dijous, 15 de setembre de 2016

Zombis





Escollim el color de  la roba i, només amb això, ja ens creiem lliures.
Escollim la fotografia del nostre perfil al Facebook i, només amb això, ja ens creiem molt originals.
Escollim la cara dels nostres governants i, només amb això, ja ens creiem demòcrates.
Ens aferrem al comandament de la televisió i, només amb això, ja ens creiem els amos del món.

Obligats a escollir entre camins paral·lels que porten sempre al mateix lloc,
dins la roda de les hores interminables del dia,
dins la roda dels anys que giren a velocitat de vertigen,
dins la roda que gira amb un soroll eixordador,
dins la roda que ens esgota, ens xucla la força, la sang, els somnis, el desig,
som el nostre cos i el nostre cos ja no pot més.

Amb el dolor de peus de les hores de feina,
el dolor de les cames.
Dolor de braços, espatlles, esquena.
Dolor de pensaments.
Pensaments esgotats dins d’un cos esgotat.

Dins la presó dels possibles(1), ens governa la por.
Por a perdre la casa
por a perdre la feina
por a perdre la família, els amics.
Por a la policia,
por als encarregats,
por als amos,
por a Hisenda,
por als atemptats,
por als altres,
por al caixer automàtic que no escup els diners que són nostres,
por al caos,
por al desconegut,
por a l’incertesa,
por a nosaltres mateixos,
por a les nostres pors
por a la llibertat.

Dins la presó dels possibles, governats per la por,  aixequem murs i més murs. Filats, tanques, trinxeres, baluernes amb soldats armats fins a les dents.
Però les fronteres no ens protegeixen, només ens empresonen més i més dins les nostres pors, dins els nostres possibles, sempre limitats, sempre censurats, sempre precaris.

Ens calen impossibles.
Desplaçar-nos cap els espais buits, incerts, desconeguts.
Espais en blanc, sense camins traçats, espais inexplorats.


No ens desfarem pas de la por.
La valentia viu dins la por.
No ens alliberarem pas de la confusió, del dubte.
No són pas espais fàcils, els impossibles.
Els profetes del caos estan sempre amatents, sempre disposats  a organitzar el caos, a alimentar-lo, disposats a fer-lo palpable cada dia, a fer-lo visible, real, disposats a alimentar a mans plenes les nostres pors.

D’altra part, tenim, també, penso, el dret a ser covards.

Ara bé, ¿tenim, també, el dret a malbaratar la nostra dignitat?
A fer ulls clucs a l’indecència que ens envolta?
A mantenir-nos captius, zombis, aferrats a la nostra petita dosi de confort?
Digueu-me que no, si us plau.
Digueu-me que no.


(Amb agraïment i admiració envers Abelardo Jesús Jeronimo Prados, Julio Rízquez Caro, Montserrat Castañé Roqué, María Ruiz López, Miguel Rodríguez Domínguez, Mama Samba Emballo i  Florin Hröm, membres del Comitè d’Empresa d’ESFOSA; per la seva lluita i la seva valentia.)
 
(1) "En las prisiones de lo posible" és el títol del primer llibre publicat per Marina Garcés.



dilluns, 5 de setembre de 2016

Tenim (2)



Tenim, amb prou feines, un petit

filaberquí per a foradar la realitat.

Tenim, amb prou feines, un petit

tirabuixó per a llevar-li el tap

i beure’ns (a glops petits)

tot el vi.

Fins a la mort,

ens cal viure.


dilluns, 22 d’agost de 2016

Tenim, només.




Tenim, només,

paraules devastades

per a dir tota la devastació.



I mans maldestres,

i ronquera al coll,

i un bramul terrible

que ens martelleja el cervell.



I, tanmateix,

ens cal dir-la,

cridar-la,

xisclar-la.





diumenge, 10 de juliol de 2016

Nosaltres?


De qui parles, quan
dius: “nosaltres”?
Exclou-me
del teu nosaltres
atrinxerat.

dimecres, 29 de juny de 2016

Els camins invisibles (XV)



(Lluís Solà. Poesia completa. 2016)

"El caminant es desperta de cop, com sempre s’ha despertat. La transició de l’univers del son a l’univers de la vigília sempre l’ha trobat cruel, inexplicable i insostenible. Injustificable. El salt d’un abisme a un altre abisme. Es desperta; davant dels ulls es dreça la tassa blanca, lluent, oberta, crua, i al dedins del cercle obstinat, oh, allí, allí hi ha l’espai desocupat, badat, insomne i rabent. Tanca immediatament els ulls. No pot suportar tanta evidència. La claror de les coses posa al descobert el dol, el neguit, la misèria que la nit ha arrecerat. No vol obrir els ulls. No vol bellugar-se. No vol precipitar-se una altra vegada dins el remolí de la multiplicitat."



https://franksbees.files.wordpress.com/2011/02/csc_12161.jpg

dilluns, 13 de juny de 2016

Perafita








Cau l’aigua amb estrèpit damunt les roques. Canta. Aigua i roques composen una melodia que ens parla de la joia. Joia de ser, joia de viure, joia d’un estiu que ja s’intueix, es palpa a la pell. El riu és omnipresent, amo i senyor, protagonista absolut del paisatge.



