 |
| "Escultura" (?) a l'entrada del poble |
(Aquest article es va publicar a la pàgina 17 de La Rella del dia 5 de desembre de 2024:
Els que ja tenim una edat recordem perfectament l’època
en la qual els mitjans de comunicació parlaven insistentment de la “Marca
Barcelona”.
En un article de l’any 2013, l’alpensí, Oliver Sutton,
explicava com aquest concepte es va desenvolupar a partir de l’any 2000 a
imitació de les imatges corporatives creades per grans empreses multinacionals
com Apple, Google o Virgin. D’aquesta manera es convertia a la ciutat en un
producte per vendre. No en va, el concepte el van desenvolupar diferents
acadèmics del camp del màrqueting i la promoció urbana: l’objectiu era
projectar una imatge i una identitat no sols a l’exterior de la ciutat, fent-la
atractiva pel turisme i als grups inversors, sinó també a l’interior,
condicionant el comportament i l’actitud dels ciutadans.
El problema és que la “marca” ha reconfigurat la
percepció dels objectius principals de la ciutat que ha estat, (tradueixo de
l’article d’Oliver Sutton) “governada per a la comoditat d’aquells que tenen
interessos financers, en lloc d’orientar-se a la ciutat de tots”.
Salvant, naturalment, les distàncies, el concepte
“Marca-Barcelona” s’ha exportat fins a condicionar també les polítiques
municipals d’altres ciutats, dels pobles i fins i tot, dels micropobles com
Alpens.
Les mateixes forces polítiques que han governat
l’Ajuntament de Barcelona ho han fet també a la Diputació de Barcelona.
Com és sabut, la feina de les diputacions és “fonamentalment donar suport
tècnic, econòmic i tecnològic als ajuntaments”.
Per poc que es miri, es veu clarament que la Diputació de
Barcelona s’ha dedicat a exportar el concepte “marca”:
Per exemple, el 2011, la campanya de la Diputació,
“Barcelona és molt més”, en un intent d’atreure turistes a la resta del
territori, llença les marques territorials “Costa Barcelona”, “Paisatges
Barcelona” i “Pirineus Barcelona”. O sigui que, segons aquesta campanya,
tot Catalunya es converteix en una mena de barri de Barcelona.
Suposo que l’intent d’organitzar uns “Jocs Olímpics
d'hivern” a Barcelona també anava per aquí.
Per citar un altre exemple, l’any 2023 la Diputació va organitzar
una “Jornada sobre comunicació municipal”, dirigida a càrrecs electes i tècnics
dels ajuntaments. Aquesta jornada va dedicar un capítol important al tema “La
creativitat” impartit pel publicista Lluís Bassat i un altre capítol
dedicat a “La marca ciutat, mirall cap enfora” que impartia el també publicista
Aleix Satorras, conseller delegat de l’empresa “Evil Love”, responsable (segons
es pot llegir a la seva web) de campanyes de publicitat com la del
Carnet Jove, campanyes de Caixabank, o la campanya corporativa de
l’empresa de cases de joc Rank España, entre moltes d’altres. Tot un símptoma
de quins eren els objectius de la jornada.
També, pel que fa als “micropobles” des de la Diputació
s’explica als alcaldes i regidors que cal mostrar l’atractivitat del territori
als agents econòmics, per a promoure la instal·lació de noves empreses,
afavorir un turisme d'excel·lència... en definitiva, per vendre la “marca”.
Hem normalitzat tant aquests conceptes que se’ns fa
difícil pensar que la política municipal pugui ser de cap altra manera.
On es veu clarament la voluntat de convertir els pobles
en marques i, per tant, en productes a vendre, és en la política de subvencions
que la Diputació atorga als projectes municipals ja que una bona part de les
ajudes són per a “promocionar” i vendre la imatge dels pobles, la seva “marca”:
la conseqüència d’aquesta política ha sigut una autèntica allau de festivals,
fires i actes que es dediquen a teatralitzar, representar i promoure trets que
els diferenciïn dels altres pobles. Per centrar-nos en els casos més
propers, hem vist com apareixien la “Fira de les Bruixes”, la “Fira d’en
Rocaguinarda”, la “Fira de la Natura i Muntanya”, la “Fira de la
Transhumància”, la “Fira del Bolet”, la “Fira del Formatge de pastor i de llet
crua”... entre d’altres.
En el cas d’Alpens s’ha aprofitat la “Fira del Jovent”
per a “tematitzar” la Batalla d’Alpens entre carlins i lliberals, o per a
convertir el poble en un “Museu al carrer de la Forja”. També podem incloure en
la llista d’actes dedicats a “promoure el poble d’Alpens”, el
Festival “Pixa’t de riure”, la “Cursa de les 3 Comarques”, o el Festival de
Folk “Ni Flauers”. (Si bé aquest últim no l’organitza l’Ajuntament, sí que
aquest hi posa a disposició totes les seves instal·lacions). Fins i tot podríem
parlar d’actes com la Festa Major i el Festival de Teatre de Tardor o fins i
tot el “Concurs de Pessebres a la finestra” que a vegades s’organitzen més per
a “fer venir gent de fora” que no pas pensant en els alpensins i alpensines.
No voldria ser mal interpretat, no estic fent una
crítica a l’ajuntament: jo mateix he col·laborat i col·laboro amb alguns
d’aquests actes. També soc conscient que les coses no són blanques o negres i
que hi ha matisos en tot. Només constato com, de manera conscient o
inconscient, hem estat treballant tots plegats per a promoure la “marca"
Alpens.
Els resultats, a Barcelona, d’aquestes polítiques
supeditades al concepte “marca” són per tots coneguts, especialment pel
col·lapse turístic i pels preus desorbitats de l’habitatge, que han buidat de
barcelonins, a barris sencers. Marina Garcés, l’any 2017, ho resumia així:
“”La marca Barcelona ni ens fa millors ni ens representa.
(...). La marca expropia i treu rendiment dels espais de vida, físics i
simbòlics, urbans i afectius. La marca converteix la ciutat en un espai per a
la circulació (de béns, de capitals i de persones) on cada cop es fa més
difícil i més car poder-hi arribar, arrelar i construir una vida.""
Tornant a Alpens, i novament salvant les distàncies,
“Viure en una postal” com deia un documental italià de l’any 2021
(“Vivere in una cartolina” de Christian Nicoletta) no és cap panacea. Més aviat
tot el contrari, es paga molt car. Esperem que en un futur no ens penedim
d’haver omplert el poble de “turisme rural”, de cotxes, motos i autocars de
visitants que venen, miren i se’n van.
Potser seria interessant començar a preocupar-nos menys per la imatge que donem del poble de cara a fora i, en canvi, fer-ho molt més per les necessitats que tenim de cara endins. Penso, per citar només un parell de coses, en l’assistència sanitària, cada dia més degradada, que ens obliga a anar als pobles veïns per qualsevol futilesa. O podríem treballar per a millorar de veritat el transport públic. Com a poble petit potser tenim poc pressupost per aquests temes, però sí que, potser, podríem incidir, insistir, reclamar, exigir, que les institucions superiors dediquin més els seus esforços a les nostres mancances i no tant a la nostra “marca”.
