La música travessa el temps del buit.
desfà l’espai en partícules minúscules
en segments de llum obliqua,
clarobscurs de paraules noves, mai dites.
Les notes percudeixen en les cordes del pit,
gronxen en els silencis de l’ànima,
germinen en l’absència del ser,
floreixen en la iridescència del desig.
Cadència de tristeses antigues,
malenconies oblidades,
pors soterrades, recances,
grumolls de sang aglevada.
O, potser, senzillament,
beure aigua fresca d’una font petita,
deixar-se acaronar per una mà desconeguda,
sentir com els pèls s’ericen.
Abocar-se a l’abisme d’una aurora,
a la placidesa d’un capvespre,
gronxar-se a la branca suspesa,
abandonar-se en la tendresa.
Despertar, viure, sentir, submergir-se
en el somni d’una existència oblidada.
