dimecres, 27 de maig de 2020

Avui, al poble



Avui, pel poble,
volen
llàgrimes blanques,
borrissol de pollancre.
S’envola la tristesa,
àliga blanca.

Àliga blanca,
et sabem aquí, encara,
et sabem a prop,
sentim la teva abraçada,
el teu somriure clar.

Olorem el perfum
del teu mirar
blanc, nítid,
transparent,
àvid de tot i de tothom.

Sentim com la teva veu,
ressona pels marges,
pels matolls,
a les branques,
la teva veu blanca.

Àliga,
avui, pel poble,
volen
llàgrimes blanques,
borrissol de pollancre.

diumenge, 24 de maig de 2020

Cap De Setmana





Divendres.
Meditació: Sóc pell. Pell del crani, pell de la cara, del coll, del braç, de la mà, pell i pèl del pit, de la panxa, de la cuixa, de la cama, del peu, pell endurida de la planta del peu... ungla del dit petit del peu esquerre...
Sóc os. Ossos dels dits del peu, os del turmell, cama, cuixa, maluc. Columna, costella, clavícula, braç, canell, tercer metacarpià de la mà dreta... mandíbula, dents, crani...
Sóc carn. Cervell, front, ull, nas, galta, orella dreta...nou del coll, esòfag, cervicals, trapezi, muscles del braç, muscles de la mà, pulmons, cor... estómac, budells, fetge, testicles, quàdriceps de la cama esquerra, genoll, tou de la cama, muscles del peu...
Sóc cos. Cos de múltiples capes. Totes les capes assegudes a la cadira, aquí, amb mi. Sóc aura, llum, sóc esperit. Esperit que seu, aquí, amb mi. Som esperits conscients, jo des de casa meva, tu des de la teva, ella des de l’altre cantó del planeta.
Dissabte.
Camí. Camí de la nit, sense dormir. Camí de la sortida del sol, de la rosada, de les masies abandonades, en runes, dels camps de farratge. Camí de les vaques que remuguen, del cabirol que fuig, de la guineu que es retira. Camí del sol que crema, de l’ombra del bosc, de flors silvestres. Camí del noi ple d’il·lusió de la masia ocupada, de la son de la noia que esmorza. Camí de la pols, de la pujada que no s’acaba, del cansament que creix a la planta dels peus, al pit, al cervell. Cansament de tot.
Esgotament.
Desig. Desig de contacte, d’abraçada, d’escalfor de l’altre, de tu, d’ell, d’ella. Enyorança de pell, enyorança de llum, enyorança, enyorança, enyorança. Ràbia.
Tu. Tu que ets a l’hospital i jo que no puc abraçar-te. Ràbia i dolor.
Finalment, descans. Hores de descans, dormir, dormir, dormir!
Diumenge
Renéixer, retorn, ser pàgina en blanc.
Retorn a la meditació: Sóc pell...Sóc os...Sóc carn... Sóc aura, esperit. Consciència plena de ser esperit, com tu, com ell, com ella.
El meu esperit s’aixeca de la cadira on jo encara sec i t’abraça. Tu ets, encara, a l’hospital, però el meu esperit t’abraça i el teu es deixa abraçar. És una abraçada càlida, real, transparent. Acabo de descobrir el meu poder: puc abraçar-te, puc abraçar a qui vulgui, quan vulgui, on vulgui.  El teu esperit, el meu, el d’ell, el d’ella, s’abracen en un retrobament molts dies esperat.
Surto al carrer i, tal i com diu una amiga, una mestra, puc abraçar a tothom amb els ulls. Faig abraçades dolces, abraçades intenses, llargues, tendres,  joioses.
Diumenge a la tarda. Al poble, els cossos parlen, contents de retrobar-se.
Els cossos salten, riuen, ballen. Fan una dansa d’alliberament, de catarsi, de nova consciència de ser poble encara, de ser tribu.
Els esperits riuen en una abraçada immensa, multitudinària, persistent, perenne, infinita.