S’escampen els verds per la muntanya. Dansen. Fulles, herbes petites i herbes grans, matolls, arbustos, arbres, heures... el bosc s’extasia en la recerca de tots els matisos, de totes les tonalitats, de totes les modalitats dels verds. És un joc. Un joc foll ple de força i de subtilesa, de silenci i de plenitud vital. Un ventet suau sacseja les fulles i tot el bosc belluga, s’agita, balanceja. És com la dansa d’un ritual molt antic.



El sol, tafaner, ens pica l’ullet entre les branques, juga a la cuit amb els núvols, irisa l’aigua del riu que ens esquitxa de tant en tant.



El neret encara no ha florit, encara el marcòlic no ha gosat treure el cap, potser espantat pels freds del matí, encara massa vius pel seu gust refinat. De fet, es veuen poques flors encara, potser alguna viola, alguna genciana sembla que comenci a despuntar, escadussera. Alguna clapa de flor de calta, poca cosa.



La piuladissa es deixa sentir de tant en tant, en algun revolt del camí, quan el riu no queda tan a la vora, quan el riu no és tan eixordador. Algun merlot, segurament, algun picot que pica, insistent, un tronc d’arbre, mig podrit.



El bosc ens veu passar i ens mira, indiferent.

O potser no, potser algun porc senglar, o algun teixó, o alguna guineu, esquirol o, ves a saber, potser fins i tot algun cabirol, ens mira mig esporuguit, quiet, sorprès de veure passar tota aquesta munió de gent que, des de ja fa unes quantes hores continua apareixent, camí avall, enfilant-se, camí amunt, amunt, amunt. Després, pels volts del refugi, les marmotes es riuran de nosaltres i de les nostres vestimentes i del nostre pas feixuc.



La gent, vestida amb colors llampants, calça curta la majoria, sovint amb un bastó metàl·lic a cada ma, puja silenciosa, esbufegant. De primer pujava ràpida, després, cada cop més i més lenta. Els claps-claps dels bastons picant a terra, es van fent més calmats, parsimoniosos, com rellotges que van acabant la corda.



Jo també, com tots els altres, pujo mentre el meu cervell va repetint un nom: Perafita. Vall de Perafita, Refugi de Perafita, Coll de Perafita. L’altre Perafita, el del nom del poble veí del Lluçanès, queda ara molt lluny.



La pujada és dura, molt dura. Intento concentrar-me en els peus del meu davant, en no deixar que se’n vagin massa lluny.



Aquest matí ens hem enfilat fins a l’Estany de l’Illa i després hem baixat extasiats, la vall del riu Madriu. Hem baixat fins a tocar dels carrers d’Escaldes i hem remuntat fins al Pont d’Entremesaigües. Ara ens toca tornar a pujar aquesta pujada prou coneguda d’altres vegades, però no per això menys dura. Potser fins i tot sembla més dura aquest any. Perafita.



Els meus companys i jo caminem cada cop més gansoners, arrossegant els peus, capcots, amb l’esquena corbada. Aquest gest tan senzill de posar un peu més endavant que l’altre, tan simple, tan banal, es converteix en una feina feixuga, difícil, heroica, gairebé. Els braços, adolorits de tan recolzar-se en els bastons, intenten ajudar. El cor batega amb força, intentant ajudar. La boca busca una mica més d’alè, intentant ajudar. Tot el cos, cada membre, cada molècula es concentra en un únic objectiu: un pas més, cal fer un pas més, i un altre i un altre i encara un altre.

Perafita, a on ets encara?



És com un ritual. No hi ha objectiu, no hi ha un perquè. Hi ha, només un delit, una ànsia, una necessitat de tornar un cop i un altre al camí. Al bosc, al riu, a la muntanya.



Perafita, gràcies! Gràcies per acollir-me un cop més! Gràcies per compartir amb mi el teu riu, el teu bosc, la teva duresa!

La teva bellesa.

La calma del teu refugi, les boires del teu port, les pedres, l’herba, els companys i companyes que caminen amb mi. Quin privilegi caminar! Quin privilegi viure!


M’aturo encara, m’assec en una pedra, sense presses, poc abans d’arribar al port. Menjo i miro avall, avall, al circ glacial, a les clapes de neu, al refugi, a la canal del riu, a la vall que s’insinua. Veig la gent que continua pujant, darrera meu. Veig el Paco i el Juanito, samarretes verdes del CEI, que ja arriben ells també, feixugament.



