dimecres, 14 d’agost de 2019

Portes que s’obren.

joan iborra


La transcendència del propi cos, sense límits coneguts.
La imminència de la llum
que esclata en forma de petits llampecs,
petites descàrregues elèctriques
que et traspassen, et regiren les entranyes.

La mort se t'asseu al costat i observa.
L’univers.
Múltiples mons, múltiples universos que connecten en cadascuna
de les descàrregues. Múltiples existències paral·leles, bifurcant-se.

La sorpresa de la pròpia existència
La llum opaca interna.
Els membres, els òrgans, les membranes fent-se presents, palpables.
En pots sentir l’olor. Sents el perfum de totes i cadascuna de les cèl·lules que ballen al so d‘una música inaudible.

Les mans, que són i no són teves.
Les mans, que et governen.

Les mans. Les crestes papil·lars que s’encenen, cremen amb existència pròpia, única, concreta, individualitzada. Els àtoms, els electrons que dansen amb les mans.
La dansa que et governa.

Nous camins desconeguts que s’inicien a cada instant, bifurcant-se, ramificant-se infinitament.
Portes i més portes que s’obren, portes que l’esperit traspassa amb respecte, si, però ara ja, sense por. Només amb l’absoluta necessitat de saber, de veure, de comprendre.

dimarts, 6 d’agost de 2019

Viatge pel calidoscopi



En l’origen és el negre. Amb el negre no veus res però, de fet, conté tots els colors, tots els elements, totes les capacitats. En ell tot queda dit, fet, viscut, contingut. Futur, passat i present units en un sol temps infinit. En l’origen, el negre i el blanc es confonen en una única essència.

Lentament, el vòrtex comença a fer giragonses i esdevé remolí violeta. Remolí transcendint en l’espai, en la volta celeste. Omm, omm, omm... Omnipresència del tot, més enllà de l’ara i de l’aquí, tu, muntanya, riu, cel, mar, arbre, ocell, sou un sol cos, una sola presència absoluta.

Sense parar de donar voltes, a l’espiral, nebulosa viatgera, el color es va aclarint, esdevé convulsió d’indi, colorant de la llum, claror de l’ull sense parpelles, intuïció diàfana. Omm, omm, omm... Omnisciència, veritat fent-se present, palpable.

Perdura la dansa i el blau s’il·lumina. En l’èter, firmament, cel, apareix la paraula. La paraula es diu a ella mateixa, i la paraula escull la vida, el verb. Jami, jami, jami... Miracle, mirall, mirada.

Inevitable, amb l’alè de vida, la mà s’envola, fendeix l’aire i reposa sobre el pit: estimes, acceptes. Iamm, iamm, iamm... Ets líquid amniòtic. El calidoscopi pren un color verd, de fulla nova, d’herba joiosa que s’estira, creix, deixant-se gronxar per l’aire, preludi de l’esclat que s’aproxima.

I si, esclaten les flors! Les primeres són grogues, després les flors prenen totes les tonalitats del foc. Ramm, ramm, ramm... Les flors s’apleguen en un ram de núvia. Ets la núvia que s’apropa a l’altar de la vida, poderosa, ferma, fèrtil, creadora. La dansa es fa cada vegada més frenètica.

No hi ha vida sense aigua. L’aigua fructifica en els taronges. Els taronges, les taronges, esdevenen goig de viure, gaudi immens, alegria, estima, gratitud. Mamm, mamm, mamm... En gaudeixes a mans plenes!

El torrent d’aigua cavalca la muntanya, la treballa, la  modela, l’esculpeix. N’arrenca espurnes de mineral, de pedra i de sorra, pols d’estrelles que transporta i diposita a la platja vermella, platja del repòs, platja de la confiança. Terra arrecerada que t’acull i et salva. Lamm, lamm, lamm... Si, a la platja un lama medita en la posició del lotus. Ets el monjo, ets la platja.

Dins teu, al costat teu, damunt teu, el mar respira: flux, reflux, inspiració, expiració, onada, onada, onada i encara una altra onada.

El mar respira. Et respira.

dilluns, 15 de juliol de 2019

Taga





Ara que
la nit s’amplifica
en partícules infinites de boira,
sense estels, sense ombres,
sense confins.

Ara que
la boira es multiplica
en partícules infinites de silenci
que ressonen
dins el pou profund de l’ànima.

Ara que
el silenci s’inflama
en partícules infinites de dolor,
amb el crit,
l’espectre es fa present.

Li dones la benvinguda,
l’abraces, l’estimes.

dimarts, 18 de juny de 2019

Nit indiferent

https://angryparsley.artstation.com/projects/V4dKb


T’hauràs de reconèixer, també,
en això més fosc de tu,
en això més inconfessable,
sòrdid, brut.
En això que ets quan,
ineluctablement,
t’enfonses en el sorral,
t’engoleix la tenebra,
et dissols
en el verí ineludible,
braceges inútilment en l’abisme,
en l’esgarip del sord
en l’insomni impenitent,
sense sentit,
de la nit indiferent.

divendres, 7 de juny de 2019

Rosa blanca




D’un temps ençà, del cos, em neixen flors.

