dijous, 23 d’abril del 2020
El gallaret que volia ser una rosa.
Dedicat a la Ilduara, neta de la Mercè.
Títol, encàrrec i fotografia de la Roser.
La tendresa neix als pètals dels gallarets. Dels gallarets que volen ser com les roses però no volen que sigui dit. Els gallarets que s'estiren i s'hi emmirallen, imiten el seu gest i el seu posat tot dient-se:
"Què té ella que no tingui jo? Si som ben iguals! Espines? Qui vol espines? Sóc pacifista jo! No cal que em defensi de res jo, a mi tothom m'estima! Mireu, el meu vermell és tant o més intens que el seu. Jo he sigut poll i gallina i gall! I ara sóc el gallaret més formós de la margera! Què ha sigut ella, de jove? Un capoll tímid i poruc! De què es fa veure? A mi no em calen ni dracs, ni cavallers ni princeses bledes! Em poso així i aixà, m'estarrufo tot... i sóc tant bell com ella!
I encara més, jo puc curar la tos dels humans i fer-los dormir i reposar. No ho sabíeu? Doncs sí! . Què sap fer la rosa? No res, entabanar-los amb històries d'amor i tonteries. Quines bestieses! "
La tendresa neix als pètals del gallarets. Dels gallarets que neixen ben cofois a les margeres inhòspites, als camps oberts, als rostolls, a les pastures. Dels gallarets, que quan es fa fosc, escolten embadalits els concerts de les granotes properes, convençuts que canten expressament per ells, de tant bonics com són.
I a les granotes, quan els veuen, la tendresa se'ls hi encomana.
dimecres, 22 d’abril del 2020
Nous camins
Venim del dubte, la raó, la voluntat.
Incertesa de tot, de tu, del camí, del destí.
Demanda de proves, resultats,
demostracions .
Tronen encara els antics oracles de
la determinació, de l’esforç, la tossuderia.
S’imposen nous camins.
Acollir, assossegar,
obrir-se, esperar,
ressonar,
deixar créixer,
transparència de l’entrega.
S’imposen nous camins,
els antics ja no serveixen.
dissabte, 18 d’abril del 2020
De manera impensable
De manera impensable, les fites de pedra queien sense motiu aparent.
N'apareixien de noves que ningú havia aixecat.
D'alguna manera el Planeta va girar i els punts de l'horitzó varen canviar.
El Sud, ja no era al seu lloc, el sol sortia per on no havia sortit
mai.
Els homes varen perdre el Nord, perquè el Nord era una referència variable.
Les brúixoles embogien, els radars actuaven de manera imprevisible, aleatòria.
L'estrella apareixia en els llocs més impensats,
els guies claudicaven sense saber cap a on anar, quin camí escollir.
No hi havia referents.
A on abans hi havia un cim, ara s'hi trobava una plana, a on sempre hi
havia hagut una vall, ara hi apareixia una muntanya desconeguda.
Les coses eren blanques i negres alhora, les lleis de la física, paper mullat.
Feia sol i plovia sempre al mateix temps i les bruixes ja no es
pentinaven perquè els hi havien caigut els cabells.
La gent, que al matí parlava un idioma, a la tarda en parlava un altre.
Passaven del català, al francès, d'aquest a l'anglès i després a l'alemany, al
rus, al suahili, a l'àrab, al twi, al panjabi i al mandarí de manera totalment
aleatòria.
Finalment, optaren per prescindir de les paraules, perquè ningú no les entenia.
Es refiaven, només, dels gestos, de les mirades, del tacte, dels
somriures o dels roncs i dels gemecs.
La societat líquida havia esdevingut, societat gasosa.
Les velles teories havien quedat obsoletes, el nou paradigma era "no hi ha
paradigma".
La gent no recordava ni tant sols la llei de la selva.
No hi havia destí possible, perquè el destí era un absurd, una incertesa
permanent.
I així va ser com varen aprendre a caminar pel gust de caminar, a viure,
només, pel gust de viure.
Les persones varen aprendre a viure en un estat de contemplació continua,
paradoxalment inalterable.
dijous, 16 d’abril del 2020
Balconada
Furtiva, la
gent passeja
pels marges de la tarda,
alenada d'aire,
pels marges de la tarda,
alenada d'aire,
lliure de
màscares.
Oculta, la pastura confinada,
Oculta, la pastura confinada,
ganseja, remuga,
dringa
campanes,
acull l'ombra, apàtica.
acull l'ombra, apàtica.
Assegut, el vell pastor,
atalaiat a
la terrassa,
rumia records,
desferres,
mirada.
Allunyat, el cucut
assaja un
darrer cant,
remor perduda
d’antiga
tonada.
Es retira el pagès,
el paleta, la garsa,
la ramada de
cabres,
la canalla.
Piuladissa de pors
renecs de ràbia,
ressons de tristesa
i de gent cansada.
Murmuri de colors
que amb dolor s'apaguen.
Remor d'orenetes,
abraçant-se, retrobant-se.
Laments dels gossos
captius,
persistents.
Melodia del campanar,
Melodia del campanar,
solemne,
impecable.
dissabte, 11 d’abril del 2020
Transparència
Més enllà
del blanc,
més enllà de
la claror,
més enllà
del dolor,
des de la forma
sense forma,
del so,
sense so,
des del color
sense color,
del cos sense
cos,
tot està
dit, res es pot amagar,
res es pot
callar.
Més enllà
del córrer
més enllà
del caminar,
de la
fluïdesa i de la peresa,
des de la màxima
honestedat,
l’estructura
de la no estructura,
des de la buidor,
trepitjant
el res de sota els peus,
sense judicis,
prejudicis, interpretacions,
sense patrons,
percepcions ni condicions,
hi ha un nou
paradigma.
Més enllà de
les manipulacions,
de les
ferides,
de la
indiferència,
pel camí de
la coherència
pel camí de
la ductilitat,
de la
serenitat, de l’alegria,
de la solidaritat,
de la solidaritat,
del canvi
permanent, del respecte,
pel camí de
la sensibilitat,
hi ha la Transparència.
Amb ella, entendrem,
assimilarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)