dissabte, 25 de març de 2017

Amb els dits



Amb els dits
inventava camins
en el mapa de
l’eriçada pell.
Era un centpeus
que pujava
càlides muntanyes.
Amb el dors de la mà
li rossolava
els tobogans.
Amb el palmell
investigava
textures, ardències,
profunditats,
infinituds.

dimecres, 22 de març de 2017

Ens besàvem



Ens besàvem a 
mans plenes 
fins a sagnar.

dilluns, 20 de març de 2017

Valdria més ser de pedra!

Valdria més ser de pedra! va dir ella.
Un bon dia,
el seu desig es va fer realitat i
se li van petrificar peus,
cames, braços, ulls i,
finalment, el cor.

Després, vent, aigua, fred i
calor la van esmicolar i
així, sorra blanca, es va adormir
vora el mar.

Intento, en va, retenir-la
amb les mans.

Em va donar la mà

Em va donar la mà
i varem pujar muntanyes
altíssimes.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Qui?

http://www.kofiannanfoundation.org/blog/young-refugees-extremism/






Qui en l’horror,

qui en el fàstic,

qui en la por,

qui pot cridar,

sóc innocent?

Qui et pot mirar?

Als ulls.



Qui en la vergonya,

qui en la misèria,

qui en el fang,

qui pot cridar,

jo no sé res?

Qui et pot mirar?

Als ulls.



Qui en la fam,

qui en el fred,

qui en la pluja,

qui podrà dir,

jo no hi era?

Qui et pot mirar?

Als ulls.



Qui del camí,

qui dins l’avió,

qui al despatx,

qui gosa dir,

no es pot fer res?

Qui et pot mirar?

Als ulls.



Qui tot sopant,

qui des del sofà,

qui en el twit,

qui a Instagram,

qui podrà dir,

no ho vaig veure?

Qui et pot mirar?

Als ulls.



Qui en la guerra,

qui en la mort,

qui en la destrucció,

qui sobre les runes,

qui pot escriure

versos i cançons?

Qui et pot mirar?

Als ulls.






divendres, 11 de novembre de 2016

Leonard - Margarida



És una qüestió personal.
Leonard i Margarida són dos noms que van íntimament junts.
Ella es va allunyar de mi ja fa força anys.
Ell se n’ha anat avui.
La buidor és doble.
És per això que em ve de gust recuperar aquests dos escrits antics.
Tant de bo sabés fer-ne una cançó!
Avui la cantaria.





M’agradaria poder dir que
Avui encara tot és possible.
Retornar a l’ahir o, si més no,
Guardar-ne un retrat amable.
Abans, però, hauria d’aprendre a
Reescriure els records, esborrar la
Imatge del teu cos èrtic, intentar
Dibuixar el teu antic somriure,
Assajar de nou els sons del teu nom.

18/03/2013


 





Margarida


Senyora de la nit, amagada en un plec de la memòria, retornes aquest vespre amb el teu posat lleu, somriure petit.
Tan sols sóc una parada en el camí, un petit descans en el teu tràfec de dies, d’anys. Una estació, com diu Cohen.
Vas acollir-me a ca teva.
Tot just aprenia a estimar, a enamorar-me de totes les noies del sender, les que caminen i les que miren, les companyes de classe i les professores, les que em veien i les que no.
Encara ho faig. M’enamoro de la que passa pel carrer, de la que em serveix el cafè i de la que em cobra la contribució, (bé, d’aquesta no tant).
Seies a la sala d’estar de casa teva i vas posar el disc. T’agradarà, vas dir-me. Des de llavors en sóc un incondicional .
In-con-di-cio-nal.
Amb totes i cadascuna de les seves lletres. Calculo uns trenta-cinc anys escoltant les seves cançons i totes em retornen a aquell captard. Senyora de la nit, sé que no sóc el teu amant... diu la cançó.
Espera, vas dir. I encara espero. O no.
Senyora de la nit, senyora de l’hivern, vius en aquest replec del record. Has volgut trencar tots els lligams, però els fils dels temps esdevenen intactes retorns a les cançons de Cohen. Retorns a les teves mans petites, al somriure lleu, a l’abisme que ens vigila.
Sents? ...
02/06/11








divendres, 4 de novembre de 2016

Mal de ventre



Mal de ventre ( i no parlo del grip)

