dimarts 10 d’abril de 2012

MARATÓ CAVALLERA EN SOLITARI




Ho havia de fer, suposo.
Potser perquè últimament tenia la sensació de xerrar massa i fer poc.

Davant l’ordinador és tot molt fàcil!
Després, a l’hora de la veritat, últimament, tot es quedava a mitges.

Potser perquè Serra Cavallera em porta records molt antics de quan tenia setze o disset anys i, fer sencera tota la carena, era allò que se’n diu “una assignatura pendent”.
Recordo aquell mossèn que em deia: “Això, (la Serra Cavallera), t’ho fas amb una mà a la galta”.  Des de llavors, quan hi penso, sempre m’imagino caminant amb una mà a la galta, i em resulta una mica estrany. El cas és que mai ho vaig fer.

Ara, amb la dèria de les ultres,  anar “només” de Ribes a Camprodon no era suficient, és clar. Va ser així com va néixer la idea de la marató.

Tècnicament, el recorregut de la Marató Cavallera em sembla gairebé perfecte: dos pobles, (Ribes i Camprodon) situats a una alçada similar, sobre els 920 m., units per dos camins, un per anar i l’altre per tornar, de llargada, altimetria, desnivells i característiques també similars que sumen uns 42 quilòmetres. Quan mires la gràfica de desnivells en resulta una mena de W invertida... tot molt bonic...  a la pantalla de l’ordinador.

La realitat sol ser diferent.

El cas és que, diumenge, a les sis en punt del matí, sortia de Ribes, sol, frontal al front, bastons a les mans, motxilla a l’esquena, tot encarant la super-mega-coneguda pujada del Taga... doncs...sense ganes!
Que si, coi, que a vegades no en tens ganes!
No en tens ganes i, malgrat tot, et lleves a les cinc del matí,  encara que no t’esperi ningú.
A vegades no en tens ganes i, malgrat tot,  agafes el cotxe i vas fins on havies pensat anar el dia abans, quan  SI que en tenies MOLTES ganes!

Però avui JA NO ET VE DE GUST, i tot et fa molta, molta mandra!
A vegades no en tens ganes i, malgrat tot, et poses a caminar.
A vegades no en tens ganes i, malgrat tot, continues caminant.
A vegades no en tens ganes i, penses que al llit estaries molt bé i que podries girar cua i tornar a casa.
A vegades no en tens ganes i et molesta el fred i la fosca i res et sembla prou bonic i la muntanya inhòspita i el camí un absurd. I malgrat tot...

Malgrat tot, la lluna plena et vigila tot jugant a amagar-se rere els arbres i somriu,  enmig de les boires.  I el cel estrellat és el mateix cel que tan t’agrada... No pas avui! Ets un gamarús, et dius, quan no pots, vols, i ara que pots, no ho saps gaudir!
Val més no pensar. No pensar i, simplement, anar pujant. Inventar solucions que et permetin entrenar la ment, tant com les cames. Saps que a les ultres, en un moment o altre, et preguntaràs perquè i el cervell et donarà mil raons per aturar-se. Com avui. I cal aprendre a no fer-li cas, cal entrenar-ho també i per tant això d’avui també serà profitós.

Imagino com patiré a l’Emmona quan faci aquest mateix camí: molt més que no pas avui! Serà el quilòmetre noranta i n’estaré fart! Si avui no puc superar la meva mandra com ho faré llavors?

I és així com, poquet a poquet, vaig fent la carena de Cavallera, el Taga, Portella d’Ogassa, Puig Estela, Coll de Pal, Les Pasteres... S’ha fet de dia i, tot i que li costa, el sol comença a escalfar aquest matí fred, gèlid. Tinc fredes les mans, malgrat els guants, tinc freds els peus per la neu caiguda el dia abans, tinc fred a les cames malgrat les malles llargues... Em sua l’esquena i la suor se’m glaça tan bon punt em paro un moment. Només hi ha un remei: caminar, caminar sense parar!

Aixeco poc el cap, el paisatge, meravellós com sempre, no m’interessa gaire, no m’inspira. I, malgrat tot, el mar, allà al fons, sembla ple de vi rosat, amb el to vermellós que ha pres. I les boires destapen com si apartessin el paper de regal que les embolcallava, les muntanyes nevades, gegantines, tan meves, tan inabastables! Però no m’interessen gaire.

