De manera impensable

De manera impensable, les fites de pedra queien sense motiu aparent.

N'apareixien de noves que ningú havia aixecat. 

D'alguna manera el Planeta va girar i els punts de l'horitzó varen canviar.

El Sud, ja no era al seu lloc, el sol sortia per on no havia sortit mai. 

Els homes varen perdre el Nord, perquè el Nord era una referència variable. 

Les brúixoles embogien, els radars actuaven de manera imprevisible, aleatòria. 

L'estrella apareixia en els llocs més impensats,

els guies claudicaven sense saber cap a on anar, quin camí escollir. 

No hi havia referents.

A on abans hi havia un cim, ara s'hi trobava una plana, a on sempre hi havia hagut una vall, ara hi apareixia una muntanya desconeguda. 

Les coses eren blanques i negres alhora, les lleis de la física, paper mullat.

Feia sol i plovia sempre al mateix temps i les bruixes ja no es pentinaven perquè els hi havien caigut els cabells.

La gent, que al matí parlava un idioma, a la tarda en parlava un altre. Passaven del català, al francès, d'aquest a l'anglès i després a l'alemany, al rus, al suahili, a l'àrab, al twi, al panjabi i al mandarí de manera totalment aleatòria. 

Finalment, optaren per prescindir de les paraules, perquè ningú no les entenia.

Es refiaven, només, dels gestos, de les mirades, del tacte, dels somriures o dels roncs i dels gemecs. 

La societat líquida havia esdevingut, societat gasosa. 

Les velles teories havien quedat obsoletes, el nou paradigma era "no hi ha paradigma".

La gent no recordava ni tant sols la llei de la selva. 

No hi havia destí possible, perquè el destí era un absurd, una incertesa permanent. 

I així va ser com varen aprendre a caminar pel gust de caminar,  a viure, només, pel gust de viure. 

Les persones varen aprendre a viure en un estat de contemplació continua, paradoxalment inalterable.