La rebel·lió dels fanals

 

(Conte per a explicar a la vora del foc)

Us he de dir que visc en un lloc privilegiat.

Quan surto al balcó, gaudeixo molt tot veient les cases d’Alpens, el meu poble, aplegades al voltant del campanar, com si l’hi fessin de faldilla.

És una faldilla cenyida de cintura i acampanada cap als peus, cap a les últimes cases al costat de la Font Bona, baixant pel carrer Vilamala i pel carrer de Baix. Per l'altre costat, la faldilla s’alça i s'obre com ho fan les faldilles dels ballarins sufís quan volten, amb les cases del Serrat i de Rocamonada.

Per sobre de les cases, al fons, la muntanya del Puig Cornador forma part del decorat que envolta el poble, com si fos un gran teatre.

Puig Cornador enllaça amb la muntanya del Puig Don i, més enllà, amb la de Sant Pere de Serrallonga. Anant encara més a ponent, es veu el Casó, el Collet del Vedellar, els Camellasos, la Costa del Graell, el Passant de la Vila, la Pinosa, Perotet, la Baga de Cerdanyons...

Puc veure també, al costat del campanar, com els cotxes s'enfilen per la carretera, fent revolts, en direcció cap a Berga o baixen, silenciosos, cap al Ramal, on faran, potser, una parada per prendre alguna cosa al Casino.

Ara, que és temps de calor, m'agrada molt sortir al balcó i prendre la fresca, al vespre, després de sopar.

Les muntanyes ja no es veuen, però puc imaginar-les fàcilment. Prendre la fresca em porta records del pare, quan s’estirava al pedrís del costat del Tei, perquè “per allà hi passa més aire” i la canalla sortíem amb ell i jugàvem una bona estona a lladres i policies.

Des de casa, se senten els sorolls típics de l'estiu, les esquelles de les vaques, alguna criatura que juga pel carrer, el cridar insistent dels grills i el raucar de les granotes a baix, a la riera Gavarresa, tot just acabada de néixer a la Font de Ca l'Andri.

Des del balcó, es veuen els fanals del poble i la llum blavosa d'alguna televisió dels veïns de Rocamonada. Es veuen les papallones de nit, donant voltes desorientades als fanals del Camí de la Vall i els ratpenats volant, incansables, atipant-se de valent...

A vegades, a mitjanit, quan em desperto per la calor o pels problemes (que sempre ronden a la vora del llit)  també surto al balcó, tot buscant la son perduda.

Durant aquelles hores de la matinada, el millor del balcó és el silenci.

Tot just se sent  el gemec d'algun animal que es remou al seu jaç, tot just alguna esquella perduda, alguna branca que espetega... El silenci i la quietud són magnífics: no es mou res de res, el poble dorm profundament i pels carrers no hi passa ni una ànima.

Precisament, no fa gaire, l’altra nit, era al balcó. Crec que eren cap a les tres o les quatre de la matinada. Assegut, respirava el silenci i la quietud, els assaboria, els palpava. S’hi estava tan bé allà! Per tal de gaudir millor del moment, vaig tancar els ulls...

Quan els vaig obrir de nou em va sorprendre de seguida veure un petit moviment, un moviment molt subtil que hi havia, més o menys, a l'alçada del Camí dels Dolors, per allà on el Miquel i la Montse s’hi estan fent la casa.

No feia gens d'aire, no podia ser doncs culpa del vent, però, efectivament, hi havia la llum d’un fanal que es movia...

Sí, sí, era tal com us ho dic!

Semblava com si la llum baixés un tram del camí, per tornar a pujar de nou, indecisa, cap al seu lloc. Ho feia una vegada  i una altra...

I sí! Finalment, la llum va baixar, ja ben decidida!

Va anar seguint pels carrers i es va encaminar cap a l’església... Vaig veure ben clar com entrava a dins del campanar pel costat d’una de les campanes...

Em vaig quedar ben astorat!

El pitjor (o el millor, jo què sé!)  va venir després!

Al cap de poc, es va moure la llum d’un altre fanal, ara del carrer de Baix. I, també, xino-xano, es va encaminar cap a dins del campanar.

I més tard ho va fer un altre, i un altre i encara un altre!

Era molt màgic allò! El silenci era absolut, la quietud perfecta! Només es movien, com si levitessin, els llums dels fanals!

De mica en mica, tots els fanals del poble van deixar el seu lloc de treball i van entrar a dins del campanar: els de la Carrera Lluçanesa, els del carrer del Carme, els de Rocamonada, els del carrer Ripoll, els de les Cases de Fusta, els de les Cases de Pedra, els llums del cantó del Ramal, del Pla del Taume, els de la Plaça, els de la Placeta...

Tot això succeïa mentre m’anava fregant els ulls, convençut que tenia un atac de bogeria o d’alguna greu malaltia que m’estava afectant a la vista.

Els últims fanals que es van moure van ser els del meu carrer. Vaig poder veure, com pujaven pel camí, com el fanal de davant mateix de casa també es començava a moure i se n’anava cap al campanar.

Fins que el poble va quedar, COM-PLE-TA-MENT  A  LES    FOS-QUES !!!!

Va ser llavors, precisament llavors, quan va començar  l’autèntic espectacle.

Síííí!! Ho podeu ben creure! Era un espectacle magnífic!

Amb la foscor, el cel es va omplir d'estrelles, moltíssimes estrelles, milions i milions d'estrelles!

Moltes més estrelles de les que mai m’hauria pogut imaginar.

De seguida vaig veure amb claredat el Carro Gros, mig ajagut per sobre de Puig-Don.

Cap a la dreta, més o menys pel cantó de Puig Cornador, hi havia l'estrella Polar. Va ser fàcil, aleshores, identificar el Carro Petit per sobre del Collet de les Bruixes.

Per sobre de l'Osa Menor vaig poder veure la constel·lació  del Drac i, més amunt, la del Cigne i més cap a la dreta, destacava Cassiopea i, ja per sobre dels arbres dels jardins propers, la d'Andròmeda. I tantes i tantes d’altres de les que no sabria dir els noms!

La blancor lletosa de la Via Làctia creuava de cap a cap el cel, potent, destacant-se com un riu, un camí de proporcions gegantines...

Ja us ho he dit: milions i milions d'estrelles de noms desconeguts, brillaven en aquella nit màgica sense lluna i sense fanals.

Vaig tenir la sensació de volar:  jo surava per l'espai com una fulla portada pel vent molt més enllà de la Terra. Era sensacional!

Casa meva era la nau espacial, el balcó i la cadira, el comandament. Per davant meu l’espai, l’Univers sencer brillava i lluïa com mai! Fins i tot em podia imaginar que era un astronauta fent un vol per fora de la nau, perquè només es veien estrelles, era impossible veure res més de tanta foscor que hi havia!

Estrelles, estrelles i més i més estrelles... i jo allà al mig, volant, viatjant amb elles!!

La sensació és impossible d’explicar, només es pot entendre si ho has vist, si ho has viscut!!!!

...

...

Aleshores...

Aleshores... es van començar a sentir les veus. Eren unes veus al principi molt febles, però la veritat és que se sentien molt clares. Parant bé l’orella vaig entendre que les veus sortien del campanar.

Sense pensar-m’ho gens, vaig sortir de casa  m’hi vaig atansar per tal de poder-ho sentir millor.

Quan era a prop de l’església, una de les veus deia:

“És que ja n’estic ben tip! Tota la nit cremant per a res! Quina ximpleria!”

I l’altra: “Jo NO em nego a fer llum, ja ho sé que és la meva feina, però...”

I després: “Si no passa ningú durant tantes hores perquè hem d’anar cremant, tooota la santa nit?”

I més enllà una veu cridava: “Fem vaga! Fem vaga!”

L’altre contestava: “No siguis gamarús! Fer vaga, dius?? Si deixem de funcionar ens canviaran les bombetes i llestos: no servirà de res!”

“Doncs que posin detectors” (va reblar l’altre) Quan vingui algú que ens avisin i ens posarem en marxa durant l’estona que convingui. Però, si no ve ningú, podrem reposar una bona estona i deixar de consumir electricitat!

“Ui! Això és molt complicat! Jo no ho veig pas viable!”

“Fem una carta i recollim firmes! Portarem la carta al nou regidor de serveis, segur que ho entendrà, és un noi molt espavilat!”

Finalment, una veu calmosa i rogallosa va dir:

“A la llum li cal la foscor, li calen ombres. Si només hi ha llum, no es veu res de res, simplement quedes enlluernat, com quan mires directament al sol.”

“Ooooh, és veritat!” van dir totes les altres veus, admirades.

Personalment, de veritat, veritat us ho dic: no me’n sabia avenir de tot allò que estava sentint! Em semblava impossible!

Encara ara m’ho sembla, però us asseguro que va passar de veritat.

I també us diré una cosa: l’espectacle de les estrelles, l’espectacle de l’Univers, tot allò que vaig veure aquella nit, des del balcó de casa, mentre el poble va quedar a les fosques, sense lluna, sense fanals i sense llums, és una cosa que, per anys que visqui, no oblidaré mai de mai!

Mai!

...

Després de sentir aquella frase tan sàvia, vaig prémer amb força els ulls i per sort (o per desgràcia, ves a saber) quan els vaig tornar a obrir, els fanals, encesos, tornaven a ser als seus llocs habituals, escampats per tots els carrers d’Alpens.

Jo tornava a ser al balcó de casa, assegut, astorat, bocabadat.

A fora, tot estava igual, com si no hagués passat res de res.

Un gos va lladrar i va interrompre el silenci de la nit.

Vaig tornar al meu llit i em vaig adormir profundament.

I, vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest fanal s’ha fos!

 

Alpens, 14 juliol de 2023,

aniversari del Guillem

No mirarem

 

No mirarem.

Té data de caducitat la indiferència?

Té una data de consum preferent?

 

Si cal, no mirarem,

tancarem ben fort els ulls.

 

Si cal, canviarem de canal,

trencarem, si cal, la pantalla.

 

Si cal, ens cosirem la boca per no haver de dir.

 

Ens tallarem, si cal, les orelles,

per no haver de sentir,

les mans per no haver de fer,

els peus per no haver-hi d’anar,

el cap per no haver de pensar.

 

El Pessebre és, avui,

un munt de runa,

un munt de plors,

un munt de morts,

amb un riu que vessa sang,

un pastor que vigila

ovelles deformes,

un àngel aterrit,

que anuncia la mort.

Tres reis que porten

odi, dolor i demència .

 

 

Betlem plora  sense consol,

Betlem s’ensorra sense pietat

Betlem mor sense remei,

mentre el món,

mira, indiferent,

cap a una altra banda,

embolica regals,

menja compulsivament,

i, somrient, diu:

 

Bon Nadal!

Bon Nadal!

 

 

 

Desert

Vivim en un desert sense promesa:

Déu va morir ja fa molt de temps

l’Estat no hi és ni se l’espera,

el Sistema ja només ens ofereix imatges,

vídeos curts, estampetes de colors.

 

Fàcilment caiem en l’engany.

 

Ludòpates,

canviem de pantalla

compulsivament,  addictes,

eternament buscant,

eternament esperant

un premi que no arribarà mai,

un premi inexistent.

 

De tant en tant,

apareixen al mòbil

hospitals destrossats,

mares sagnant,

filles mortes,

nens mutilats,

cadàvers embolicats en llençols...

 

És només un instant de feredat.

Ràpidament anem per una altra cosa:

vídeos de gats, postes de sol,

futbol, gags buits, xerrameca sense sentit....

 

Alleugerits,

ancorats en el temps afegit

d’un partit  que s’acaba,

transitem, resignats, esbalaïts,

autòmats, zombis,

ens arrosseguem per un desert

sense promesa.

Reiki a Brians.

 

Des del més petit, d'allò més ínfim, fins allò més gran, de la quàntica a l'astrofísica, de l'àtom, de la partícula, del quàntum, al planeta, a la galàxia, a l'Univers. Habitem, som, existim en múltiples dimensions, espais, temps, moments, instants.

Som pols, pols d'estrelles, partícules nascudes del Big Bang, feliçment retrobades i organitzades en l'ara i aquí. Organitzades per formar els cossos, les mans, els cors, les venes, la sang, els batecs, les pulsacions, les pulsions, els desitjos, el somni de nit d'estiu que som en aquest raconet de temps, en aquest espai perdut que ens acull, que ens empresona: Clàudia, Agnès, Teresa, Montse, Maria, Anna, Júlia, Elena, Pere, Joan...

Som tots els noms que som capaços de dir, capaços de dir-nos. Som multitud,  som la població sencera, el animals, les plantes, som tots els ésser vius, les pedres, els metalls, la sorra, el fang, l'aigua, el vent, el foc, la Terra, la Lluna, Venus, Mart, tots els planetes, el Sol, les estrelles, les galàxies.

Som.

Som i respirem.

Som i posem les mans.

Som i focalitzem.

Som i invoquem.

Som i el miracle esdevé: tot es mou, tot canvia.

Som i tot està quiet, però tot es mou.

Som i els i les mestres són amb nosaltres.

Som canals de llum.

Som i sentim, veiem, palpem com l'energia s'harmonitza en una nova vibració molt més elevada, pura, radiant.

Energia que ens allibera de les motxilles, de les càrregues, dels dolors ancestrals, del sentiment de culpa, de les pors...

Energia que ens purifica la sang, l'aire dels pulmons, la ment enterbolida.

Energia que ens omple de confiança en nosaltres mateixes, en el món, en la vida.

Energia que ens tranquil·litza, encalma, aquieta.

Energia que ens protegeix.

Tracem, caminem el·lipses, espirals, noves òrbites, nous camins que ens lleven la tristesa, que ens porten a la saviesa, a l'alegria, a la il·lusió, al goig del viure.

Creuem els murs, obrim de bat a bat les portes metàl·liques i sorolloses, les reixes es desfan, les cadenes es trenquen. Ens elevem per sobre dels blocs de ciment, de les garites de vigilància, de la prepotència i de l'absurd que ens empresonen. De les decisions arbitràries, de l'arrogància, de la violència, de les mentides. Res ens afecta, res ens fa mal, res ens governa, res ens condiciona.

Som.

Som punt de trobada de l'energia de l'Univers.

Som Reiki.

Som ànimes lliures.

Brians/Alpens, 21 i 22 de setembre de 2022

 

Despertar

 

La nit passeja lentament pel llom de la muntanya.

La muntanya és una ombra, una ombra asseguda, eixarrancada, en una gran cadira de boga. Una ombra amb set faldilles de padrina, una falda immensa, acollidora, protectora, que canta cançons als nens petits: “arri, arri tatanet, que anirem a Sant Benet...”

Els estels de la nit assenyalen punts de múltiples dibuixos amagats, imaginats per ments lliures, netes: carros, guerrers, animals, símbols que indiquen als viatgers, des del cel, els camins terrestres i les rutes marines.

Avui, la volta infinita, beu de la llum blanquinosa d'una lluna esplendorosa, plena, una mica creguda, sorneguera. Avui, els carros rodolen sense bous ni esquelles i els planetes viatgen arrenglerats, fent fila índia, darrera de la lluna que els guia pel bast laberint de les galàxies.

La  llum, tènue, estranya, inquietant, incerta, s'estén per les comes, llisca pels torrents, tramunta cims i carenes. La llum de la lluna altera paisatges, els transforma, en dibuixa, redibuixa, els contorns, les profunditats, les ombres, la textura, la solidesa.

S'alcen perfils de muntanyes properes, com si volguessin jugar a fer por, com si juguessin a ser fantasmes que aixequen els braços tapats amb llençols blancs. En qualsevol moment, sembla, començaran a udolar.

Més enllà, la calitja desdibuixa els contorns del paisatge que es transforma en una amalgama indestriable de cel i de terra, d’èter vaporós, lletós.

Més ençà, isards espantadissos rossolen tarteres, pasturen somnis, reciten poemes silenciosos. Als prats, vaques invisibles remuguen verd engolit durant la tarda abrusadora . Als forats, les marmotes dormen com marmotes, els grills canten com els grills i més avall, de tant en tant, se sent una busaroca explicant la seva tristesa de sempre, infinita.

Lluny, molt lluny, molt avall, a les planes i a les clotades, fanals boirosos de cases solitàries, de pobles petits i de pobles grans, vetllen els somnis de la gent profundament adormida i vetllen, també, els insomnis del dolor de la gent, de les seves pors, de les incerteses, dels dubtes, de les culpes, dels anhels.

La nit respira al ritme lent d'un caminador vell i feixuc. La nit s’acompassa amb el vell i respira amb passes petites, minúscules, remuntant la serralada immensa. La nit respira i cada nova inspiració és un recomençar, un tornar-ho a provar, una nova oportunitat, l’inici d’un nou viatge. La nit expira i cada expiració és una neteja, un foc nou, un descarregar-se, un alliberar-se. La nit respira i empeny les hores, el temps que sembla voler-se aturar, claudicar, cedir, rendir-se.

De tant en tant, la nit reposa, fa una petita pausa, mira i escolta el ressò del cor accelerat del vell que s'asseu, exhaust, panteixant. Amb la mà s’agunta el cor que se l’hi escapa, que malda per sortir del seu pit adolorit.  El seu bategar és el de la nit, amb ella són una sola cosa, bateguen junts, respiren junts, panteixen junts, caminen junts.

Damunt seu, més enllà de la carena, la llum, lentament, germina i pren els colors de la brasa. El dia és apunt d’ablamar-se. L’home, assaboreix aquests últims instants de la nit, l'instant màgic, únic, irrepetible de l’alba quan tot just comença a néixer, quan tot just comença a mostrar el seu cap de nadó pugnant per abandonar l’úter de la mare muntanya.

Assegut, l’home beu de la seva cantimplora, a glopets petits, precisos, la nit, l’aigua, la vida.

Després reprèn el camí. A poc a poc, pas a pas, pas petit a pas petit, reprèn el camí i s’enfila.

Just quan la nit es retiri, l’home arribarà al cim i la muntanya l’acollirà.

L’home, dret, rebrà amb els braços oberts el nou dia, el despertar.

Nevada

Cau una nevada d’espurnes daurades, espurnes d’ estrelles molt antigues, incandescents, enceses de força, de poder, energia, capacitat.

Cau una nevada daurada per sobre de les plantes, dels animals, dels camins, de les cases, de la gent.

És un nevada silenciosa, màgica, només les ments obertes saben veure-la. La majoria de la gent veu neu blanca, però no, la nevada de veritat és daurada!

Els nens miren enlaire amb la boca oberta i es mengen la neu tot aclucant els ulls. El seu instint els hi diu que cal fer-ho, tot i que no saben perquè. Amb la neu, inspiren saviesa, poder, Univers.

 

S’empassen les, volves, les boletes, les engrunes, els parracs de neu tendra, estranyament càlida en la seva fredor aparent i així, de mica en mica, senten com el seu cor s’escalfa.

Avui, cau una nevada d’espurnes daurades sobre la teulada del “mont-cel”.

El “mont-cel” és una muntanya màgica, però amb molt de dolor. Una muntanya que aguanta i sosté un dolor de segles, un cansament etern, una sofrença, un turment, un suplici que ve de molt i molt lluny, potser de l’infinit.

La gent del “mont-cel”, adolorida, sense saber perquè, avui obre les boques, àvida de tendresa, de la innocència dels nens, de la calidesa de les espurnes daurades que , estranyament, els hi cau al damunt.

- La teva mà crema! – em diu la Dolors!

I jo li contesto que no és la meva mà, que és per la nevada que cau, per les espurnes, la pols d’estrelles que amaren el seu cos, que vivifiquen la seva ànima, el seu esperit.

I la Dolors somriu:

- No m’ensarronis! 

Llavors, entremaliada em diu, ordena: 

- Ara fes-li a aquella altra. I a aquell i a la de més enllà.

I així successivament fa venir a tot un reguitzell de persones que esperen pacients, al passadís.

I la gent del "mont-cel" va venint a on som, amb la Lena i la Rosa.

S'estiren o s'asseuen, tanquen els ulls i, mentre els hi posem les mans, les bombolles daurades vitalitzen els seus malmesos cossos cansats, adolorits, els seus esperits espantats, extenuats.

El canal, la sèquia, fa el seu regatge i el conreu dels cors de la gent fructifica.

Neixen flors de tots els colors, arbres plens de fulles tendres, herba verda i esplendorosa! Tot, tot, el bosc, els camps, els jardins, els marges, tot pren tots els colors del verd, que deia en Raimon.

El blau del cel, el blau de l’aigua i el daurat de les estrelles es retroben en aquest verd que es renova cada primavera, en aquest verd que és encara l’esperança que ens revifa que ens manté vius, vives, malgrat tots els dolors, totes les pors, tota la tristesa.

La gent del “mont-cel” somriu, ens dona les gràcies, i tot seguit, se’n va, com si fessin tard a alguna cosa, com si tinguessin poc temps, poc temps per a prendre les últimes espurnes del sol de la tarda.

S’asseuen al sol i callen, amb prou feines es diuen res. 

Però, quan ens veuen marxar, ens criden:

- Tornareu, eh?

I a nosaltres ens fan els més feliços de la terra, però sabem que sí, que hi haurem de tornar.

Per ells.

Per elles.

Per la Dolors.

Per nosaltres.

Ucraïna

 

Riu Dnièper

Blau,

blau als ulls

de mirada atemorida,

blau d’un cel d’hivern

que no s’acaba,

blau del riu Dnièper

que beu del blau glaçat de Valdai,

blau que purifica, pacient, les aigües de Txernobil

blau que dansa, juganer, sota els ponts de Kiev,

blau que s’endinsa, cansat, en el blau de la Mar Negra.

 

Avui,

àngels de la mort

beuen de les teves aigües

sangonoses.

Avui,

el blau de cel, sagna,

malferit d’acer.

 

Blau,

retornem-nos el blau!

Inundem el món de blau,

escrivim el blau,

dibuixem,

diguem,

memoritzem,

gravem-nos el blau

en la pell adolorida.

Beguem-nos el blau

fins que ens tenyeixi

les entranyes i fem blava la suor,

la saliva i

les paraules,

blaves les llàgrimes.

El Dnièper a Kiev

 

 

El castell de les set portes

 

 

Habito en un castell amb tres portes daurades, lluminoses, esfèriques.

De porta a porta, un rierol d’or em circula pel castell, a vegades prim i en prou feines visible, a vegades cabalós com un riu amazònic, desbordant-se, inundant tota la plana.

La primera porta em connecta amb el sol, els astres, l’Univers. Dona entrada a la llum primigènia, al Tot, al big-bang. És Energia pura. Sense ella no podria viure.

La tercera porta connecta el fil d’energia amb la mare Terra, amb els que m’han precedit, el Temps, la Història. El riu de llum arrela fins el cor de la Terra fins el foc de sempre, infinit, etern.

Per la porta del mig, la llum s’hi expandeix, la llum del meu castell surt enfora cap el món que m’envolta. Per ella sóc llum que es projecta, que es manifesta.

A banda i banda d’aquesta porta central, hi ha dues portes de plata. Per aquestes portes s’accedeix als tallers, als obradors del castell. En aquests tallers i per aquestes portes, la llum es materialitza, engendra, crea. Són els tallers de l’art-ista, que dibuixa, pinta, esculpeix, cuina, escriu, composa... No és res sofisticat, és més aviat una cosa senzilla, lleugera, però, alhora, constant, poderosa, obra nova que neix d’una actitud pulcre i pura a pesar de totes les mancances, de tots els dubtes, les incerteses.

Al costat de la primera porta daurada hi ha encara una porta amb tonalitats verdoses: dins aquesta porta hi trobem l’ordinador central, el cervell que fa funcionar la casa, el castell. En ella s’hi processa la informació que arriba per tots costats. És també un laboratori: dins aquesta porta hi ha els alambins, les liquadores, provetes, tubs d’assaig, que extreuen els olis essencials del viure, els processen per tal de fer-los entenedors, assimilables per fer possible que esdevingui el miracle, que es manifesti la bellesa.

Finalment, però no menys important, al costat de la tercera porta daurada, hi trobem la porta blanca. Per aquesta porta hi entren els convidats i convidades. Jo, habitant ocasional del castell, surto, (túnica blanca, amb brodats daurats, molt fins) per rebre a la gent, donar-los-hi la benvinguda, fer-los entrar a la gran sala del castell: a dins hi celebrem una gran festa.

En la festa, la Vida s’hi mani-festa amb tota la seva esplendor quan com-partim, com-paginem, com-plicitem, com-posem, com-uniquem.

Com-prenem que Viure és un goig, un delit, un plaer, un regal.

Meditació de la muntanya.

 

 

La nit i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya es fon en la foscor, s’hi integra, s’hi amalgama, en forma part d’una manera indestriable.

Més enllà de la muntanya hi ha un oceà d’estels, més ençà, tot és pols viatgera dins un tirabuixó d’espai-temps. Pols d’estrelles. La muntanya batega dins la nit i la nit transpira amb la muntanya.

 

La llum i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

El cim vigila la sortida del sol i es deixa abraçar, en serva l’escalfor, s’inflama amb ella. Juntes, llum i muntanya,  dibuixen contorns, solanes, ombratges, iridescències. Amb el sol de febrer, la muntanya és un breu tremolor, una carícia en prou feines perceptible. Amb la canícula,  és pura febrada, desfici, passió.

 

El vent i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya engendra el vent i aquest, juganer, de seguida es desferma, s’allunya, se’n va, torna, l’envolta, s’enfila per la carena, udola, rodolant per les torrenteres, pel llom de les comes, per les crestes de pedra. La muntanya, amb el vent, a vegades tremola, però és només aparença, un joc. Un joc de muntanya i vent divertint-se com la canalla.

 

El núvol i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya és dins la boira i la boira és muntanya, abraçant-la, viatjant amb ella. Ara i adés la boira s’aparta i tot es mostra, ara i adés torna i tot s’amaga. La muntanya s’inflama i la boira creix i es condensa, es fa núvol, tempesta, llamp, tro, calamarsa, neu, i... torna a la muntanya. Llavors, el núvol picapedrer incansable, esmicola pedres, amoroseix la terra, l’abriga sota mantells blancs. Li forada les entranyes, excavant-li cavitats immenses, obscures, avencs, coves on s’hi amaguen les goges, les dones d’aigua, les encantades. Sorgeix de nou brollant per les fonts, dibuixant torrenteres, bramant entre les pedres, estimbant-se, fent salts acrobàtics que semblen cues de cavall, o bé regalims prims com el crit d’un grill, encalmant-se en estanys de tots els colors, negre, blau, verd, maragda...