Em dic que els homes som uns figaflors, que només volem saber la cara amable de la muntanya i que moltes vegades la muntanya és dura, terrible fins i tot, i que hauríem de saber acceptar-la tal qual, com es presenta. Avui fa vent, un vent fred, constant, (no cap cosa de l’altre món, tampoc cal exagerar), però em molesta, m’empipa, m’enfado amb ell, gairebé! Que n’ets de burro, em dic! Camina! Camina i calla li ordeno al cervell!

Però el cervell mai no calla. El diàleg és intens, apassionat. Negocio amb mi mateix solucions intermèdies: arriba a tal lloc i allà decidiràs... ves fins allà com a mínim, possibilitats de taxis, de trucades, de retallades, no ho pots pas deixar ara, si només fem això, estarem com sempre, després et sabrà greu, et farà ràbia... i així anar fent. La qüestió és que les cames siguin autònomes, que no parin malgrat les múltiples trampes i enganyifes de la ment!

Quan arribo finalment a Camprodon, els carrers són un devessall de gent. Em sorprenc, gairebé, de no trobar el control i l’avituallament a la Plaça, tal com pertocaria. Passo pel pont, emblemàtic, senyal clara i concisa, prova palpable, (malgrat no tenir-ne cap fotografia, no porto pas la càmera!) d’haver arribat a Camprodon. No m’aturo, no puc aturar-me. Si ho fes, donaria massa oportunitats al cervell perquè s’empesqués alguna solució “màgica” per fer que pari de caminar.





Començo el retorn cap a Ribes, ara pel cantó de l’Abella, enfilant cap el Cerverís. La marxa continua essent dura, potser més, fins i tot. Però la lluita amb la ment ja l’he guanyada i ara treballem conjuntament.
Finalment, potser perquè ja vaig de retorn, el cervell ha cedit i s’amotlla als meus objectius. Ell i jo muntem estratègies per a superar, malgrat el cansament, els 1.300 m. de pujada que ens queden. El camí d’aquest cantó és força més avorrit, en teoria, però no hi fa res. El cos adquireix un ritme de treball constant, un xic feixuc, molt feixuc, però voluntariós. Cada 200 m. de desnivell guanyat em permeto una petita parada per menjar i beure. És així com arribo al Cerverís i d’aquí fins a Ribes sols em queda  una ràpida baixada on “només” cal deixar-se anar.

Entro a Ribes trotant, content d’haver-me superat a mi mateix, a les mandres, a les excuses, les pors.
El temps total resulta més que modest, irrisori, gairebé: prop de 12 hores per fer 42 quilòmetres!
Però tant me fa això!

Estic content, considero que he fet un bon entrenament.
Entrenament físic i, sobretot,  mental.



dimarts 13 de març de 2012

PICANCEL DES DE BORREDÀ

En general tinc uns amics i amigues (tots i totes) que no me'ls mereixo.
En tinc alguns (i algunes) que són uns mega-craks dels camins.
N'hi ha que han fet coses que jo mai no podré fer.
Com per exemple el Bodi, el  lendakari de Vilafranca del Penedès, que l'any passat va fer el TOR una bestiesa de les més bèsties que es poden fer i sinó entreu a la seva web: Tor des Geants
Quan aquests amics es dignen a fer sortides amb mi m'inflo d'allò més.
Però quan, a més a més parlen bé de mi, llavors ja no es pot aguantar i em poso vermell com un tomàquet.
O sinó llegiu, llegiu:
(gràcies Bodi)
És bo de dir

El Jaume, un altre amic va penjar el trak:

http://connect.garmin.com/activity/154530194


dimarts 24 de gener de 2012

Caprice des dieux: “Ruta dels 3 santuaris”.

Fa un temps, en Josep Massaguer va obrir un fil al formidable forum de Corredors.cat que es diu “El Goig de córrer per la muntanya”.

En aquest fil hi ha tota una col•lecció d’enllaços a vídeos que intenten transmetre les sensacions increïbles que es tenen tot corrent per aquests móns de Déu.

És un impossible.

No hi ha manera de poder-ho explicar als profans i, quan la gent et pregunta, només et queda aquell recurs tan vell de dir allò de... “Ho has de provar ... i, si no ho proves, tu t’ho perds.”

