Hola! Us vull explicar una història que, si bé no és veritat, us puc assegurar que tampoc és mentida.
L’altre dia, estava jo dins del meu pou,
carregat de raó.
Quan tens la raó sembla com si l’únic lloc per a viure fos a
dins del pou. La raó és una cosa molt seriosa que no et permet riure. No reia jo,
no, que estava ben enfadat! Com vols riure, si estàs ple de raó i ningú t’entén!
Ara que hi penso, ningú t’entén perquè ningú té ganes de baixar al teu pou...
però, perdoneu, aquesta és una altra història que ara no ve al cas!
Jo, bé prou que llegia i llegia paraules plenes d’amor, però
les paraules em semblaven buides, sense sentit.
Va ser aleshores quan, per sort meva, se’m va aparèixer una
fada. Aquest fada no va fer gaires trucs, però era una fada, ja us ho ben asseguro,
que portava vareta i tot! La fada només em va dir:
-
“Saps? Un
somriure ho ganya a tot. És l’arma més potent del món! Somriu!”
Ho va dir així, amb un somriure que li anava d’orella a
orella, com qui no vol la cosa. Bé, si us he de ser franc, el somriure no li
vaig veure, perquè no gosava ni mirar-la, però la seva veu era tant dolça, tant
de caramel de menta, que era ben evident que tota ella era un somriure.
I sí, vaig intentar somriure, ho vaig provar. De fet, em va
sortir una mena de ganyota que s’assemblava molt poc a un somriure, però es veu
que en aquests casos, la intenció ja compta i vaig notar que les coses
començaven a canviar. De mica en mica, tenir la raó ja no era una cosa gaire
important, i de mica en mica, vaig notar com la meva vibració pujava i el pou es va anar fonent i vaig notar com corria
l’aire.
Avui, aquest matí, em semblava que ja tenia la cosa
controlada, em sentia el rei del mambo! Tot rutllava segons les meves ordres! Els
nens de la casa veïna jugaven i la pilota ha caigut a casa meva. Doncs bé, els hi he
tornat la pilota mentre feia un bon somriure. N’estava ben cofoi!
Ha sigut poc després d’això de la pilota, quan se m’ha
presentat una altra fada. (Últimament, al meu poble, les fades són una cosa
molt normal i corrent, és una sort que tenim!).
Aquesta, també amb un somriure, (com no podia ser d’altra
manera), m’ha regalat una joguina d’aquestes per a fer bombolles de sabó i m’ha dit:
- “Apa Joan, juga una mica!”.
Veureu, jo ja tinc una edat i sóc un home
molt formal. Una cosa és fer somriures més o menys esporàdics i una altra de
molt diferent, és posar-se a fer bombolles de sabó! Fins aquí podíem arribar! Sobretot
si pensem en els temps que corren, amb el coronavirus i amb els confinaments i
tota la pesca!
Ella però, m’ha deixat amb la joguina a la mà i, amb un
somriure de trapella molt trapella, se n’ha anat.
M'he quedat sol i, mirant a
banda i banda, per assegurar-me que ningú em veia, he començat a fer
bombolles...
Llavors, ha passat una cosa molt curiosa! He vist com
sortien milers i milers, milions de bombolles!
Bombolles blanques, transparents...
He vist com les bombolles, diminutes, volaven pel cel... com s’ajuntaven amb
moltes altres bombolles que moltes altres persones estaven fabricant. He vist com les
bombolles arribaven fins els hospitals, com entraven a les habitacions dels
malalts, com s’acostaven als llits, com entraven dins els cossos de la gent
infectada. He vist com les bombolles entraven fins els seus pulmons, que estaven
vermells de dolor.
He vist com cada bombolla, una a una, s’acostava, seductora,
a cadascun d’aquests coronavirus que tot ho estan infectant i trasbalsant. I
molts dels virus es deixaven seduir i es posaven a dins de la bombolla! Era
espectacular! De fet, pujaven clarament de vibracions! Les bombolles, amb els coronavirus a dins, era com si quedessin fecundades
i agafaven tota mena de colors.
Llavors, les bombolles de colors s’enlairaven, sortint del
cos del malalt, sortien de l’hospital i dibuixaven al cel tota mena de
paisatges i d’imatges mai vistes. Era una mica com aquell quadre de Salvador Dalí, “Galatea de
les esferes”, em sembla que es diu, un quadre que va pintar el 1952, quan
encara no se sabia res del coronavirus ni de les bombolles màgiques. Ha sigut
espectacular!
Després d’això, el cel que envolta la Terra ha agafat un
color blau, molt més blau que no ho havia estat en molt de temps! Un blau cel
net, transparent, i per sobre del blau cel una esfera blanca ho envoltava tot.
I el cel, la terra, la gent i la Natura han començat un procés de sanació,
com mai s’havia vist fins ara.
3 comentaris:
Bene, bene, Gianni!
M'ha agradat molt la reflexió sobre tenir la raó i no saber què fer-ne.
I el vol de les bombolles infantils guarint-ho tot.
Gràcies, nano.
Gràcies Sr. "Oliveira! :-)
Esgrescador. Canvi de paradigma. I entra que no te'n dones compte. Molt bó. Gràcies
Publica un comentari a l'entrada