Ets molt d’aquí,
molt de casa.
sóc
molt de tu,
més que de ningú
més que aquesta
que em pensa.
quan entro a la petita casa
de mi mateixa
- amb pas humit, a fil de matinada,
a poc a poc, que diria Vinyoli –
et trobo a la cuina
fent dinars i sopars,
et trobo al llit
escalfant llençols
de tendresa, et trobo
escombrant la por
del borrissol dels mobles,
traient la pols
de l’oblit,
regant les flors
del desig de la terrassa,
endreçant
desferres del rebost...
qualsevol dia, et revoltaràs
i em faràs fora de casa,
tipa de treballar-me.
qualsevol dia, tu
seràs només tu i jo
seré només jo.
serem
mortes, llavors?
potser Vinyoli no tenia
qui li endrecés la casa?
o és que, potser era,
com jo aviat, (i tu)
desnonat de si mateix?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada