Ets en la terra,
en la pedra,
en la roca granítica,
en la roca engrunada ,
en la tartera,
en el còdol que rodola,
en la terra llaurada,
en l'hort que regues cada tarda,
(en l’enciam, en el pèsol, en la col,
en la tomaquera, l’api, la bleda...)
Ets en el ferro roent a l’enclusa,
en el mall del ferrer,
en l’aram del perol,
en el fang de la gerra,
en l’escut del guerrer,
en la seva espasa,
en el carbó que crema,
en el carbó que escriu ,
en el guix a la pissarra
que explica i ensenya.
Ets en el formigó, en la teula,
en el maó que edifica
cases, sostres,
murs que protegeixen
i murs que separen
(i que ens cal
enrunar).
Ets en la muntanya, que s’alça,
en la plana immensa, que s’ajeu,
en la platja blanca, que s’adorm,
en la pols del camí,
en el terròs que t’acull
quan tot s’acaba,
quan tot recomença.
Ets en la terra,
la terra és en tu,
en la teva pell,
en la teva carn,
en els teus ossos,
en el teu esperit.
Ets Terra.
Ets en l'aigua,
en l’aigua que cau,
en l’aigua que s’enfila i
esdevé boira, núvol, tempesta.
Ets en la pluja, en la neu,
en la glacera,
en l'estanyol de muntanya,
en la font que canta,
en el càntir que va a la font,
una vegada i una altra (Fins que es trenca).
Ets en el torrent que es precipita,
en el riu que s'encalma,
en la mar infinita,
en l’aiguabarreig,
en la rosada i en la gebrada,
en l’aigua quieta i
en l’aigua que treballa,
la que mou molins,
la que rega camps i gespes de jardins,
la que omple piscines i abeuradors,
Ets en l’aigua que escorxa camins,
en la riuada que s’emporta murs i ponts
i cases i tot el que troba
i brama i diu: “Jo no tinc senyor!
Ets en el glop que assadolla el desig,
en l’aigua que esborra i oblida
en l’aigua que neteja,
en l’aigua del bateig,
en l’aigua que purifica,
en el degoteig incansable
que forada i esquerda i esmicola
els rocs i els cors més durs,
els més impenetrables.
Ets en l’aigua,
l'aigua és en tu
en la teva pell,
en la teva carn,
en els teus ossos,
en el teu esperit.
Ets Aigua
Ets en el foc,
en la brasa,
en la flama,
en la llar de la casa,
en l'estufa,
en el foc de la cuina,
en l'estrella que fulgura,
en el volcà que bramula,
en l’incendi que no s’atura,
en la flama menuda,
en l’espelma, en el llumí,
en el fum que s'enlaira,
en el foc que explica contes, histories
que, a vegades, fan una mica de por,
que transmet saviesa, tendresa, lluita, dolor.
Ets en el foc que agermana.
Ets, també, en el foc que diu tot l’horror,
que diu l’estupidesa humana,
que fabrica coets i bombes,
en el foc dels crematoris,
en el foc del delictes més horribles,
en el foc del genocidis,
en el foc de les guerres.
Ets en el foc de les paraules enceses,
en el foc de les paraules no dites,
en l’escalfor de les paraules tendres,
en el caliu de l’abraçada,
en l’espurna de la mirada
que diu el foc que et crema per dins,
el foc que no saps dir,
el foc que no cal dir.
Ets en el foc,
el foc és en tu
en la teva pell,
en la teva carn,
en els teus ossos,
en el teu esperit.
Ets Foc.
Ets en el vent,
en l'aire que udola,
en el torb a muntanya,
en la tramuntana,
en la brisa suau,
en la marinada,
en el vent de garbí,
en el vent de ponent,
el vent de la gana.
Ets en el vent que aviva focs,
que eixuga terrers,
que mou ocells i
tota mena d’insectes voladors,
en el vent que remou estams i
pol·linitza pistils,
ets en el vent
que xiula a les carenes,
en el vent que compon cançons,
en el vent que bat portes i porticons,
en el vent que vincla arbres i arbustos,
en el vent que fa voleiar banderes,
en el vent que fa voleiar a la gent,
(la que sempre gira cap a on bufa el vent).
Ets en el vent que mou velers,
en el vent que abraona mars,
en el vent dels déus enfurismats i terribles,
ets en l’aire que canta,
en l’aire que recita versos,
en l’aire de les paraules que diuen tota la por,
totes les il·lusions,
tots els anhels, el desitjos,
el riure, el plor.
Ets en l’alè que dona vida,
en l’alè que sospira,
en l'alè que diu,
a cau d’orella:
T' es-ti-mo.
Ets en el vent,
el vent és en tu,
en la teva pell,
en la teva carn,
en els teus ossos,
en el teu esperit.
Ets Vent.
Terra
aigua,
foc,
vent.
No res més.
Febrer 2024
