dijous, 26 de novembre de 2015

Paraula



Una imatge val més que mil paraules.

Una paraula val més que mil imatges.

Paraula.

dijous, 19 de novembre de 2015

Hivern


Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb la manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, i mirarem la televisió o, potser, escoltarem música i llegirem. I a fora farà fred i s’estarà bé a casa.

Ara ve l’hivern i, potser, els camàlics ens pujaran al camió, embolicats amb una manta, mobles desnonats de pisos massa cars, capçals de llits desmuntats, calaixeres de calaixos buits, amb olor de fotografies antigues, armaris que conserven  un mitjó perdut com a únic tresor, miralls opacs sense imatge, taules desparades, desesperades, trastos vells viatjant cap a un futur incert.

Ara ve l’hivern i, potser, estendrem la manta a la vorera d’una ciutat inhòspita, hi exposarem les nostres mercaderies, fragments d’una vida de quincalla, i esperarem pacientment que algun turista desvagat ens compri alguna futilesa, somnis infantils de terres llunyanes. I quan vingui la policia, cridarem “aigua!” i ens escaparem corrents, amb totes les esperances embolicades a la manta, fins a la propera cantonada, on l’estendrem de nou, sempre amb por, sempre persistents però, aferrats a la manta com a única possibilitat palpable.

Ara ve l’hivern i, potser, ens posarem la manta sobre les espatlles, freda, xopa de pluja, i ens asseurem al mig del camí, davant la tanca de filat espinós i esperarem que el policia malcarat que ens barra el pas i ens empeny amb la culata del seu fusell, es compadeixi de nosaltres i ens deixi continuar el nostre camí cap a l’abisme, cap aquesta nit plena d’esperances i de por que tenim davant nostre.

Ara ve l’hivern i, potser, ens amortallaran amb una manta a la platja lluminosa d’una illa desconeguda, amb noms de ressonàncies antigues, simbologia d’una cultura i d’un saber que mai serà el nostre. I serem saó d’una terra ignota, ingrata, inhòspita, indiferent.
I caurà la neu sobre nostre.
I el paisatge serà bell i poètic.


dissabte, 14 de novembre de 2015

Quan ens cremin les mans



Quan ens cremin les mans
sabrem tot l’horror
que hem escampat pel món.

Quan ens cremin les paraules
sabrem tot el dolor
que ens alimenta.

Quan ens cremin els ulls
sabrem tota la indiferència
de la que som capaços.

Llavors,
escriurem
un
poema.

dilluns, 9 de novembre de 2015

VOLDRIA



 

-    creure’m que la CUP està fent canviar les coses
-     creure’m que ens podem “desconnectar” del govern espanyol, només dient-ho.
-     creure’m que hi ha una ampli sector de la societat catalana disposada a fer el què calgui per a aconseguir la independència, incloent-hi la desobediència civil.
-     creure’m que la independència és indispensable per a aconseguir una societat més justa.
-     creure’m que hi ha legitimitat democràtica sense tenir una majoria de vots.
-     creure’m que els convergents, de cop i volta, han capgirat el seu cervell i ara volen el què no han volgut durant anys i panys.
-     creure’m que és possible fer un país nou i just amb la mateixa gent que ens ha governat, robat i enganyat durant anys i panys.
-    creure’m que no ens estan enganyant una altra vegada.
-    creure’m, que ara, el senyor Mas i els convergents no volen, com sempre volen per damunt de tot, mantenir-se al poder costi el què costi
-    poder-me il·lusionar amb els discursos de la CUP com ara el d’avui al Parlament
-    poder-me impregnar d’una minúscula part de la seva força i convicció.
-    poder-me imaginar que, tot plegat, és un somni possible.
-    poder deixar de pensar que, tot plegat, no és una gran pèrdua d’esforços i, el què és pitjor, de temps.
-    poder deixar de pensar que, tot plegat, acabarà molt malament.


I, finalment,

Voldria creure’m que hi pot haver una altra manera de poder. Perquè s’ha de poder.

9 de novembre de 2015; segon 9N de la història catalana; primer dia d’una setmana històrica histèrica; enèsim dia d’un procés cap a no se sap on.



dissabte, 7 de novembre de 2015

Exhalem




Repiquem tenebres,
xisclem silencis,
inhalem infinits.
Abraçats a la boira,
acaronem cavitats incertes.

Dibuixem silencis,
grapegem l’aire,
solfegem la buidor.
Abraçats a la fosca,
olorem territoris efímers.

Tracem espais eteris,
palpegem ombres,
respirem nits eternes.
Abraçats al silenci,
exhalem el no res.





dilluns, 2 de novembre de 2015

Tardor a ciutat



Escombren els carrers
cada dia,
apressats pel temps
i pels crits de l’encarregat.

Somien en un dia

sense fulles.