dimarts, 20 de febrer del 2024

Elements

 


 


Ets en la terra,

en la pedra,

en la roca granítica,

en la roca engrunada ,

en la tartera,

en el còdol que rodola,

en la terra llaurada,

en l'hort que regues cada tarda,

(en l’enciam, en el pèsol, en la col,

en la tomaquera, l’api, la bleda...)

Ets en el ferro roent a l’enclusa,

en el mall del ferrer,

en l’aram del perol,

en el fang de la gerra,

en l’escut del guerrer,

en la seva espasa,

en el carbó que crema,

en el carbó que escriu ,

en el guix a la pissarra

que explica i ensenya.

Ets en el formigó, en la teula,

en el maó que edifica

cases, sostres,

murs que protegeixen

i murs que separen

(i  que ens cal enrunar).

Ets en la muntanya, que s’alça,

en la plana immensa, que s’ajeu,

en la platja blanca, que s’adorm,

en la pols del camí,

en el terròs que t’acull

quan tot s’acaba,

quan tot recomença.

 

Ets en la terra,

la terra és en tu,

en la teva pell,

en la teva carn,

en els teus ossos,

en el teu esperit.


Ets Terra.

 

 

Ets en l'aigua,

en l’aigua que cau,

en l’aigua que s’enfila i

esdevé boira, núvol, tempesta.

Ets en la pluja, en la neu,

en la glacera,

en l'estanyol de muntanya,

en la font que canta,

en el càntir que va a la font,

una vegada i una altra (Fins que es trenca).

Ets en el torrent que es precipita,

en el riu que s'encalma,

en la mar infinita,

en l’aiguabarreig,

en la rosada i en la gebrada,

en l’aigua quieta i

en l’aigua que treballa,

la que mou molins,

la que rega camps i gespes de jardins,

la que omple piscines i abeuradors,

Ets en l’aigua que escorxa camins,

en la riuada que s’emporta murs i ponts

i cases i tot el que troba

i brama i diu: “Jo no tinc senyor!

Ets en el glop que assadolla el desig,

en l’aigua que esborra i oblida

en l’aigua que neteja,

en l’aigua del bateig,

en l’aigua que purifica,

en el degoteig incansable

que forada i esquerda i esmicola

els rocs i els cors més durs,

els més impenetrables.

 

Ets en l’aigua,

l'aigua és en tu

en la teva pell,

en la teva carn,

en els teus ossos,

en el teu esperit.


Ets Aigua


Ets en el foc,

en la brasa,

en la flama,

en la llar de la casa,

en l'estufa,

en el foc de la cuina,

en l'estrella que fulgura,

en el volcà que bramula,

en l’incendi que no s’atura,

en la flama menuda,

en l’espelma, en el llumí,

en el fum que s'enlaira,

en el foc que explica contes, histories

que, a vegades, fan una mica de por,

que transmet saviesa, tendresa, lluita, dolor.

Ets en el foc que agermana.

Ets, també, en el foc que diu tot l’horror,

que diu l’estupidesa humana,

que fabrica coets i bombes,

en el foc dels crematoris,

en el foc del delictes més horribles,

en el foc del genocidis,

en el foc de les guerres.

Ets en el foc de les paraules enceses,

en el foc de les paraules no dites,

en l’escalfor de les paraules tendres,

en el caliu de  l’abraçada,

en l’espurna de la mirada

que diu el foc que et crema per dins,

el foc que no saps dir,

el foc que no cal dir.

 

Ets en el foc,

el foc és en tu

en la teva pell,

en la teva carn,

en els teus ossos,

en el teu esperit.


Ets Foc.


 

Ets en el vent,

en l'aire que udola,

en el torb a muntanya,

en la tramuntana,

en la brisa suau,

en la marinada,

en el vent de garbí,

en el vent de ponent,

el vent de la gana.

