dimarts, 21 de gener de 2020

Segona porta




Bellesa de la gota d’aigua,
perla suspesa de la branca nua.
Cau la pluja en el teclat
d’un piano obscur, compon
melodies mai sentides.
Rodola l’aigua per la branca,
dansa.
No hi ha pregunta.
Hi ha una fe absoluta del moviment,
del moment, de la impermanència
sempre palpable.
Ment transparent que s’inflama,
alegria immensa,
benestar sense condicions,
bellesa interna de l’aigua,
in-bellesa de la pluja fina.
Paladejo, bec a mans plenes,
el devessall de nacres
de  la tarda.

Inesperat, impensat,
germina un instant ínfim, prim, fugaç.
Poncella una espurna d’aire
que encén l’ona.
Una olor minúscula
s’expandeix,
fendeix un mínim alè de saviesa,
un gairebé imperceptible
perfum que fecunda.

diumenge, 19 de gener de 2020

Setena porta




En un capítol de Sense8, mentre sona el concert per a piano núm. 5, “Emperador" Op. 73, de Beethoven, tots els protagonistes, un per un, visualitzen el moment del seu naixement i riuen, contents.
També jo veig, ara, el meu naixement. Veig, especialment, el dolor de la mare. Dolor viscut en silenci per tal de no despertar a les filles que dormen, innocents, a l’habitació del costat. Els ulls de la mare, sempre tristos, plens de responsabilitats, de pors. No la recordo riure, a la mare. Al pare si. Al pare el veig en el record, més d’una vegada partint-se de riure, rebentant-se de riure. Veig els seus ulls petitíssims, humitejant-se, plorant de tant riure.
A la mare no, no la recordo rient. Suposo que ho feia, de tant en tant, en alguna fotografia riu. Però és una mare estranya, desconeguda, no la reconec. A ella la veig sempre seriosa, formal, greu. Les paraules que més li recordo són del tipus: “No hi vagis, per l’amor de Déu”,  o “Precisament avui, ens havies de fer això?”, “De tu no ens ho esperàvem”, “No facis”, “No toquis”... i després res, el silenci, les cares llargues, el d’això no en parlem, són coses que s’amaguen i no cal parlar-ne.
Només la recordo una vegada amb els ulls autènticament feliços, contents. Va ser quan em va cridar, a mitjanit, perquè estava malament. “Potser ara em moriré”, va dir-me, asseguda al costat del llit. Va morir al cap de dos dies, a l’hospital. Puc assegurar que n’estava ben contenta!
Neixo: recullo en una safata tota la memòria de segles d’existència, tot el saber i tot el dolor. Sento dins meu la tristesa de la mare, la tristesa de l’avi, en Mariano, el sabater. O, potser, és la tristesa de l’àvia, la Caterina? No ho sé, no els vaig conèixer mai, ni a ell ni a ella. Però la tristesa hi és, sens dubte. A l’altra àvia, a la Maria, la recordo als últims anys de la seva vida, sempre malalta, completament desmarxada, sempre fent enrabiar (molt) a la mare a causa de la seva malaltia.  Als besavis de Merlès, me’ls imagino sempre treballant la terra, sempre amb el neguit, amb la por a l’amo que, implacablement, es presentava de sobte a casa per cobrar les parts, acompanyat de la guàrdia civil. Dels altres besavis no en sé res...
La pell, la sang, s’impregna fàcilment de tot el dolor dels avantpassats. En canvi, de la seva saviesa costa més de fer-se’n càrrec, d’assimilar-la. És per això que llegeixo, busco, pregunto, arrossego una necessitat urgent de saber, una necessitat gairebé compulsiva. Una mica com li passava a la mare, també, que sempre llegia. Ens cal entendre, ens cal trobar una paraula certa, veritable, sincera!
Em pregunto una vegada i una altra com podem reconciliar-nos amb tot el dolor tota la injustícia que ens envolta, que ens fereix. Com podem reconciliar-nos des de la nostra posició de privilegi, de comoditats, de desmesura? Podem fer-ho, des de la brutícia que ens empastifa, amb tota la foscor que arrosseguem a l’esquena, a les mans? És possible la compassió cap a nosaltres?  No hauríem de dir, com diria la mare, que no tenim perdó de Déu?
Tanmateix, el perdó, la compassió, és necessària, imprescindible.
D’alguna manera, ens cal transmutar aquest dolor, reconciliar-nos-hi, retrobar l’alegria, “les pessigolles de l’alegria secreta” que diu la Roser, “aquest fruit invisible, eficaç i persistent”.
D’alguna manera, cal desprendre’ns de tota l’herència inútil, nociva.
D’alguna manera, ens cal, també, estimar-la.
D’alguna manera, ens cal transformar la tristesa en reconciliació, refer els llaços que ens uneixen al passat, rescatar la saviesa de la mare, del pare, dels avis, dels segles que ens precedeixen.
D’alguna manera, ens cal comprendre que la vida és un joc de malabars, una fantasia, un encanteri.
D’alguna manera, cal transformar-nos, adaptar-nos, re-inventar-nos, recuperar la volubilitat perduda.
D’alguna manera, cal desprendre’ns d’aquesta motxilla feixuga que carreguem a l’esquena, recuperar la quietud, la capacitat d’empatia, de vibrar, d’abraçar-nos.
D’alguna manera, ens cal passar la setena porta.