest és el seu desig.

Aquesta és una de les moltes raons per les que, el proper 27 de setembre, jo també votaré a “Catalunya Si que és pot”.

Uf!

Uf! D’un temps ençà, anar per aquest nostre país sense embolicar-se convenientment amb una bandera estelada pot resultar una feina força feixuga. Sembla com si l’independentisme s’hagués convertit en una mena de fe miraculosa que ens ha de salvar de tots els mals. Una fe que s’estén com una gran ventada per tot el territori. Es fa difícil esquivar els membres d’aquest exèrcit d’acòlits que per tot arreu et van recitant les pregàries i et van convidant a participar en els seus ritus, dels que no pots defugir si no vols ésser considerat com un pecador o, encara pitjor, un terrible botifler digne d’escarni públic. Aquesta setmana, amb l’onze de setembre pel davant, la cosa està arribant al paroxisme. No em vull ni imaginar què ens espera d’aquí a les eleccions del 27 de setembre! Uf!

D’altre part, pel cantó de ponent, arriben uns aires que, amb idèntica insistència, ens van recordant tots els mals que ens cauran a sobre per culpa, precisament, de la independència. Són com una mena de contrareformistes religiosos que ens van recordant la terrible maldat de l’anti-crist que s’ha instal·lat a Catalunya! La fi del món és aquí, Espanya es trenca! Uf!

Uns i altres aconsegueixen que m’agafin unes ganes terribles d’instal·lar-me a l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles, sense televisió, sense ràdio, sense diaris i, sobretot, sense mòbil! Potser ho faré, almenys fins que arribi l’octubre. Viuré menjant mores i bolets i aniré cada dia fins a la Font Fosca per a rentar-me la cara i fer un glop d’aigua. Uf!

Sembla que en la ment de la gent no hi pugui entrar l’estranya idea que tenim alguns quan afirmem que aquest no és el nostre tema, no és la nostra prioritat. Que no enarborar l’estelada no vol dir que estiguem necessàriament en contra de la independència que pot ser, simplement, que aquesta no sigui la nostra prioritat, que pensem que tot plegat, això d'aquest procés cap a la independència que ens estan venent, només és una gran enganyifa per a tenir-nos distrets mentre ens van endossant tota mena de mesures ultraliberals,  venent-se el país, desmantellant els serveis públics, aplicant retallades i més retallades i buidant les arques públiques en benefici propi... Però no, tot això no té cap importància, perquè tot, tot i tot s’arreglarà amb la independència... o amb els cops de bastó del Tribunal Constitucional. Tot depèn de qui t’escoltis. Ja només em va faltar sentir ahir, al 3/24, a una consellera de la Generalitat afirmar, sense cap mena de vergonya, que per a resoldre la crisi dels refugiats convenientment, a Catalunya, ens feia falta la independència. Uf, uf i uf!

A vegades penso que els senyors Mas i Rajoy es deuen telefonar cada dia al vespre, i es deuen fer un tip de riure amb les bajanades que han dit l’un de l’altre durant el dia, mentre planifiquen i acorden les coses que de veritat els hi importa. No m’estranyaria gaire si algun dia ens confirmen que la realitat és aquesta.

Mentre tant, aquest nostre país, es fa cada dia més irrespirable. Uf!

Famine Memorial

L’any 1846, el capità William Scott, irlandès, mariner retirat de 74 anys, va decidir deixar la seva vida tranquil·la i organitzar un viatge en vaixell des del port de Dublín fins a New York.

El dia de Sant Patrick, el vaixell, anomenat “Perseverance” va salpar del moll de la “Custom House”, l’edifici de la duana del port, amb 210 passatgers irlandesos que varen arribar sans i estalvis a New York el 18 de maig de 1846.

Aquests varen ser dels primers irlandesos que varen emprendre el camí de l’emigració, forçats per la Gran Fam (“Great Hunger”) del segle XIX irlandès, provocada per la nefasta política econòmica de Anglaterra que entregava la propietat de la terra cultivable als aristòcrates anglesos i obligava als parcers irlandesos a subsistir amb el monocultiu de les patates en les terres de pitjor qualitat.

La crisi va esdevenir quan una plaga va matar les patates. Es calcula que varen morir més de dos milions de persones en molt pocs anys. Mentre les patates morien, (i amb elles els persones),  els camps de cereals estaven perfectament, però els irlandesos no podien accedir a aquest aliment només a l'abast dels anglesos.