Ets en el vent que aviva focs,

que eixuga terrers,

que mou ocells i

tota mena d’insectes voladors,

en el vent que remou estams i

pol·linitza pistils,

ets en el  vent que xiula a les carenes,

en el vent que compon cançons,

en el vent que bat portes i porticons,

en el vent que vincla arbres i arbustos,

en el vent que fa voleiar banderes,

en el vent que fa voleiar a la gent,

(la que sempre gira cap a on bufa el vent).

Ets en el vent que mou velers,

en el vent que abraona mars,

en el vent dels déus enfurismats i terribles,

ets en l’aire que canta,

en l’aire que recita versos,

en l’aire de les paraules que diuen tota la por,

totes les il·lusions,

tots els anhels, el desitjos,

el riure, el plor.

Ets en l’alè que dona vida,

en l’alè que sospira,

en l'alè que diu,

a cau d’orella:

T' es-ti-mo.

 

Ets en el vent,

el vent és en tu,

en la teva pell,

en la teva carn,

en els teus ossos,

en el teu esperit.


Ets Vent.



Terra

aigua,

foc,

vent.

 

No res més.

 

 

Febrer 2024

diumenge, 31 de desembre del 2023

Silenci


 

M’agrada el silenci del matí,

a l’hivern,

quan puc escoltar

la piuladissa d'un ocell espantadís.

les passes fent camí,

els batecs cansats i feixucs.


 

M’agrada el silenci de la tarda,

a l’hivern,

quan puc escoltar

els lladrucs del Llamp

el crepitar de la llenya,

el tic-tac del rellotge.


 

M’agrada el silenci de la nit,

a l’hivern,

quan puc escoltar

el teu respirar adormit.

l’aire tebi dels llençols.

el brunzir de les orelles.


 

M’agrada el silenci de l’hivern,

quan puc escoltar

el seu crit eixordador.

 

 

dimecres, 13 de desembre del 2023

La rebel·lió dels fanals

 



(Conte per a explicar a la vora del foc)

Us he de dir que visc en un lloc privilegiat.

Quan surto al balcó, gaudeixo molt tot veient les cases d’Alpens, el meu poble, aplegades al voltant del campanar, com si l’hi fessin de faldilla.

És una faldilla cenyida de cintura i acampanada cap als peus, cap a les últimes cases al costat de la Font Bona, baixant pel carrer Vilamala i pel carrer de Baix. Per l'altre costat, la faldilla s’alça i s'obre com ho fan les faldilles dels ballarins sufís quan volten, amb les cases del Serrat i de Rocamonada.

Per sobre de les cases, al fons, la muntanya del Puig Cornador forma part del decorat que envolta el poble, com si fos un gran teatre.

Puig Cornador enllaça amb la muntanya del Puig Don i, més enllà, amb la de Sant Pere de Serrallonga. Anant encara més a ponent, es veu el Casó, el Collet del Vedellar, els Camellasos, la Costa del Graell, el Passant de la Vila, la Pinosa, Perotet, la Baga de Cerdanyons...

Puc veure també, al costat del campanar, com els cotxes s'enfilen per la carretera, fent revolts, en direcció cap a Berga o baixen, silenciosos, cap al Ramal, on faran, potser, una parada per prendre alguna cosa al Casino.

Ara, que és temps de calor, m'agrada molt sortir al balcó i prendre la fresca, al vespre, després de sopar.

Les muntanyes ja no es veuen, però puc imaginar-les fàcilment. Prendre la fresca em porta records del pare, quan s’estirava al pedrís del costat del Tei, perquè “per allà hi passa més aire” i la canalla sortíem amb ell i jugàvem una bona estona a lladres i policies.

Des de casa, se senten els sorolls típics de l'estiu, les esquelles de les vaques, alguna criatura que juga pel carrer, el cridar insistent dels grills i el raucar de les granotes a baix, a la riera Gavarresa, tot just acabada de néixer a la Font de Ca l'Andri.

