divendres, 25 de setembre de 2015

Només hi ha una cosa més pesada que una bandera




“ - Qualsevol dia a algú li treuran un ull! -  recordo que va dir la mestra, als pares d’un nen de la meva classe que portava al col·legi l’espassa de plàstic que li havien regalat pel seu aniversari, amb la que jugàvem, a l’hora del pati, a fer caure d’un cop d’espasa la llauna buida del suc que un altre aguantava sobre el cap. Quan a un polític l’hi agafa per portar la seva bandera a un acte institucional, a l’ambient hi ronda un perill semblant al que avisava la meva professora. En les imatges del vídeo, sembla com si la mestra Ada Colau, tot assenyalant la reacció que acaba de provocar al nen del PP del pupitre del costat, al treure la seva joguina, li digui al nen d’ERC: Veus el què passa?

Tot veient l’espectacle de les banderes a la celebració de la Festa de la Mercè, vaig recordar una cosa que una vegada l’hi vaig escoltar a l’escriptor Juan José Millás. Millás reivindicava el seu dret a pagar menys impostos que els seus veïns ja que ell no era ni patriota ni religiós. Des de sempre que les guerres les han provocat els nacionalismes i les religions, deia, i exigia a Hisenda que ho tingués en compte quan hagués de presentar la seva propera declaració de renda, per tal que l’hi fos descomptada la part de la partida destinada a despeses militars.

Imagino que, tot i les seves justes reivindicacions, a Juan José Millàs, Hisenda va acabar cobrant-li la part corresponent a Defensa. Els ateus de déus i banderes estem poc organitzats. Els que no estimem especialment les banderes ni les religions hauríem d’organitzar la nostra pròpia pàtria i una religió per tal de fer-nos valer. Potser seríem més gent que no ens pensem. Encara que, pensant-ho bé, potser tindríem el greu problema de fer massa poc soroll. Sense salmòdies per repetir, ni draps per fer onejar, ni déus per a fer-los lluitar contra altres déus, potser si que seríem una pàtria i una religió, però seríem invisibles per a la resta. No cal, per fer això, serà millor que ens quedem tal i com estem.

De moment, ningú s’ha tret un ull però, a aquest ritme, no trigarem pas gaire. Després dels moments de més tensió, el líder d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, continuava defensant solemnement el dret de la seva bandera a sortir a passejar, el dia de la Mercè, per aquest balcó de “Bienvenido Mister Marshall”; era quelcom semblant al què explicava, amb semblant solemnitat, el líder del PP de Barcelona i germà del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, un altre addicte a les banderes, al qual, l’incident l’hi ha recordat “quan ETA estava plenament activa i operativa”. No intentin entendre res. Són nens parlant de les seves coses. Als altres, per desgràcia, un cop descartada l’opció de crear una pàtria pròpia, només ens queda l’opció de creuar els dits i esperar que el joc no acabi amb algun ull malferit. Quina mandra les banderes, de veritat, quina mandra! Només hi ha una cosa més pesada que una bandera: dues banderes. “

NOTA IMPORTANT : Aquest article NO ÉS MEU. És, només, una traducció d’un article de Gerardo TECE que podeu trobar aquí:

Sólo hay algo más cansino que una bandera




No cal dir que el subscric literalment. Si l’he volgut traduir és perquè, així com a vegades hi ha coses que s’han de dir en castellà, a vegades, com ara, és important que certes coses es diguin també en català. Gràcies per llegir-me fins aquí! Bon cap de setmana i bona jornada electoral.
.

dimarts, 22 de setembre de 2015

De fronteres, tanques i filats espinosos







Vivim en un món global on tot està comunicat i relacionat, però la veritat és que l’individualisme mai havia estat tan exaltat com ara. Vivim en un conflicte permanent entre el “jo”, l’individu, i els altres.
 

La nostra cultura es basa en l’exaltació de l’individu, del jo separat. Recordem, per exemple, el “penso llavors existeixo” o, fins i tot, el “l’home fet a imatge i semblança de Déu”. Un Déu únic i indivisible. 




En el fons, la nostra cultura està impregnada d’una mena de solipsisme que és la doctrina segons la qual el “subjecte pensant” només pot afirmar amb seguretat la seva pròpia existència.


