dilluns, 3 de desembre de 2018

La boira ens fa de camí.


Ens enfilem als petits turons que envolten la plana i, talment suspesos en el mar de cotó fluix, caminem, per l’aire, ingràvids.

Juguem a la cuit amagant-nos darrera les cortines blanques i fem veure que som invisibles i que ens ho creiem.

Aprofitem, quan el company de joc es despista i quedem sols,  molt junts al nostre amagatall, tremolosos, per fer-nos un petó (És un petó molt curt, molt fluix, gairebé no es nota) i, després, escapar-nos rabents, fendint l’aire.

Hi ha un castell de cartró-pedra, que ens fa de mirador, balconada d’infinit.

Ens retallem en l’horitzó, ombres de formiguetes que es mouen atrafegades.

A l’obaga de la teva estada tot és silenci; només el degoteig petit de guspires de rosada que davallen, amorosint la terra que t’acull.

La boira s’infla i, amb ella, t’envoles i et fons amb el blau.



Maig 2013

Km. 0




Ets molt d’aquí,
molt de casa.

sóc
molt de tu,
més que de ningú
més que aquesta
que em pensa.

quan entro a la petita casa
de mi mateixa
- amb pas humit, a fil de matinada,
a poc a poc, que diria Vinyoli –
et trobo a la cuina
fent dinars i sopars,
et trobo al llit
escalfant llençols
de tendresa, et trobo
escombrant la por
del borrissol dels mobles,
traient la pols
de l’oblit,
regant les flors
del desig de la terrassa,
endreçant
desferres del rebost...

qualsevol dia, et revoltaràs
i em faràs fora de casa,
tipa de treballar-me.

qualsevol dia, tu
seràs només tu i jo
seré només jo.

                                   serem mortes, llavors?


potser Vinyoli no tenia
qui li endrecés la casa?
o és que, potser era,
com jo aviat, (i tu)
desnonat de si mateix?

Insisteix la pluja


Insisteix la pluja,
seduïda
per la pedra
silenciosa.

Hivern





S’estira el poble,
amb mandra,
i se’n va a dormir.

Hi ha un silenci de fanals,
hi ha un moviment quiet
de coses i de gent que s’endreça,
d’ombres que s’endevinen,
de coses que no es diuen,
però se saben i s’amaguen.

Enfredorit, des del balcó,
veig la veïna que apaga la televisió,
i pensa en l’home que no
arriba.
Veig el veí que vetlla somnis
que no saben dormir.
La finestra que s’encén,
una paraula que s’esbalma,
un gest que no es veu.

Arriba un cotxe
que es vol silenciós i no pot,
que es voldria invisible però no pot,
que tothom sap que és en tal de
cal daixonses,
que enganya la dona i tothom ho sap.
(Menys la dona, és clar).

S’atura el cotxe, avergonyit,
voldria dir, però no pot,
voldria explicar, però no pot,
voldria cridar... però no pot.

No pot.
Només el silenci.
De nou, el silenci.
Com sempre, el silenci.
Com pesa, el silenci!
Com separa, el silenci!


El silenci, patró de la nit,
estén de nou els braços,
i cau damunt del poble.

Un fanal que es vol rebel
s’encén i s’apaga,
intermitent,
fent pampallugues.
Potser es pensa que
és un far que l’aigua albira.
Potser és pensa que el poble
és el mar.
Una mar quieta, sempre tranquil·la,
sense onatge, sense vaixells,
sense pirates ni balenes,
sense peixos ni sirenes.

No, el poble, no és un mar.
És només una illa,
un respirar de cases
que fumegen anhels,
cansaments, pors
tristeses, alegries,
totes aquestes coses
del dia a dia,
que es desfan quan arriba la nit.

O, potser, la fumera
creix i s’infla
es fa densa, negra:
pensaments, memòries,
silencis, cabòries i dolor
trasmuden,
esdevenen monstres
terribles, invencibles,
i l’home tremola
i s’arronsa
a dins del llit,
amb els llençols encara
freds, amb el record
encara cert
de totes les coses no dites,
de les mal dites,
de les mal fetes,
de tot allò que ha quedat
a mig fer,
a mig desfer,
a mig dir,
a mig esdevenir.


