La ruta a Wikiloc:
Sobrepuny des de la Nou i tornada per Les Agudes
divendres, 3 de novembre del 2017
dijous, 2 de novembre del 2017
dilluns, 30 d’octubre del 2017
No us crec
No us crec
Les vostres mentides sense fi ja no tenen cap
ressò en mi.
No us crec.
Les vostres banderes (parracs al vent) no em
diuen res, em deixen fred.
No us crec.
Les vostres solucions sempre són per demà. mai
per avui.
No us crec.
Els vostres discursos imponents són plens de paraules buides.
No us crec.
Els vostres dies històrics només són
espectacles de fireta.
No us crec.
La vostra “legalitat vigent” només és una
excusa per oprimir-nos.
No us crec.
La vostra política "nacionalista" (separatista o unionista, tan se val), no és política, és religió, dogma de fe indiscutible
No us crec.
La vostra política "nacionalista" (separatista o unionista, tan se val), no és política, és religió, dogma de fe indiscutible
Restaré aquí, al camí,
enmig de la boira.
Hi fa fred al camí,
no és pas agradable.
Però és l’únic lloc digne.
Camí de gebrades,
Camí de pedres,
Camí de pols,
Camí de pluja,
Camí de pluja,
Camí costerut.
Estimo aquest camí,
és l’únic lloc veritable
No us crec. No cal que m'atabaleu més.
30/10/2017, 3r dia de la República
diumenge, 29 d’octubre del 2017
dijous, 26 d’octubre del 2017
El temps de pròrroga s’acaba:
El temps de pròrroga s’acaba:
arborem de nou les banderes.
Inútil, absurda gesta però,
o sí, que perduri la festa!
dimecres, 25 d’octubre del 2017
dimarts, 17 d’octubre del 2017
No, jo tampoc puc dormir aquesta nit.
No puc dormir perquè la indignació m’aclapara i el dubte, i
també la por, nien en el meu cor.
Demà sortiré al carrer i proclamaré al costat de la gent, de
la meva gent, la meva ràbia i indignació per l’atac sistemàtic que estem vivint
contra la democràcia, per les manipulacions, per les mentides.
Demà ho cridaré ben fort al carrer.
També, demà, la gent, la meva gent, cridarà i proclamarà que
vol la independència de Catalunya i, llavors, la gent, la meva gent, ja no ho
serà tant, la meva gent. Perquè sento que en cap cas podré acceptar com a bona
i fer meva aquesta aspiració.
Perquè, si per un costat tinc molt clar què significa la
paraula “democràcia” i el què ella representa, per l’altre costat, d’entrada, “independència”
només significa per a mi, noves fronteres, més barreres, més separació. Em
diuen que després, amb la independència, podrem crear un estat nou, més just,
més democràtic, ideal gairebé, però això ningú m’ho pot assegurar.
Bàsicament perquè ningú parla de canviar el sistema social i econòmic que ens
domina. I, si de veritat d’això es tractés, de canviar el sistema,
independència o no independència, seria un debat menor, secundari. Al meu
entendre, l’única cosa segura que comporta la independència com a tal és la
separació. I això, la separació, ja és una mala manera de crear un món nou, penso
jo.
Però sí, demà seré al carrer, evidentment, perquè tinc molt
clar a quin costat he d’estar quan s’ataca a la democràcia.
Però sé que la meva presència al carrer serà manipulada i
utilitzada com si es tractés d’un recolzament per a una causa en la que no crec,
fent-me entrar, vulgui o no vulgui, en la roda de “provocació – repressió –
reacció” que s’ha buscat des de l’independentisme i que tants rèdits dóna també
a Madrid. I això també m’indigna i m’aclapara per la meva incapacitat de
provocar una altra situació.
Alpens, 17-10-2017, 04:30
dimarts, 12 de setembre del 2017
Fira Tàrrega 2017. UrGent estimar.
La nit.
La nit és llarga, la nit.
La nit és llarga, la nit.
(Raimon)
 | |
| La foto és propietat de la pàgina del Facebook "UrGENT Estimar" |
Vivim al límit de l’abisme.
La plana és un desert, terra erma de vent fred que glaça els ossos.
La plana és un desert, terra erma de vent fred que glaça els ossos.
La plana està permanentment a les fosques, com si es tractés d’un hivern
polar sense estiu possible.
Al bell mig de la plana hi ha l’abisme, forat negre que xucla la
matèria. L’abisme de la precarietat, de l’exclusió social, de la mort.
