CITES

Avui dues cites que fa dies que em volten pel cap.


La primera:

“Correr la maratón no es una ocurrencia casual. Es una decisión de tu personalidad entera, de la manera que tienes de sentir tu cuerpo, de experimentar el cansancio, de captar la resistencia de la realidad sin agobiarte, de aislarte del mundo concentrándote en ese ritmo que absorbe tu atención.”

JOSÉ ANTONIO MARINA

El misterio de la voluntad perdida

Anagrama

3a. edició. Barcelona, 1998

La segona:

“Ningún camino lleva a

ninguna parte, pero uno tiene corazón y el otro no. Uno hace el viaje gozoso, mientras lo sigas eres uno con él. El otro, te hace maldecir la vida. Uno te hace fuerte, el otro te debilita.”

JAUME SOLER y M. MERCÈ CONANGLE

Ámame para que me pueda ir

Amat Editorial

Barcelona

LA FULLA

VA NÈIXER amb l’escalfor d’un sol primerenc, enmig de dolors de part de l’escorça esqueixada, empesa per una força nascuda de les arrels més profundes.
En fer-ho, va deixar anar un crit prim, d’alliberament, i es va sorprendre de veure’s acompanyada per milers de gemecs semblants al seu que componien una simfonia de segles, de notes enllaçades pel pentagrama de les estacions.
Primer en prou feines era un petit botonet, només perceptible pels ulls més experts, més atents. Esperava, pacientment, que l’hivern acabés de desgranar els grumolls de gel de les obagues.
Sobtadament, un dia, obeint la consigna més pregona de la natura, va estirar-se, no pas sense esforç, va estirar els dits fins a esdevenir mà oberta, mà estesa, mà amiga.

VA VIURE, suspesa, atrafegada, assimilant sol, escalfant-se, engolint energia per fer-ne aliment, alliberant oxigen... per les seves nervadures la saba circulada, delerosa i, quan es feia fosc continuava treballant, transpirant, sempre atent.
Quan mirava cap avall veia els infants que corrien darrera la pilota i s’aturaven un moment sota l’ombra fresca. I les parelles que s’abraçaven i es feien petons furtius en un gest que entenia tendre i misteriós.
Quan mirava cap amunt veia unes roques grises que es retallaven sobre el blau, com si fossin els dits d’unes mans gegantines, veia els cims d’una muntanya modelada per una serra d’or.
Es delia per aquells cimals.
Va aprendre a escriure cançons que modulava amb l’oratge de la tarda. Amb les seves companyes podien passar-se hores i hores inventant tonades, ritmes i sons. Va aprendre a quedar-se quieta, immòbil, les tardes de xafogor, de roques estovant-se amb la canícula.
Va aprendre a patir dies de tempestes ferotges, amb núvols negres que l’espaordien i llamps i trons i el vent que li rebregava el pecíol i amenaçava amb trencar-lo. La calamarsa li va obrir un trau que li va coure durant dies. Encara en serva la ferida oberta.
Escoltava com el riu explicava històries de muntanyes altíssimes, de cims, de neu, de ciutats adelerades i de cases de pagès i de ponts i de corriols...
Es delia per aquelles històries.
Olorava la sentor d’aigua salada, una sentor desconeguda, plena de secrets, que li portava la marinada.
Se’n delia.
Va començar a assecar-se amb els freds de la tardor, dels dies escurçant-se sense remei. La tristesa la corsecava.

VA ENLAIRAR-SE l’últim dissabte d’aquell mes d’octubre, a primera hora del matí, quan va sentir les veus alegres i despreocupades d’un grup de corredors. Va estirar ben fort fins aconseguir separar-se de la tija. Feia dies que ho rumiava, i va ser llavors, quan es va decidir: volia veure món.
En un primer moment, va sentir pànic: tot seguit d’alliberar-se va caure cap avall tot fent giragonses. No hi comptava pas, ella, en això! Per sort, just quan ja tocava el terra, una bufada d’aire la va tornar a enlairar. Va pujar amunt, molt més amunt que no pas l’arbre. Va veure els corredors com s’enfilaven pel camí, delerosos. S’hi va acostar. Va voleiar per sobre els seus caps i va seguir-los, decidida.
Ben aviat va tornar a descobrir-se la por ben arrapada a la pell: la boira havia fos el paisatge i la fulla es va veure perduda en la blancor més intensa. Sentia les veus i va deixar-se portar, sempre cap amunt.
Inesperadament, la boira va obrir-se i ella es va veure finalment alliberada, volant pel cel ample, amb els cims de la muntanya de Montserrat retallant-se allà, molt a la vora.
Va voleiar per sobre de Santa Cecília quan els corredors es reagrupaven, esperant els més lents.
Amb ells, la fulla va endinsar-se per la Canal de Sant Jeroni i, mentre jugava amb el vent, observava, tota sorpresa, els tràfecs d’aquella gent que esbufegava tot pujant per la canal, lentament, maldestres i poc àgils com mai no s’ho hauria pensat!
Finalment, els corredors van tornar a esperar-se a l’ermita i, junts, sempre amb la fulla voleiant per sobre els caps, van pujar les escales fins el mirador.
A dalt, mentre aquella gent reposava i es feia fotografies, ella s’hi va barrejar i s’enlairava encara més per tal d’observar aquell món tan ample.
Estava alegre, la fulla. Si n’hagués sabut hauria fet com els corredors, que no paraven de riure.
Els corredors van començar a baixar les escales. Un d’ells, (s’havia endarrerit, gansoner, i s’havia quedat sol) va veure com una fulla s’allunyava, ràpida, muntanya enllà.
Jo diria que la fulla se n’anava, ben decidida, cap a la costa, cap el mar.