Cada dia que passa estic més convençut que no és només un goig.

És un privilegi.




Són tants els factors que s’han de conjuminar!

(“Conjuminar” paraula que m’ha ensenyat el meu fill Guillem i que últimament ens agrada fer servir). Copio del diccionari:

“Conjuminar.
1 1 v. tr. [LC] Ajustar, posar d’acord, (diverses coses, diversos afers, diverses circumstàncies) de manera que vinguin bé per al fi que es desitja.
1 2 intr. pron. [LC] Tot s’ha conjuminat en favor meu, contra meu.”

Doncs si, s’han de posar d’acord molts factors perquè puguem gaudir d’aquest autèntic “caprici dels déus” que és la muntanya: el temps, les obligacions, els compromisos familiars, l’entrenament previ, les lesions... Quan aconseguim sortir hem d’exclamar ben alt i clar que som uns privilegiats!

Privilegi de llevar-se a les tres de la matinada. Privilegi del fred roent del matí de la plana. Privilegi de la pujada, dels esbufecs, de l’esforç a les fosques, encalçant la claror fugissera dels frontals.

Privilegi dels somriures, de les abraçades, dels esguards de complicitat, gairebé de connivència per a fer quelcom que per força ha de ser pecat o delicte: Fruir! Gaudir! Regalar-se una jornada sencera per conviure, experimentar, ser, paisatge, camí, muntanya salvatge, bosc, aire, cel, molsa, pedra, aigua que llisca avall, saltant per l’espadat o tentinejant pel mig de les pedres.

Privilegi del córrer sense matisos, sense objectius, sense rècords per batre, sense cronometradors per complaure, sense obligacions d’horaris de pas, obligacions de ser “els millors” ni vergonyes per ser “els pitjors”, sense classificacions, ni dorsals, ni rellotges...

Privilegi de dependre només de tu, sense drets de pas, ni drets d’inscripció, ni drets d’assegurances de vida.

Però també, privilegi de saber que tot el que se’t doni serà de més a més, perquè si, perquè a algú l’hi ha vingut de gust fer-te d’assistència, portar-te coca i fruits secs i wolls i coca-coles i fer de taxista si cal, i.... gràcies Massa, això no té preu!

Privilegi d’errar el camí i fer marrades quan volies fer dreceres i saber que això no té cap importància perquè suposa més estona per estar-se al bosc, al camí i suposa fer aquella baixada que no et pensaves o visitar aquell poble que no sortia al programa. Gràcies Ramon, ets un guia fantàstic! (i no busqueu ironia en les meves paraules).

Privilegi del cos, (unes cames, un cor, uns pulmons, uns braços, uns ulls, un estómac... un organisme complicadíssim que et funciona per dins i per fora!), un cos que et porta malgrat totes les tares, les imperfeccions, les mancances, al ritme de cargolet feixuc..., et porta per llocs increïbles, paisatges meravellosos, móns inimaginables. Aquest cos que et puja, que et baixa, que salta fent cabrioles com si fos un nen petit, (o una cabreta com diu la Laura, o més ben dit, com un marrà sense senderi).

Privilegi de saber-se agombolat per na Fada Cargolina , (l’Exploradora) i per na Lady Laura, princeses del camí!



Privilegi de la mà ferma, sabia, amiga, del Gran Capità Artigas, factòtum de la sortida d’aquest diumenge, la “Ruta dels 3 santuaris” autèntic “Caprice des dieux”.

Onsevulla que anem, (“onsevulla”, una altre paraula que fa riure al Guillem), onsevulla, costarà molt de conjuminar un diumenge com aquest que hem passat a la Garrotxa, un autèntic privilegi!

Cada vegada més, (em faig gran) m’agrada pensar, concentrar-me, no tant en els “objectius” en tot allò que encara em resta per fer, com amb tot allò què ja he fet, amb tots els dies que he gaudit del “goig de córrer per la muntanya”. Crec que és important no perdre’n el record, el rastre. Hi haurà un dia, (que trigui!) en el que tot això ja no em serà possible.

Llavors espero tenir molt clar que la muntanya m’ha fet com sóc, un ésser humà que ha gaudit del privilegi del caprici dels déus.





dimarts 13 de desembre de 2011

Simfonia

"Imaginar un llenguatge vol dir imaginar-se una forma de vida."


“Pronunciar una paraula és com prémer una tecla en el piano de la imaginació.”

Ludwig Wittgenstein, “Investigacions filosòfiques”



dimarts 22 de novembre de 2011

KAMI-CEI 2011 - Alpens, 13 de novembre.


Què va ser això de la Kami-CEI?

La Kami-CEI va ser caminar aquest diumenge per Alpens. Va ser endinsar-se pels seus carrers, pels seus boscos, els seus paisatges, les seves olors...

Va ser escoltar, atents, el soroll tan subtil del caure de les fulles de la blada. (“Si, home, aquell arbre de fulles amb les galtes ben vermelles, vergonyoses de saber-se tan boniques, no les veus allà com cauen, com freguen les branques, com tremolen? No les sents?”)

Kami-CEI va ser caminar acompanyat per les persones amigues, tranquil·lament, regalant-nos temps per a assaborir les paraules, les emocions, els sentiments. Temps per explicar-nos com va la vida, tan difícil, tan apassionant.

Temps, potser, per robar-nos mirades furtives, per transmetre senyals d’amors desitjats, o prohibits, ves a saber! Temps de fer noves amistats, i temps de retrobar-ne de perdudes en els llocs més distants, temps, també, de caminar sol i de retrobar-se a un mateix, amb aquelles coses més íntimes.

Va ser pujar muntanyes sense ni adonar-nos-en, embadalits com estàvem tot admirant els núvols que corrien amunt i avall, veient com s’abraçaven els uns amb els altres, com jugaven a la cuit amb les muntanyes més llunyanes, sempre dibuixant composicions noves, com si fossin bodegons immensos que un artista preparés només per a nosaltres.

Va ser menjar xocolata desfeta, boníssima, cuinada de la saviesa i del temps infinit, tan senzill, com l’art pre-romànic de Sant Pere de Serrallonga. I asseure’s a l’herba i riure, i fer gatzara amb les medalles que sense voler ens posàvem a la samarreta amb la xocolata que regalimava, traïdora!

I caminar la carena de Puig-cornador, passant pel Collet de la Bruixa, i vigilar, que no se sap mai, una mica de reüll, el racó amagat, precís, d’aquell possible bolet, tan escàs, tan cobejat.

Kami-CEI també van ser les llaminadures de Coll Tallat, i els fruits secs i la taronja, tot amb el gust dolç de les persones sempre disposades a donar un cop de mà, amb el somriure sempre fàcil. I riure de saber-se tan maldestres quan bevíem a galet l’aigua del càntir, aquesta mena d’objecte oblidat en els records dels avis!

Va ser descobrir la grandesa del món vist des de Santa Margarida de Vinyoles, que ens esperava com si fos un efecte especial preparat per a sorprendre’ns, quan tot just sortíem de la fageda, encara una mica esporuguits.

Aquí, a sota la fageda, ens havíem embolcallat amb els ocres i els vermells i la claror pàl·lida, difusa... Havíem gaudit de la solitud, del silenci, del glop d’aigua de la Font Fosca... Havíem escoltat les remors d’animals invisibles que s’allunyaven en un subtil crepitar de branques, havíem vist, amb sort, el saltiró d’algun ocell, potser de la mallerenga o del pica-soques. Potser havíem enxampat fugisserament algun ratolí que corria a amagar-se, sorprès per la gentada que se sentia arribar!

Kami-CEI va ser, encara, una oportunitat pels més joves per experimentar el vertigen del córrer per la baixada de Matamosses, (“Corre! Corre més ràpid! No paris, no t’aturis!) i passar, rabents, per sota Roca de Pena, sense ni adonar-se de la màgia de la pedra, (“Que no has vist els encantats? Si, si! S’han amagat tot just quan ens han sentit!”).

I va ser tenir temps, encara, per a menjar-nos l’entrepà de botifarra i acabar de dir-nos tot allò que havia quedat a mitges i compartir amb els que anaven arribant i els que ens esperaven, l’alegria d’un diumenge al matí que va valer la pena de viure, o i tant que si!

No sabies què era la Kami-CEI?

Doncs va ser tot això i encara més coses. Saps? Seria molt llarg d’explicar. S’ha de viure!

Ara ja ho sabràs! Jo, de tu, un altre any, no m’ho deixaria perdre!


divendres 7 d’octubre de 2011

Pepeta


Avui he tornat a entrar al vostre bloc, ja feia temps que no ho feia.

