diumenge, 30 d’agost de 2020

Dones d'aigua d'Alpens

 

Pintura de Teresa Giménez. Fotografia de Joan Iborra
 

Aquells dies de finals d’agost, a Alpens, hi va ploure a bots i barrals. Tot anava d’aigua! Els recs van sortir de mare, les fonts sobreeixien, els marges s’esllavissaven, les pedres queien ròssec avall, de tanta mullena. Els colors del bosc, (feia dies que estaven tristos i empolsinats) van quedar nets i polits, brillants com si fossin acabats de pintar, acabats de fer, amb una llum nova.

Va ser aleshores quan les dones d’aigua, les goges de la muntanya, van sortir dels seus amagatalls, de les seves cases secretes.

La gent d’Alpens i també gent dels pobles veïns, s’havien aplegat a la fàbrica vella, sí, a la mateixa fàbrica on les seves mares, les àvies i les besàvies, s’hi havien passat hores i hores treballant, escarrassant-se per guanyar un sou sempre escàs, fent anar uns telers eixordadors i polsos que teixien els llençols de la vida.

Doncs allà, a la fàbrica vella, aquell vespre, les dones d’aigua van explicar com era la seva vida,  la seva història. Una a una, van anar parlant:

La dona d’aigua que es deia Rosa Mari, va dir:

Als gorgs i a les torrentades, als llacs i a les fonts, hi viuen les dones d’aigua. Diuen que estan encantades” però no en són gens d’encantades, que estan vives i ben vives!

La dona d’aigua que es deia Filemon, va dir:

Les dones d’aigua diuen sí a la vida, sí a la Terra! Són transparents, son aigua que brolla, cristal·lina. Son la saviesa de les coses senzilles, molt de cada dia, molt d’estar per casa.

La dona d’aigua que es deia Glòria, va dir:

Els petons de les dones d’aigua són la cosa més dolça del món! Són tan tendres! Si mai reps el bes d’una dona d’aigua guarda’l molt endins del teu cor: et farà viure per sempre!

La dona d’aigua que es deia Montse R., va dir:

Hi ha dones d’aigua de tota mena: altes, baixes, primes, grasses, joves, velles... Però us puc assegurar una cosa: totes, totes, absolutament totes, són úniques i precioses!

La dona d’aigua que es deia Lluna, va dir:

Les dones d’aigua no tenen por: “Por de què? – riuen – Som de la Terra i a la Terra ens quedarem. Som pols d’estrelles, vibracions, espurnes. Som aigua, onades.”

La dona d’aigua que es deia Miquel P., va dir:

Les dones d’aigua, ballen a les nits. A l’hora de la calor, dormen. Quan el sol se’n va a la posta i quan el dia despunta, cullen rams de flors i herbes. Marinen i preparen tisanes, elixirs, remeis que curen els mals del cos i del cor. Les dones d’aigua ballen, a les nits.

La dona d’aigua que es deia Rosa G., va dir:

A vegades ploren, les dones d’aigua. Quan ho fan, senten que es desfan. El seu cos d’aigua es desfà.  Les llàgrimes, l’aigua, els corre fent petits rierols, fent grans torrentades, fent onades gegants. A vegades ploren, les dones d’aigua.

La dona d’aigua que es deia Daniela, va dir:

Estimar és l’estat natural de les dones d’aigua. S’enamoren de tot i enamoren a tothom! Assaboreixen la vida a xarrups petits, pausats, amb tos els sentits.

La dona d’aigua que es deia Oleguer, va dir:

Les dones d’aigua són molt seves, no es deixen entabanar. Saben de què va la vida, perquè son les mestresses de la Vida.

La dona d’aigua que es deia Montse C., va dir:

A vegades, les dones d’aigua concentren tota la seva energia en fer créixer una única flor. La reguen, l’acaronen, li canten... Saben que aquella flor és la salvació.

La dona d’aigua que es deia Lena, va dir:

Les dones d’aigua dibuixen portes. Portes a la paret, a les muntanyes, a l’aire. Les portes obren camins i esferes. Esferes daurades, verdes, de plata, blanques, violetes. Els camins porten cap a dins de les persones.

