De muntanyes n’hi ha moltes, n’hi ha una infinitat.
Des de casa, amb un cop de cotxe, puc arribar-me a una bona colla. Són la meva dèria. Durant la setmana, sobtadament penso: “Fa dies que no vaig a...” I al cap de poc he de pujar-hi. No hi fa res que l’hagi pujat moltes vegades, innombrables, he tornar-hi tot sovint, mai me’n canso. Hi ha gent que porten el registre exacte de totes les vegades que han pujat una muntanya. Jo no, en sóc incapaç, sóc massa poc ordenat per apuntar-me tot el que faig...
Però tinc molt ben guardades les sensacions, les emocions, que m’han proporcionat cadascuna de les muntanyes que he pujat. Surto de casa i miro al meu voltant:
El Pedraforca és especial, és una muntanya única.
Al seu costat els Rasos de Peguera, Ensija, la serralada del Cadí...
Les Penyes Altes tenen un regust especial... com totes les de l’alt Berguedà...
El Puigmal és com una mare que ens vigila, sempre amatent als nostres tràfecs de cada dia. Tots els cims que l’envolten s’emmirallen en ella i vigilen
Hi ha també les més properes i assequibles: Puig-cornador, que és la de casa, el Puigsacalm, Bellmunt, Cabrera...
Últimament m’he enganxat molt a la carena esvelta del Taga...
Travessant
I així, anar fent.
El cas és, però, que MONTSERRAT pertany a una categoria especial de muntanyes. És difícil d’explicar, però, el cert, és que, quan hi vas, tens la sensació de ser al moll de l’os de les muntanyes, a l’ADN, al nucli més originari de la nostra essència humana. I, malgrat això, a Montserrat em sento molt novell, amb molts dubtes i amb la sensació que em falta molt per aprendre, per aprendre-me-la! A Montserrat totes les pedres que trepitges tenen nom i cognoms i número de catàleg i malgrat això, jo en sóc un perfecte ignorant...
És per això que no podia deixar escapar la possibilitat que m’oferien els companys de corredors.cat, especialment el Carles i el Pedro que han organitzat aquesta Marató Pirata tan especial.
Especial perquè es feia tota per dins del massís de Montserrat.
Especial perquè era la primera vegada que s’organitzava.
Especial perquè no calia pagar inscripció.
Especial perquè, en principi, havies de ser autosuficient, (tot i que al final van organitzar uns avituallaments fantàstics, incloent-hi les voll-dams a dojo!).
Especial pel sistema organitzatiu: enlloc de sortir tots junts l’objectiu era arribar tots més o menys junts. Així doncs, en apuntar-se, la gent escollia l’hora de sortida segons la seva previsió de temps necessari: els més ràpids sortien a les 8 del matí, uns altres a les
La qüestió era arribar tots pels volts de la 1 del migdia per anar junts a fer un bon dinar, una autèntica S.T. (Sessió Tècnica) de recuperació!
Jo vaig optar per sortir a les 4 de la nit! Era una bogeria, però és clar, per això mateix, encara era més atractiu per a mi! Ningú més es va apuntar al meu horari i em va tocar de sortir sol. No m’importava pas gens!
Només trobo una paraula per definir “mínimament” les meves sensacio
ns: FANTÀSTIC!
Fer un cafè al Casino d’Alpens, a 2/4 de 2 de la nit, tot anunciant als amics i amigues que me n’anava a córrer va ser... PURA FANTASIA!
Trobar-me a en Carles a El Bruc, poc abans de les 4 de la nit, que va venir només per donar-me la sortida a mi, va ser... PURA FANTASIA!
Córrer de nit per senders desconeguts, (però perfectament senyalitzats) d’aquella muntanya màgica va ser... PURA FANTASIA!
Apagar el frontal al mirador de Sant Jeroni i contemplar l’espectacle del cel estrellat, de les boires clapejades dels colors de les ciutats amagades, va ser PURA FANTASIA!
Baixar a tot drap fins a Collbató amb la llum del frontal, enllaçant pedres i pedres, revolts i revolts, muntanya salvatge en estat pur, va ser... PURA FANTASIA!
Trobar-me l’avituallament de Collbató amb dues persones que s’havien llevat qui sap a quina hora per a recolzar-me i oferir-me beures i menjars, va ser... PURA FANTASIA!
Endinsar-me a la boira i eixir-ne, per sobre dels penya-segats, va ser... PURA FANTASIA!
Passar pel monestir, quan tot just algú es llevava, estirant els braços amb mandra, mentre jo enfilava les escales, delerós, esbufegant, però content com un gínjol, va ser... PURA FANTASIA!
Els beures i les paraules d’ànim i l’escalfor de la gent que m’esperava a Santa Cecília i a
Trobar-me als amics que baixaven de la canal de Sant Jeroni, tot fent una versió curta de
Trobar-me en Pau, amb seva incansable simpatia, va ser... PURA FANTASIA!
Córrer darrera
Baixar
Només el camí. El camí que m’encisa, el camí que m’engoleix, el camí que m’esprem, m’absorbeix fins a fer-me seu, jo i camí una mateixa cosa...
Va ser...
PURA FANTASIA!
(Gràcies, moltíssimes gràcies a tots i a totes els que ho heu fet possible).
NOTA 1: Avui, les fotos les he robades a en Jordi del Papiol.
NOTA 2: Si algú vol més informació de la Marató pot visitar el forum de Corredrs.cat, (Grups d'Entrenament / Trobades esporàdiques / 1º Marató Pirata de Montserrat).