A part dels morts, uns altres dos milions d’irlandesos varen haver d’emigrar, especialment a Amèrica. Entre morts i migracions, Irlanda va perdre una quarta part de la població en molt pocs anys.

Aquest fet resta molt viu en la memòria històrica irlandesa.

Aquest agost he tingut el privilegi de poder visitar Irlanda i, d’entre les moltes coses inoblidables que he pogut viure i visitar, sens dubte, la que quedarà més marcada en la meva memòria serà la visió de l’escultura de Rowan Gillespie, anomenada “Famine” i situada al port de Dublín, al costat de la “Custom House“.

Amb els seus bronzes, Rowan Gillespie ha escrit un missatge molt clar en un llenguatge universal que tots podem entendre. Els rostres, els ulls, les boques, les dents, els cossos i les mans ens parlen de la misèria humana portada a l’últim extrem, al límit.

Moltes de les figures miren cap amunt, com si busquessin un últim bri d’esperança. L’esperança que els empeny a continuar caminant. Hi ha però una noia, amb els braços caiguts, amb els ulls abatuts, que és com un preludi clar de l’últim sospir, del moment just abans de morir.

Hi ha també l’home que porta un nen difunt. La seves cares són com  monstres, nen i pare han deixat de ser ésser vius, malgrat el pare continuï caminant esmaperdut.

Fins i tot el gos cadavèric acaba de fer-nos entrar en aquesta dimensió del no res, del tot perdut, de l’última baula de la vida.

Cada una d’aquestes figures del moll de Dublin ens parla dels emigrants irlandesos del segle XIX, però ens parla també de tots els emigrants d’avui i d’ahir, dels emigrants de sempre. De tots els emigrants que veiem cada dia a la televisió, a internet i als diaris, lluitant per creuar murs, barreres, filats espinosos... lluitant per aconseguir una vida digne.

A Irlanda van morir més de dos milions de persones i van emigrar uns altres dos milions. Aquest fet ha marcat amb foc la història d’aquest país, i hi és ben present encara avui. Doncs bé, segons ens diuen els diaris, per exemple, els refugiats per la guerra de Síria són ja més de 4 milions i el nombre de desplaçats supera els 10 milions de persones.

Els diaris, aquests dies, ens parlen insistentment dels refugiats sirians i sembla que han oblidat tots els altres, els que “només” es desplacen “per motius econòmics”: els que moren al Mediterrani, els que moren a les fronteres dels Estats Units, els que moren a les múltiples barreres que separen els privilegiats (nosaltres) dels oblidats, afamats i perseguits.

Vaig fer moltes fotografies de l’escultura però avui encara em semblen poques. Voldria poder transmetre els sentiments que em va despertar però em temo que m’és impossible: La necessitat imperiosa d’acostar-m’hi de tocar-les, d’abraçar-les. Tot plegat és difícil d’expressar, les paraules es queden molt curtes.

Però, a on no arriben les paraules haurien d’arribar els fets: no podem quedar-nos de braços plegats, també els nostres actes ens fan culpables. La nostra inacció, la mandra, el conformisme, “l’ara no toca”, tan fàcil de dir i de practicar, ens assenyalen directament com a responsables.

I, a tot això em pregunto què hi diuen els programes electorals del 27-S. Aquestes eleccions “tan” importants per a la nostra petita història ens deixaran temps per a adonar-nos del què està passant pel món, però també ben a prop de casa nostra? Aquest és un altre dels temes que, per acció o per omissió, també decidirem el 27S.

Si que es pot; s'ha de poder.

Mai he estat gaire de “ficar-me en política”. A veure, entenem-nos, des dels setze anys, quan un professor de l’institut ens va recomanar llegir el diari, (recordo la seva frase: “L’avantatge del diari és que es pot llegir en dos minuts o en dues hores, segon es vulgui”) em vaig acostumar a llegir el Tele/eXpres i, des de llavors, sempre m’ha agradat llegir el diari i estar al corrent de tot el què passa. Però sempre ho he viscut una mica des de l’ombra, des de casa.