Des del balcó, es veuen els fanals del poble i la llum blavosa d'alguna televisió dels veïns de Rocamonada. Es veuen les papallones de nit, donant voltes desorientades als fanals del Camí de la Vall i els ratpenats volant, incansables, atipant-se de valent...

A vegades, a mitjanit, quan em desperto per la calor o pels problemes (que sempre ronden a la vora del llit)  també surto al balcó, tot buscant la son perduda.

Durant aquelles hores de la matinada, el millor del balcó és el silenci.

Tot just se sent  el gemec d'algun animal que es remou al seu jaç, tot just alguna esquella perduda, alguna branca que espetega... El silenci i la quietud són magnífics: no es mou res de res, el poble dorm profundament i pels carrers no hi passa ni una ànima.

Precisament, no fa gaire, l’altra nit, era al balcó. Crec que eren cap a les tres o les quatre de la matinada. Assegut, respirava el silenci i la quietud, els assaboria, els palpava. S’hi estava tan bé allà! Per tal de gaudir millor del moment, vaig tancar els ulls...

Quan els vaig obrir de nou em va sorprendre de seguida veure un petit moviment, un moviment molt subtil que hi havia, més o menys, a l'alçada del Camí dels Dolors, per allà on el Miquel i la Montse s’hi estan fent la casa.

No feia gens d'aire, no podia ser doncs culpa del vent, però, efectivament, hi havia la llum d’un fanal que es movia...

Sí, sí, era tal com us ho dic!

Semblava com si la llum baixés un tram del camí, per tornar a pujar de nou, indecisa, cap al seu lloc. Ho feia una vegada  i una altra...

I sí! Finalment, la llum va baixar, ja ben decidida!

Va anar seguint pels carrers i es va encaminar cap a l’església... Vaig veure ben clar com entrava a dins del campanar pel costat d’una de les campanes...

Em vaig quedar ben astorat!

El pitjor (o el millor, jo què sé!)  va venir després!

Al cap de poc, es va moure la llum d’un altre fanal, ara del carrer de Baix. I, també, xino-xano, es va encaminar cap a dins del campanar.

I més tard ho va fer un altre, i un altre i encara un altre!

Era molt màgic allò! El silenci era absolut, la quietud perfecta! Només es movien, com si levitessin, els llums dels fanals!

De mica en mica, tots els fanals del poble van deixar el seu lloc de treball i van entrar a dins del campanar: els de la Carrera Lluçanesa, els del carrer del Carme, els de Rocamonada, els del carrer Ripoll, els de les Cases de Fusta, els de les Cases de Pedra, els llums del cantó del Ramal, del Pla del Taume, els de la Plaça, els de la Placeta...

Tot això succeïa mentre m’anava fregant els ulls, convençut que tenia un atac de bogeria o d’alguna greu malaltia que m’estava afectant a la vista.

Els últims fanals que es van moure van ser els del meu carrer. Vaig poder veure, com pujaven pel camí, com el fanal de davant mateix de casa també es començava a moure i se n’anava cap al campanar.

Fins que el poble va quedar, COM-PLE-TA-MENT  A  LES    FOS-QUES !!!!

Va ser llavors, precisament llavors, quan va començar  l’autèntic espectacle.

Síííí!! Ho podeu ben creure! Era un espectacle magnífic!

Amb la foscor, el cel es va omplir d'estrelles, moltíssimes estrelles, milions i milions d'estrelles!

Moltes més estrelles de les que mai m’hauria pogut imaginar.

De seguida vaig veure amb claredat el Carro Gros, mig ajagut per sobre de Puig-Don.

Cap a la dreta, més o menys pel cantó de Puig Cornador, hi havia l'estrella Polar. Va ser fàcil, aleshores, identificar el Carro Petit per sobre del Collet de les Bruixes.

Per sobre de l'Osa Menor vaig poder veure la constel·lació  del Drac i, més amunt, la del Cigne i més cap a la dreta, destacava Cassiopea i, ja per sobre dels arbres dels jardins propers, la d'Andròmeda. I tantes i tantes d’altres de les que no sabria dir els noms!