L’última imatge és la d’una filera de siluetes. Siluetes de dones i homes retallant-se, destacant-se, en el cel grisós del Port de Perafita.

Comença a ploure. Ens posem l’anorac.


dijous, 17 de març de 2016

Des de les fronteres





Des dels límits de la dignitat,

des dels límits del intolerable,

des dels límits de la vergonya,

en aquests temps pòstums que ens toca de viure,

després del després,

en aquesta època post post-moderna

que ens han assignat,

en la recerca d’una paraula mínimament certa,

sense por ni excitació,

sense lament ni resignació,

ens cal dir de manera clara i forta que

no és política,

sinó crim,

no és raó,

sinó barbàrie.

I assenyalar i destriar

qui mata i qui mor.


dimarts, 8 de març de 2016

Paraules perdudes.


Se’ns han fet malbé les paraules.
Com el pot de confitura
oblidat en un racó de la cuina.


Paraules cremades.
Com les llesques de pa
oblidades a la torradora.


Paraules caducades,
florint-se, plenes de verdet.
Paraules podrint-se,
consumint-se,
en els nínxols de la memòria.


Paraules buides,
paraules inútils,
paraules absurdes.


Paraules embrutides,
prostituïdes en els bordells
del poder, de la cobdícia,
de la indolència.


Paraules absents,
paraules desapreses,
paraules perdudes per sempre.


Ja no tenim més paraules.
Les hem malbaratat
al mercat de les andròmines.
Ja no tenim més paraules.


Només ens queda la vergonya.
La vergonya de saber-nos
indignes de les paraules.

dijous, 11 de febrer de 2016

Intrusos i usurpadors




Finalment hem trobat una solució al problema dels refugiats.
Si.
Hem contractat al govern de Turquia perquè ens faci la feina bruta, estem construint un nou mur infranquejable que ens permet resoldre el “nostre” problema.
Heus aquí la notícia d’avui. Heus aquí la solució. Blocs de formigó al mig del desert que ens permeten viure tranquils a les nostres cases europees.









Ara el problema és només “seu”, dels altres. L’hem allunyat de les portes de casa, apartat de les mirades massa sensibles, de la gent massa crítica.

Aviat no sentirem a parlar de refugiats. Els nostres polítics, tan eficients ells, han trobat la solució. Les dones, els nens, els vells, els homes desvalguts i el “seu” problema deixaran aviat de ser notícia.

Que s’espavilin! Si tenen por, que s’aguantin! Si tenen gana, que es mengin una cama! Si moren, que morin.
La gent que fuig de les guerres, de les nostres guerres organitzades en terres llunyanes,  de les guerres alimentades amb les nostres armes, dirigides pels nostres dirigents escollits “democràticament”, deixaran aviat de ser el problema que ens truca a la porta, privant-nos del son confortable dels nostres llits flonjos i calents.

Ara mateix m’avergonyeixo de ser europeu, de formar part d’aquesta espècie de rates de claveguera,  anomenada “home”. Ara mateix tinc ganes de cremar l’ordinador, de cremar el cotxe, la casa, la roba. Ara mateix tinc fàstic de mi mateix. M’estimaria més arrossegar-me per terra com un cuc, despullat de tot, del meu confort, de la meva disfressa de moral, d’ètica; màscares sàdiques que ens posem cada dia per amagar la baixesa dels nostres autèntics instints depredadors.

Sens dubte, els llops són més decents que nosaltres.
Valdria més ser una pedra, freda, dura, inerta.
Almenys així, mantindríem un mínim de dignitat.
Almenys així podríem reivindicar el dret a formar part d’aquest planeta.
Ara mateix, no hi tenim cap dret.
Ara mateix, no som res més que intrusos, usurpadors.

divendres, 22 de gener de 2016

Independències





"Existir es depender. No son las fronteras bien vigiladas las que garantizan nuestra sobrevivencia, sino los lazos que nos unen y nos atan a los demás.
(...)
... [Judith] Butler encuentra la fórmula para dirigirse a la herida que no ha dejado de sangrar, en su historia personal y en la del mundo; Israel y su política respecto a Palestina. En un libro de 2015 [2013], “Parting ways”, Butler plantea la clave de toda verdadera política: la convivencia. Y la convivencia tiene como condición no poder escoger con quienes convivimos. Toda política que se base en la selección y partición de nuestros “nosotros” respecto a otros que quedan fuera es una política de guerra y de aniquilación. Vivir dignamente es convivir con aquellos que no hemos escogido, nos gusten o no. Dice Butler que no se trata de que esta apuesta sea posible, sino de impulsar desde el pensamiento un imposible que altere los marcos de lo políticamente factible hoy.”
MARINA GARCÉS, “Filosofía inacabada”. pp 275-276. Galaxia Gutenberg, 2015