(Conte per a explicar a la vora del foc)
Us he de dir que visc en un lloc privilegiat.
Quan surto al balcó, gaudeixo molt tot veient les
cases d’Alpens, el meu poble, aplegades al voltant del campanar, com si l’hi
fessin de faldilla.
És una faldilla cenyida de cintura i acampanada
cap als peus, cap a les últimes cases al costat de la Font Bona, baixant pel
carrer Vilamala i pel carrer de Baix. Per l'altre costat, la faldilla s’alça i s'obre
com ho fan les faldilles dels ballarins sufís quan volten, amb les cases del
Serrat i de Rocamonada.
Per sobre de les cases, al fons, la muntanya del
Puig Cornador forma part del decorat que envolta el poble, com si fos un gran
teatre.
Puig Cornador enllaça amb la muntanya del Puig Don
i, més enllà, amb la de Sant Pere de Serrallonga. Anant encara més a ponent, es
veu el Casó, el Collet del Vedellar, els Camellasos, la Costa del Graell,
el Passant de la Vila, la Pinosa, Perotet, la Baga de Cerdanyons...
Puc veure també, al costat del campanar, com els
cotxes s'enfilen per la carretera, fent revolts, en direcció cap a Berga o
baixen, silenciosos, cap al Ramal, on faran, potser, una parada per prendre
alguna cosa al Casino.
Ara, que és temps de calor, m'agrada molt sortir
al balcó i prendre la fresca, al vespre, després de sopar.
Les muntanyes ja no es veuen, però puc
imaginar-les fàcilment. Prendre la fresca em porta records del pare, quan
s’estirava al pedrís del costat del Tei, perquè “per allà hi passa més aire” i
la canalla sortíem amb ell i jugàvem una bona estona a lladres i policies.
Des de casa, se senten els sorolls típics de
l'estiu, les esquelles de les vaques, alguna criatura que juga pel carrer, el
cridar insistent dels grills i el raucar de les granotes a baix, a la riera
Gavarresa, tot just acabada de néixer a la Font de Ca l'Andri.
Des del balcó, es veuen els fanals del poble i la
llum blavosa d'alguna televisió dels veïns de Rocamonada. Es veuen les
papallones de nit, donant voltes desorientades als fanals del Camí de la Vall i
els ratpenats volant, incansables, atipant-se de valent...
A vegades, a mitjanit, quan em desperto per la calor
o pels problemes (que sempre ronden a la vora del llit) també surto al
balcó, tot buscant la son perduda.
Durant aquelles hores de la matinada, el millor
del balcó és el silenci.
Tot just se sent el gemec d'algun animal que es remou al seu jaç,
tot just alguna esquella perduda, alguna branca que espetega... El silenci i la quietud són magnífics: no es mou res de res, el
poble dorm profundament i pels carrers no hi passa ni una ànima.
Precisament, no fa gaire, l’altra nit, era al
balcó. Crec que eren cap a les tres o les quatre de la matinada. Assegut, respirava
el silenci i la quietud, els assaboria, els palpava. S’hi estava tan bé allà! Per
tal de gaudir millor del moment, vaig tancar els ulls...
Quan els vaig obrir de nou em va sorprendre de
seguida veure un petit moviment, un moviment molt subtil que hi havia, més o
menys, a l'alçada del Camí dels Dolors, per allà on el Miquel i la Montse s’hi
estan fent la casa.
No feia gens d'aire, no podia ser doncs culpa del
vent, però, efectivament, hi havia la llum d’un fanal que es movia...
Sí, sí, era tal com us ho dic!
Semblava com si la llum baixés un tram del camí,
per tornar a pujar de nou, indecisa, cap al seu lloc. Ho feia una vegada i una altra...
I sí! Finalment, la llum va baixar, ja ben decidida!
Va anar seguint pels carrers i es va encaminar
cap a l’església... Vaig veure ben clar com entrava a dins del campanar pel
costat d’una de les campanes...
Em vaig quedar ben astorat!
El pitjor (o el millor, jo què sé!) va venir després!
Al cap de poc, es va moure la llum d’un altre
fanal, ara del carrer de Baix. I, també, xino-xano, es va encaminar cap a dins
del campanar.
I més tard ho va fer un altre, i un altre i
encara un altre!
Era molt màgic allò! El silenci era absolut, la quietud
perfecta! Només es movien, com si levitessin, els llums dels fanals!
De mica en mica, tots els fanals del poble van
deixar el seu lloc de treball i van entrar a dins del campanar: els de la Carrera
Lluçanesa, els del carrer del Carme, els de Rocamonada, els del carrer Ripoll, els
de les Cases de Fusta, els de les Cases de Pedra, els llums del cantó del
Ramal, del Pla del Taume, els de la Plaça, els de la Placeta...
Tot això succeïa mentre m’anava fregant els ulls,
convençut que tenia un atac de bogeria o d’alguna greu malaltia que m’estava
afectant a la vista.
Els últims fanals que es van moure van ser els
del meu carrer. Vaig poder veure, com pujaven pel camí, com el fanal de davant
mateix de casa també es començava a moure i se n’anava cap al campanar.
