Hivern

S’estira el poble,

amb mandra,

i se’n va a dormir.

Hi ha un silenci de fanals,

hi ha un moviment quiet

de coses i de gent que s’endreça,

d’ombres que s’endevinen,

de coses que no es diuen,

però se saben i s’amaguen.

Enfredorit, des del balcó,

veig la veïna que apaga la televisió,

i pensa en l’home que no

arriba.

Veig el veí que vetlla somnis

que no saben dormir.

La finestra que s’encén,

una paraula que s’esbalma,

un gest que no es veu.

Arriba un cotxe

que es vol silenciós i no pot,

que es voldria invisible però no pot,

que tothom sap que és en tal de

cal daixonses,

que enganya la dona i tothom ho sap.

(Menys la dona, és clar).

S’atura el cotxe, avergonyit,

voldria dir, però no pot,

voldria explicar, però no pot,

voldria cridar... però no pot.

No pot.

Només el silenci.

De nou, el silenci.

Com sempre, el silenci.

Com pesa, el silenci!

Com separa, el silenci!

El silenci, patró de la nit,

estén de nou els braços,

i cau damunt del poble.

Un fanal que es vol rebel

s’encén i s’apaga,

intermitent,

fent pampallugues.

Potser es pensa que

és un far que l’aigua albira.

Potser és pensa que el poble

és el mar.

Una mar quieta, sempre tranquil·la,

sense onatge, sense vaixells,

sense pirates ni balenes,

sense peixos ni sirenes.

No, el poble, no és un mar.

És només una illa,

un respirar de cases

que fumegen anhels,

cansaments, pors

tristeses, alegries,

totes aquestes coses

del dia a dia,

que es desfan quan arriba la nit.

O, potser, la fumera

creix i s’infla

es fa densa, negra:

pensaments, memòries,

silencis, cabòries i dolor

trasmuden,

esdevenen monstres

terribles, invencibles,

i l’home tremola

i s’arronsa

a dins del llit,

amb els llençols encara

freds, amb el record

encara cert

de totes les coses no dites,

de les mal dites,

de les mal fetes,

de tot allò que ha quedat

a mig fer,

a mig desfer,

a mig dir,

a mig esdevenir.

Finalment, cansats,

els gats s’adormen al sofà.

A fora, la busaroca es plany

i plora.

Plora de recança

d’un temps passat

que mai no torna.

Al fons de la vall,

una esquella tremola,

només un instant.

És una guspira que trenca el silenci

és un dring

de desig que no neix,

és un deix

d’esperança, d’enyor.

D’amor?

És un estel fugaç

que germina,

s’espurna,

s’enlaira

i, finalment, es

deixa caure,

amb elegància, amb

un dit i no dit, amb

un fet i desfet, amb

un ara hi sóc i ara no.

A l’aire hi queda, només,

un tremolor de fred,

un respirar quiet

de nit, de poble,

d’hivern,

de somni etern,

infinit.