Potser és alguna cosa que em va quedar gravada de petit. Tinc la imatge d’un dia baixant a Sant Quirze amb el “Japino”, el “cotxe de línea” que feia el servei entre Alpens i Sant Quirze: anava amb el pare, segurament a alguna de les múltiples visites al metge que fèiem pels meus problemes amb les “angines”. Vaig veure una pintada en una roca, unes lletres negres, l’hi vaig preguntar al pare què era allò i ell em va respondre amb un posat molt seriós: ´”Res. Són coses de la política”. Ho va dir d’una manera que jo, sense entendre que era allò de la “política” vaig endevinar que havia de ser una cosa molt dolenta i perillosa. Després, ja de més gran, vaig aprendre que allò de “ficar-se en política” podia ser realment una cosa perillosa en aquells temps de la dictadura. El més curiós del cas és que la pintada encara existeix, ha aguantat el pas dels anys d’una manera increïble, i la puc veure cada vegada que baixo a Sant Quirze en els meus viatges diaris a la feina. Certament està molt esborrada i segurament ningú s’hi fixa, però la pintada hi és. És aquesta:

Sovint penso que fins que no l’hauré esborrada del tot, tapada o eliminada d’alguna manera no m’hauré tret de sobre aquesta càrrega. D’altra part, la pintada és gairebé una relíquia històrica.

Sempre m’ha costat anar a les manifestacions, tot hi haver anat a forces. Però una, la policia sempre m’ha fet molta por i, dues, sempre em fan enfadar les manipulacions que en general es fan després de les manifestacions.

La feina que faig en un despatx d’advocats, m’ha portat a veure els efectes de la crisi des de molt a la vora, palpant casos molt concrets realment colpidors. Des que el PP va guanyar amb majoria absoluta les últimes eleccions i va pujar al poder, (¿N’havia baixat mai, del poder?) he viscut aquests últims quatre anys, (Quatre només? Sembla que faci una eternitat!) amb un emprenyament constant i creixent. Cada vegada que el PP ha tret una nova llei ha estat per a retallar algun dret social, per a agreujar la situació de la gent més humil, per a tancar portes a tota mena de reivindicacions. La llista de greuges és tan llarga que no sé si val la pena enumerar-la.

Dubto de si hi ha una sola llei que s’hagi dictat aquests anys, que no tingués per objectiu afavorir als de sempre i perjudicar, també, però en sentit contrari, als de sempre. Les conseqüències de les seves lleis les palpo una i altra vegada al despatx: les palpo en les limitacions que es troben en les demandes laborals, en el col·lapse general que es viu al món de la justícia, en les injustícies creades amb les taxes judicials, en les greus dificultats per a la gent a qui se l’hi acaba la baixa mèdica per decisió unilateral de la mútua de torn, en la gent que ve desesperada perquè no l’hi renoven l’atur i no té dret a cap mena d’ajuda, en la gent obligada a retornar prestacions a causa de qualsevol absurditat, en tots els drames de les execucions hipotecàries que ja fa set anys (set!) que duren, en les dificultats cada dia més grans per a obtenir permisos de residència i treball pels immigrants, etc. etc, etc. Pràcticament cada cop que obro la porta del despatx és per a trobar-me amb una nova injustícia creada a conseqüència de les lleis dels senyors del PP.

Enmig de tot això he pogut veure (crec que tots ho hem pogut veure) com aquest estat d’ànim d’enuig, de ràbia, d’emprenyamenta, s’anava estenent de manera més o menys àmplia però amb la particularitat, a Catalunya, que sembla que la gent veu una possible solució a tot plegat en la independència.

Certament, al sensació és que des del govern de Madrid han treballat a mans plenes perquè tots plegats anem veient la separació com a única sortida. És allò de, “el govern de Madrid com a principal fabricant d’independentistes catalans”. Realment, jo mateix, cada vegada que he tingut dubtes sobre la necessitat de la independència, cada vegada, el Sr. Rajoy o un dels seus, s’han pres la molèstia de esvair-los i de fer que tornés a pensar que si, que potser si que ens cal ser independents. És inversemblant comprovar com escoltar Rajoy em fa ser independentista i, en canvi, escoltar Mas em fa deixar de ser-ho...

