1a. MARATÓ PIRATA DE MONTSERRAT

De muntanyes n’hi ha moltes, n’hi ha una infinitat.

Des de casa, amb un cop de cotxe, puc arribar-me a una bona colla. Són la meva dèria. Durant la setmana, sobtadament penso: “Fa dies que no vaig a...” I al cap de poc he de pujar-hi. No hi fa res que l’hagi pujat moltes vegades, innombrables, he tornar-hi tot sovint, mai me’n canso. Hi ha gent que porten el registre exacte de totes les vegades que han pujat una muntanya. Jo no, en sóc incapaç, sóc massa poc ordenat per apuntar-me tot el que faig...

Però tinc molt ben guardades les sensacions, les emocions, que m’han proporcionat cadascuna de les muntanyes que he pujat. Surto de casa i miro al meu voltant:

El Pedraforca és especial, és una muntanya única.

Al seu costat els Rasos de Peguera, Ensija, la serralada del Cadí...

Les Penyes Altes tenen un regust especial... com totes les de l’alt Berguedà...

El Puigmal és com una mare que ens vigila, sempre amatent als nostres tràfecs de cada dia. Tots els cims que l’envolten s’emmirallen en ella i vigilen la Vall de Núria, i els rius Ter i el Freser...

Hi ha també les més properes i assequibles: Puig-cornador, que és la de casa, el Puigsacalm, Bellmunt, Cabrera...

Últimament m’he enganxat molt a la carena esvelta del Taga...

Travessant la Plana de Vic em puc arribar al Matagalls i a la resta del massís del Montseny...

I així, anar fent.

El cas és, però, que MONTSERRAT pertany a una categoria especial de muntanyes. És difícil d’explicar, però, el cert, és que, quan hi vas, tens la sensació de ser al moll de l’os de les muntanyes, a l’ADN, al nucli més originari de la nostra essència humana. I, malgrat això, a Montserrat em sento molt novell, amb molts dubtes i amb la sensació que em falta molt per aprendre, per aprendre-me-la! A Montserrat totes les pedres que trepitges tenen nom i cognoms i número de catàleg i malgrat això, jo en sóc un perfecte ignorant...

És per això que no podia deixar escapar la possibilitat que m’oferien els companys de corredors.cat, especialment el Carles i el Pedro que han organitzat aquesta Marató Pirata tan especial.

Especial perquè es feia tota per dins del massís de Montserrat.

Especial perquè era la primera vegada que s’organitzava.

Especial perquè no calia pagar inscripció.

Especial perquè, en principi, havies de ser autosuficient, (tot i que al final van organitzar uns avituallaments fantàstics, incloent-hi les voll-dams a dojo!).

Especial pel sistema organitzatiu: enlloc de sortir tots junts l’objectiu era arribar tots més o menys junts. Així doncs, en apuntar-se, la gent escollia l’hora de sortida segons la seva previsió de temps necessari: els més ràpids sortien a les 8 del matí, uns altres a les 7, a 2/4 de 6...

La qüestió era arribar tots pels volts de la 1 del migdia per anar junts a fer un bon dinar, una autèntica S.T. (Sessió Tècnica) de recuperació!

Jo vaig optar per sortir a les 4 de la nit! Era una bogeria, però és clar, per això mateix, encara era més atractiu per a mi! Ningú més es va apuntar al meu horari i em va tocar de sortir sol. No m’importava pas gens!

Només trobo una paraula per definir “mínimament” les meves sensacions: FANTÀSTIC!

Fer un cafè al Casino d’Alpens, a 2/4 de 2 de la nit, tot anunciant als amics i amigues que me n’anava a córrer va ser... PURA FANTASIA!

Trobar-me a en Carles a El Bruc, poc abans de les 4 de la nit, que va venir només per donar-me la sortida a mi, va ser... PURA FANTASIA!

Córrer de nit per senders desconeguts, (però perfectament senyalitzats) d’aquella muntanya màgica va ser... PURA FANTASIA!

Apagar el frontal al mirador de Sant Jeroni i contemplar l’espectacle del cel estrellat, de les boires clapejades dels colors de les ciutats amagades, va ser PURA FANTASIA!

Baixar a tot drap fins a Collbató amb la llum del frontal, enllaçant pedres i pedres, revolts i revolts, muntanya salvatge en estat pur, va ser... PURA FANTASIA!

Trobar-me l’avituallament de Collbató amb dues persones que s’havien llevat qui sap a quina hora per a recolzar-me i oferir-me beures i menjars, va ser... PURA FANTASIA!

Endinsar-me a la boira i eixir-ne, per sobre dels penya-segats, va ser... PURA FANTASIA!

Passar pel monestir, quan tot just algú es llevava, estirant els braços amb mandra, mentre jo enfilava les escales, delerós, esbufegant, però content com un gínjol, va ser... PURA FANTASIA!

Els beures i les paraules d’ànim i l’escalfor de la gent que m’esperava a Santa Cecília i a la Massana, va ser... PURA FANTASIA!

Trobar-me als amics que baixaven de la canal de Sant Jeroni, tot fent una versió curta de la Pirata, va ser... PURA FANTASIA!

Trobar-me en Pau, amb seva incansable simpatia, va ser... PURA FANTASIA!

Córrer darrera la Teresa com si tingués una llebre de luxe, va ser... PURA FANTASIA!

Baixar la Canal del Lloro, ja completament esbojarrat, sense control, sense criteri, només amb el gust de córrer i córrer i córrer sense sentit, només perquè si, alliberat de totes les lleis de la “raó”, del “seny”, del “control”, del “cal que..”; sense més “hauries de...” “ara toca fer...” , “no t’oblidis de...”, sense RES!

Només el camí. El camí que m’encisa, el camí que m’engoleix, el camí que m’esprem, m’absorbeix fins a fer-me seu, jo i camí una mateixa cosa...

Va ser...

PURA FANTASIA!

(Gràcies, moltíssimes gràcies a tots i a totes els que ho heu fet possible).

NOTA 1: Avui, les fotos les he robades a en Jordi del Papiol.

NOTA 2: Si algú vol més informació de la Marató pot visitar el forum de Corredrs.cat, (Grups d'Entrenament / Trobades esporàdiques / 1º Marató Pirata de Montserrat).

CITES

Avui dues cites que fa dies que em volten pel cap.


La primera:

“Correr la maratón no es una ocurrencia casual. Es una decisión de tu personalidad entera, de la manera que tienes de sentir tu cuerpo, de experimentar el cansancio, de captar la resistencia de la realidad sin agobiarte, de aislarte del mundo concentrándote en ese ritmo que absorbe tu atención.”

JOSÉ ANTONIO MARINA

El misterio de la voluntad perdida

Anagrama

3a. edició. Barcelona, 1998

La segona:

“Ningún camino lleva a

ninguna parte, pero uno tiene corazón y el otro no. Uno hace el viaje gozoso, mientras lo sigas eres uno con él. El otro, te hace maldecir la vida. Uno te hace fuerte, el otro te debilita.”

JAUME SOLER y M. MERCÈ CONANGLE

Ámame para que me pueda ir

Amat Editorial

Barcelona

LA FULLA

VA NÈIXER amb l’escalfor d’un sol primerenc, enmig de dolors de part de l’escorça esqueixada, empesa per una força nascuda de les arrels més profundes.
En fer-ho, va deixar anar un crit prim, d’alliberament, i es va sorprendre de veure’s acompanyada per milers de gemecs semblants al seu que componien una simfonia de segles, de notes enllaçades pel pentagrama de les estacions.
Primer en prou feines era un petit botonet, només perceptible pels ulls més experts, més atents. Esperava, pacientment, que l’hivern acabés de desgranar els grumolls de gel de les obagues.
Sobtadament, un dia, obeint la consigna més pregona de la natura, va estirar-se, no pas sense esforç, va estirar els dits fins a esdevenir mà oberta, mà estesa, mà amiga.