dilluns, 18 de maig de 2020

Oracle



Aleshores, ella va dir:

“Ara sou conscients del què són les vostres mans.
Ara, les vostres mans són les portes i tot allò que contenen les portes.
Podeu experimentar el recolliment, la introspecció i el descans.
Recolliment, capacitat de sostenir-se.
Introspecció, capacitat de donar-se respostes
Descans, que vibra amb el despreniment, quietud que vibra amb l’amor
No es tracta de pensar, es tracta de fer, perquè pensat ja ho està.
¿Què passa quan esteu en una vibració de recolliment, d'introspecció i de descans?
Passa que la saviesa aflora, perquè aquestes tres actituds són un grau superior del coneixement.
Amb aquestes actituds podeu aconseguir que tot allò que agafeu, que feu  o camineu sigui fet des d'aquest coneixement més elevat.
Sereu bons faedors, faedors suprems.
Recordeu: bon fer i bon caminar!”

dijous, 7 de maig de 2020

Quan


Quan saps la força de les mans ja no pots deixar de fer reiki.

No sé si puc viure en un món en el que abraçar-nos va contra la llei, en el que caminar pel bosc és un acte clandestí, les festes d’aniversari s’han de fer a la pantalla de l’ordinador.

No sé si podré viure sense seure a la terrassa d’un bar, passejar pel parc, anar al teatre, a futbol. 
Podrem viure sense tot això? I encara més, val la pena, viure així?

Quan has sentit l’aire a la pell,  a mar o alta muntanya, pots viure sense la sensació de llibertat?

Quan saps de l’escalfor de la pell de l’altre, pots prescindir-ne?

Quan saps la força de l’abraçada, pots desfer-te’n?

Podrem viure gaire temps darrera les mascaretes, sense olorar les flors, la humitat de l’herba, la fresca del matí, la saó de la tarda?

Podrem fer carícies, moixaines, acaronar, amb els guants posats?

M’acostaré a tu, només si tu i jo anem embolicats en plàstics?

Potser valdrà més arrencar-se les mans, prescindir dels sentits, fer-se definitivament robots, màquines.
Miquel Martí i Pol ja en parlava: “Si ens besem pels carrers trontollaran les cases”, deia.

Crec que, com ell, serà millor fugir ben lluny, a qualsevol obaga cremar els vestits, i 
“Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.”
Del dia 02/04/2020

divendres, 1 de maig de 2020

Sóc arrel




Sóc arrel, arrel d’arbre.

Estirat a terra, obro cames i braços, ben oberts, tan llargs com puc. De fet, tinc més de dos braços, més de dues cames. Sóc com una mena d'Home de Vitruvi, o més encara. Em surten braços i cames per tots costats, em ramifico per sota terra.

M’estiro, allargo els meus dits sense parar, m’aprofundeixo.

Amb la punta dels dits palpo, experimento i selecciono la terra, la seva humitat, la seva riquesa de nutrients, de minerals. Excavo, amb les ungles excavo i, fent força, aparto les pedres que impedeixen el meu pas, el meu créixer, lent i constant.

A la panxa m’hi ha sortit un tronc, robust, poderós. El tronc s’enfila, cel amunt. Ara per aquí, ara per allà, em surten branques, simetries dels meus braços, de les meves cames, de les arrels que jo sóc, com si fossin el meu mirall. Els dits de les branques es ramifiquen, s’expandeixen i em neixen fulles per tot arreu. Amb força faig pujar la saba des de les arrels, pel tronc, per les branques, pels branquillons. Sento l’escalfor del sol que les fulles capten i em transmeten, omplint-me de vida.

Des del terra em veig a mi mateix, retallant-me en l’aire. El cel, damunt meu, va canviant de colors. Veig el sol, que al matí m’escalfa de costat, veig com s’enlaira i com cada tarda s’adorm a les muntanyes. Veig els núvols com em passen pel damunt, blancs, grisos, negres, rosats, vermells. De nit, la lluna m’observa, sempre tranquil·la, serena, les estrelles viatgeres em saluden fent pampallugues.