Van començar, un dia, al captard, tot d’una: vaig veure com del ventre em naixien  les petúnies i com una rosa nova, blanca, se m’obria damunt la pedra grisa del cor.

Després, amb els dies, les margarides es van escampar per l’esquena i, pels braços, el marcòlic groc. Per les cames es van enfilar les heures, al cap hi va néixer una mata de violes i, al costat, l’orella d’os. Més tard, van sortir els gallarets, el gessamí, l’apagallums, la jonça i el lliri blau.

Des de llavors, això és un no parar: em neixen tota mena de plantes amb flors, de tota mena de mides, textures, olors i colors.

De tanta flor i de tanta olor, en vaig ben atabalat: regant per aquí, esporgant per allà, entrecavant, posant adob, vigilant les malures.

Les flors, ja se sap, s’han de cuidar, perquè si no ho fas, entristeixen i es marceixen sense remei.

Però és un bé de déu portar al cos tot aquest jardí!

Ara, se m’acosten les abelles i tota mena d’insectes, formigues, cuques de llum, grills, l’escarabat blau, algun ratolinet que passa esporuguit...  Els ocells hi fan els nius, els infants hi corren, hi salten, se m’enfilen per les espatlles, em rossolen per l’esquena i riuen i ploren i fan totes aquelles coses que tan bé sabíem fer quan érem criatures.

Les mares se les miren, embadalides, a la canalla i a les flors.

N’oloren els perfums i les acaricien. En fan rams petits que guardaran a casa, amb cura, als gerros de cristall, porcellanes, regals d’un temps d’amor sincer, innocent, potser perdut, però sempre present al fons del seu cor.

divendres, 31 de maig de 2019

En un espai sense espai



En un espai sense espai,
m’ix d’aquest cos
que em batega, respira, pensa,
adolorit, maldestre, feixuc.
Es fa present quan sóc sense ser,
quan miro sense mirar.
M’atrau,
m’espera, en aquest espai sense espai,
temps sense temps,
claror sense claror,
so sense so,
infinit,
origen.

Aquest jo que no sóc.

dilluns, 20 de maig de 2019

Ets desig




Ets prat amb desig de sol,
albada amb desig de dia,
cos, vida, força.

Núvol amb desig de pluja,
arbre amb desig de fulla,
ombra, flor, escorça .

Ets neu amb desig de torrent,
isard amb desig de pastura,
vertigen, aire, rossola.

Camí amb desig de somni,
pedra amb desig de tartera,
fita, guiatge, monjoia.

Ets cim amb desig d’infinit,
carena amb desig de vol,
picot negre, perdiu blanca, verderola.

Genciana amb desig de blau,
clavell amb desig de pastor,
orquídia, marcòlic, viola.

Ets nit amb desig de repòs,
refugi amb desig de llar,
taula, llit, tovallola.

Esperit amb desig de paraula,
paraula amb desig de verb.

dimecres, 27 de març de 2019

Quan no hi ets




En aquest llocquan no hi ets,
hi ets.
En aquest lloc, quan dius: “Ara hi sóc”,
ja no hi ets.
En aquest lloc, aquest jo que no sóc,
diu el que no dic,
fa el que no faig.
En aquest espai  que es veu
quan no es veu.
En aquest espai  que batega
quan tot s’atura.
En aquest alè que respira
sense aire,
sense oxigen, sense so.
En aquesta porta on t’atures,
poruc de tot.
En aquest abisme que et captiva,
sedueix, hipnotitza.

dimecres, 20 de febrer de 2019

Fa una nit negra


Fa una nit negra
de cova profunda,
de terra perduda,
d’infinit sense estels.

Fa una nit negra
d’ombres que s’inflen,
de boscos que exhalen
i murmuren salmòdies de funeral.

Fa una nit negra,
densa, insondable,
misteriosa, inhòspita,
incoherent, inabastable.

Transitem la nit
per camins perduts, minúsculs camins,
inconsistents, esborradissos.

Transitem la nit dins l’univers-illa,
dins l’univers-càpsula,
de la nostra existència solitària, mínima.

Transitem laberints,
naveguem mapes sense símbols,
enigmes indesxifrables, jeroglífics.

Transitem dubtes, preguntes sense resposta,
interrogants que els rius amplifiquen
i excaven.

Palpegem el buit de terres ermes, desertes.
Cultivem borró, males herbes, fenàs, cugula.

Percacem, desesperadament, una única,
solitària, nua, veritable paraula.

El jo que es pensa que sóc


El jo
que es pensa que sóc
em diu, impertinent,
què he de pensar,
dir,
fer.

El jo
que no sap que sóc
obeeix, submís,
i no pensa,
no diu,
ni fa.