VA VIURE, suspesa, atrafegada, assimilant sol, escalfant-se, engolint energia per fer-ne aliment, alliberant oxigen... per les seves nervadures la saba circulada, delerosa i, quan es feia fosc continuava treballant, transpirant, sempre atent.
Quan mirava cap avall veia els infants que corrien darrera la pilota i s’aturaven un moment sota l’ombra fresca. I les parelles que s’abraçaven i es feien petons furtius en un gest que entenia tendre i misteriós.
Quan mirava cap amunt veia unes roques grises que es retallaven sobre el blau, com si fossin els dits d’unes mans gegantines, veia els cims d’una muntanya modelada per una serra d’or.
Es delia per aquells cimals.
Va aprendre a escriure cançons que modulava amb l’oratge de la tarda. Amb les seves companyes podien passar-se hores i hores inventant tonades, ritmes i sons. Va aprendre a quedar-se quieta, immòbil, les tardes de xafogor, de roques estovant-se amb la canícula.
Va aprendre a patir dies de tempestes ferotges, amb núvols negres que l’espaordien i llamps i trons i el vent que li rebregava el pecíol i amenaçava amb trencar-lo. La calamarsa li va obrir un trau que li va coure durant dies. Encara en serva la ferida oberta.
Escoltava com el riu explicava històries de muntanyes altíssimes, de cims, de neu, de ciutats adelerades i de cases de pagès i de ponts i de corriols...
Es delia per aquelles històries.
Olorava la sentor d’aigua salada, una sentor desconeguda, plena de secrets, que li portava la marinada.
Se’n delia.
Va començar a assecar-se amb els freds de la tardor, dels dies escurçant-se sense remei. La tristesa la corsecava.

VA ENLAIRAR-SE l’últim dissabte d’aquell mes d’octubre, a primera hora del matí, quan va sentir les veus alegres i despreocupades d’un grup de corredors. Va estirar ben fort fins aconseguir separar-se de la tija. Feia dies que ho rumiava, i va ser llavors, quan es va decidir: volia veure món.
En un primer moment, va sentir pànic: tot seguit d’alliberar-se va caure cap avall tot fent giragonses. No hi comptava pas, ella, en això! Per sort, just quan ja tocava el terra, una bufada d’aire la va tornar a enlairar. Va pujar amunt, molt més amunt que no pas l’arbre. Va veure els corredors com s’enfilaven pel camí, delerosos. S’hi va acostar. Va voleiar per sobre els seus caps i va seguir-los, decidida.
Ben aviat va tornar a descobrir-se la por ben arrapada a la pell: la boira havia fos el paisatge i la fulla es va veure perduda en la blancor més intensa. Sentia les veus i va deixar-se portar, sempre cap amunt.
Inesperadament, la boira va obrir-se i ella es va veure finalment alliberada, volant pel cel ample, amb els cims de la muntanya de Montserrat retallant-se allà, molt a la vora.
Va voleiar per sobre de Santa Cecília quan els corredors es reagrupaven, esperant els més lents.
Amb ells, la fulla va endinsar-se per la Canal de Sant Jeroni i, mentre jugava amb el vent, observava, tota sorpresa, els tràfecs d’aquella gent que esbufegava tot pujant per la canal, lentament, maldestres i poc àgils com mai no s’ho hauria pensat!
Finalment, els corredors van tornar a esperar-se a l’ermita i, junts, sempre amb la fulla voleiant per sobre els caps, van pujar les escales fins el mirador.
A dalt, mentre aquella gent reposava i es feia fotografies, ella s’hi va barrejar i s’enlairava encara més per tal d’observar aquell món tan ample.
Estava alegre, la fulla. Si n’hagués sabut hauria fet com els corredors, que no paraven de riure.
Els corredors van començar a baixar les escales. Un d’ells, (s’havia endarrerit, gansoner, i s’havia quedat sol) va veure com una fulla s’allunyava, ràpida, muntanya enllà.
Jo diria que la fulla se n’anava, ben decidida, cap a la costa, cap el mar.

Les fotos no són meves, són de la Marta i les podeu veure al seu àlbum.

ESOS LOCOS QUE CORREN

La Fada Cargolina m’ha fet arribar un text d’un escriptor de l’ Uruguai, MARCIANO DURAN.
Investigant al Google he descobert que té un blog.

L’escrit que m’ha enviat la Dolors és genial i el transcric literalment tot, val la pena. Però també val la pena visitar el blog del Marciano, jo m’hi he fet un bon tip de riure!