M’ha tornat a sorprendre la feinada que vareu fer i he recordat la vostra dèria d’aquell temps, per apuntar i arxivar els noms de les coses.

Potser ho he fet perquè, l’altra dia, la “Peligros”, (Si dona, la que vivia a la Placeta, que ara ja no hi viu. No em feu dir el seu nom autèntic perquè no el sé pas, jo!), doncs va i em diu:

- “Allà a internet el nom de casa meva està malament, s’ha de canviar!”

D’entrada, jo no sabia ni de què em parlava! Però es veu que si, que s’havia mirat el vostre bloc!

I tenia raó, amb el temps, les coses, la gent, van canviant, ja ho dèiem llavors, quan hi treballàveu i ara es veu ben clar!

Mireu, només de pensar-hi una miqueta, veig que, per exemple, a cal Narcís ja no és a on era, perquè el Narcís ja no hi viu, hi ha una altra gent, i no sé pas si ho saben que a casa seva tenia un nom, a més d’un número!

Doncs, ara, “Cal Narcís” és a la Plaça, a on abans hi dèiem “Ca la Pepita”. Però resulta que no hi viu cap Narcís, sinó un noi que es diu ”Aziz” i la gent ha transformat el seu nom.




També us agradaria saber que, a cal Campaner, ara hi viuen el Llarg, el fill de la Cati de cal Borni, i l’Anaï, (la que abans vivia a cal Forner Nou), que estan a punt de ser pares i que estan molt orgullosos de ser els nous “campaners”, tot i que de campanes no en toquen pas!

A mi també m’agrada la història de cal Contreres, aquella casa del Call que també s’havia dit ca la Martina. Doncs, des de fa un temps, hi viu una gent que es diuen Serra, crec recordar... I no n’estic segur perquè l’home de la casa per a tothom és el “Contri". (Està clar que “Contri” ve de “Contreres, oi?).

I encara hi ha més: a les cases noves del camp de futbol hi viu el pare del “Contri", popularment conegut com “El Contreres”, (que ara és regidor de l’Ajuntament i que no es diu “Contreres” ni viu a “Cal Contreres”... però el nom li ha quedat.

Realment, quan t’hi poses això dels noms de les cases resulta ben divertit. Divertit i arriscat! Perquè, ja em direu com li dic jo ara a la “Peligros” que casa seva és “Ca la Peligros”! Quin dilema!! I quina por!



Mirant el bloc i rumiant-hi m’he adonat que en això dels noms m’assemblo molt a vos. És veritat, també a mi m’obsessiona aprendre i recordar els noms, especialment els dels llocs, els de les muntanyes, els colls, les fonts... i situar-los al mapa. Potser m’hauria d’haver dedicat a la geografia, ves a saber! Realment també m’agradaria saber els noms de les plantes i els de les flors, i els animals del bosc i dels ocells, però en aquest aspecte sempre he estat molt limitat. És aquí quan m’adono de la meva ignorància infinita, sense límits! Recordo uns versos del “Poema de Nadal” d’en Segarra, aquell poema que sempre m’ha semblat una mica carrincló i ensucrat, però que m’emociona cada cop que el sento en aquell fragment que parla dels pastors, dels “que saben els noms de totes coses”. I sempre n’estic gelós, d’aquells pastors.

I també em passa que, ara i cada cop més, els noms que si sé, no sempre es deixen veure, no sempre trobo el racó de la memòria on s’amaguen. És una mica com us en queixàveu vos. Una mica com ho explica l’Eduard Punset, el de la tele: “Estan tots els noms barrejats aquí dalt, al cervell, i no sempre baixa el que toca, sinó el primer que s’escau.”

És per això que m’obsessiona cada cop més saber i recordar el nom dels llocs, el de les muntanyes, els colls, els rius...

Diumenge passat, per exemple, varem anar amb l’Alba al Pedraforca.