Amb aquesta premissa, passar del “jo” al “nosaltres” és sempre un problema, un conflicte. Per això es fan necessàries solucions com ara la “caritat cristiana”, la “moral” o la “solidaritat”  per a fer possible la coexistència, l’acceptació dels “altres” per a convertir-los en un “nosaltres”. Però, aquest “nosaltres”, tindrà com a base un jo independent, posat cara a cara amb l’altre, en conflicte permanent que podrem atenuar més o menys, segons el grau de consens que siguem capaços de donar-nos.


Per aconseguir la convivència ens veiem obligats a preguntar-nos què ens fa semblants, i construir així, amb aquestes semblances, els llaços, els ponts, que ens permeten parlar de “nosaltres”. Però, aquest “nosaltres”, continua essent una trinxera, una fortificació per a defensar-nos com a individus de les agressions reals o imaginàries que provenen dels altres, dels elements externs a la nostra comunitat. La “meva” família, el “meu” poble, el “meu” equip de futbol, el “meu” país, són artificis edificats enfront d’altres famílies, d’altres pobles, equips o països.



El cas és que, si ho pensem bé ( La idea no és meva, és de Marina Garcés), la realitat és diferent.  En realitat, diu aquesta filòsofa, mai podrem dir “jo” sense que ressoni al mateix temps un “nosaltres”. Potser fins i tot abans: no hi pot haver un “jo” sense l’existència anterior d’un “nosaltres”. En paraules d’ella mateixa,



Es imposible ser sólo un individuo. Lo dice nuestro cuerpo, su hambre, su frío, la marca de su ombligo, vacío presente que sutura el lazo perdido. Lo dice nuestra voz, con todos los acentos y tonalidades de nuestros mundos lingüísticos y afectivos incorporados. Lo dice nuestra imaginación, capaz de componerse con realidades conocidas y desconocidas para crear otros sentidos y otras realidades”  (MARINA GARCES, Un mundo común, 2013)



Puc crear fronteres, puc aixecar murs, tanques, posar filats espinosos, però tu i jo, posats un a cada banda de la tanca, serem sempre una sola cosa, un mateix ens.





No és una qüestió de caritat, ni de moral ni de solidaritat. És una qüestió orgànica, biològica. El meu “jo”, el meu “subjecte pensant” és, al cap i a la fi, un cos. Un cos en trànsit per aquest món, lligat als avantpassats pel cordó umbilicat i lligat als que em segueixen també per un cordó umbilical. El teu cos i el meu són cossos en trànsit, perquè a on no arriba la meva mà hi arriba la teva, allò que el meu cos no pot veure, (és a la meva esquena) ho pot veure el teu cos, situat en una altra perspectiva.


Som cos, carn, ossos, sang, llàgrimes... en definitiva, som matèria en trànsit. El nostre cos, és l’aigua que ens bevem, el plàtan que ens mengem, l’aire que respirem amb les seves partícules bones i també amb les dolentes. Amb l’oxigen que alimenta i estimula les nostres cèl·lules i amb la pols en suspensió que es diposita en els nostres pulmons. Matèria en transició en constant transformació: aigua ahir, cos avui, saó de la terra demà. Fet i fet, som pols d’estrelles. Pols d’estrelles en viatge permanent per l’univers.




El meu cos és també el teu somriure, (m’entra pels ulls i em provoca una munió de reaccions químiques agradables). És també el teu plor, la teva tristesa, el teu neguit. En realitat, això que et faig a tu, m’ho estic fent a mi mateix. Si t’estimo a tu, m’estimo a mi, si t’odio és a mi a qui odio.


A tu i a mi, un a cada banda de la frontera, ja no ens caldrà preguntar-nos què ens fa semblants. Pel fet de saber-nos un, sabent que no podem ser individus sense ser nosaltres, podrem ara preguntar-nos que ens fa diferents i gaudir de les nostres capacitats, diferències; complementar-nos amb les nostres particularitats, expressions joioses d’una única identitat.