Ah! Les fotos són d'un entrenament per Montserrat que varem fer , dissabte passat, amb els "bojos" de Corredors.cat.

ESOS LOCOS QUE CORREN
Yo los conozco.
Los he visto muchas veces.
Son raros.
Algunos salen temprano a la mañana y se empeñan en ganarle al sol.
Otros se insolan al mediodía, se cansan a la tarde o intentan que no los atropelle un camión por la noche.
Están locos.
En verano corren, trotan, transpiran, se deshidratan y finalmente se cansan… sólo para disfrutar del descanso.
En invierno se tapan, se abrigan, se quejan, se enfrían, se resfrían y dejan que la lluvia les moje la cara.
Yo los he visto.
Pasan rápido por la rambla, despacio entre los árboles, serpentean caminos de tierra, trepan cuestas empedradas, trotan en la banquina de una carretera perdida, esquivan olas en la playa, cruzan puentes de madera, pisan hojas secas, suben cerros, saltan charcos, atraviesan parques, se molestan con los autos que no frenan, disparan de un perro y corren, corren y corren.
Escuchan música que acompaña el ritmo de sus piernas, escuchan a los horneros y a las gaviotas, escuchan sus latidos y su propia respiración, miran hacia delante, miran sus pies, huelen el viento que pasó por los eucaliptos, la brisa que salió de los naranjos, respiran el aire que llega de los pinos y entreparan cuando pasan frente a los jazmines.
Yo los he visto.
No están bien de la cabeza.
Usan championes con aire y zapatillas de marca, corren descalzos o gastan calzados. Traspiran camisetas, calzan gorras y miden una y otra vez su propio tiempo.
Están tratando de ganarle a alguien.
Trotan con el cuerpo flojo, pasan a la del perro blanco, pican después de la columna, buscan una canilla para refrescarse… y siguen.
Se inscriben en todas las carreras… pero no ganan ninguna.
Empiezan a correrla en la noche anterior, sueñan que trotan y a la mañana se levantan como niños en Día de Reyes.
Han preparado la ropa que descansa sobre una silla, como lo hacían en su infancia en víspera de vacaciones.
El día antes de la carrera comen pastas y no toman alcohol, pero se premian con descaro y con asado apenas termina la competencia.
Nunca pude calcularles la edad pero seguramente tienen entre 15 y 85 años.
Son hombres y mujeres.
No están bien.
Se anotan en carreras de ocho o diez kilómetros y antes de empezar saben que no podrán ganar aunque falten todos los demás.
Estrenan ansiedad en cada salida y unos minutos antes de la largada necesitan ir al baño.
Ajustan su cronómetro y tratan de ubicar a los cuatro o cinco a los que hay que ganarles.
Son sus referencias de carrera: “Cinco que corren parecido a mí”.
Ganarle a uno solo de ellos será suficiente para dormir a la noche con una sonrisa.
Disfrutan cuando pasan a otro corredor… pero lo alientan, le dicen que falta poco y le piden que no afloje.
Preguntan por el puesto de hidratación y se enojan porque no aparece.
Están locos, ellos saben que en sus casas tienen el agua que quieran, sin esperar que se la entregue un niño que levanta un vaso cuando pasan.
Se quejan del sol que los mata o de la lluvia que no los deja ver.
Están mal, ellos saben que allí cerca está la sombra de un sauce o el resguardo de un alero.
No las preparan… pero tienen todas las excusas para el momento en que llegan a la meta.
No las preparan…son parte de ellos.
El viento en contra, no corría una gota de aire, el calzado nuevo, el circuito mal medido, los que largan caminando adelante y no te dejan pasar, el cumpleaños que fuimos anoche, la llaga en el pie derecho de la costura de la media nueva, la rodilla que me volvió a traicionar, arranqué demasiado rápido, no dieron agua, al llegar iba a picar pero no quise.