La blancor lletosa de la Via Làctia creuava de cap a cap el cel, potent, destacant-se com un riu, un camí de proporcions gegantines...

Ja us ho he dit: milions i milions d'estrelles de noms desconeguts, brillaven en aquella nit màgica sense lluna i sense fanals.

Vaig tenir la sensació de volar:  jo surava per l'espai com una fulla portada pel vent molt més enllà de la Terra. Era sensacional!

Casa meva era la nau espacial, el balcó i la cadira, el comandament. Per davant meu l’espai, l’Univers sencer brillava i lluïa com mai! Fins i tot em podia imaginar que era un astronauta fent un vol per fora de la nau, perquè només es veien estrelles, era impossible veure res més de tanta foscor que hi havia!

Estrelles, estrelles i més i més estrelles... i jo allà al mig, volant, viatjant amb elles!!

La sensació és impossible d’explicar, només es pot entendre si ho has vist, si ho has viscut!!!!

...

...

Aleshores...

Aleshores... es van començar a sentir les veus. Eren unes veus al principi molt febles, però la veritat és que se sentien molt clares. Parant bé l’orella vaig entendre que les veus sortien del campanar.

Sense pensar-m’ho gens, vaig sortir de casa  m’hi vaig atansar per tal de poder-ho sentir millor.

Quan era a prop de l’església, una de les veus deia:

“És que ja n’estic ben tip! Tota la nit cremant per a res! Quina ximpleria!”

I l’altra: “Jo NO em nego a fer llum, ja ho sé que és la meva feina, però...”

I després: “Si no passa ningú durant tantes hores perquè hem d’anar cremant, tooota la santa nit?”

I més enllà una veu cridava: “Fem vaga! Fem vaga!

L’altre contestava: “No siguis gamarús! Fer vaga, dius?? Si deixem de funcionar ens canviaran les bombetes i llestos: no servirà de res!

Doncs que posin detectors” (va reblar l’altre) Quan vingui algú que ens avisin i ens posarem en marxa durant l’estona que convingui. Però, si no ve ningú, podrem reposar una bona estona i deixar de consumir electricitat!

Ui! Això és molt complicat! Jo no ho veig pas viable!”

Fem una carta i recollim firmes! Portarem la carta al nou regidor de serveis, segur que ho entendrà, és un noi molt espavilat!”

Finalment, una veu calmosa i rogallosa va dir:

“A la llum li cal la foscor, li calen ombres. Si només hi ha llum, no es veu res de res, simplement quedes enlluernat, com quan mires directament al sol.”

“Ooooh, és veritat!” van dir totes les altres veus, admirades.

Personalment, de veritat, veritat us ho dic: no me’n sabia avenir de tot allò que estava sentint! Em semblava impossible!

Encara ara m’ho sembla, però us asseguro que va passar de veritat.

I també us diré una cosa: l’espectacle de les estrelles, l’espectacle de l’Univers, tot allò que vaig veure aquella nit, des del balcó de casa, mentre el poble va quedar a les fosques, sense lluna, sense fanals i sense llums, és una cosa que, per anys que visqui, no oblidaré mai de mai!

Mai!

...

Després de sentir aquella frase tan sàvia, vaig prémer amb força els ulls i per sort (o per desgràcia, ves a saber) quan els vaig tornar a obrir, els fanals, encesos, tornaven a ser als seus llocs habituals, escampats per tots els carrers d’Alpens.

Jo tornava a ser al balcó de casa, assegut, astorat, bocabadat.

A fora, tot estava igual, com si no hagués passat res de res.

Un gos va lladrar i va interrompre el silenci de la nit.

Vaig tornar al meu llit i em vaig adormir profundament.

I, vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest fanal s’ha fos!

 

Alpens, 14 juliol de 2023,

aniversari del Guillem