Em cau la pluja, em rebota a les fulles, em rellisca per l’escorça. Amb l’aigua, la terra s’estova i els meus dits excaven més fàcilment, la meva feina és més plàcida. És ara quan ella i jo tenim una relació més amorosa, més amable.

Les formigues em pugen i baixen per l’escorça i em fan pessigolles. Són unes pessigolles petites, innocents. El vent em fa ballar les branques, a vegades suau, a vegades fort i poderós, com si s’enfadés amb mi i amb tot. El deixo fer, deixo que giri les fulles, que canti amb mi. M’aparto una mica, ara cap aquí ara cap allà, em vinclo si cal i li dic adéu, bon viatge, no cal que t’hi amoïnis tant, home, ja veus, les coses van i venen.

Mentre tant, excavo, no deixo mai d’excavar. Excavo terra endins, roca endins, magma endins, profunditats endins. Excavo fins al cor de la Mare Terra. Perquè la Terra, ben bé al seu centre, hi té un cor vermell, poderós, un gran Rubí encès. M’hi abraço i la Terra em deixa fer, sento el seu amor, la seva escalfor. M’adono que tots els éssers vius, totes les plantes i tots els animals tenim un fil daurat que ens connecta amb el centre, amb el cor, amb el Rubí.

Així visc, amb el meu fil connectat amb tots els altres fils, connectat amb totes les arrels de totes les plantes, connectat amb tots els éssers. M’agrada, ser arrel! Excavo sí, però també volo. Tinc aquesta capacitat, aquest do: amb les arrels excavo i amb les branques volo. Puc veure-hi dins la fosca de la nit més tenebrosa, terra endins i puc deixar-me enlluernar pel sol, mirar els horitzons més llunyans, les muntanyes més altes, les valls més profundes.

I sí, així visc. Quan la primavera avança, escampo llavors, les deixo anar. El vent se les emporta, bosc enllà, rius enllà, valls enllà. Quan ja fa més calor, a ple estiu, a vegades tinc set, molta set. A vegades fa una calor molt forta i llavors em costa d’empassar saliva, amb el coll ben sec.

Després arriben els núvols negres i els llamps i els trons, i tinc una mica de por. Els trons m’espanten i els llamps a vegades em passen molt a la vora. El vent és tant fort que gairebé és insuportable. Cauen unes gotes grosses com cascades d’aigua, o calamarsa o pedra i em malmeten les fulles i fins i tot les branques i l'escorça em fa un mal insuportable.

Però quan tot s’acaba i veig que encara estic dret i viu, em palpo totes les escorces, totes les pells, i les mans i la cara i sento que comença a refrescar i estic més bé.
Amb la tardor, el vent es fa cada dia més fred i les nits més llargues. Llavors sé que és el moment de reposar. Deixo anar les fulles, deixo que agafin colors vermells, daurats, grocs, i que facin el seu camí, el seu petit o gran vol de viatgeres. Cada fulla és diferent, cada fulla decideix com, quan i fins a on vol viatjar. Cada una troba el seu moment just i precís. I jo, cada cop més adormit, deixo que tot em reposi. Al meu voltant la terra es glaça i s’adorm també. Ella i jo i tots els altres arbres i els éssers, deixem que la neu ens caigui al damunt, ens abraci i ens  abrigui.

Així, amb molta quietud d’hivern, amb molta tendresa, esperem pacientment que arribin de nou els senyals. Els senyals que ens diuen que ja  s’apropa de nou la primavera, just quan tornaran els ocells i els veuré atrafegats, fent els seus petits nius damunt les meves branques, just quan tornaran els infants, per jugar al meu voltant, just quan el cucut tornarà a cantar, sempre lluny, però, de tant en tant, només de tant en tant, es pararà precisament damunt meu, en una de les meves branques.

I així la roda continuarà i els anys aniran passant i els dies també aniran passant i em faré gran i, potser, seré una arrel una miqueta més sàvia.