dijous, 19 de novembre de 2015

Ara ve l’hivern



Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb una manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, potser mirarem la televisió, escoltarem música o llegirem. A fora hi farà fred i s’hi estarà bé a casa.

Ara ve l’hivern i, potser, els camàlics ens pujaran al camió, embolicats amb una manta,  mobles desnonats de pisos massa cars, capçals de llits desmuntats, calaixeres de calaixos buits amb olor de fotografies antigues, armaris que tenen com a únic tresor, un mitjó perdut; miralls opacs sense imatge, taules desparades, desesperades, trastos vells viatjant cap a un futur incert.

Ara ve l’hivern i, potser, estendrem la manta a la vorera d’una ciutat inhòspita. Exposarem les nostres mercaderies, fragments d’una vida de quincalla. Esperarem pacientment que algun turista desvagat ens compri alguna futilesa, somnis infantils de terres llunyanes. Quan vingui la policia, cridarem “Aigua! Aigua!” i ens escaparem corrent, amb totes les nostres esperances embolicades a la manta, fins que, dues o tres cantonades més enllà, l’estendrem de nou, sempre amb por, sempre persistents, aferrats a la manta com a única possibilitat palpable.

Ara ve l’hivern i, potser, ens abrigarem amb una manta bruta, freda, xopa, amarada de pluja, i ens asseurem aquí mateix, al mig del fang, al mig del camí, just al davant la tanca, al davant d’aquest policia malcarat i mal educat que ens barra el pas, que ens aparta amb la culata del fusell. Esperarem que es compadeixi de nosaltres i ens deixi passar. Que ens deixi seguir el nostre camí cap a l’abisme, cap aquesta nit plena d’esperances i de pors que tenim davant nostre.

Ara ve l’hivern i, potser, arrossegats pel mar, ens amortallaran amb una manta a la platja lluminosa d’una illa desconeguda. Una illa amb noms de ressonàncies antigues, simbologia d’una cultura i d’un saber que mai seran els nostres. No hi haurà més camí. Ja no serem mai més exiliats ni viatgers. No serem emigrants ni refugiats sense refugi. 
Serem, definitivament, rebuig, escombraries, escorrialles, fems, adob: els nostres cossos assaonaran una terra ignota, ingrata, inhòspita, indiferent.
Caurà la neu damunt nostre i el paisatge serà bell i poètic.

Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb una manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, potser mirarem la televisió, escoltarem música o llegirem. A fora hi farà molt, molt fred i s’hi estarà tan bé a casa!