Ens enfilem als petits turons que envolten la plana i, talment suspesos
en el mar de cotó fluix, caminem, per l’aire, ingràvids.
Juguem a la cuit amagant-nos darrera les cortines blanques i
fem veure que som invisibles i que ens ho creiem.
Aprofitem, quan el company de joc es despista i quedem
sols, molt junts al nostre amagatall,
tremolosos, per fer-nos un petó (És un petó molt curt, molt fluix, gairebé no
es nota) i, després, escapar-nos rabents, fendint l’aire.
Hi ha un castell de cartró-pedra, que ens fa de mirador,
balconada d’infinit.
Ens retallem en l’horitzó, ombres de formiguetes que es
mouen atrafegades.
A l’obaga de la teva estada tot és silenci; només el
degoteig petit de guspires de rosada que davallen, amorosint la terra que
t’acull.
La boira s’infla i, amb ella, t’envoles i et fons amb el
blau.
Maig 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada