Reiki a Brians.

 

Des del més petit, d'allò més ínfim, fins allò més gran, de la quàntica a l'astrofísica, de l'àtom, de la partícula, del quàntum, al planeta, a la galàxia, a l'Univers. Habitem, som, existim en múltiples dimensions, espais, temps, moments, instants.

Som pols, pols d'estrelles, partícules nascudes del Big Bang, feliçment retrobades i organitzades en l'ara i aquí. Organitzades per formar els cossos, les mans, els cors, les venes, la sang, els batecs, les pulsacions, les pulsions, els desitjos, el somni de nit d'estiu que som en aquest raconet de temps, en aquest espai perdut que ens acull, que ens empresona: Clàudia, Agnès, Teresa, Montse, Maria, Anna, Júlia, Elena, Pere, Joan...

Som tots els noms que som capaços de dir, capaços de dir-nos. Som multitud,  som la població sencera, el animals, les plantes, som tots els ésser vius, les pedres, els metalls, la sorra, el fang, l'aigua, el vent, el foc, la Terra, la Lluna, Venus, Mart, tots els planetes, el Sol, les estrelles, les galàxies.

Som.

Som i respirem.

Som i posem les mans.

Som i focalitzem.

Som i invoquem.

Som i el miracle esdevé: tot es mou, tot canvia.

Som i tot està quiet, però tot es mou.

Som i els i les mestres són amb nosaltres.

Som canals de llum.

Som i sentim, veiem, palpem com l'energia s'harmonitza en una nova vibració molt més elevada, pura, radiant.

Energia que ens allibera de les motxilles, de les càrregues, dels dolors ancestrals, del sentiment de culpa, de les pors...

Energia que ens purifica la sang, l'aire dels pulmons, la ment enterbolida.

Energia que ens omple de confiança en nosaltres mateixes, en el món, en la vida.

Energia que ens tranquil·litza, encalma, aquieta.

Energia que ens protegeix.

Tracem, caminem el·lipses, espirals, noves òrbites, nous camins que ens lleven la tristesa, que ens porten a la saviesa, a l'alegria, a la il·lusió, al goig del viure.

Creuem els murs, obrim de bat a bat les portes metàl·liques i sorolloses, les reixes es desfan, les cadenes es trenquen. Ens elevem per sobre dels blocs de ciment, de les garites de vigilància, de la prepotència i de l'absurd que ens empresonen. De les decisions arbitràries, de l'arrogància, de la violència, de les mentides. Res ens afecta, res ens fa mal, res ens governa, res ens condiciona.

Som.

Som punt de trobada de l'energia de l'Univers.

Som Reiki.

Som ànimes lliures.

Brians/Alpens, 21 i 22 de setembre de 2022

 

Despertar

 

La nit passeja lentament pel llom de la muntanya.

La muntanya és una ombra, una ombra asseguda, eixarrancada, en una gran cadira de boga. Una ombra amb set faldilles de padrina, una falda immensa, acollidora, protectora, que canta cançons als nens petits: “arri, arri tatanet, que anirem a Sant Benet...”

Els estels de la nit assenyalen punts de múltiples dibuixos amagats, imaginats per ments lliures, netes: carros, guerrers, animals, símbols que indiquen als viatgers, des del cel, els camins terrestres i les rutes marines.

Avui, la volta infinita, beu de la llum blanquinosa d'una lluna esplendorosa, plena, una mica creguda, sorneguera. Avui, els carros rodolen sense bous ni esquelles i els planetes viatgen arrenglerats, fent fila índia, darrera de la lluna que els guia pel bast laberint de les galàxies.

La  llum, tènue, estranya, inquietant, incerta, s'estén per les comes, llisca pels torrents, tramunta cims i carenes. La llum de la lluna altera paisatges, els transforma, en dibuixa, redibuixa, els contorns, les profunditats, les ombres, la textura, la solidesa.

S'alcen perfils de muntanyes properes, com si volguessin jugar a fer por, com si juguessin a ser fantasmes que aixequen els braços tapats amb llençols blancs. En qualsevol moment, sembla, començaran a udolar.

Més enllà, la calitja desdibuixa els contorns del paisatge que es transforma en una amalgama indestriable de cel i de terra, d’èter vaporós, lletós.

Més ençà, isards espantadissos rossolen tarteres, pasturen somnis, reciten poemes silenciosos. Als prats, vaques invisibles remuguen verd engolit durant la tarda abrusadora . Als forats, les marmotes dormen com marmotes, els grills canten com els grills i més avall, de tant en tant, se sent una busaroca explicant la seva tristesa de sempre, infinita.

Lluny, molt lluny, molt avall, a les planes i a les clotades, fanals boirosos de cases solitàries, de pobles petits i de pobles grans, vetllen els somnis de la gent profundament adormida i vetllen, també, els insomnis del dolor de la gent, de les seves pors, de les incerteses, dels dubtes, de les culpes, dels anhels.

La nit respira al ritme lent d'un caminador vell i feixuc. La nit s’acompassa amb el vell i respira amb passes petites, minúscules, remuntant la serralada immensa. La nit respira i cada nova inspiració és un recomençar, un tornar-ho a provar, una nova oportunitat, l’inici d’un nou viatge. La nit expira i cada expiració és una neteja, un foc nou, un descarregar-se, un alliberar-se. La nit respira i empeny les hores, el temps que sembla voler-se aturar, claudicar, cedir, rendir-se.

De tant en tant, la nit reposa, fa una petita pausa, mira i escolta el ressò del cor accelerat del vell que s'asseu, exhaust, panteixant. Amb la mà s’agunta el cor que se l’hi escapa, que malda per sortir del seu pit adolorit.  El seu bategar és el de la nit, amb ella són una sola cosa, bateguen junts, respiren junts, panteixen junts, caminen junts.

Damunt seu, més enllà de la carena, la llum, lentament, germina i pren els colors de la brasa. El dia és apunt d’ablamar-se. L’home, assaboreix aquests últims instants de la nit, l'instant màgic, únic, irrepetible de l’alba quan tot just comença a néixer, quan tot just comença a mostrar el seu cap de nadó pugnant per abandonar l’úter de la mare muntanya.

Assegut, l’home beu de la seva cantimplora, a glopets petits, precisos, la nit, l’aigua, la vida.

Després reprèn el camí. A poc a poc, pas a pas, pas petit a pas petit, reprèn el camí i s’enfila.

Just quan la nit es retiri, l’home arribarà al cim i la muntanya l’acollirà.

L’home, dret, rebrà amb els braços oberts el nou dia, el despertar.

Nevada

Cau una nevada d’espurnes daurades, espurnes d’ estrelles molt antigues, incandescents, enceses de força, de poder, energia, capacitat.

Cau una nevada daurada per sobre de les plantes, dels animals, dels camins, de les cases, de la gent.

És un nevada silenciosa, màgica, només les ments obertes saben veure-la. La majoria de la gent veu neu blanca, però no, la nevada de veritat és daurada!

Els nens miren enlaire amb la boca oberta i es mengen la neu tot aclucant els ulls. El seu instint els hi diu que cal fer-ho, tot i que no saben perquè. Amb la neu, inspiren saviesa, poder, Univers.

 

S’empassen les, volves, les boletes, les engrunes, els parracs de neu tendra, estranyament càlida en la seva fredor aparent i així, de mica en mica, senten com el seu cor s’escalfa.

Avui, cau una nevada d’espurnes daurades sobre la teulada del “mont-cel”.

El “mont-cel” és una muntanya màgica, però amb molt de dolor. Una muntanya que aguanta i sosté un dolor de segles, un cansament etern, una sofrença, un turment, un suplici que ve de molt i molt lluny, potser de l’infinit.

La gent del “mont-cel”, adolorida, sense saber perquè, avui obre les boques, àvida de tendresa, de la innocència dels nens, de la calidesa de les espurnes daurades que , estranyament, els hi cau al damunt.

- La teva mà crema! – em diu la Dolors!