El coneixeu bé el Pedraforca vos, tipa com estàveu de mirar-vos-el des de la Roca de la Lluna, quan les cames encara us deixaven fer llargues passejades o quan veníeu de buscar bolets a la Baga Clara, (Aquella obaga que ja fa temps que no ho és de clara, perquè ara el bosc hi és espès i dens. És sorprenent això dels noms perquè, moltes vegades, resulten contradictoris amb la descripció que fan del lloc, però nosaltres, la gent, els mantenim malgrat tot. La Font Fosca, n’és una altra prova d’això que dic, perquè ara, allà, el bosc és més aviat esclarissat, des que hi van tallar els arbres i la llum hi entra per tot. Però continuem dient-ne la “Font Fosca”). Doncs això que deia, que quan tornes de la Baga Clara, (La Roser sempre en diu l’Obaga Clara però a mi m’agrada dir-ho com ho dèieu vos, menjant-vos la “o”). Doncs, des d’allà la carretera es veu molt bé el Pedraforca, just a darrera del... del... veieu, ara mateix ja no recordo el nom d’aquella muntanya!

A si! el Sobrepuny, ( Sí, sí, dona, vos, - o era el pare? - sempre en dèieu la “muntanya de l’Anou” i és veritat, Loudes de L’Anou és ben bé a sota.)

O sigui que, diumenge passat varem pujar al Pedraforca, concretament al Pollegó Inferior, que és el de l’esquerra, vist des d’Alpens.

És espectacular!

Mentre t’enfiles, el paisatge s’eixampla, s’obre fins l’infinit, amb el poble de Saldes sempre als teus peus. És majestuós, grandiós. Sembla ben bé que t’ho miris des d’un avió enlairat. Bufa! Com m’agrada mirar per la finestra dels avions! Veure els llocs, els pobles, les muntanyes, les carreteres com passen. Cada vegada que vaig en avió em recordo del pare, perquè a ell també li agradava moltíssim, tot i que ho va poder fer ben poques vegades, el pobre!

A mesura que pujàvem al Pedra, anàvem fent paradetes per girar-nos i admirar aquell dia que era tan clar que semblava que teníem totes les muntanyes a tocar de la punta dels dits. És una de les coses que més m’agraden del món!

Mires, mires i remires i vas dient els noms de les muntanyes. El paisatge s’omple de noms i llavors el sents molt proper, és com si fos una mica més teu.

Vas recitant: Cabrera..., Puigsacalm... Les Agudes... T’hi fixes una mica més i identifiques el Taga, i Sant Amand, a sobre de Ripoll, i Les Penyes Altes i el Puig-llançada, i el Moixeró...


Si dona! Aquesta de la dreta, tan propera, és el Cadí, ai no! Però que dic jo ara! És Ensija, amb la Gallina Pelada! El Cadí és aquí al darrera del Pollegó Superior i del Calderer, aquell cim que es puja ajudant-te d’unes cadenes i...

Però, mira, mira! Allà, al mig dels núvols surt Montserrat... i la Mola, Sant Llorenç del Munt! I, si t’ho mires bé, fins i tot pots identificar els Munts, si! I a la dreta, Sant Bartomeu del Grau, i al davant de Cabrera hi ha Bellmunt, i... aquella boira és de la Plana de Vic, és clar...

És un no acabar!

Però llavors, també surten els dubtes: i aquella quina deu ser? I l’altra, la de més enllà... I rumies, rumies intentant orientar-te. Si, ja ho recordo, vos no en vareu saber mai gaire d’orientar-vos. En això, l’especialista era el pare, que ens ensenyava a orientar-nos per Barcelona tot mirant del sol. “Tu, quan surts del metro, ens deia, mires a on tens el sol i llavors, ja pots saber cap a on és Plaça Catalunya i el Tibidabo i tot el demés...”

Però, per molt orientat que estiguis sempre hi ha alguna muntanya que no saps quina és, i això t’obsessiona. Especialment avui, perquè “aquella” muntanya és molt lluny, molt lluny, i poques vegades la tornaràs a veure. Li fas un fotografia:




De tornada a casa “aquella muntanya” ja no te la pots treure del cap.

Et mires i remires la fotografia. Consultes mapes, dibuixes ratlles, traces camins, mesures angles, analitzes carreteres, pobles, valls... És un no parar fins aconseguir una conclusió que et sembli plausible! Quan finalment desxifres l’enigma n’estàs realment content i orgullós:

“Ja ho sé! És, ha de ser, n’estic segur, gairebé segur, segurament, que és la muntanya de la Marede Déu del Mont, a sobre de Beuda, a la Garrotxa, gairebé a l’alçada de Banyoles. Déu meu! Però això és molt lluny!”

