dimarts, 8 d’agost de 2017

La nit





La nit és un bosc de misteri, ombres esmunyint-se, fregadís de fulles, crepitar de branques. Fulles platejades, fulgurant com si fossin milers de cuques de llum, agrupant-se en matolls sàviament repartits en un jardí japonès llargament estudiat i treballat. Sorpresa d’un camí d’infants, de trapelles, innocència d’un viatge que comença.

La nit és una balconada oberta al  món. Espais infinits per damunt de les boires, per damunt de llums petits, dispersos, molt llunyans. Ombres de muntanyes gegantines mostrant-se, imponents, proposant-se. Estels pampalluguejant com insectes voladors lluminosos, d’una espècie desconeguda. Claror difusa, blanquinosa, que amb prou feines deixa veure un camí que s’enfila nord enllà. Nord enllà on diuen que la gent és neta i noble. I desvetllada. I feliç.

La nit és una carena dins la boira, un record, un poema: “Una nit de lluna plena, tramuntarem la carena”, palpant-nos el cos, la roba humida, les galtes, els braços. Palpejant, entrellucant, furgant, escodrinyant camins pedregosos, senyals incerts, veus, bramuls, sons apagats que surten de la fosca. Incertesa d’un camí que no sap que ho és fins que es camina.

La nit és un munt de preguntes, de tonalitats infinites, de boires en moviment continu: lliscant, enfilant-se, inflant-se, esfilegant-se, esmunyint-se, expandint-se, agrupant-se, dispersant-se, enjogassant-se amb la lluna, dibuixant-li corones, collarets, geometries impossibles, inventant paisatges hipnòtics, ignots, fugaços, ínfims, només instants que desapareixen davant nostre. Possibles que semblen impossibles.

La nit és el fred, la humitat i el tremolor de les mans. I el caminar. Caminar com a únic camí factible. I una bola de foc encès darrera nostre. Una bola de foc giravoltant frenètica per damunt del temps, dels anys, del sempre, de la muntanya, silueta, ombra del passat que s’allunya. Bola de foc, brasa encesa en un últim sospir de força, d’energia, de vergonya, de plenitud.

La nit és una dama de negre fent-se present en un revolt qualsevol de la tartera, en una de les seves múltiples giragonses, còmodament asseguda damunt d’una pedra, esperant-nos, burleta, rient-se del nostre pujar feixuc, cansat, absurd, inútil, perpetu.

La nit.

Puigmal / Alpens, 08/08/17

dimarts, 1 d’agost de 2017

De quan val la pena anar fins a Prats de Lluçanès


Foto de Martí Font Cirera


 
Era un tarda de dissabte de finals de juliol. Una tarda de plom, un tarda de sol de justícia. Una tarda d’aquelles que et conviden a poca cosa més que a una llarga migdiada o, com a molt, a una sobretaula amb la família, molt tranquil·la, al dessota d’una ombra ben espessa i airejada.
Era una xardorosa tarda de finals de juliol i malgrat tot, la companya em va dir: “Quina sort haver vingut! Quina sort ser aquí!”
Érem a Prats. Érem a Prats, en un carreró dels afores, en un local mig perdut, que havia ocupat una antiga botiga, ja tancada. Érem a Prats i aplaudíem amb ganes, (encara teníem la pell de gallina i un nus a la gola), aplaudíem amb ganes a l’actriu Montse Albàs que ens havia tingut una bona estona enganxats, agafats, clavats a les nostres cadires, sense gosar ni de canviar de postura, ni de tossir, ni de respirar, gairebé. Érem a Prats i havíem fet un llarg viatge per la història, per la màgia, per la “Memòria del carrer”.
Després, ja al cotxe, de tornada a casa, pensava, sabia, que havia d’escriure, d’explicar l’experiència viscuda. Però per on podia començar?
Havia d’explicar que aquest tipus d’obres passen, en general, molt desapercebudes, que les veus anunciades, amb sort, durant un instant en el mur d’un amic o amiga del Facebook i que, després, ràpidament desapareixen. Cal estar molt atent per caçar-les al vol aquestes coses! Molt poca gent en parla,  cap ajuntament, cap conselleria, cap institució, cap mitjà de comunicació les recolza.
Llegeixo en una revista (marginal) que potser hauríem de parlar amb orgull de les “arts rares”. Arts rares perquè superen els “límits imposats pels rancis guardians de les velles disciplines artístiques”.
“Memòria de carrer” entra de ple en aquesta definició. Podríem parlar de monòleg, de conte explicat a la vora del foc, de teatre de resistència, de recull de memòries... tot això i més fa la Montse Albàs, asseguda dalt d’un escenari minúscul, amb uns elements mínims, (en prou feines un faristol, una làmpada tipus “flexo”, unes campanetes tibetanes...), només amb la Paraula, així en majúscules, la Paraula. Amb la Paraula i, també amb la Mirada. Una mirada intimista, propera, profunda, amiga, enigmàtica, atemorida, terrible, segons els passatges.
El text, elaborat a partir d’un treball de camp llarg i intens que traspua per tots costats la mà i el saber fer de M. Àngels Parareda, recull la memòria d’un bon grapat de dones del Carrer de la Font de Prats de Lluçanès. Records explicats com si fossin la vida d’una sola dona, una dona anomenada “Genoveva, Antònia, Montserrat, Lola, Maria, Carme, Dolors...” Una dona plena de saviesa, de vida, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes, una dona íntimament lligada a la Natura, als seus cicles i a la seva màgia. Una dona que traspassa qualsevol localisme i esdevé universal. És així com les històries, les sensacions, les emocions, la memòria del carrer de la Font de Prats de Lluçanès, esdevenen vàlides per a qualsevol carrer de qualsevol poble del món. Aconseguir això no és pas fàcil, fa falta molta saviesa, molta professió i, certament, l’obra ho assoleix.
Parlava abans de “teatre de resistència” i no ho deia debades. En algun lloc he llegit que, el/la resistent, des de la humilitat, sempre creu en alguna cosa, en alguna cosa diferent. La resistència és propera, és quelcom que ve de molt endins de la persona.
És ben bé així: Amb “Memòria del carrer” resisteix, des de la intimitat d’un format proper, molt de petites dimensions, des de la fecunditat dels marges, (des d’un local marginal, d’un carrer marginal d’un poble situat al marge dels grans centres culturals i polítics), resisteix l’Art,  el Teatre. Si, amb aquest tipus d’obres, el Teatre, (aquesta necessitat de “persones vives” escoltant “persones vives”),  resisteix contra la pseudo-cultura oficialitzada, institucionalitzada, homogenitzada, indiferent, autèntic encefalograma pla que ens domina.

Quina sort haver-hi anat! Quina sort ser allà!