Vivim al límit de l’abisme.
L’abisme, el forat, no està quiet, es mou, canvia constantment de
posició. També creix i s’expandeix.
Vivim al límit d’un abisme incert, maldant per no caure-hi. La por a ser
engolits per l’abisme ens acompanya permanentment.
Fabriquem barraquetes amb materials fràgils, branquillons, palla, fang, alguna
pedreta. Són fràgils però, malgrat tot, sembla que ens protegeixin, que ens donguin
aixopluc, una certa il·lusió de seguretat. Ens aferrem a la nostra barraqueta.
Tanmateix, la por mai desapareix: l’abisme sempre es fa present.
----------
Un dia, inesperadament, els teus ulls varen topar, ensopegar, amb els ulls
de l’altre.
L’altre era, potser, un targarí o una targarina a qui no coneixies.
L’altre era, potser, una persona que només passava per allà, com tu.
Tu, potser, només havies anat a Tàrrega a veure teatre, a distreure’t, a
deixar-te seduir pels saltimbanquis que fan acrobàcies pels carrers.
Tu, potser, només havies entrat a la plaça distretament, encuriosit per
una dona estranyament vestida que, amb els peus a dins l’aigua, entregava una
bola blanca a la gent, els mirava als ulls i somreia.
Et mirava als ulls i et somreia. Va ser aleshores quan vares descobrir
el teu cor bategant molt fort, ràpid, ressonant per tota la plaça, mentre
agafaves, incrèdul, aquella bola blanca.
Ja no en vares poder marxar de la plaça. Et quedares allà i la gent
passava, agafava la bola blanca, es mirava i els cors bategaven i ressonaven
per tota la plaça. A voltes, la gent, s’abraçava. Tu només seies i miraves. Callaves.
Després, es va fer de nit i et quedares a dormir allà, al bell mig de la
plaça, amb aquella dona i amb altres persones embadalides com tu. El cor
continuava bategant. El cor de la plaça bategava. Les pedres bategaven amb el
cor. La façana de l’església et feia de capçal del llit i la Casa de la Vila et
feia de tauleta, amb el seu rellotge. Hi havia una remor de festa i una
cridòria d’embriacs, però, (tot i que, de tant en tant, els borratxos entraven
a la plaça), la seva cridòria era molt llunyana. Tu, vosaltres, només sentíeu
aquell bategar de cor.
La nit va ser llarga. Va ser llarga i freda. Feia un vent que glaçava
els ossos.
Hi havia, però, una mena d’escalfor que venia de les persones properes,
que venia d’aquell bategar constant, d’aquell haver-se mirat als ulls, de les
abraçades rebudes.
Al matí, al fer-se de dia, ho vas entendre.
Només hi ha un projecte: “És urGent estimar”.
Aquestes són les eines que tenim: mirar-se als ulls, somriure,
abraçar-se, escoltar-se el cor.
Només així podem evitar de caure a l’abisme, al forat negre. És l’única
protecció possible.
Al matí, al fer-se de dia, ho vas comprendre i et va agafar un atac de
riure, abraçat i tot com estaves a aquella dona, abraçat a l’Ada Vilaró.
I no podies parar de riure! Encara no pots.
Gràcies Ada, gràcies per fer-nos comprendre.
dilluns, 28 d’agost del 2017
Ventolau
“En tos els cims hi ha
calma”
Goethe
No hi ha
protecció, només desemparament.
Immensitat,
ara m’asserena,
ara m’espanta. Sempre
m’embadaleix.
Solitud,
ara m’encongeix
el cor, ara m’omple d’alegria. Sempre
em nodreix.
Silenci,
ara m’aclapara,
ara m’acarona. Sempre
ressona com
un eco eixordador.
Bellesa,
sempre em
reconforta.
Blaus,
ocres, verds, grisos, blancs, infinitat de colors.
Infinitat de
matèria, pedra, desert, aigua, riu, estany, arbre, flor...
Infinitat de
sensacions, fred, calor, vent, sol, cansament, força, suor, voluntat, dubte...
Ulls que em miren
des de la fosca, por, vigilància, expectació.
Pedres
rodolant, isards esvalotats, instint, supervivència.
Només una
certesa, la precarietat.
Assegut al penya-segat,
davant l’oceà del món,
no busco una
paraula veritable.
Tan sols una
de sincera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)