dimarts, 17 de juny de 2014

Emmona 2014



La placa cendrosa del Pic de l’Infern s’aixeca, insolent, al meu darrera. Les clivelles del temps engrunen pedres que rodolen per les tarteres fins adormir-se als peus de l’Estany Negre. Al seu costat, l’Estany Blau es mira, des del fons de la vall, embadalit, el transitar incessant de corredors per la carena, com formiguetes esporuguides. Més avall encara, s’intueix l’Estany de les Truites. El blau de les seves aigües s’ha encomanat avui del color grisós de les roques de l’Infern; la vall de Carançà s’enfonsa en una boirassa que dissol el verd i el marró i el blau del paisatge.

M’assec a les pedres i menjo. A les cames sento el pes d’onze hores de camí. Les cuixes serven un clar record de cadascuna de les pujades i baixades que han fet avui, des de Sant Joan fins aquí.
L’Abadessa somriu, m’acarona. Ella coneix totes les meves febleses però calla, dissimula, em permet creure’m, (per una estona) un superhome: “Sou com nens!” em diu.

Els espadats ocres del Coll de  Noucreus, vergonyosos, s’amaguen al darrera del Cim de la Fossa del Gegant. Els seus colors em subjuguen, em dominen. Les seves pedres guarden un record ben viu dels set dies de lluita ferotge de Rotllà amb el gegant Ferragut. El camí de la carena giragonsa fins a la seva fossa. Ferragut amaga encara el seu tresor, cap pastor no l’ha trobat mai, cap excursionista, cap corredor. Ferragut va perdre la pedra que l’hi protegia la panxa i això l’hi va costar la vida, però la seva derrota va ser, de fet, una victòria: tresor, muntanya i llegenda seran sempre seus, mentre que el nom de Rotllà s’esvaeix com les boires que s’esfilagarsen per sobre la carena.

Més enllà de la Fossa, el Puigmal s’alça, majestuós. Cap a la dreta es distingeixen els cims de l’Olla: Finestrelles Noufonts, Eina...
Cap a l’esquerra la cresta de Rocs Blancs i Fontnegra davalla, decidida, cap a Núria. El Torreneules guaita com un guardià segur, protegint sempre el refugi de Comadevaca.

Al meu voltant, floreixen campanetes de blau intens, pur. Les myosotis de color rosa, tan petites, minúscules, treuen el cap enmig de lloses de pissarra. L’herba té encara el color cremat del fred de la neu. L’Abadessa m’acuita: “Va, que faràs tard!” Espera, l’hi dic, tot avui que corro, deixa’m una estona!
Coll de Carançà


Passen el Bodi i la Marta, corrent. Passa el Pau i el Marc Campal, que ha vingut a animar. Me n’adono que el sentit principal de la cursa no el dóna el camí sinó la gent: el més important del dia serà, sens dubte, l’abraçada del Josep, abans de la sortida, les encaixades del Miquel i del Xavier i del Blas i de tants altres amics del CEI tot pujant a Puig Estela; els somriures del Pau, els ànims de la Laura i la mirada clara del Marc, a Pardines.. I encara la preocupació del Pau tot pujant el Cerverís, els dubtes de l’altre Xavier al Coll de Tres Pics i la seva cara amoïnada al Coll de la Marrana; la força incombustible del Xeix, i l’atenció del Bodi a Bastiments, quan em quedava enrere. El crestejar feliç, envoltat d’amics pel Pic de Freser i de l’Infern. L’alegria immensa de trobar-me el Paco a Núria, que em queien les llàgrimes! I la seva cervesa freda com el gel, i el somriure càlid i acollidor de la Isabel. El mirar tendre de la Dolors, que devia estar tremolant com una fulla en el seu jardí del Puigmal, esperant-me en va. Les paraules assenyades de la noia de Coll d’Eina, i la saviesa del Marc del control de Núria, i els Jordis que pateixen i decideixen i arrisquen i resolen mil i un problemes des del seu punt de control de Sant Joan...



No cal que ens enganyem. Si ens apuntem a fer aquestes coses és, sobretot, per la gent. Per la gent que trobarem, amics antics i amics nous i amics que encara hem de conèixer.

El demés, camins, quilòmetres, muntanya, afany de superació, esport... tot, tot és secundari. Ep! Com a mínim això pensava jo, aquest dissabte a Coll de Carançà, tot fent l’Emmona!

dimecres, 5 de març de 2014

dilluns, 17 de febrer de 2014

La Hivernal de Campdevànol




Feia temps que no escrivia cròniques de curses però aquesta vegada m’ha semblat que tocava fer-la, no tant perquè la gent em llegeixi, com per a mi mateix: per a ordenar idees i perquè no vull que la memòria, sempre tan sel·lectiva, no acabi distorsionant i modificant les sensacions que ara tinc.

Quan vaig acabar la cursa, vaig escriure un missatge a una bona amiga amb aquestes paraules: “esperpèntica, espectacular, demencial, cursa”, al qual ella em va contestar dient-me que les meves paraules eren contradictòries.

Llavors vaig pensar que ella devia tenir raó i que em calia rumiar-hi una mica...
Però el cas és que, avui, després d’haver-hi pensat i d’haver-hi dormit i reposat, continuo pensant que les tres paraules defineixen les sensacions que vaig tenir.

Espectacular, perquè els camins, el paisatge, la muntanya,  “l’embolcall de la cursa” és realment un espectacle que val la pena viure i gaudir-ne.

Esperpèntica, també. Quan es corre sota la pluja, amb les ulleres entelades, amb fang fins a les orelles, amb la gent agafant-se a les branques, a les pedres, a tot arreu, intentant (inútilment) mantenir-se dret, l’espectacle que oferim tots plegats, no deixa de tenir un punt de grotesc i de ridícul. En qualsevol cas, l’esperpent és un gènere que no em desagrada i, normalment, m’hi sento força còmode.

I, finalment, demencial. Tot i que fa força temps que tinc clara la discordança entre els dictats de la raó i el món de les curses de muntanya, crec que hi ha determinades línies vermelles que no s’haurien de passar o, en qualsevol cas, que jo no vull passar.

Són les línies (difuses) que separen els comportaments valents i agosarats del que és purament i simple temeritat.

La sensació que avui tinc és que, diumenge, al tram de la Covil  vaig passejar-me, irresponsablement, pel damunt d’aquesta línia vermella. La neu i les condicions climatològiques m’estaven dient a crits que “jo no havia de ser allà en aquell moment”. I que quedi clar que parlo de mi,  no dels altres participants ni de l’organització.

I quan analitzo i intento saber el perquè del meu comportament m’adono que les raons estan íntimament lligades (per molt que m’esforci a fer-me creure el contrari), al fet de portar un dorsal a la samarreta, al fet de posar-me en mans d’una organització que, suposadament, vetlla per la meva seguretat, al fet de deixar-me portar pel què fa tothom, oblidant-me de reflexionar i decidir jo tot sol què cal, i què vull fer: continuar endavant o girar cua.

I quan m’adono d’això em sento molt poc orgullós dels meus actes, de la meva cursa, independentment de com m’hagi trobat físicament o mentalment mentre corria i del temps que hagi pogut marcar.

I, és per això que cada vegada tinc menys ganes d’apuntar-me a curses, de posar-me dorsals i de sortir a “competir”: Competir, contra què? I, sobretot, “Per a què?”

Per cert, ens veurem a La Marató del Congost.
Espero que no hi hagi neu!

La fotografia, (manipulada) és  de Lluís Jaumejuan Bertran