Vaig viure a Barcelona l’explosió popular de la manifestació de l’onze de setembre de 2012 des d’aquesta òptica. Amb l’agradable i esperançadora sorpresa de veure a la gent, a molta, molta gent, reaccionar amb força davant la injustícia. Així vaig viure jo aquell onze de setembre. Però ja no hi he tornat. No he tornat a cap onze de setembre ni crec que hi torni, de moment.

Perquè aquell onze de setembre va tenir també, i té encara, la que sembla és històrica, inevitable, tergiversació, manipulació de les manifestacions populars. A tall d’exemple em vénen ara a la memòria moments com els de la transició, amb les manifestacions per l’amnistia, (una amnistia que, a l’hora de la veritat, es va fer servir per a deixar immunes tots els crims franquistes), els de la tornada de Tarradellas, (utilitzat per a enganyar-nos amb un autogovern raquític i fràgil) i amb unes preteses “llibertats” que es van limitar a poca cosa més que el fenomen del “destape” però que, en realitat, ens van mantenir i ens mantenen encara, en un estat policial de llibertat vigilada, sempre sota sospita. Moments com els de l’entrada a la OTAN, (El “D’entrada no” del PSOE, però a l’hora de la veritat si), moments com els de les manifestacions contra la guerra d’Irak, etc.

I, si la política de la dreta madrilenya em treu de pollaguera, la de la Generalitat dels últims anys ho fa doblement, perquè aquesta es vesteix d’un messianisme i d’un essencialisme que operen com a autèntica cortina de fum a la seva política descaradament també de dretes. I, mentre van allargassant el “procés”, amb malabarismes i jocs de prestidigitador, el cert és que els catalans anem empassant-nos autèntiques rodes de molí, i els nostres manaires ens van endossant tones de supositoris amb tota la baba i cara dura del món. Potser és veritat que no tenim gaire capacitat d’autogovern, però, la que tenim, està servint per a fer una política calcada a la que fan els senyors del PP a Madrid.

És per tot això que fa pocs dies m’expressava en aquest mateix blog amb un “no a tot”, com un crit alliberador, de pura ràbia, de pura impotència. Però aquesta ràbia i aquest crit, més enllà de la seva possible, suposada, (i discutible) estètica, no em porta enlloc, no em serveix de res. No m’allibera.

Hi ha un moment en el que t’adones que limitar-te a buscar i assenyalar els culpables et deixa amb molt poc marge de maniobra i sobretot, et deixa permanentment insatisfet.

Analitzes, intentes entendre, estudies, (en aquest sentit, personalment, Josep Fontana, amb el seu llibre i amb les seves entrevistes m’ha estat especialment clarificador) però, després, et cal actuar.

És per això que he pres la determinació de recolzar de manera ferma i clara a la candidatura de “Catalunya, si que es pot” del proper 27S. Perquè “si no t’agraden els polítics que hi ha” cal fer-se polític i mirar de fer-ho millor, i si no t’agraden tal com van les coses cal treballar per a canviar-les i fer-les anar millor. No n’hi ha prou de queixar-se.

No crec pas que aquesta candidatura sigui perfecte ni infalible, tot el contrari. Però són gent que fa temps, anys, que lluiten en aquest sentit i és per això que hi poso la meva confiança.

Penso que és ben bé hora de canviar la manera de fer política o, com a mínim crec que es ben bé hora (i potser ja faig tard) de treballar per a aconseguir-ho. Les eleccions municipals han estat una alenada d’esperança. Amb totes les seves limitacions: innegables. Potser fins i tot amb utopies, amb objectius impossibles d’aconseguir, però ni que sigui, només, per a frenar aquesta caiguda lliure cap el passat, aquesta sensació de desfeta, de robatori constant, de pèrdua imparable de drets, de conquestes que semblaven irrenunciables; encara que sigui només per això, ja és indubtable que val la pena treballar per a canviar els governs de Catalunya, primer, i d’Espanya després.

I tot això, evidentment, defensant sempre la pròpia identitat. Identitat entesa, en paraules de Fontana, com una realitat que “neix d’una llarga experiència compartida, no pas un producte de laterra o de la sang”.

I després, si voleu, podem discutir de si hem de ser independents o no. Però la urgència, entenc jo, no és si tenim estat propi o no, la urgència és decidir quina política cal fer des de l’estat que ens governa, a Barcelona i a Madrid. A Madrid i a Brussel·les. A Brussel·les i a...