Per dir-ho una altra vegada com M. Garcés, llavors, quan haurem après que existir és dependre, podrem dir “aquesta vida que no és meva, és la meva” i podrem explorar tots els nostres potencials. I crear.  Crear meravelles i extasiar-nos amb elles.


I no ens caldran fronteres, tanques ni filats.




dilluns, 21 de setembre de 2015

Dels que no podran votar




El passat divendres, dia 18, el 9 Nou d’Osona em  va publicar la versió reduïda d’aquest article.

El penjo ara amb tota la seva “palla” que vaig haver de suprimir per tal que l’article fos publicable en aquell mitjà.




Les dones, els esclaus i els estrangers no són ciutadans”. Sona malament oi? Encara sort que és una sentència de la Grècia Antiga, de 400 anys abans de Crist! Actualment les coses han canviat. Però..., han canviat del tot? Ara no entraré en la qüestió de les dones ni en la dels esclaus, que seria un altre article, però si que voldria parlar del tema dels “estrangers”. Em sembla que, en aquest sentit, les coses no han canviat gaire.



Si fem cas del diccionari, “ciutadana” és una “persona que, com a membre d’un estat té uns drets i uns deures civils i polítics”. Des del punt de vista dels deures no hi ha problema, sabem que qualsevol que visqui en el nostre país té la obligació de complir amb tots els deures que l’estat dicta.



En general, les constitucions posteriors a la revolució francesa identifiquen l’exercici dels drets polítics, la ciutadania, amb la nacionalitat. Ser “nacional” o “estranger” marca una diferència clara pel que fa als drets civils. De fet, fins a la segona meitat del segle XX, els estrangers de la majoria d’estats europeus no tenien reconeguts drets tan bàsics com els d’associació, reunió, manifestació, sindicació o vaga. A Espanya, per reconèixer alguns d’aquests drets, van caldre dues sentències del Tribunal Constitucional dels anys 1987 i 2007!



Identificar ciutadania amb nacionalitat permet excloure als estrangers del nucli de relacions entre l’estat i la persona. Aquesta exclusió es concentra fonamentalment amb l’exclusió dels estrangers del dret al sufragi, tan actiu com passiu, és a dir, exclusió al dret de votar i al de ser candidat i votat. Tot i això cal dir que hi ha matisos. Matisos que creen tot una estratificació de les persones “ciutadanes” en diferents categories.



En primer lloc tenim els “nacionals” que gaudeixen de tots els drets i que, un cop acomplerta una certa edat, poden votar i ésser votats en tota mena d’eleccions. Fixem-nos que el límit d’edat ja suposa una exclusió de tots els joves, cosa que ens donaria peu a discutir quin ha de ser aquest límit: 16, 18, 21 anys? Aquest no és un fet menor ja que, donar veu a la joventut, implica canvis en allò que els candidats hauran de proposar per tal d’atreure a un potencial electoral més o menys jove.



En segon lloc, ens trobem amb un grup de característiques singulars com són les persones estrangeres comunitàries. Des del tractat de Maastricht de 1992, qualsevol ciutadà d’un país de la Comunitat Europea té dret a participar a les eleccions locals i europees en el lloc a on tingui la seva residència. És com si fossin “nacionals” però poquet.



Una tercera categoria està formada per les persones estrangeres extracomunitàries que tenen dret a vot a les eleccions municipals. Podríem dir que aquestes persones són una miqueta “ciutadanes” però no gaire! Per tenir aquest dret (aprovat a Espanya l’any 2006, en bona part gràcies a la insistència de grups parlamentaris d’esquerra com IU-Iniciativa per Catalunya), aquestes persones han de complir tres requisits: el primer, haver complert un període de residència “legal” (5 anys); el segon, que hi hagi un conveni de reciprocitat amb el país d’origen. És a dir, que si un ciutadà espanyol resideix en aquell país, també ha de poder votar en les seves eleccions locals. Això implica, per exemple, que les persones que procedeixen de països que estan sota una dictadura a on no es pot votar, doncs, quan resideixin a Espanya, tampoc podran votar a les eleccions municipals! És com si se’ls hi imposés una mena de càstig pel fet de procedir d’un país que no “és prou formal”. El tercer requisit és estar inscrit en un cens especial d’estrangers. Tots aquests requisits limiten i molt el nombre d’estrangers que finalment podran exercir aquest dret de participar en les eleccions municipals.



