dijous, 15 de setembre de 2016

Zombis





Escollim el color de  la roba i, només amb això, ja ens creiem lliures.
Escollim la fotografia del nostre perfil al Facebook i, només amb això, ja ens creiem molt originals.
Escollim la cara dels nostres governants i, només amb això, ja ens creiem demòcrates.
Ens aferrem al comandament de la televisió i, només amb això, ja ens creiem els amos del món.

Obligats a escollir entre camins paral·lels que porten sempre al mateix lloc,
dins la roda de les hores interminables del dia,
dins la roda dels anys que giren a velocitat de vertigen,
dins la roda que gira amb un soroll eixordador,
dins la roda que ens esgota, ens xucla la força, la sang, els somnis, el desig,
som el nostre cos i el nostre cos ja no pot més.

Amb el dolor de peus de les hores de feina,
el dolor de les cames.
Dolor de braços, espatlles, esquena.
Dolor de pensaments.
Pensaments esgotats dins d’un cos esgotat.

Dins la presó dels possibles(1), ens governa la por.
Por a perdre la casa
por a perdre la feina
por a perdre la família, els amics.
Por a la policia,
por als encarregats,
por als amos,
por a Hisenda,
por als atemptats,
por als altres,
por al caixer automàtic que no escup els diners que són nostres,
por al caos,
por al desconegut,
por a l’incertesa,
por a nosaltres mateixos,
por a les nostres pors
por a la llibertat.

Dins la presó dels possibles, governats per la por,  aixequem murs i més murs. Filats, tanques, trinxeres, baluernes amb soldats armats fins a les dents.
Però les fronteres no ens protegeixen, només ens empresonen més i més dins les nostres pors, dins els nostres possibles, sempre limitats, sempre censurats, sempre precaris.

Ens calen impossibles.
Desplaçar-nos cap els espais buits, incerts, desconeguts.
Espais en blanc, sense camins traçats, espais inexplorats.


No ens desfarem pas de la por.
La valentia viu dins la por.
No ens alliberarem pas de la confusió, del dubte.
No són pas espais fàcils, els impossibles.
Els profetes del caos estan sempre amatents, sempre disposats  a organitzar el caos, a alimentar-lo, disposats a fer-lo palpable cada dia, a fer-lo visible, real, disposats a alimentar a mans plenes les nostres pors.

D’altra part, tenim, també, penso, el dret a ser covards.

Ara bé, ¿tenim, també, el dret a malbaratar la nostra dignitat?
A fer ulls clucs a l’indecència que ens envolta?
A mantenir-nos captius, zombis, aferrats a la nostra petita dosi de confort?
Digueu-me que no, si us plau.
Digueu-me que no.


(Amb agraïment i admiració envers Abelardo Jesús Jeronimo Prados, Julio Rízquez Caro, Montserrat Castañé Roqué, María Ruiz López, Miguel Rodríguez Domínguez, Mama Samba Emballo i  Florin Hröm, membres del Comitè d’Empresa d’ESFOSA; per la seva lluita i la seva valentia.)
 
(1) "En las prisiones de lo posible" és el títol del primer llibre publicat per Marina Garcés.



dilluns, 5 de setembre de 2016

Tenim (2)



Tenim, amb prou feines, un petit

filaberquí per a foradar la realitat.

Tenim, amb prou feines, un petit

tirabuixó per a llevar-li el tap

i beure’ns (a glops petits)

tot el vi.

Fins a la mort,

ens cal viure.