Rosa blanca

D’un temps ençà, del cos, em neixen flors.

Van començar, un dia, al captard, tot d’una: vaig veure com del ventre em naixien  les petúnies i com una rosa nova, blanca, se m’obria damunt la pedra grisa del cor.

Després, amb els dies, les margarides es van escampar per l’esquena i, pels braços, el marcòlic groc. Per les cames es van enfilar les heures, al cap hi va néixer una mata de violes i, al costat, l’orella d’os. Més tard, van sortir els gallarets, el gessamí, l’apagallums, la jonça i el lliri blau.

Des de llavors, això és un no parar: em neixen tota mena de plantes amb flors, de tota mena de mides, textures, olors i colors.

De tanta flor i de tanta olor, en vaig ben atabalat: regant per aquí, esporgant per allà, entrecavant, posant adob, vigilant les malures.

Les flors, ja se sap, s’han de cuidar, perquè si no ho fas, entristeixen i es marceixen sense remei.

Però és un bé de déu portar al cos tot aquest jardí!

Ara, se m’acosten les abelles i tota mena d’insectes, formigues, cuques de llum, grills, l’escarabat blau, algun ratolinet que passa esporuguit...  Els ocells hi fan els nius, els infants hi corren, hi salten, se m’enfilen per les espatlles, em rossolen per l’esquena i riuen i ploren i fan totes aquelles coses que tan bé sabíem fer quan érem criatures.

Les mares se les miren, embadalides, a la canalla i a les flors.

N’oloren els perfums i les acaricien. En fan rams petits que guardaran a casa, amb cura, als gerros de cristall, porcellanes, regals d’un temps d’amor sincer, innocent, potser perdut, però sempre present al fons del seu cor.