Finalment tenim el grup de les “altres”, les persones a les que no es reconeix la ciutadania perquè són estrangeres extracomunitàries sense permís o amb un permís que no ha complert els 5 anys. Més o menys com a l'Antiga Grècia, no es pot dir que haguem evolucionat gaire. Fixem-nos que el fet de tenir permís (de “tenir papers”), actualment està molt lligat al fet de poder tenir un contracte de treball i que, perdre la feina, per un estranger, pot suposar en molts casos perdre el permís de residència, passar a ser una “il·legal” i poder ésser expulsada del país en qualsevol moment.



O sigui que, això de la “ciutadania” és un privilegi que s’atorga a les persones en diferents graus i que comporta una estratificació segons els drets que es tenen reconeguts. El concepte de “ciutadania” és, per tant, un concepte fonamentalment polític i que, com a tal, depèn de les decisions que prenguin els governants.



Crec que no ens equivocaríem de gaire si diguéssim que la diferenciació de les persones segons el seu “estatus legal” comporta també una diferenciació segons les classes socials a què pertanyen. Està clar, per exemple, que de “sense papers”, a les classes socials privilegiades, no n’hi ha gaires.



Hi ha, es clar, un camí per accedir a la ciutadania plena per part de les persones estrangeres que és el d’adquirir la nacionalitat. Però el camí per a “naturalitzar-se” (quina paraulota, Déu meu!) depèn del procés legalment establert. Actualment a Espanya cal una residència prèvia de 2 anys per a la majoria d’iberoamericans i de 10 anys pels altres. És una altra manera de diferenciar i estratificar les persones segons el seu origen. A més, per aconseguir la nacionalitat, cal superar un “examen” en el que la persona ha de demostrar el seu grau d’integració. Examen que, en última instància, sempre tindrà una resolució totalment subjectiva que dependrà del funcionari que ha de resoldre la sol·licitud. Cal dir que, curiosament, actualment, moltes persones estan optant a nacionalitat, no pas per integrar-se en el nostre país, sinó com a porta de sortida per a buscar feina a altres països de la Comunitat Europea.



És curiós constatar que es dóna la paradoxa que es reconeix la nacionalitat espanyola a grups de persones que mai han residit a Espanya (com és el cas del fills i filles dels emigrants espanyols que fa anys que resideixen a l’estranger, o com és el cas de les persones que “compren” la nacionalitat a canvi d’una determinada inversió en el país) mentre es nega a altres grups efectivament residents en el territori - fins i tot des del seu naixement -.



En contraposició a aquest status quo, cada vegada es fa més evident que la pertinença a la societat és fonamentalment un vincle social que no depèn de la nacionalitat sinó que està basat en fets socials com treballar, residir, assentar-se amb la família, participar en la vida social i cultural, etc. La inclusió i la integració de tots els membres és un imperatiu moral per tota societat que es vulgui ètica i democràtica. Per tant, l’exercici de la sobirania s’ha de traslladar a totes les persones residents en el territori, amb independència de la seva nacionalitat.



En front de la lectura més tradicional que posa la integració política com a requisit per a la concessió del sufragi actiu i passiu, cada vegada es fa més evident la necessitat d’una lectura que inverteix l’ordre dels factors: és precisament amb el reconeixement del dret de sufragi com afavorirem millor la integració política i social.



Cal recordar que la integració no és un procés amb un inici i una fi predefinits, sinó que és un procés més o menys llarg que implica un mutu reajustament dels immigrants i de la societat que els acull. Reajustament que suposa, de ben segur, un mutu enriquiment en tots els sentits.



Aquesta opció pot semblar agosarada per a certs sectors de la nostra societat, però és evident que el futur va per aquest camí.  És per això que trobo molt encertat que “Catalunya Si que es pot” l’hagi inclòs en el seu programa electoral indicant que “S’ha de buscar l’eina legal adequada per a garantir el dret a vot a tota la població resident sense restriccions burocràtiques.”

Catalunya ha de tenir incidència política en aquest procés que ha de garantir la participació política de la població estrangera. Participació activa i participació passiva, és a dir, exercint el dret a vot en tota mena d’eleccions, consultes, plebiscits, i/o referèndums, i exercint el dret a presentar-se com a candidats /candidates, si aquest és el seu desig.



Aquesta és una de les moltes raons per les que, el proper 27 de setembre, jo també votaré a “Catalunya Si que és pot”.




dimarts, 8 de setembre de 2015

Uf!



Uf! D’un temps ençà, anar per aquest nostre país sense embolicar-se convenientment amb una bandera estelada pot resultar una feina força feixuga. Sembla com si l’independentisme s’hagués convertit en una mena de fe miraculosa que ens ha de salvar de tots els mals. Una fe que s’estén com una gran ventada per tot el territori. Es fa difícil esquivar els membres d’aquest exèrcit d’acòlits que per tot arreu et van recitant les pregàries i et van convidant a participar en els seus ritus, dels que no pots defugir si no vols ésser considerat com un pecador o, encara pitjor, un terrible botifler digne d’escarni públic. Aquesta setmana, amb l’onze de setembre pel davant, la cosa està arribant al paroxisme. No em vull ni imaginar què ens espera d’aquí a les eleccions del 27 de setembre! Uf!



D’altre part, pel cantó de ponent, arriben uns aires que, amb idèntica insistència, ens van recordant tots els mals que ens cauran a sobre per culpa, precisament, de la independència. Són com una mena de contrareformistes religiosos que ens van recordant la terrible maldat de l’anti-crist que s’ha instal·lat a Catalunya! La fi del món és aquí, Espanya es trenca! Uf!


Uns i altres aconsegueixen que m’agafin unes ganes terribles d’instal·lar-me a l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles, sense televisió, sense ràdio, sense diaris i, sobretot, sense mòbil! Potser ho faré, almenys fins que arribi l’octubre. Viuré menjant mores i bolets i aniré cada dia fins a la Font Fosca per a rentar-me la cara i fer un glop d’aigua. Uf!

Sembla que en la ment de la gent no hi pugui entrar l’estranya idea que tenim alguns quan afirmem que aquest no és el nostre tema, no és la nostra prioritat. Que no enarborar l’estelada no vol dir que estiguem necessàriament en contra de la independència que pot ser, simplement, que aquesta no sigui la nostra prioritat, que pensem que tot plegat, això d'aquest procés cap a la independència que ens estan venent, només és una gran enganyifa per a tenir-nos distrets mentre ens van endossant tota mena de mesures ultraliberals,  venent-se el país, desmantellant els serveis públics, aplicant retallades i més retallades i buidant les arques públiques en benefici propi... Però no, tot això no té cap importància, perquè tot, tot i tot s’arreglarà amb la independència... o amb els cops de bastó del Tribunal Constitucional. Tot depèn de qui t’escoltis. Ja només em va faltar sentir ahir, al 3/24, a una consellera de la Generalitat afirmar, sense cap mena de vergonya, que per a resoldre la crisi dels refugiats convenientment, a Catalunya, ens feia falta la independència. Uf, uf i uf!

A vegades penso que els senyors Mas i Rajoy es deuen telefonar cada dia al vespre, i es deuen fer un tip de riure amb les bajanades que han dit l’un de l’altre durant el dia, mentre planifiquen i acorden les coses que de veritat els hi importa. No m’estranyaria gaire si algun dia ens confirmen que la realitat és aquesta.

Mentre tant, aquest nostre país, es fa cada dia més irrespirable. Uf!






dimecres, 2 de setembre de 2015

Famine Memorial






L’any 1846, el capità William Scott, irlandès, mariner retirat de 74 anys, va decidir deixar la seva vida tranquil·la i organitzar un viatge en vaixell des del port de Dublín fins a New York.

El dia de Sant Patrick, el vaixell, anomenat “Perseverance” va salpar del moll de la “Custom House”, l’edifici de la duana del port, amb 210 passatgers irlandesos que varen arribar sans i estalvis a New York el 18 de maig de 1846.