Les fotos no són meves, són de la Marta i les podeu veure al seu àlbum.

ESOS LOCOS QUE CORREN

La Fada Cargolina m’ha fet arribar un text d’un escriptor de l’ Uruguai, MARCIANO DURAN.
Investigant al Google he descobert que té un blog.

L’escrit que m’ha enviat la Dolors és genial i el transcric literalment tot, val la pena. Però també val la pena visitar el blog del Marciano, jo m’hi he fet un bon tip de riure!

Ah! Les fotos són d'un entrenament per Montserrat que varem fer , dissabte passat, amb els "bojos" de Corredors.cat.

ESOS LOCOS QUE CORREN
Yo los conozco.
Los he visto muchas veces.
Son raros.
Algunos salen temprano a la mañana y se empeñan en ganarle al sol.
Otros se insolan al mediodía, se cansan a la tarde o intentan que no los atropelle un camión por la noche.
Están locos.
En verano corren, trotan, transpiran, se deshidratan y finalmente se cansan… sólo para disfrutar del descanso.
En invierno se tapan, se abrigan, se quejan, se enfrían, se resfrían y dejan que la lluvia les moje la cara.
Yo los he visto.
Pasan rápido por la rambla, despacio entre los árboles, serpentean caminos de tierra, trepan cuestas empedradas, trotan en la banquina de una carretera perdida, esquivan olas en la playa, cruzan puentes de madera, pisan hojas secas, suben cerros, saltan charcos, atraviesan parques, se molestan con los autos que no frenan, disparan de un perro y corren, corren y corren.
Escuchan música que acompaña el ritmo de sus piernas, escuchan a los horneros y a las gaviotas, escuchan sus latidos y su propia respiración, miran hacia delante, miran sus pies, huelen el viento que pasó por los eucaliptos, la brisa que salió de los naranjos, respiran el aire que llega de los pinos y entreparan cuando pasan frente a los jazmines.
Yo los he visto.
No están bien de la cabeza.
Usan championes con aire y zapatillas de marca, corren descalzos o gastan calzados. Traspiran camisetas, calzan gorras y miden una y otra vez su propio tiempo.
Están tratando de ganarle a alguien.
Trotan con el cuerpo flojo, pasan a la del perro blanco, pican después de la columna, buscan una canilla para refrescarse… y siguen.
Se inscriben en todas las carreras… pero no ganan ninguna.
Empiezan a correrla en la noche anterior, sueñan que trotan y a la mañana se levantan como niños en Día de Reyes.
Han preparado la ropa que descansa sobre una silla, como lo hacían en su infancia en víspera de vacaciones.
El día antes de la carrera comen pastas y no toman alcohol, pero se premian con descaro y con asado apenas termina la competencia.
Nunca pude calcularles la edad pero seguramente tienen entre 15 y 85 años.
Son hombres y mujeres.
No están bien.
Se anotan en carreras de ocho o diez kilómetros y antes de empezar saben que no podrán ganar aunque falten todos los demás.
Estrenan ansiedad en cada salida y unos minutos antes de la largada necesitan ir al baño.
Ajustan su cronómetro y tratan de ubicar a los cuatro o cinco a los que hay que ganarles.
Son sus referencias de carrera: “Cinco que corren parecido a mí”.
Ganarle a uno solo de ellos será suficiente para dormir a la noche con una sonrisa.
Disfrutan cuando pasan a otro corredor… pero lo alientan, le dicen que falta poco y le piden que no afloje.
Preguntan por el puesto de hidratación y se enojan porque no aparece.
Están locos, ellos saben que en sus casas tienen el agua que quieran, sin esperar que se la entregue un niño que levanta un vaso cuando pasan.
Se quejan del sol que los mata o de la lluvia que no los deja ver.
Están mal, ellos saben que allí cerca está la sombra de un sauce o el resguardo de un alero.
No las preparan… pero tienen todas las excusas para el momento en que llegan a la meta.
No las preparan…son parte de ellos.