La dona d’aigua que es deia Joan C., va dir:

Les dones d’aigua son aquí i son allà. Tenen el do de ser sempre on se les necessita. Acompanyen, guien, suggereixen sense fer-se veure, sense fer-se notar, insinuen, inspiren.

La dona d’aigua que es deia Joan I., va dir:

Les dones d’aigua s’agafen de les mans les unes amb les altres: les mares amb les filles, les àvies amb les netes, les besàvies amb les besnétes. Fan una cadena que enllaça amb el temps del temps, amb el fons de la història, amb l’infinit! És una cadena que encercla tot l’Univers.

La dona d’aigua que es deia Montse M., va dir:

Les dones d’aigua viuen amb nosaltres. Són aquí, al poble, van i vénen pels carrers, per les botigues, per les cases. Van i vénen pels horts, pels camins de la muntanya i pels camins de la vall. Les dones d’aigua, són aquí, entre nosaltres.

La dona d’aigua que es deia Miquel E., va dir:

Les dones d’aigua, a vegades, tenen set: quan fa temps que no plou, quan els núvols són prims com el paper de fumar i el sol esquerda la crosta de la terra i la crosta de la pell. Aleshores, les dones d’aigua s’asseuen, amb la tristesa a la falda i  canten cançons de bressol.

La dona d’aigua que es deia Rosa Mari, va dir:

Quan les dones d’aigua surten a estendre la roba, per un cantó riuen i per l’altre ploren. Plorar i riure són cares d’un mateix viatge. El viatge de la Roca, el viatge de l’Aigua.

Després, les dones d’aigua van llegir poemes, van cantar cançons, la dona d’aigua que es deia Fredy va tocar la trompeta, la que es deia Teresa va fer un dibuix preciós i la dona d'aigua que es deia Lluís va fer un munt de fotografies!

La gent d’Alpens es va emocionar molt i molt i, des d’aquell dia, la gent es va saber una mica més unida, més poble, una mica millor. I va guardar el record d’aquell dia al fons dels seu cor.
 

 

dimecres, 5 d’agost de 2020

Ombres de haiku



L'ombra de fulla
S'encén damunt de l'herba
Abrusadora


L'ombra d'ocell
Atura un breu instant
L'ombra d'alzina


Embadalit
Miro com vola l'ombra
De papallona


Talment un llamp
L'ombra de l'oreneta
Travessa el prat


L'ombra de pedra
S'estira cap el nord
Ara al migdia


Ombra fugaç
Em sé joc de la llum
Ombra que mira

dijous, 16 de juliol de 2020

Estiu



Copets al vidre,

papallones nocturnes,

encís de llum.

 

 


 

Apaguen fanals

quan confosos endevinen

la força del sol.

 

 


 

A la teranyina,

tota blanca de rosada,

l’aranya espera.

 


 

 

Batia el sol

sobre la pedra nua

la sargantana.

 


 

 

Vol ras d’orenetes

cap a la pluja propera

mosques a la pedra.

 


 

 

Eixorda el tro

al pica-soques blau

sota la pluja.




dimarts, 30 de juny de 2020

Llet de fel


Grafitti de Vic


Ara mateix, fent cassoleta amb les mans,

la tristesa recull el dolor,

aigua bruta, sangonosa,

que et baixa per les canaleres

dels ulls avergonyits.

 

Pot germinar el perdó,

en la saba de la por?

No és, més aviat,

la mesquinesa de sempre?

Germinen, les ortigues del pit?

Germinen, els còdols?

 

L’abisme de la nit retorna

paraules dites,

pendents de sentit,

signes de la rancúnia,

alfabets mai descrits,

grafies sutzes de sons obscurs.

 

No hi ha temps, ni tempesta,

per esborrar-los.

Tot el contrari,

el silenci dels anys t’és plom a la gola,

la infàmia és una llet agre, de fel,

que et regalima

per la comissura dels llavis.