Mesures de nou: més de 83 km. en línea recta!

“És fantàstic! Quin dia més clar que varem ensopegat! És extraordinari!”

Ara, el pròxim objectiu serà anar un dia a La Mare de Déu del Mont, un dia que sigui prou clar com per poder veure el Pedraforca des d’allà i estar-ne segur del tot. Llavors, la felicitat serà complerta!

Ja ho veieu, mare, em vareu fer d’una mena una mica estranya.. però, sabeu que us dic?

Que n’estic ben content!

Gràcies!

“I de què ve això ara, us deveu preguntar?

Doncs no ho sé.

És només que ...

Una voce poco fa

Qui nel cor mi rosunò

(...)

Potessi almeno

Mandargli questa lettera.

Ma come?”

dimarts 4 d’octubre de 2011

El sitio de los sitios

Continuo amb les meves lectures de Juan Goytisolo.

No us perdeu aquests fragments de la novel·la “El sitio de los sitios”

No em negareu la seva rabiosa actualitat:

un individuo autóctono de una cuarentena de años, había dejado caer sus pantalones al suelo y, con el posterior ligeramente curvo, defecaba de pie a esfínter suelto. Lleno de furia y luciferino orgullo, apuntaba con un ademán del brazo sus propios excrementos: sí estoy cagando! Miren bien toda esta mierda! Es mía y bien mía! Nadie puede impedirme cagar! Es el único derecho que me queda!”

(…)

“vamos, vengan a ver! Aquí tienen la mierda en la que vivimos! No hay más que eso detrás de sus programas y discursos! Mierda, y nada más que mierda!”

(…)

“SOMOS UNA ESPECIE EN VÍAS DE EXTINCIÓN!

Su discurso se dirigía, según proclamaba con ayuda de una bocina, a los parados, excluidos y arrojados de patitas a la calle tras años de fieles y leales servicios por las flamantes doctrinas de deslocalización y flexibilidad laboral, (…) a la masa de detritos humanos irreciclables, que pronto serían exportados en contenedores al Tercer Mundo para salvar el ecosistema del Primero y frenar su degradación ambiental;”

(…)

“Nosotros componemos la Internacional de los excrementos, las heces apestosas del nuevo orden planetario!”

(…)

“Nuestra marea hedionda invadirá sus calles, avanzará irresistible como la lava de los volcanes,(…)cercará el sagrado templo de la Bolsa y silenciará el griterío de sus adoradores, (…) se extenderá en las oficinas bancarias hasta alcanzar las cajas de caudales y transmutar el oro y billetes en mierda!”

(pàgines 38 a 48)

El sitio de los sitios

Edit. Alfaguara

Madrid, 1995

dimecres 7 de setembre de 2011

"Telón de boca" de Juan Goytisolo

JUAN GOYTISOLO

Telón de boca

El Alep Editorial. Barcelona, 2003

L’altra dia llegia en algun diari a algú que comentava que cada vegada hi ha més gent disposada a escriure però, en canvi, menys persones disposades a llegir.

Així doncs, com a lector mediocre que sóc, potser val més que em centri en millorar aquesta faceta. És en aquest sentit que, trasbalsat encara per la lectura d’aquest llibre, em ve de gust presentar-lo i transcriure’n alguns fragments:

“Se dejaba inundar por la mugre de aquella lejana época, como si alguien hubiese abierto súbitamente las compuertas de una presa y las aguas pútridas rebalsadas por una siniestra conjunción de opresión y miseria le cubrieran de nuevo.” (p. 13)

“Solo tenía una certeza: las sombras se adensaban y, en proporción inversa, la materia se desvanecía.” (p. 16)

“Comparaba su vida, lo que le restaba de vida, a una rueda de bicicleta cuyo impulso exterior pierde ímpetu y fuerza.” (p. 17)

“Le atormentaba la idea de dejar el mundo, no por el hecho natural de dejarlo sino por irse sin haber desentrañado un posible sentido: la supuesta experiencia le había extrañado de la vida y sus ritmos; el afán de conocimientos había concluido en desaprendizaje de todos sus saberes y certidumbres. Nada quedaba de él sino la sombra proyectada por la ventanilla de un tren en marcha a un punto de destino desconocido.” (p. 18)