El viento en contra, no corría una gota de aire, el calzado nuevo, el circuito mal medido, los que largan caminando adelante y no te dejan pasar, el cumpleaños que fuimos anoche, la llaga en el pie derecho de la costura de la media nueva, la rodilla que me volvió a traicionar, arranqué demasiado rápido, no dieron agua, al llegar iba a picar pero no quise.
Disfrutan al largar, disfrutan al correr y cuando llegan disfrutan de levantar los brazos porque dicen que lo han conseguido.
¡Qué ganaron una vez más!
No se dieron cuenta de que apenas si perdieron con un centenar o un millar de personas… pero insisten con que volvieron a ganar.
Son raros.
Se inventan una meta en cada carrera.
Se ganan a sí mismos, a los que insisten en mirarlos desde la vereda, a los que los miran por televisión y a los que ni siquiera saben que hay locos que corren.
Les tiemblan las manos cuando se pinchan la ropa al colocarse el número, simplemente por que no están bien.
Los he visto pasar.
Les duelen las piernas, se acalambran, les cuesta respirar, tienen puntadas en el costado… pero siguen.
A medida que avanzan en la carrera los músculos sufren más y más, la cara se les desfigura, la transpiración corre por sus caras, las puntadas empiezan a repetirse y dos kilómetros antes de la llegada comienzan a preguntarse que están haciendo allí.
¿Por qué no ser uno de los cuerdos que aplauden desde la vereda?
Están locos.
Yo los conozco bien.
Cuando llegan se abrazan de su mujer o de su esposo que disimulan a puro amor la transpiración en su cara y en su cuerpo.
Los esperan sus hijos y hasta algún nieto o algún abuelo les pega un grito solidario cuando atraviesan la meta.
Llevan un cartel en la frente que apaga y prende que dice “Llegué -Tarea Cumplida”.
Apenas llegan toman agua y se mojan la cabeza, se tiran en el pasto a reponerse pero se paran enseguida porque lo saludan los que llegaron antes.
Se vuelven a tirar y otra vez se paran porque van a saludar a los que llegan después que ellos.
Intentan tirar una pared con las dos manos, suben su pierna desde el tobillo, abrazan a otro loco que llega más transpirado que ellos.
Los he visto muchas veces.
Están mal de la cabeza.
Miran con cariño y sin lástima al que llega diez minutos después, respetan al último y al penúltimo porque dicen que son respetados por el primero y por el segundo.
Disfrutan de los aplausos aunque vengan cerrando la marcha ganándole solamente a la ambulancia o al tipo de la moto.
Se agrupan por equipos y viajan 200 kilómetros para correr 10.
Compran todas las fotos que les sacan y no advierten que son iguales a las de la carrera anterior.
Cuelgan sus medallas en lugares de la casa en que la visita pueda verlas y tengan que preguntar.
Están mal.
-Esta es del mes pasado- dicen tratando de usar su tono más humilde.
-Esta es la primera que gané- dicen omitiendo informar que esa se la entregaban a todos, incluyendo al que llegaba último y al inspector de tránsito.
Dos días después de la carrera ya están tempranito saltando charcos, subiendo cordones, braceando rítmicamente, saludando ciclistas, golpeando las palmas de las manos de los colegas que se cruzan.
Dicen que pocas personas por estos tiempos son capaces de estar solos -consigo mismo- una hora por día.
Dicen que los pescadores, los nadadores y algunos más.
Dicen que la gente no se banca tanto silencio.
Dicen que ellos lo disfrutan.
Dicen que proyectan y hacen balances, que se arrepienten y se congratulan, se cuestionan, preparan sus días mientras corren y conversan sin miedos con ellos mismos.
Dicen que el resto busca excusas para estar siempre acompañado.
Están mal de la cabeza.
Yo los he visto.
Algunos solo caminan… pero un día… cuando nadie los mira, se animan y trotan un poquito.
En unos meses empezarán a transformarse y quedarán tan locos como ellos.
Estiran, se miran, giran, respiran, suspiran y se tiran.
Pican, frenan y vuelven a picar.
Me parece que quieren ganarle a la muerte.
Ellos dicen que quieren ganarle a la vida.
Están completamente locos.
Marciano Durán
Marzo 2008

Ha guanyat la Tere!

