dilluns, 28 d’agost de 2017

Ventolau






“En tos els cims hi ha calma”
Goethe



No hi ha protecció, només desemparament.

Immensitat,
ara m’asserena, ara m’espanta. Sempre
m’embadaleix.

Solitud,
ara m’encongeix el cor, ara m’omple d’alegria. Sempre
em nodreix.

Silenci,
ara m’aclapara, ara m’acarona. Sempre
ressona com un eco eixordador.

Bellesa,
sempre em reconforta.
Blaus, ocres, verds, grisos, blancs, infinitat de colors.
Infinitat de matèria, pedra, desert, aigua, riu, estany, arbre, flor...
Infinitat de sensacions, fred, calor, vent, sol, cansament, força, suor, voluntat, dubte...

Ulls que em miren des de la fosca, por, vigilància, expectació.
Pedres rodolant, isards esvalotats, instint, supervivència.
Només una certesa, la precarietat.

Assegut al penya-segat, davant l’oceà del món,
no busco una paraula veritable.
Tan sols una de sincera.