Fins que el poble va quedar, COM-PLE-TA-MENT
A LES FOS-QUES !!!!
Va ser llavors, precisament llavors, quan va
començar l’autèntic espectacle.
Síííí!! Ho podeu ben creure! Era un espectacle
magnífic!
Amb la foscor, el cel es va omplir d'estrelles, moltíssimes
estrelles, milions i milions d'estrelles!
Moltes més estrelles de les que mai m’hauria
pogut imaginar.
De seguida vaig veure amb claredat el Carro Gros,
mig ajagut per sobre de Puig-Don.
Cap a la dreta, més o menys pel cantó de Puig Cornador,
hi havia l'estrella Polar. Va ser fàcil, aleshores, identificar el Carro Petit
per sobre del Collet de les Bruixes.
Per sobre de l'Osa Menor vaig poder veure la
constel·lació del Drac i, més amunt, la del Cigne i més cap a la dreta,
destacava Cassiopea i, ja per sobre dels arbres dels jardins propers, la
d'Andròmeda. I tantes i tantes d’altres de les que no sabria dir els noms!
La blancor lletosa de la Via Làctia creuava de
cap a cap el cel, potent, destacant-se com un riu, un camí de proporcions
gegantines...
Ja us ho he dit: milions i milions d'estrelles de
noms desconeguts, brillaven en aquella nit màgica sense lluna i sense fanals.
Vaig tenir la sensació de volar: jo surava per l'espai com una fulla portada
pel vent molt més enllà de la Terra. Era sensacional!
Casa meva era la nau espacial, el balcó i la
cadira, el comandament. Per davant meu l’espai, l’Univers sencer brillava i
lluïa com mai! Fins i tot em podia imaginar que era un astronauta fent un vol
per fora de la nau, perquè només es veien estrelles, era impossible veure res
més de tanta foscor que hi havia!
Estrelles, estrelles i més i més estrelles... i
jo allà al mig, volant, viatjant amb elles!!
La sensació és impossible d’explicar, només es
pot entendre si ho has vist, si ho has viscut!!!!
...
...
Aleshores...
Aleshores... es van començar a sentir les veus.
Eren unes veus al principi molt febles, però la veritat és que se sentien molt clares.
Parant bé l’orella vaig entendre que les veus sortien del campanar.
Sense pensar-m’ho gens, vaig sortir de casa m’hi vaig atansar per tal de poder-ho sentir
millor.
Quan era a prop de l’església, una de les veus
deia:
“És que ja n’estic ben tip! Tota la nit
cremant per a res! Quina ximpleria!”
I l’altra: “Jo NO em nego a fer llum, ja ho sé
que és la meva feina, però...”
I després: “Si no passa ningú durant tantes hores
perquè hem d’anar cremant, tooota la santa nit?”
I més enllà una veu cridava: “Fem vaga! Fem
vaga!”
L’altre contestava: “No siguis gamarús! Fer
vaga, dius?? Si deixem de funcionar ens canviaran les bombetes i llestos: no
servirà de res!”
“Doncs que posin detectors” (va reblar
l’altre) Quan vingui algú que ens avisin i ens posarem en marxa durant
l’estona que convingui. Però, si no ve ningú, podrem reposar una bona estona i
deixar de consumir electricitat!
“Ui! Això és molt complicat! Jo no ho veig pas
viable!”
“Fem una carta i recollim firmes! Portarem la
carta al nou regidor de serveis, segur que ho entendrà, és un noi molt
espavilat!”
Finalment, una veu calmosa i rogallosa va dir:
“A la llum li cal la foscor, li calen ombres. Si
només hi ha llum, no es veu res de res, simplement quedes enlluernat, com quan
mires directament al sol.”
“Ooooh, és veritat!” van dir totes les altres veus, admirades.
Personalment, de veritat, veritat us ho dic: no
me’n sabia avenir de tot allò que estava sentint! Em semblava impossible!
Encara ara m’ho sembla, però us asseguro que va
passar de veritat.
I també us diré una cosa: l’espectacle de les
estrelles, l’espectacle de l’Univers, tot allò que vaig veure aquella nit, des
del balcó de casa, mentre el poble va quedar a les fosques, sense lluna, sense
fanals i sense llums, és una cosa que, per anys que visqui, no oblidaré mai de
mai!
Mai!
...
Després de sentir aquella frase tan sàvia, vaig
prémer amb força els ulls i per sort (o per desgràcia, ves a saber) quan els
vaig tornar a obrir, els fanals, encesos, tornaven a ser als seus llocs
habituals, escampats per tots els carrers d’Alpens.
Jo tornava a ser al balcó de casa, assegut,
astorat, bocabadat.
A fora, tot estava igual, com si no hagués passat
res de res.
Un gos va lladrar i va interrompre el silenci de
la nit.
Vaig tornar al meu llit i em vaig adormir
profundament.
I, vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest
fanal s’ha fos!
Alpens, 14 juliol de 2023,
aniversari del Guillem