Utopia? Potser si, però hem de treballar amb el què tenim perquè ningú ens traurà les castanyes del foc. Tot el contrari.

Alpens 01/08/2015

Joan Iborra Plans

P.D. Si us sembla bé, podem quedar algun dia per anar a tapar la pintada que us deia i fer-n’hi una altra. M’estimaria més no haver-ho de fer tot sòl això.

OXI (Quina crisi, Si!)

No em crec els del Si o Si,

Ni els del Sí, Sisí, Sí.

No em crec els del Si, junts pel Si,

Ni els del Si podem,

No em crec els del Si guanyem,

Ni tan sols els del Si no fos,

O els del Si que em fots.

No em crec els del Si no et fa res,

Digues Si al Lluçanès,

(que de sotamà diuen no, Si jo no).

Ni els del Si a Espanya,

Si Espanya ens enganya.

Ni els del Si-gues bon minyó

Que Sí, la banca sempre guanya.

No em crec els del Si de cas,

No em crec els del Si, estirem tots,

Ni els del Si tu te’n vas,

Ni els  del Sí, Sí, tu Sí que pots,

Ni els del Sí, per pebrots,

O els del Si que aneu forts.

No em crec els del Si, Fa, Sol, Do, Re, Mi

No em crec els del Si de la troica

Ni als del Si amb retòrica heroica.

Ni els del Sí que aneu bé (amb mi).

Ni els del Sí, l’any que ve, segur que Sí.

Ni la mare que els va parir, Sí,

Que Si tal dia farà un any,

Si caus en el parany

Si t’empasses l’engany,

Sí que hauràs begut oli, Sí!

El rellotge del campanar

Era la  Fira de Maig, (la Gala, la del Jovent), eren uns dies alegres. Ho havia de ser per força: hi havia els venedors pels carrers, feia un sol radiant, hi havia teatre a la plaça, els carrers convertits en decorats de cartró-pedra, hi havia activitats pels nens, exposicions, esmorzar popular, bitlles al camp de futbol... i, per acabar-ho d’arrodonir, hi havia la visita al campanar tot just acabat de restaurar, amb una escala nova, tota llampant, amb un terrat fort i segur, per a poder-hi admirar el paisatge d’Alpens.

La nova escala de campanar .  Foto: Assumpta Marimon

Tot era perfecte. Però... jo no les tenia totes.

He de reconèixer que, malgrat les ganes que tenia d’anar-hi, em feia també una mena de mandra. Em mirava cada dia la bastida del campanar i pensava, sabia, que quan la traurien, que quan s’acabarien les obres, no em quedaria cap més remei i  ja no me’n podria estar d’entrar-hi.

I, llavors, m’imaginava com veuria el rellotge: el veuria allà, exposat, ell, tan digne, ell, tan especial, ell, tan “meu”, ell, convertit en una simple peça de museu. L’imaginava allà, immòbil, inert, sense vida, admirat per tothom, però inútil i absurd com ho són totes les peces de museu.

La realitat va ser força pitjor. El dia de la Fira, la gent feia cua, alegre, per a poder visitar les obres i la gent s’enfilava ràpida per l’escala, admirant, embadalint-se, gaudint del nou campanar... però passant pel costat del rellotge, ignorant-lo, sense veure’l, sense ni adonar-se de la seva presència. El rellotge era allà, al seu racó, darrera unes portes de fusta, ple de pols. El rellotge no era una peça de museu, era, només, una andròmina abandonada, sense cap interès aparent.

Se’m va fer un nus a la gola. Hauria volgut, però no vaig poder, explicar a la gent la importància d’aquella “andròmina”.  Explicar-los, per exemple que els entesos inclouen el rellotge d’Alpens en el llistat dels rellotges més importants de Catalunya, afirmant que va ser construït el s. XVIII, que es troba “ en perfecte estat de funcionament” (!), i que “Consta dels mecanismes habituals: la marxa, situada al centre amb escapament català i pèndol posterior, i les soneries dels quarts i de les hores” (E. FARRE, “El rellotge català”, 2008). “L’escapament català” és un sistema únic i exclusiu dels rellotges construïts a Catalunya durant els segles XVII-XVIII.