I jo li contesto que no és la meva mà, que és per la nevada que cau, per les espurnes, la pols d’estrelles que amaren el seu cos, que vivifiquen la seva ànima, el seu esperit.

I la Dolors somriu:

- No m’ensarronis! 

Llavors, entremaliada em diu, ordena: 

- Ara fes-li a aquella altra. I a aquell i a la de més enllà.

I així successivament fa venir a tot un reguitzell de persones que esperen pacients, al passadís.

I la gent del "mont-cel" va venint a on som, amb la Lena i la Rosa.

S'estiren o s'asseuen, tanquen els ulls i, mentre els hi posem les mans, les bombolles daurades vitalitzen els seus malmesos cossos cansats, adolorits, els seus esperits espantats, extenuats.

El canal, la sèquia, fa el seu regatge i el conreu dels cors de la gent fructifica.

Neixen flors de tots els colors, arbres plens de fulles tendres, herba verda i esplendorosa! Tot, tot, el bosc, els camps, els jardins, els marges, tot pren tots els colors del verd, que deia en Raimon.

El blau del cel, el blau de l’aigua i el daurat de les estrelles es retroben en aquest verd que es renova cada primavera, en aquest verd que és encara l’esperança que ens revifa que ens manté vius, vives, malgrat tots els dolors, totes les pors, tota la tristesa.

La gent del “mont-cel” somriu, ens dona les gràcies, i tot seguit, se’n va, com si fessin tard a alguna cosa, com si tinguessin poc temps, poc temps per a prendre les últimes espurnes del sol de la tarda.

S’asseuen al sol i callen, amb prou feines es diuen res. 

Però, quan ens veuen marxar, ens criden:

- Tornareu, eh?

I a nosaltres ens fan els més feliços de la terra, però sabem que sí, que hi haurem de tornar.

Per ells.

Per elles.

Per la Dolors.

Per nosaltres.

Ucraïna

 

Riu Dnièper

Blau,

blau als ulls

de mirada atemorida,

blau d’un cel d’hivern

que no s’acaba,

blau del riu Dnièper

que beu del blau glaçat de Valdai,

blau que purifica, pacient, les aigües de Txernobil

blau que dansa, juganer, sota els ponts de Kiev,

blau que s’endinsa, cansat, en el blau de la Mar Negra.

 

Avui,

àngels de la mort

beuen de les teves aigües

sangonoses.

Avui,

el blau de cel, sagna,

malferit d’acer.

 

Blau,

retornem-nos el blau!

Inundem el món de blau,

escrivim el blau,

dibuixem,

diguem,

memoritzem,

gravem-nos el blau

en la pell adolorida.

Beguem-nos el blau

fins que ens tenyeixi

les entranyes i fem blava la suor,

la saliva i

les paraules,

blaves les llàgrimes.

El Dnièper a Kiev

 

 

El castell de les set portes

 

 

Habito en un castell amb tres portes daurades, lluminoses, esfèriques.

De porta a porta, un rierol d’or em circula pel castell, a vegades prim i en prou feines visible, a vegades cabalós com un riu amazònic, desbordant-se, inundant tota la plana.

La primera porta em connecta amb el sol, els astres, l’Univers. Dona entrada a la llum primigènia, al Tot, al big-bang. És Energia pura. Sense ella no podria viure.

La tercera porta connecta el fil d’energia amb la mare Terra, amb els que m’han precedit, el Temps, la Història. El riu de llum arrela fins el cor de la Terra fins el foc de sempre, infinit, etern.

Per la porta del mig, la llum s’hi expandeix, la llum del meu castell surt enfora cap el món que m’envolta. Per ella sóc llum que es projecta, que es manifesta.

A banda i banda d’aquesta porta central, hi ha dues portes de plata. Per aquestes portes s’accedeix als tallers, als obradors del castell. En aquests tallers i per aquestes portes, la llum es materialitza, engendra, crea. Són els tallers de l’art-ista, que dibuixa, pinta, esculpeix, cuina, escriu, composa... No és res sofisticat, és més aviat una cosa senzilla, lleugera, però, alhora, constant, poderosa, obra nova que neix d’una actitud pulcre i pura a pesar de totes les mancances, de tots els dubtes, les incerteses.

Al costat de la primera porta daurada hi ha encara una porta amb tonalitats verdoses: dins aquesta porta hi trobem l’ordinador central, el cervell que fa funcionar la casa, el castell. En ella s’hi processa la informació que arriba per tots costats. És també un laboratori: dins aquesta porta hi ha els alambins, les liquadores, provetes, tubs d’assaig, que extreuen els olis essencials del viure, els processen per tal de fer-los entenedors, assimilables per fer possible que esdevingui el miracle, que es manifesti la bellesa.

Finalment, però no menys important, al costat de la tercera porta daurada, hi trobem la porta blanca. Per aquesta porta hi entren els convidats i convidades. Jo, habitant ocasional del castell, surto, (túnica blanca, amb brodats daurats, molt fins) per rebre a la gent, donar-los-hi la benvinguda, fer-los entrar a la gran sala del castell: a dins hi celebrem una gran festa.

En la festa, la Vida s’hi mani-festa amb tota la seva esplendor quan com-partim, com-paginem, com-plicitem, com-posem, com-uniquem.

Com-prenem que Viure és un goig, un delit, un plaer, un regal.

Meditació de la muntanya.

 

 

La nit i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya es fon en la foscor, s’hi integra, s’hi amalgama, en forma part d’una manera indestriable.

Més enllà de la muntanya hi ha un oceà d’estels, més ençà, tot és pols viatgera dins un tirabuixó d’espai-temps. Pols d’estrelles. La muntanya batega dins la nit i la nit transpira amb la muntanya.

 

La llum i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

El cim vigila la sortida del sol i es deixa abraçar, en serva l’escalfor, s’inflama amb ella. Juntes, llum i muntanya,  dibuixen contorns, solanes, ombratges, iridescències. Amb el sol de febrer, la muntanya és un breu tremolor, una carícia en prou feines perceptible. Amb la canícula,  és pura febrada, desfici, passió.

 

El vent i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya engendra el vent i aquest, juganer, de seguida es desferma, s’allunya, se’n va, torna, l’envolta, s’enfila per la carena, udola, rodolant per les torrenteres, pel llom de les comes, per les crestes de pedra. La muntanya, amb el vent, a vegades tremola, però és només aparença, un joc. Un joc de muntanya i vent divertint-se com la canalla.

 

El núvol i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya és dins la boira i la boira és muntanya, abraçant-la, viatjant amb ella. Ara i adés la boira s’aparta i tot es mostra, ara i adés torna i tot s’amaga. La muntanya s’inflama i la boira creix i es condensa, es fa núvol, tempesta, llamp, tro, calamarsa, neu, i... torna a la muntanya. Llavors, el núvol picapedrer incansable, esmicola pedres, amoroseix la terra, l’abriga sota mantells blancs. Li forada les entranyes, excavant-li cavitats immenses, obscures, avencs, coves on s’hi amaguen les goges, les dones d’aigua, les encantades. Sorgeix de nou brollant per les fonts, dibuixant torrenteres, bramant entre les pedres, estimbant-se, fent salts acrobàtics que semblen cues de cavall, o bé regalims prims com el crit d’un grill, encalmant-se en estanys de tots els colors, negre, blau, verd, maragda...

El núvol neix de la muntanya i la muntanya neix del núvol.

 

La flor i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La terra, assaonada, alimenta la grana i la grana fa néixer l’herba, la flor, el fruit, l’arbre.  La genciana, els clavells de bosc, els cards, les carlines, la regalèssia, la tora blava, les campanetes, les orelles d’os, les violes, el lliri blau, el marcòlic groc, la ginesta, el xuclamel, el neret, l’avet, el pi negre, el faig, l’avellaner... mil i una flors omplen de colors la muntanya, ja sigui buscant-se la vida sota les pedres, o fent-se arbres grans i forts, essent muntanya, habitant-la, transformant-la, vivint les unes en i amb les altres.

La flor, la grana, l’herba i l’arbre fan venir la llagosta, l’esquirol, l’isard, la marmota, el gall fer, la perdiu blanca, l’àliga, el voltor, el trencalòs... tota mena de bèsties salvatges i tota mena de bèsties domèstiques, la vaca, el cavall, l’ovella... habiten i transformen la muntanya. Totes són muntanya, són unitat, una sola cosa.

 

 

Jo i muntanya som unitat, una sola cosa.

Camino i respiro amb la muntanya. L’hi dibuixo camins, paisatge. Aixeco fites, faig senyals, engrunes de pa per no perdre el camí quan cal tornar a casa. N’aprenc tots els racons, memoritzo tots els topalls. M’encimbello fins els punts més alts, baixo tarteres impossibles, encerclo estanys, m’acosto a les gorgues, ressegueixo rierols i rius cabalosos, hi construeixo passeres, ponts de pedra, si cal. M’endinso ens els avencs més tenebrosos tot buscant un petó de les encantades, escoltant el seu cant encisador. M’embadaleixo mirant les flors més petites, els paisatges més grandiosos. Escolto els crits de les marmotes, l’udolar del vent, el silenci de la boira. Parlo amb les vaques, els hi dic, “Bon dia vaca!”, escolto les esquelles dels perxerons i, si tinc molta sort, potser, els meus ulls podran creuar-se amb la mirada fugaç d’un isard, just abans que faci un salt, fugint, esperitat.

 

I quan es fa fosc, quan el vespre m’arriba, m’abraço a la muntanya sabent-me petitesa, formiga, pols.

Sabent-me pols d’estrella.

Pols d’estrella viatgera.

Com ella.

 

 

 

A res

 

No renuncio a res, a cap emoció, a cap sentiment.

Vull la tristesa com vull el riure, la por com la valentia, l'estimació com l'odi. M'aferro a la vida sense témer la mort, estimo la intensitat del dolor de les cames que em recorden que sóc un cos viu, la meva esquena, tan fràgil, les meves llàgrimes, tan fàcils, sempre a punt de dir tota la tristesa, el meu cervell, sempre canviant. M'agrada riure sense poder parar, abraçar-me a la gent i a les coses, recordar-les amb melangia quan ja no hi són.

M'agrada acaronar-me la pell de gallina quan escolto música, la humitat dels ulls quan llegeixo un bon poema, quan escolto una cançó.

No renuncio a res. M'endinso en els sentiments de la gent que m'envolta, els seus problemes són els meus problemes, les seves pors són les meves pors. M'abraço al seu viure valent o poruc, als seus desitjos, a la seva ràbia.

No renuncio a res. M'endinso ens els paisatges sempre canviants, permanents en la seva bellesa. Els colors, les olors, el tacte, el gust de la terra, les pedres, l'aigua, el bosc, el vent, tot és en mi i jo sóc amb ells. En prenc, em prenc, a mans plenes.

No renuncio a res, no renuncio a viure intensament, plenament, tots els núvols que passen, els camins que transito, les nits d'insomni i els nits dormides profundament.

No renuncio a res perquè res em pertany i tot m'és regalat i tu i el teu mirar i el teu somriure em sadollen plenament.

Habitants del viatge

El jo que no sóc, em viatja.

Un alè d'aire em respira.

Entra dins meu, m'habita, alimenta, em fa estada i, lentament, es retira.

Fa una petita pausa i recomença el cicle.

El viatge és com un gronxador. Un gronxador que avança, s'eleva i, després d'un instant d'incertesa, torna cap enrere per recomençar de nou.

L'alè es gronxa, em gronxa.

Suaument, lentament, còmodament.

Profundament.

Com un bressol.

El jo que no sóc em viatja pel cos que em sosté.

Obra portes, mira per les finestres,

observa pensaments, emocions, sensacions, dolors, alegries,

observa i allibera petits núvols blancs que llisquen per la volta del cel, que arriben, passen i marxen.

El jo que no sóc m'observa.

Observa el peu: “El peu és".

Observa el dit del peu: “El dit del peu és".

Observa l'ungla del dit del peu, l'os del dit, la cèl·lula, la molècula.

Cada part del cos, cada partícula és única i és amb mi.

Sóc amb ella,

gràcies a ella.

Així, lentament, pausadament, em viatjo pel cos i em visc en l'instant present, l'instant únic que sóc ara.

I ara.

I ara.

I ara.

Em reconec en cada un d'aquests instants, en aquest jo que sóc i no sóc alhora, en aquest jo que m'habita, m'observa, em reconeix.

I m'accepta.

Tal qual, tal com és, tal com sóc.

Fer-ho em reconforta. Adonar-me'n, veure que ho faig, m'alegra

La persona que viu en mi n’està agraïda.

M'estic agraïda.

I és així com, aquest viatge dins meu, cap el forat negre que m'habita, cap el forat negre en el que visc, amb la seva energia, amb la potència del seu magnetisme, el viatge es converteix en un doll, en una força expansiva que surt projectada!

Una força que em mena cap a tu.

Tu, que viatges al meu costat.

Cap a tu,

cap a tu,

i a tu,

i a tu.

Cap els tus que sou més enllà i els que sou més lluny encara.

El meu, el teu i el seu viatge són el nostre viatge.

En aquesta aventura, hi som juntes.

I quan dic juntes, parlo de persones, d'homes i de dones, parlo d'animals, de plantes, de pedres, de l'aigua, del foc, de l'aire,

parlo de planetes i d'estrelles.

Viatgem juntes.

Som habitants de l'ara i aquí,

de l'avui, del demà,

del tot i del sempre.

Quan camino

 

 

Normalment, quan començo a caminar, el primer peu que poso en moviment és el dret. El peu s’eleva girant sobre l’eix del turmell, flexionant la planta fins a recolzar-se únicament en la zona dels dits, especialment del dit gros. Per fer-ho,  em cal girar la tíbia, flexionar el genoll, fer un moviment d’extensió del maluc, mentre tot el tronc gira en sentit contrari a la pelvis, inclinant-se lleugerament cap endavant.

Tot seguit, comença l’equilibri, la vacil·lació, tot el meu cos oscil·la: el peu s’eleva i  s’envola! Continua la flexió del maluc, del genoll, del turmell.

Iniciat el vol del peu, la cama sencera avança cap endavant, cap el desconegut, cap a la incertesa, l’aventura. El peu es flexiona elevant la punta dels dits cap el cel, agosarats, impertinents; el genoll s’estén, el maluc es flexiona, el centre de gravetat tentineja durant uns instants... Llavors, el cos posa en marxa el seu sistema d’equilibri: a la part interna de les orelles, a la vista, al sistema propioceptiu que activa els sensors estratègicament situats.

Si tot va bé, aviat el taló recupera el contacte amb el terra. Cal tornar a la realitat, a la prudència, al seny. Tot el peu activa ràpids moviments que fan més fàcil l’aterratge, el taló fa de coixí, una ràpida flexió de la planta pren el control de la frenada. El genoll es flexiona una mica i també esmorteeix. Els muscles de la cuixa, el maluc, tot el cos s’activa per tal que aquest nou “tocar de peus a terra” sigui el menys traumàtic possible.

Finalment, els vuitanta quilos del meu cos es recolzen, un a un i tots alhora, en el meu peu dret, fent un dibuix característic a la sorra, al fang del camí: la meva petjada.

Llavors, satisfet, comprovo que ja he fet el primer pas. Com bé diuen, un viatge de mil quilòmetres, comença amb un sol pas.

Normalment, (si m’és possible) molt abans d’acabar la primera camada, el peu esquerre ja inicia la seva: és la segona passa! Just quan el dret comença a tocar a terra, l’esquerre ja comença el seu vol. Mentre el dret trepitja fort, l’esquerre ja busca nous camins, nous horitzons. Si pot ser, és interessant que els busqui cap endavant, sinó tenim conflictes. El meu cos no està gaire preparat per caminar de costat o enrere.

I així successivament. Els peus, ara l’un ara l’altra, em caminen. Acompanyant-los, els braços em balancegen seguint el seu ritme. La respiració també s’adapta al ritme del caminar, com el cor, segons l’esforç que em cal fer si el camí fa pujada, si fa baixada o va de pla. El sistema digestiu s’activa per tal de facilitar aliment als muscles, tot el cos es coordina. El cos detecta les irregularitats del terreny i s’hi adapta, corregint la posició. El cos en sap molt de caminar!

Ara bé, és difícil que tot funcioni a la perfecció. Normalment hi ha alguna part o altre del cos que va amb empentes i rodolons. A vegades em fa mal el peu, a l’articulació del dit, al taló o al turmell. Segons com, em fa mal la cama, o la cuixa o el genoll. Molts cops tinc un dolor persistent als glutis i a l’esquena. La columna, pobreta, està molt malmesa. L’espatlla es queixa sovint. Hi ha dies, cada cop més, que em fa mal tot alhora.

Però, tot i això i malgrat tot, el cos em camina! Ho fa des de fa més de seixanta anys, m’ha portat  per aquests mons de déu, visitant llocs increïbles i acostant-me a gent magnífica. N’estic molt orgullós de la capacitat del meu cos per caminar, i l’hi estic molt agraït.

Jo, tot això de caminar, ho vaig aprendre gràcies a l’herència genètica de gairebé quatre milions d'anys d’evolució dels homínids. Va començar, diuen, quan algun primat es va alçar per a desplaçar-se, segurament a dalt d’un arbre.

Jo, tot això de caminar, ho vaig aprendre, bàsicament,  l’any 1960.

L’aprenentatge va culminar el primer dia de juliol d’aquell any: el meu germà acabava de néixer i a mi em faltaven tres dies pel primer aniversari. Jo no ho recordo, és clar, però és una d’aquestes històries que sempre s’expliquen a les famílies: “El Joan va començar a caminar el dia que va néixer el Josep!” deia la mare, “Es veu que va tenir clar que era hora d’espavilar-se!”.

A mi m’agrada imaginar-me l’escena: segurament que, després de molts intents vaig aconseguir arribar fins els braços d’alguna de les germanes grans que em cridava, “Vine, Joan, vine!” mentre l’altra m’aguantava per sota les aixelles i, sense jo adonar-me’n, em deixava anar perquè caminés sol. Quina insensatesa, les meves germanes!

Quina insensatesa, caminar!

Arriscar-se, descobrir, conèixer, veure llocs nous! Quina insensatesa integrar-se en el paisatge, canviar de perspectiva, veure les coses des d’angles diferents, amb els continus canvis de llum, d’olors, amb el tacte del vent a la cara, amb el fred, la calor. Quina insensatesa caminar fins a cansar-se, suar, patir a les pujades i a les baixades, entrebancar-se, caure! Quina insensatesa caminar fins a cims inhòspits, només perquè sí, per tornar-ne a baixar tot seguit, quanta tonteria! Quina insensatesa caminar quilòmetres i  més quilòmetres, caminar hores, dies sencers!

Quina insensatesa i quin gust!

Com sempre deia i dic, ho faig perquè puc i, mentre pugui, ho faré.

Perquè no sempre puc i no sempre podré.

A vegades m’imagino fent la meva “última caminada”:  és molt possible que, només vagi del llit fins el lavabo, a casa o l’hospital, amb pijama o amb una bata d’aquelles que et deixen el cul a l’aire, amb sabatilles, arrossegant els peus, molt a poc a poc, recolzant-me en algú, panteixant. Segurament em farà falta voluntat i esforç. Potser caldrà tant d’esforç i tanta voluntat com quan vaig caminar quaranta-cinc hores seguides per fer la volta al Montblanc. Potser més, ves a saber. Però, sigui com sigui, una cosa és segura: serà un plaer caminar!

És un plaer haver caminat per aquest món tant meravellós i és un plaer poder caminar encara!