Disfrutan al largar, disfrutan al correr y cuando llegan disfrutan de levantar los brazos porque dicen que lo han conseguido.
¡Qué ganaron una vez más!
No se dieron cuenta de que apenas si perdieron con un centenar o un millar de personas… pero insisten con que volvieron a ganar.
Son raros.
Se inventan una meta en cada carrera.
Se ganan a sí mismos, a los que insisten en mirarlos desde la vereda, a los que los miran por televisión y a los que ni siquiera saben que hay locos que corren.
Les tiemblan las manos cuando se pinchan la ropa al colocarse el número, simplemente por que no están bien.
Los he visto pasar.
Les duelen las piernas, se acalambran, les cuesta respirar, tienen puntadas en el costado… pero siguen.
A medida que avanzan en la carrera los músculos sufren más y más, la cara se les desfigura, la transpiración corre por sus caras, las puntadas empiezan a repetirse y dos kilómetros antes de la llegada comienzan a preguntarse que están haciendo allí.
¿Por qué no ser uno de los cuerdos que aplauden desde la vereda?
Están locos.
Yo los conozco bien.
Cuando llegan se abrazan de su mujer o de su esposo que disimulan a puro amor la transpiración en su cara y en su cuerpo.
Los esperan sus hijos y hasta algún nieto o algún abuelo les pega un grito solidario cuando atraviesan la meta.
Llevan un cartel en la frente que apaga y prende que dice “Llegué -Tarea Cumplida”.
Apenas llegan toman agua y se mojan la cabeza, se tiran en el pasto a reponerse pero se paran enseguida porque lo saludan los que llegaron antes.
Se vuelven a tirar y otra vez se paran porque van a saludar a los que llegan después que ellos.
Intentan tirar una pared con las dos manos, suben su pierna desde el tobillo, abrazan a otro loco que llega más transpirado que ellos.
Los he visto muchas veces.
Están mal de la cabeza.
Miran con cariño y sin lástima al que llega diez minutos después, respetan al último y al penúltimo porque dicen que son respetados por el primero y por el segundo.
Disfrutan de los aplausos aunque vengan cerrando la marcha ganándole solamente a la ambulancia o al tipo de la moto.
Se agrupan por equipos y viajan 200 kilómetros para correr 10.
Compran todas las fotos que les sacan y no advierten que son iguales a las de la carrera anterior.
Cuelgan sus medallas en lugares de la casa en que la visita pueda verlas y tengan que preguntar.
Están mal.
-Esta es del mes pasado- dicen tratando de usar su tono más humilde.
-Esta es la primera que gané- dicen omitiendo informar que esa se la entregaban a todos, incluyendo al que llegaba último y al inspector de tránsito.
Dos días después de la carrera ya están tempranito saltando charcos, subiendo cordones, braceando rítmicamente, saludando ciclistas, golpeando las palmas de las manos de los colegas que se cruzan.
Dicen que pocas personas por estos tiempos son capaces de estar solos -consigo mismo- una hora por día.
Dicen que los pescadores, los nadadores y algunos más.
Dicen que la gente no se banca tanto silencio.
Dicen que ellos lo disfrutan.
Dicen que proyectan y hacen balances, que se arrepienten y se congratulan, se cuestionan, preparan sus días mientras corren y conversan sin miedos con ellos mismos.
Dicen que el resto busca excusas para estar siempre acompañado.
Están mal de la cabeza.
Yo los he visto.
Algunos solo caminan… pero un día… cuando nadie los mira, se animan y trotan un poquito.
En unos meses empezarán a transformarse y quedarán tan locos como ellos.
Estiran, se miran, giran, respiran, suspiran y se tiran.
Pican, frenan y vuelven a picar.
Me parece que quieren ganarle a la muerte.
Ellos dicen que quieren ganarle a la vida.
Están completamente locos.
Marciano Durán
Marzo 2008

