Ho havia de fer, suposo.
Potser perquè últimament tenia la sensació de xerrar massa i fer poc.
Davant l’ordinador és tot molt fàcil!
Després, a l’hora de la veritat, últimament, tot es quedava a mitges.
Potser perquè Serra Cavallera em porta records molt antics de quan tenia
setze o disset anys i, fer sencera tota la carena, era allò que se’n diu “una
assignatura pendent”.
Recordo aquell mossèn que em deia: “Això, (la Serra Cavallera), t’ho fas amb
una mà a la galta”. Des de llavors, quan
hi penso, sempre m’imagino caminant amb una mà a la galta, i em resulta una
mica estrany. El cas és que mai ho vaig fer.
Ara, amb la dèria de les ultres,
anar “només” de Ribes a Camprodon no era suficient, és clar. Va ser així
com va néixer la idea de la marató.
Tècnicament, el recorregut de la Marató Cavallera em sembla
gairebé perfecte: dos pobles, (Ribes i Camprodon) situats a una alçada similar,
sobre els 920 m.,
units per dos camins, un per anar i l’altre per tornar, de llargada, altimetria,
desnivells i característiques també similars que sumen uns 42 quilòmetres. Quan
mires la gràfica de desnivells en resulta una mena de W invertida... tot molt
bonic... a la pantalla de l’ordinador.
La realitat sol ser diferent.
El cas és que, diumenge, a les sis en punt del matí, sortia de Ribes,
sol, frontal al front, bastons a les mans, motxilla a l’esquena, tot encarant
la super-mega-coneguda pujada del Taga... doncs...sense ganes!
Que si, coi, que a vegades no en tens ganes!
No en tens ganes i, malgrat tot, et lleves a les cinc del matí, encara que no t’esperi ningú.
A vegades no en tens ganes i, malgrat tot, agafes el cotxe i vas fins on havies pensat
anar el dia abans, quan SI que en tenies
MOLTES ganes!
Però avui JA NO ET VE DE GUST, i tot et fa molta, molta mandra!
A vegades no en tens ganes i, malgrat tot, et poses a caminar.
A vegades no en tens ganes i, malgrat tot, continues caminant.
A vegades no en tens ganes i, penses que al llit estaries molt bé i que
podries girar cua i tornar a casa.
A vegades no en tens ganes i et molesta el fred i la fosca i res et
sembla prou bonic i la muntanya inhòspita i el camí un absurd. I malgrat tot...
Malgrat tot, la lluna plena et vigila tot jugant a amagar-se rere els
arbres i somriu, enmig de les
boires. I el cel estrellat és el mateix cel
que tan t’agrada... No pas avui! Ets un gamarús, et dius, quan no pots, vols, i
ara que pots, no ho saps gaudir!
Val més no pensar. No pensar i, simplement, anar pujant. Inventar solucions
que et permetin entrenar la ment, tant com les cames. Saps que a les ultres, en
un moment o altre, et preguntaràs perquè i el cervell et donarà mil raons per
aturar-se. Com avui. I cal aprendre a no fer-li cas, cal entrenar-ho també i
per tant això d’avui també serà profitós.
Imagino com patiré a l’Emmona quan faci aquest mateix camí: molt més que
no pas avui! Serà el quilòmetre noranta i n’estaré fart! Si avui no puc superar
la meva mandra com ho faré llavors?
I és així com, poquet a poquet, vaig fent la carena de Cavallera, el
Taga, Portella d’Ogassa, Puig Estela, Coll de Pal, Les Pasteres... S’ha fet de
dia i, tot i que li costa, el sol comença a escalfar aquest matí fred, gèlid.
Tinc fredes les mans, malgrat els guants, tinc freds els peus per la neu
caiguda el dia abans, tinc fred a les cames malgrat les malles llargues... Em
sua l’esquena i la suor se’m glaça tan bon punt em paro un moment. Només hi ha
un remei: caminar, caminar sense parar!
Aixeco poc el cap, el paisatge, meravellós com sempre, no m’interessa
gaire, no m’inspira. I, malgrat tot, el mar, allà al fons, sembla ple de vi
rosat, amb el to vermellós que ha pres. I les boires destapen com si apartessin
el paper de regal que les embolcallava, les muntanyes nevades, gegantines, tan
meves, tan inabastables! Però no m’interessen gaire.
Em dic que els homes som uns figaflors, que només volem saber la cara
amable de la muntanya i que moltes vegades la muntanya és dura, terrible fins i
tot, i que hauríem de saber acceptar-la tal qual, com es presenta. Avui fa
vent, un vent fred, constant, (no cap cosa de l’altre món, tampoc cal
exagerar), però em molesta, m’empipa, m’enfado amb ell, gairebé! Que n’ets de
burro, em dic! Camina! Camina i calla li ordeno al cervell!
Però el cervell mai no calla. El diàleg és intens, apassionat. Negocio
amb mi mateix solucions intermèdies: arriba a tal lloc i allà decidiràs... ves fins
allà com a mínim, possibilitats de taxis, de trucades, de retallades, no ho
pots pas deixar ara, si només fem això, estarem com sempre, després et sabrà greu,
et farà ràbia... i així anar fent. La qüestió és que les cames siguin
autònomes, que no parin malgrat les múltiples trampes i enganyifes de la ment!
Quan arribo finalment a Camprodon, els carrers són un devessall de gent.
Em sorprenc, gairebé, de no trobar el control i l’avituallament a la Plaça, tal com pertocaria.
Passo pel pont, emblemàtic, senyal clara i concisa, prova palpable, (malgrat no
tenir-ne cap fotografia, no porto pas la càmera!) d’haver arribat a Camprodon.
No m’aturo, no puc aturar-me. Si ho fes, donaria massa oportunitats al cervell
perquè s’empesqués alguna solució “màgica” per fer que pari de caminar.
Començo el retorn cap a Ribes, ara pel cantó de l’Abella, enfilant cap
el Cerverís. La marxa continua essent dura, potser més, fins i tot. Però la
lluita amb la ment ja l’he guanyada i ara treballem conjuntament.
Finalment, potser perquè ja vaig de retorn, el cervell ha cedit i
s’amotlla als meus objectius. Ell i jo muntem estratègies per a superar,
malgrat el cansament, els 1.300
m. de pujada que ens queden. El camí d’aquest cantó és
força més avorrit, en teoria, però no hi fa res. El cos adquireix un ritme de
treball constant, un xic feixuc, molt feixuc, però voluntariós. Cada 200 m. de desnivell guanyat
em permeto una petita parada per menjar i beure. És així com arribo al Cerverís
i d’aquí fins a Ribes sols em queda una
ràpida baixada on “només” cal deixar-se anar.
Entro a Ribes trotant, content d’haver-me superat a mi mateix, a les
mandres, a les excuses, les pors.
El temps total resulta més que modest, irrisori, gairebé: prop de 12
hores per fer 42 quilòmetres!
Però tant me fa això!
Estic content, considero que he fet un bon entrenament.
Entrenament físic
i, sobretot, mental.