El núvol neix de la muntanya i la muntanya neix del núvol.

 

La flor i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La terra, assaonada, alimenta la grana i la grana fa néixer l’herba, la flor, el fruit, l’arbre.  La genciana, els clavells de bosc, els cards, les carlines, la regalèssia, la tora blava, les campanetes, les orelles d’os, les violes, el lliri blau, el marcòlic groc, la ginesta, el xuclamel, el neret, l’avet, el pi negre, el faig, l’avellaner... mil i una flors omplen de colors la muntanya, ja sigui buscant-se la vida sota les pedres, o fent-se arbres grans i forts, essent muntanya, habitant-la, transformant-la, vivint les unes en i amb les altres.

La flor, la grana, l’herba i l’arbre fan venir la llagosta, l’esquirol, l’isard, la marmota, el gall fer, la perdiu blanca, l’àliga, el voltor, el trencalòs... tota mena de bèsties salvatges i tota mena de bèsties domèstiques, la vaca, el cavall, l’ovella... habiten i transformen la muntanya. Totes són muntanya, són unitat, una sola cosa.

 

 

Jo i muntanya som unitat, una sola cosa.

Camino i respiro amb la muntanya. L’hi dibuixo camins, paisatge. Aixeco fites, faig senyals, engrunes de pa per no perdre el camí quan cal tornar a casa. N’aprenc tots els racons, memoritzo tots els topalls. M’encimbello fins els punts més alts, baixo tarteres impossibles, encerclo estanys, m’acosto a les gorgues, ressegueixo rierols i rius cabalosos, hi construeixo passeres, ponts de pedra, si cal. M’endinso ens els avencs més tenebrosos tot buscant un petó de les encantades, escoltant el seu cant encisador. M’embadaleixo mirant les flors més petites, els paisatges més grandiosos. Escolto els crits de les marmotes, l’udolar del vent, el silenci de la boira. Parlo amb les vaques, els hi dic, “Bon dia vaca!”, escolto les esquelles dels perxerons i, si tinc molta sort, potser, els meus ulls podran creuar-se amb la mirada fugaç d’un isard, just abans que faci un salt, fugint, esperitat.

 

I quan es fa fosc, quan el vespre m’arriba, m’abraço a la muntanya sabent-me petitesa, formiga, pols.

Sabent-me pols d’estrella.

Pols d’estrella viatgera.

Com ella.

 

 

 

A res

 

No renuncio a res, a cap emoció, a cap sentiment.

Vull la tristesa com vull el riure, la por com la valentia, l'estimació com l'odi. M'aferro a la vida sense témer la mort, estimo la intensitat del dolor de les cames que em recorden que sóc un cos viu, la meva esquena, tan fràgil, les meves llàgrimes, tan fàcils, sempre a punt de dir tota la tristesa, el meu cervell, sempre canviant. M'agrada riure sense poder parar, abraçar-me a la gent i a les coses, recordar-les amb melangia quan ja no hi són.

M'agrada acaronar-me la pell de gallina quan escolto música, la humitat dels ulls quan llegeixo un bon poema, quan escolto una cançó.

No renuncio a res. M'endinso en els sentiments de la gent que m'envolta, els seus problemes són els meus problemes, les seves pors són les meves pors. M'abraço al seu viure valent o poruc, als seus desitjos, a la seva ràbia.

No renuncio a res. M'endinso ens els paisatges sempre canviants, permanents en la seva bellesa. Els colors, les olors, el tacte, el gust de la terra, les pedres, l'aigua, el bosc, el vent, tot és en mi i jo sóc amb ells. En prenc, em prenc, a mans plenes.

No renuncio a res, no renuncio a viure intensament, plenament, tots els núvols que passen, els camins que transito, les nits d'insomni i els nits dormides profundament.

No renuncio a res perquè res em pertany i tot m'és regalat i tu i el teu mirar i el teu somriure em sadollen plenament.