Finalment, cansats,
els gats s’adormen al sofà.
A fora, la busaroca es plany
i plora.
Plora de recança
d’un temps passat
que mai no torna.

Al fons de la vall,
una esquella tremola,
només un instant.
És una guspira que trenca el silenci
és un dring
de desig que no neix,
és un deix
d’esperança, d’enyor.
D’amor?
És un estel fugaç
que germina,
s’espurna,
s’enlaira
i, finalment, es
deixa caure,
amb elegància, amb
un dit i no dit, amb
un fet i desfet, amb
un ara hi sóc i ara no.

A l’aire hi queda, només,
un tremolor de fred,
un respirar quiet
de nit, de poble,
d’hivern,
de somni etern,
infinit.

dijous, 15 de novembre de 2018

A la plaça







A la plaça.


Ens cau la tardor,
amb la pluja.

Arbres i núvols
exhalen,
regalimen anhels,
despullen desig.

Una a una, les fulles
es deixen caure
amb un pes de plom,
amarades.

Per tota la plaça
s'estén una nevada
de fulles cansades,
exhaustes.

Els nens xipollegen
als bassals daurats,
les dues mans ben agafades
als paraigües llampants.

Un captaire encongit,
capcot, s’aixopluga
com pot, al redós
d’una balconada.

Les mares vigilen:
la canalla i la tarda.
Si poguessin, seurien,
es deixarien caure,
com les fulles,
de tan cansades!

Ens cau la tardor,
ens cau la tarda,
amb la pluja,
a la plaça.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Tardoral al Serrat de la Sort



Clarà

Torrats i Anfruns

Els Munts i El Colomer

D'esquerra a dreta: Alpens - El Graell- Sant Maurici - La Quart - Montjuïc - La Figuerassa

Alpens i El Graell

Montjuïc amb munanyes de Sant Maurici i La Quart

Mas Tremolosa

Mas Ierra

Mas Ierra

Mas Ierra
Riure "florit"

Serrat de la Sort i Clarà

Santa Margarida i Serrat de la Sort



diumenge, 5 de novembre de 2017

Tranquil·lament, la tardor.

La ruta: Torrats (d'Alpens, he, he) - Font de Matamosses (o "Matamossos", he, he) - Roca de Pena - Coll Tallat - La Ferreria (sense arribar a la casa) - Dachs (un bon restaurant, molt ben arreglat) - Santa Margarida, (pel dret! He, he) - El Castellot - Coll Marcadal (pel dret, he, he) - Pujampí (continuem buscant dreceres, hi, hi, hi) - Anfruns (el camí, cada dia més perdut, quina llàstima) - Roca de Pena (ara per l'altre costat) - Torrats.

Si voleu seguir el trak aquí el teniu però disposeu-vos a fer forces camins "sanglaners", (ja m'enteneu, suposo):



Les fotos:

Roca de Pena


Font de Matamosses... o "Matamossos"...

La boira matinera

Santa Margarida de Vinyoles

Vista aèria de Coll Marcadal.

Coll Tallat, important cruïlla de camins.


Endinsant-nos a la tardor

Puigmal. Per fi, la primera nevada.

Matamala




Casa de la Vila de Les Llosses

Dachs. Masia convertida en restaurant.

Dachs


Deixem Dachs a baix de tot



Serra Cavallera al fons. Granges del Pujol de Dachs a baix.




Santa Margarida de Vinyoles

A la dreta, Els Munts, a baix, Sora, al fons La Plana.

L'atracció del Puigmal és molt gran. La càmera, però, justeja. Llàstima!


Des de Santa Margarida: a baix, el Castellot, Coll Marcadal, Grau de l'Olla, Alpens, (una miqueta)...

Des de Santa Margarida: La Quar, Rasos de Pegura i, a la dreta, Puigcornador.

Baixem de Santa Margarida pel dret

El Castellot i Santa Margarida de Vinyoles

El Castellot

A la pedra si llegeix, en prou feines, 1886.


Anem baixant...

Santa Margarida i El Castellot des de Pujampí

Pujampí

Anfruns

Ja tornem a ser a Roca de Pena



Torrats, (d'Alpens, he, he. M'agrada l'acudit, què hi voleu fer!)

Anfruns des de Torrats