En un capítol de Sense8, mentre sona el concert per a piano
núm. 5, “Emperador" Op. 73, de Beethoven, tots els protagonistes, un per
un, visualitzen el moment del seu naixement i riuen, contents.
També jo veig, ara, el meu naixement. Veig, especialment, el
dolor de la mare. Dolor viscut en silenci per tal de no despertar a les filles
que dormen, innocents, a l’habitació del costat. Els ulls de la mare, sempre
tristos, plens de responsabilitats, de pors. No la recordo riure, a la mare. Al
pare si. Al pare el veig en el record, més d’una vegada partint-se de riure,
rebentant-se de riure. Veig els seus ulls petitíssims, humitejant-se, plorant
de tant riure.
A la mare no, no la recordo rient. Suposo que ho feia, de tant
en tant, en alguna fotografia riu. Però és una mare estranya, desconeguda, no
la reconec. A ella la veig sempre seriosa, formal, greu. Les paraules que més li
recordo són del tipus: “No hi vagis, per
l’amor de Déu”, o “Precisament avui, ens havies de fer això?”,
“De tu no ens ho esperàvem”, “No facis”, “No toquis”... i després res, el
silenci, les cares llargues, el d’això no en parlem, són coses que s’amaguen i
no cal parlar-ne.
Només la recordo una vegada amb els ulls autènticament
feliços, contents. Va ser quan em va cridar, a mitjanit, perquè estava
malament. “Potser ara em moriré”, va
dir-me, asseguda al costat del llit. Va morir al cap de dos dies, a l’hospital.
Puc assegurar que n’estava ben contenta!
Neixo: recullo en una safata tota la memòria de segles
d’existència, tot el saber i tot el dolor. Sento dins meu la tristesa de la
mare, la tristesa de l’avi, en Mariano, el sabater. O, potser, és la tristesa
de l’àvia, la Caterina? No ho sé, no els vaig conèixer mai, ni a ell ni a ella.
Però la tristesa hi és, sens dubte. A l’altra àvia, a la Maria, la recordo als
últims anys de la seva vida, sempre malalta, completament desmarxada, sempre
fent enrabiar (molt) a la mare a causa de la seva malaltia. Als besavis de Merlès, me’ls imagino sempre
treballant la terra, sempre amb el neguit, amb la por a l’amo que,
implacablement, es presentava de sobte a casa per cobrar les parts, acompanyat
de la guàrdia civil. Dels altres besavis no en sé res...
La pell, la sang, s’impregna fàcilment de tot el dolor dels
avantpassats. En canvi, de la seva saviesa costa més de fer-se’n càrrec,
d’assimilar-la. És per això que llegeixo, busco, pregunto, arrossego una
necessitat urgent de saber, una necessitat gairebé compulsiva. Una mica com li
passava a la mare, també, que sempre llegia. Ens cal entendre, ens cal trobar
una paraula certa, veritable, sincera!
Em pregunto una vegada i una altra com podem reconciliar-nos
amb tot el dolor tota la injustícia que ens envolta, que ens fereix. Com podem
reconciliar-nos des de la nostra posició de privilegi, de comoditats, de
desmesura? Podem fer-ho, des de la brutícia que ens empastifa, amb tota la
foscor que arrosseguem a l’esquena, a les mans? És possible la compassió cap a
nosaltres? No hauríem de dir, com diria
la mare, que no tenim perdó de Déu?
Tanmateix, el perdó, la compassió, és necessària,
imprescindible.
D’alguna manera, ens cal transmutar aquest dolor,
reconciliar-nos-hi, retrobar l’alegria, “les
pessigolles de l’alegria secreta” que diu la Roser, “aquest fruit invisible,
eficaç i persistent”.
D’alguna manera, cal desprendre’ns de tota l’herència
inútil, nociva.
D’alguna manera, ens cal, també, estimar-la.
D’alguna manera, ens cal transformar la tristesa en
reconciliació, refer els llaços que ens uneixen al passat, rescatar la saviesa
de la mare, del pare, dels avis, dels segles que ens precedeixen.
D’alguna manera, ens cal comprendre que la vida és un joc de
malabars, una fantasia, un encanteri.
D’alguna manera, cal transformar-nos, adaptar-nos,
re-inventar-nos, recuperar la volubilitat perduda.
D’alguna manera, cal desprendre’ns d’aquesta motxilla feixuga
que carreguem a l’esquena, recuperar la quietud, la capacitat d’empatia, de
vibrar, d’abraçar-nos.
D’alguna manera, ens cal passar la setena porta.
