dijous, 19 de novembre de 2015

Hivern


Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb la manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, i mirarem la televisió o, potser, escoltarem música i llegirem. I a fora farà fred i s’estarà bé a casa.

Ara ve l’hivern i, potser, els camàlics ens pujaran al camió, embolicats amb una manta, mobles desnonats de pisos massa cars, capçals de llits desmuntats, calaixeres de calaixos buits, amb olor de fotografies antigues, armaris que conserven  un mitjó perdut com a únic tresor, miralls opacs sense imatge, taules desparades, desesperades, trastos vells viatjant cap a un futur incert.

Ara ve l’hivern i, potser, estendrem la manta a la vorera d’una ciutat inhòspita, hi exposarem les nostres mercaderies, fragments d’una vida de quincalla, i esperarem pacientment que algun turista desvagat ens compri alguna futilesa, somnis infantils de terres llunyanes. I quan vingui la policia, cridarem “aigua!” i ens escaparem corrents, amb totes les esperances embolicades a la manta, fins a la propera cantonada, on l’estendrem de nou, sempre amb por, sempre persistents però, aferrats a la manta com a única possibilitat palpable.

Ara ve l’hivern i, potser, ens posarem la manta sobre les espatlles, freda, xopa de pluja, i ens asseurem al mig del camí, davant la tanca de filat espinós i esperarem que el policia malcarat que ens barra el pas i ens empeny amb la culata del seu fusell, es compadeixi de nosaltres i ens deixi continuar el nostre camí cap a l’abisme, cap aquesta nit plena d’esperances i de por que tenim davant nostre.

Ara ve l’hivern i, potser, ens amortallaran amb una manta a la platja lluminosa d’una illa desconeguda, amb noms de ressonàncies antigues, simbologia d’una cultura i d’un saber que mai serà el nostre. I serem saó d’una terra ignota, ingrata, inhòspita, indiferent.
I caurà la neu sobre nostre.
I el paisatge serà bell i poètic.