“Nada quedaba por preservar, ni siquiera el recuerdo ¿Quién había tenido la idea funesta de medir el tiempo y sujetar sus vidas a la tiranía irrisoria del reloj? (p. 22)

“Su precariedad le imponía una mayor ligereza. Si miraba atrás, la existencia se reducía a una sucesión de abandonos de cuanto ilusoriamente creyó poseer. Nada, absolutamente nada de los bienes e ideas heredados subsistía. No había continuidad alguna entre su pasado de niño, joven, adulto y el cuerpo cansino al que se acomodaba a regañadientes. Su nombre y apellidos apenas le identificaban. Él ya no era él. O lo era superficialmente. Desde que ella partió, todo había empequeñecido.” (p. 24)

“Hacer que lo que existió jamás hubiese existido no entraba en los poderes de Dios, pero si en los del olvido.” (p. 26)

“Un día ella le dijo: vivir contigo es pasar el aprendizaje de la soledad. No sé si reprochártelo o darte las gracias.” (p. 28)

“El olvido era el auténtico Dios: su poder omnímodo desmentía el del Creador y sus criaturas efímeras.” (p. 29)

“Su lejanía creciente, la inexorabilidad del tiempo, el poder cruel de los vivos frente a la indefensión de los muertos…” (p. 31)

“Anochecía en torno a él y él mismo anochecía.” (p. 32)

“El tiempo era un jinete ciego que nadie podía descabalgar. Arrasaba a su paso cuanto parecía duradero, transformaba el paisaje, reducía sueños a cenizas. Su ayer se componía de escenarios desvanecidos.” (p. 36)

“Su experiencia de rompesuelas y lector de planos no servía para nada.” (p. 38)

“La vida no era sueño sino alucinación…”(p. 40)

“El libro de su vida carecía de argumento: sólo hallaba fragmentos de página, piezas mal encajadas o sueltas, esbozos de una posible trama.” (p. 55)

“Pronto llegaría su turno y llegaría al finisterre del acantilado. Soñaba en el digno final de Tolstoi en su fuga quimérica del Cáucaso. Pero la caducidad carecía de fecha (…) El telón de boca de las montañas seguía en manos del tramoyista.” (p. 69)


...

“…como todos los nietos y biznietos de los cavernícolas, los campesinos se resistían a sus prédicas, [de Tolstoi] se aferraban a los iconos y ceremonias, se arrodillaban ante los brujos de báculo i mitra, aborrecían la funesta manía de pensar.” (p. 47)

“…mitos, ceremonias, preces y sacrificios al gran demiurgo escindido: el bueno que dejaba hacer sin enterarse de nada y el malo que sí sabía lo que se hacía (…) Sin piras, patíbulos, fusilamientos, guillotinas, la autoridad terrenal no existiría; pero los manipuladores del miedo la extendían al más allá.” (p. 61)

...


[“irrumpió la voz del que entre risas, afirmaba ser a la vez creador y creado”] (p. 47)

Ya sé que no crees en mi, más nada puedes frente a los que en mi creen. Existo para ellos y así será mientras cuenten los siglos” (p. 76)

“Sois una colonia de insectos en la que cada uno tira por su lado y busca provecho inmediato a costa de los demás.” (p. 48)

“Te lo digo en cruel castellano: habéis nacido para perpetuar el olvido.” (p. 75)

“Aunque fuiste engendrado por una gotica de esperma y a mí me fabricaron a golpe de especulación y concilio, los dos tenemos lo primordial en común: la inexistencia.” (p. 77)

“Más, desde que me creasteis omnipresente y eterno, os contemplo de forma retrospectiva (…) Los cien mil años luz transcurridos de entonces, (perdona la escasa exactitud de mis cálculos) no os han modificado, bailáis todavía vuestras danzas rituales (…) siglos y siglos de cultura e ilustración desvanecidos en el humo de la ignición y el desplome de los rascacielos.” (p. 81)

“Cuerpos sacrificados acumulan polvo y rencor en sus valles profundos y en el Techo del Mundo suenan mis carcajadas.” (p. 81)

“Más allá del horror (…) está la belleza oculta tras el talón de boca.” (p. 89)

“Si despiertas no me verás y si no despiertas todo habrá concluido” (p. 98)


Si us interessa una crítica del llibre la trobareu clicant aquí.