Feia temps que no
escrivia cròniques de curses però aquesta vegada m’ha semblat que tocava
fer-la, no tant perquè la gent em llegeixi, com per a mi mateix: per a ordenar
idees i perquè no vull que la memòria, sempre tan sel·lectiva, no acabi
distorsionant i modificant les sensacions que ara tinc.
Quan vaig acabar la
cursa, vaig escriure un missatge a una bona amiga amb aquestes paraules: “esperpèntica, espectacular, demencial, cursa”,
al qual ella em va contestar dient-me que les meves paraules eren contradictòries.
Llavors vaig pensar
que ella devia tenir raó i que em calia rumiar-hi una mica...
Però el cas és que,
avui, després d’haver-hi pensat i d’haver-hi dormit i reposat, continuo pensant
que les tres paraules defineixen les sensacions que vaig tenir.
Espectacular, perquè
els camins, el paisatge, la muntanya, “l’embolcall
de la cursa” és realment un espectacle que val la pena viure i gaudir-ne.
Esperpèntica, també.
Quan es corre sota la pluja, amb les ulleres entelades, amb fang fins a les
orelles, amb la gent agafant-se a les branques, a les pedres, a tot arreu,
intentant (inútilment) mantenir-se dret, l’espectacle que oferim tots plegats,
no deixa de tenir un punt de grotesc i de ridícul. En qualsevol cas,
l’esperpent és un gènere que no em desagrada i, normalment, m’hi sento força
còmode.
I, finalment,
demencial. Tot i que fa força temps que tinc clara la discordança entre els
dictats de la raó i el món de les curses de muntanya, crec que hi ha
determinades línies vermelles que no s’haurien de passar o, en qualsevol cas,
que jo no vull passar.
Són les línies
(difuses) que separen els comportaments valents i agosarats del que és purament
i simple temeritat.
La sensació que avui
tinc és que, diumenge, al tram de la Covil
vaig passejar-me, irresponsablement, pel damunt d’aquesta línia
vermella. La neu i les condicions climatològiques m’estaven dient a crits que
“jo no havia de ser allà en aquell moment”. I que quedi clar que parlo de
mi, no dels altres participants ni de
l’organització.
I quan analitzo i
intento saber el perquè del meu comportament m’adono que les raons estan
íntimament lligades (per molt que m’esforci a fer-me creure el contrari), al
fet de portar un dorsal a la samarreta, al fet de posar-me en mans d’una
organització que, suposadament, vetlla per la meva seguretat, al fet de
deixar-me portar pel què fa tothom, oblidant-me de reflexionar i decidir jo tot
sol què cal, i què vull fer: continuar endavant o girar cua.
I quan m’adono
d’això em sento molt poc orgullós dels meus actes, de la meva cursa, independentment
de com m’hagi trobat físicament o mentalment mentre corria i del temps que hagi
pogut marcar.
I, és per això que
cada vegada tinc menys ganes d’apuntar-me a curses, de posar-me dorsals i de sortir
a “competir”: Competir, contra què? I, sobretot, “Per a què?”
Per cert, ens veurem
a La Marató del Congost.
Espero que no hi
hagi neu!
La fotografia, (manipulada) és de Lluís Jaumejuan Bertran