No vaig poder explicar-los tampoc que, durant anys i panys, el campaner i la seva família havien pujat cada dia, (cada dia!) l’antiga escala, estreta i costeruda, per tal de donar corda al rellotge que marcava les hores del poble. Explicar-los el meu record infantil de la iaia Dolors de Cal Campaner pujant de quatre grapes l’escala fins arribar al rellotge. De com anys més tard, l’Enric Pla i Campaña i el Ventura Prat el varen desmuntar, peça per peça, per tal baixar-lo i tornar-lo a muntar a on és ara i dotar-lo d’un sistema que “només” obligava a donar-li corda cada tres dies. De com en Lluís Montferrer, El Masot, amb la seva parsimònia habitual, m’havia explicat tots els secrets del mecanisme del seu pèndul, del seu escapament, del seu torn, de les rodes dentades grans, dels engranatges petits, de les palanques, les palanquetes... de la màgia que feia possible que cada quart s’accionés la palanca que... estirava la corda... que accionava el martell que... feia sonar la campana petita, una, dues, tres o quatre vegades. La força inesperada que sorgia quan tot començava a donar voltes i sonava la campana de les hores: una, dues, tres, quatre... i al cap d’uns minuts, tronem-hi, repetició de l’hora per si de cas algú s’havia descomptat.
 

Comentant les particularitats del rellotge amb el Ventura Prat -  Foto: Assumpta Marimon

M’hauria agradat parlar a la gent de les llargues, llarguíssimes estones que em varen caldre per a familiaritzar-me amb ell, per aprendre el seu funcionament, les seves debilitats, les seves manies, les seves virtuts, la seva sensibilitat respecte els canvis de temperatura, per aprendre que, indubtablement, sense cap mena de dubte, aquella màquina tenia ànima! Quan el posaves en marxa el rellotge esdevenia, gairebé, un ésser viu. Un ésser al que calia estimar, estimar amb totes les seves virtuts i amb tots els seus defectes.

Si, he dit defectes, perquè també en tenia. Em feia molta gràcia, per exemple, quan tocava les hores: quan tocava, posem per cas, les dotze, ho feia amb una clara arítmia. Les tres primeres campanades eren lentes i cerimonioses; la quarta, la cinquena i la sisena, en canvi, eren ràpides i lleugeres. S’aturava després una bona estona abans de la setena i d’aquí a la dotzena, ja tocava com podia, enmig d’esbufecs, esgotat de tant d’esforç. Jo sempre pensava que el rellotge era com la gent del poble, que és capaç de passar-se dies i dies sense fer gairebé res, fora de la monotonia del dia a dia per, de cop i volta (quan s’aproxima la Fira o la Festa Major), embrancar-se en una activitat frenètica que desemboca en múltiples actes que “s’han de fer”, (“S’han de fer!”) el dia de la festa: dansa, versots, ball, teatre, correfocs, bitlles, exposicions, gegants, sopars, dinars, esmorzars, vermuts, concerts... Els pobles són arítmics també!  Ho són com ho era el nostre campanar.

foto: captura de pantalla d'un vídeo penjat per l'Ajuntament d'Alpens

El rellotge tenia moltes xacres, tot s’ha de dir, els anys no passen en va. La meva mare sempre m’ho deia: “Un rellotge que no va bé, no serveix per res. Un rellotge ha de funcionar com un rellotge!”

Jo prou intentava defensar-lo davant seu i davant de l’Ajuntament de torn: “Només li cal una mica de comprensió - m’escarrassava - . Si li dediquem prou temps, si ens hi gastem una mica de diners per a refer-li les peces més atrotinades, encara pot funcionar molts anys!  Mireu, he trobat un rellotger que per pocs diners diu que el deixarà com nou...”   “Ui no, són massa diners! Això no pot ser”, em contestaven.

Jo me’n sentia responsable, em sentia hereu de totes les persones, generacions de campaners, que l’havien fet funcionar abans que jo. Sentia que totes elles em contemplaven i esperaven que continués la seva feina.

Malauradament vaig claudicar, vaig abandonar-lo i ara el rellotge és només una andròmina oblidada. Ara tornen a tocar les campanes, però ho fan accionades per un rellotge electrònic, d’última generació, fred, automàtic, impecable. Un rellotge que ja no precisa de cap campaner.

Malauradament, ara he de dir que jo vaig ser l’últim, l’últim campaner d’Alpens.

Ja veus tu, quin privilegi tan magre!

foto: Assumpta Marimon