Aquests varen ser dels primers irlandesos que varen emprendre el camí de l’emigració, forçats per la Gran Fam (“Great Hunger”) del segle XIX irlandès, provocada per la nefasta política econòmica de Anglaterra que entregava la propietat de la terra cultivable als aristòcrates anglesos i obligava als parcers irlandesos a subsistir amb el monocultiu de les patates en les terres de pitjor qualitat.

La crisi va esdevenir quan una plaga va matar les patates. Es calcula que varen morir més de dos milions de persones en molt pocs anys. Mentre les patates morien, (i amb elles els persones),  els camps de cereals estaven perfectament, però els irlandesos no podien accedir a aquest aliment només a l'abast dels anglesos.

A part dels morts, uns altres dos milions d’irlandesos varen haver d’emigrar, especialment a Amèrica. Entre morts i migracions, Irlanda va perdre una quarta part de la població en molt pocs anys.



Aquest fet resta molt viu en la memòria històrica irlandesa.



Aquest agost he tingut el privilegi de poder visitar Irlanda i, d’entre les moltes coses inoblidables que he pogut viure i visitar, sens dubte, la que quedarà més marcada en la meva memòria serà la visió de l’escultura de Rowan Gillespie, anomenada “Famine” i situada al port de Dublín, al costat de la “Custom House“.



Amb els seus bronzes, Rowan Gillespie ha escrit un missatge molt clar en un llenguatge universal que tots podem entendre. Els rostres, els ulls, les boques, les dents, els cossos i les mans ens parlen de la misèria humana portada a l’últim extrem, al límit.

Moltes de les figures miren cap amunt, com si busquessin un últim bri d’esperança. L’esperança que els empeny a continuar caminant. Hi ha però una noia, amb els braços caiguts, amb els ulls abatuts, que és com un preludi clar de l’últim sospir, del moment just abans de morir.

Hi ha també l’home que porta un nen difunt. La seves cares són com  monstres, nen i pare han deixat de ser ésser vius, malgrat el pare continuï caminant esmaperdut.

Fins i tot el gos cadavèric acaba de fer-nos entrar en aquesta dimensió del no res, del tot perdut, de l’última baula de la vida.



Cada una d’aquestes figures del moll de Dublin ens parla dels emigrants irlandesos del segle XIX, però ens parla també de tots els emigrants d’avui i d’ahir, dels emigrants de sempre. De tots els emigrants que veiem cada dia a la televisió, a internet i als diaris, lluitant per creuar murs, barreres, filats espinosos... lluitant per aconseguir una vida digne.



A Irlanda van morir més de dos milions de persones i van emigrar uns altres dos milions. Aquest fet ha marcat amb foc la història d’aquest país, i hi és ben present encara avui. Doncs bé, segons ens diuen els diaris, per exemple, els refugiats per la guerra de Síria són ja més de 4 milions i el nombre de desplaçats supera els 10 milions de persones.

Els diaris, aquests dies, ens parlen insistentment dels refugiats sirians i sembla que han oblidat tots els altres, els que “només” es desplacen “per motius econòmics”: els que moren al Mediterrani, els que moren a les fronteres dels Estats Units, els que moren a les múltiples barreres que separen els privilegiats (nosaltres) dels oblidats, afamats i perseguits.



Vaig fer moltes fotografies de l’escultura però avui encara em semblen poques. Voldria poder transmetre els sentiments que em va despertar però em temo que m’és impossible: La necessitat imperiosa d’acostar-m’hi de tocar-les, d’abraçar-les. Tot plegat és difícil d’expressar, les paraules es queden molt curtes.



Però, a on no arriben les paraules haurien d’arribar els fets: no podem quedar-nos de braços plegats, també els nostres actes ens fan culpables. La nostra inacció, la mandra, el conformisme, “l’ara no toca”, tan fàcil de dir i de practicar, ens assenyalen directament com a responsables.



I, a tot això em pregunto què hi diuen els programes electorals del 27-S. Aquestes eleccions “tan” importants per a la nostra petita història ens deixaran temps per a adonar-nos del què està passant pel món, però també ben a prop de casa nostra? Aquest és un altre dels temes que, per acció o per omissió, també decidirem el 27S.