Ha guanyat la Tere!

Aquest cap de setmana, a Vic s’ha fet entrega dels Premis Blocs Catalunya.

Doncs bé, un dels premis, el de blocs dedicats a l’ensenyament, l’ha guanyat la Tere Abellan, persona que tinc inscrita a la meva llista d’amistats tot i que caldria dir que no la conec pas gaire. O si!

La Tere, és mestra i està especialitzada en l’educació de les emocions.

La Tere, també és corredora/caminadora.

De fet, només ens hem vist una vegada, fugisserament, a Núria, just abans de començar la travessa Núria – Queralt de l’any passat, el 2008. Per tal d’identificar-se es va penjar un globus de color al darrera de la motxilla... Després de començar a caminar, al cap de poc, la Tere em va avançar, anava molt ràpida! Ja no la vaig veure més, va arribar moolta estona abans que no pas jo!

En realitat si puc dir que conec a la Tere és gràcies al seu bloc i a la relació de blocaires que hem tingut des de fa aproximadament un any i mig. Si us hi fixeu, des del primer moment vaig posar el seu bloc en els enllaços del meu.

Recordo que feia pocs dies havia passat un tràgic accident a la travessa del Montseny. Un company de la UEC Anoia havia perdut la vida... La Dolors estava molt trista i desanimada i vaig decidir enviar-li una carta que vaig publicar a aquest bloc.

Al cap de pocs dies vaig rebre un correu de la Tere que em demanava per incloure el meu escrit al seu bloc. Des de llavors sóc un convidat a la casa virtual de la Tere! N’estic molt content i orgullós!

Quin bloc el de la Tere! És del tot recomanable, ple de suggeriments i de coneixements. A mi m’ajuda molt llegir-lo, de veritat, encara que no sigui des del punt de vista educatiu, encara que “només” sigui com a interès pel meu creixement personal. El de les emocions és un món que m’interessa especialment. De fet em sembla que no se escriure de res més que no sigui d’elles. Però, en canvi, en sabem tan poc! Sabem tan poc de identificar-les, de gestionar-les, de frenar-les o de d’impulsar-les, segons convingui!

Ara mateix, la meva emoció és d’alegria. Alegria intensa perquè penso que la gent com la Tere es mereixen el reconeixement de tos plegats i per una vegada això dels premis ha resultat prou bé.

Us recomano a tots que passeu pel bloc de la Tere i que hi deixeu els vostres comentaris, VAL LA PENA!

Per entrar-hi cliqueu aquí.

FELICITATS TERE!

2n. TEST: PUIG-CORNADOR

Recorregut: Torrats – Puig-cornador – C. de les Bruixes- Torrats
Torrats: alçada: 922 m.
Puig-cornador: alçada: 1.212 m
Total desnivell: 290 m.

Temps:
Pujada, Torrats – Puig-cornador: 29’
Baixada, Puig-cornador – Torrats: 17’
Total: 46’

Velocitat:
Pujada: 10,00 m / minut
Baixada: 17,06 m / minut

Metodologia:

De Torrats a Coll Tallat, el mètode és el del Miquel, adaptat, o sigui, “passa curta” trotant tot el que es pugui, (que no puc sempre), estil, “Espera’m Kilian, que ja vinc!”

De Coll Tallat a Puig-cornador, mètode “Abuelo”, també adaptat, és a dir: Mans a les cuixes i “Con dos cojones”. Adaptació estil “Tira tu, Kilian, que jo ja no puc més!”

De Puig-cornador al Collet de les Bruixes, el mètode és: “Trotem, trotem, però recuperant que tinc un flato de Déu”.

Del Collet de les Bruixes a Torrats segueixo el mètode “Abuelo a les baixades”, estil pur, sense adaptacions, a “palo seco” o sigui: “Estira la pierna, nenaza!”. Al final, però, ja no puc més i es converteix en un “Bufa! Bufa! Que no arribo, mamón!!”




I, per acabar, una cita:

“Les raons sempre tenien un objectiu: aparentar una lluita entre els principis i el desig. Però no hi havia cap lluita. Els principis només eren poderosos fins que descobries què volies realment”

WOLFF, TOBIAS
Del conte “Dos nois i una noia” dins el llibre “Comença la nostra història”

1er. TEST: LA CREU DE GURB

Avui he fet el primer test de la nova temporada: pujada a la Creu de Gurb.

No m’interessa el quilometratge sinó el desnivell positiu. Vull que aquesta sigui la nova orientació de cara els propers mesos. Aquest és el resultat d’aquest primer test:

Sortida: Sant Andreu de Gurb: alçada: 558 m.

Arribada: Creu de Gurb: alçada 842 m.

Total desnivell + : 284 m.

Temps: 00:19:41

Velocitat d’escensió : 14,43 m. / minut

A veure que passa d’ara en endavant!!