Sempre m’ha fet molta ràbia la facilitat amb la que la dreta és capaç d’unir-se per a aconseguir els seus objectius. En contraposició, l’esquerra, en general, sempre ha tingut enormes dificultats per a la lluita unitària. Potser és que, en el primer cas, els objectius sempre estan molt clars mentre que, en l’altre, costa de definir-los. Sembla que no hauria de ser així, però ho és. Les mancances ( i les injustícies) del sistema són molt òbvies i costa d’entendre que no ens puguem posar d’acord a l’hora de combatre-les.
Encara més que això, em fa mal de ventre veure com grups, partits o persones que suposadament lluiten per aconseguir una societat més justa, (crec que podem definir “l’esquerranisme” així) acaben recolzant a partits declaradament de dretes.
No estic parlant, ara mateix, del PSOE. Al cap i a la fi el desencís respecte d’aquest partit ve de molt lluny, de fa ja molts anys. Penso, per exemple, en l’època de la LOAPA, en la campanya de la “OTAN de entrada NO” i tants altres episodis.



Si que parlo, per exemple, dels companys de la CUP, del mal que em fa veure com, en nom d’un suposat procés que ens ha de portar a una suposada independència, acaben fent possible que ens governi la dreta més rància, ultraliberal, reaccionaria, que actualment ocupa el govern de la Generalitat.
Si que parlo, per exemple, dels companys de “Vic per a Tots” que en nom d’uns suposats beneficis socials per a la ciutat, acaben recolzant a aquesta mateixa dreta, rància, ultraliberal, reaccionària, que actualment ocupa el govern de la ciutat de Vic.
Veure-ho em provoca ràbia, mal de ventre i desencís.

(carta publicada al 9Nou el 04/11/16)

dijous, 15 de setembre de 2016

Zombis





Escollim el color de  la roba i, només amb això, ja ens creiem lliures.
Escollim la fotografia del nostre perfil al Facebook i, només amb això, ja ens creiem molt originals.
Escollim la cara dels nostres governants i, només amb això, ja ens creiem demòcrates.
Ens aferrem al comandament de la televisió i, només amb això, ja ens creiem els amos del món.

Obligats a escollir entre camins paral·lels que porten sempre al mateix lloc,
dins la roda de les hores interminables del dia,
dins la roda dels anys que giren a velocitat de vertigen,
dins la roda que gira amb un soroll eixordador,
dins la roda que ens esgota, ens xucla la força, la sang, els somnis, el desig,
som el nostre cos i el nostre cos ja no pot més.

Amb el dolor de peus de les hores de feina,
el dolor de les cames.
Dolor de braços, espatlles, esquena.
Dolor de pensaments.
Pensaments esgotats dins d’un cos esgotat.

Dins la presó dels possibles(1), ens governa la por.
Por a perdre la casa
por a perdre la feina
por a perdre la família, els amics.
Por a la policia,
por als encarregats,
por als amos,
por a Hisenda,
por als atemptats,
por als altres,
por al caixer automàtic que no escup els diners que són nostres,
por al caos,
por al desconegut,
por a l’incertesa,
por a nosaltres mateixos,
por a les nostres pors
por a la llibertat.

Dins la presó dels possibles, governats per la por,  aixequem murs i més murs. Filats, tanques, trinxeres, baluernes amb soldats armats fins a les dents.
Però les fronteres no ens protegeixen, només ens empresonen més i més dins les nostres pors, dins els nostres possibles, sempre limitats, sempre censurats, sempre precaris.

Ens calen impossibles.
Desplaçar-nos cap els espais buits, incerts, desconeguts.
Espais en blanc, sense camins traçats, espais inexplorats.


No ens desfarem pas de la por.
La valentia viu dins la por.
No ens alliberarem pas de la confusió, del dubte.
No són pas espais fàcils, els impossibles.
Els profetes del caos estan sempre amatents, sempre disposats  a organitzar el caos, a alimentar-lo, disposats a fer-lo palpable cada dia, a fer-lo visible, real, disposats a alimentar a mans plenes les nostres pors.

D’altra part, tenim, també, penso, el dret a ser covards.

Ara bé, ¿tenim, també, el dret a malbaratar la nostra dignitat?
A fer ulls clucs a l’indecència que ens envolta?
A mantenir-nos captius, zombis, aferrats a la nostra petita dosi de confort?
Digueu-me que no, si us plau.
Digueu-me que no.


(Amb agraïment i admiració envers Abelardo Jesús Jeronimo Prados, Julio Rízquez Caro, Montserrat Castañé Roqué, María Ruiz López, Miguel Rodríguez Domínguez, Mama Samba Emballo i  Florin Hröm, membres del Comitè d’Empresa d’ESFOSA; per la seva lluita i la seva valentia.)
 
(1) "En las prisiones de lo posible" és el títol del primer llibre publicat per Marina Garcés.