Aquest cap de setmana, a Vic s’ha fet entrega dels Premis Blocs Catalunya.

Doncs bé, un dels premis, el de blocs dedicats a l’ensenyament, l’ha guanyat la Tere Abellan, persona que tinc inscrita a la meva llista d’amistats tot i que caldria dir que no la conec pas gaire. O si!

La Tere, és mestra i està especialitzada en l’educació de les emocions.

La Tere, també és corredora/caminadora.

De fet, només ens hem vist una vegada, fugisserament, a Núria, just abans de començar la travessa Núria – Queralt de l’any passat, el 2008. Per tal d’identificar-se es va penjar un globus de color al darrera de la motxilla... Després de començar a caminar, al cap de poc, la Tere em va avançar, anava molt ràpida! Ja no la vaig veure més, va arribar moolta estona abans que no pas jo!

En realitat si puc dir que conec a la Tere és gràcies al seu bloc i a la relació de blocaires que hem tingut des de fa aproximadament un any i mig. Si us hi fixeu, des del primer moment vaig posar el seu bloc en els enllaços del meu.

Recordo que feia pocs dies havia passat un tràgic accident a la travessa del Montseny. Un company de la UEC Anoia havia perdut la vida... La Dolors estava molt trista i desanimada i vaig decidir enviar-li una carta que vaig publicar a aquest bloc.

Al cap de pocs dies vaig rebre un correu de la Tere que em demanava per incloure el meu escrit al seu bloc. Des de llavors sóc un convidat a la casa virtual de la Tere! N’estic molt content i orgullós!

Quin bloc el de la Tere! És del tot recomanable, ple de suggeriments i de coneixements. A mi m’ajuda molt llegir-lo, de veritat, encara que no sigui des del punt de vista educatiu, encara que “només” sigui com a interès pel meu creixement personal. El de les emocions és un món que m’interessa especialment. De fet em sembla que no se escriure de res més que no sigui d’elles. Però, en canvi, en sabem tan poc! Sabem tan poc de identificar-les, de gestionar-les, de frenar-les o de d’impulsar-les, segons convingui!

Ara mateix, la meva emoció és d’alegria. Alegria intensa perquè penso que la gent com la Tere es mereixen el reconeixement de tos plegats i per una vegada això dels premis ha resultat prou bé.

Us recomano a tots que passeu pel bloc de la Tere i que hi deixeu els vostres comentaris, VAL LA PENA!

Per entrar-hi cliqueu aquí.

FELICITATS TERE!

2n. TEST: PUIG-CORNADOR

Recorregut: Torrats – Puig-cornador – C. de les Bruixes- Torrats
Torrats: alçada: 922 m.
Puig-cornador: alçada: 1.212 m
Total desnivell: 290 m.

Temps:
Pujada, Torrats – Puig-cornador: 29’
Baixada, Puig-cornador – Torrats: 17’
Total: 46’

Velocitat:
Pujada: 10,00 m / minut
Baixada: 17,06 m / minut

Metodologia:

De Torrats a Coll Tallat, el mètode és el del Miquel, adaptat, o sigui, “passa curta” trotant tot el que es pugui, (que no puc sempre), estil, “Espera’m Kilian, que ja vinc!”

De Coll Tallat a Puig-cornador, mètode “Abuelo”, també adaptat, és a dir: Mans a les cuixes i “Con dos cojones”. Adaptació estil “Tira tu, Kilian, que jo ja no puc més!”

De Puig-cornador al Collet de les Bruixes, el mètode és: “Trotem, trotem, però recuperant que tinc un flato de Déu”.

Del Collet de les Bruixes a Torrats segueixo el mètode “Abuelo a les baixades”, estil pur, sense adaptacions, a “palo seco” o sigui: “Estira la pierna, nenaza!”. Al final, però, ja no puc més i es converteix en un “Bufa! Bufa! Que no arribo, mamón!!”




I, per acabar, una cita:

“Les raons sempre tenien un objectiu: aparentar una lluita entre els principis i el desig. Però no hi havia cap lluita. Els principis només eren poderosos fins que descobries què volies realment”

WOLFF, TOBIAS
Del conte “Dos nois i una noia” dins el llibre “Comença la nostra història”

1er. TEST: LA CREU DE GURB

Avui he fet el primer test de la nova temporada: pujada a la Creu de Gurb.

No m’interessa el quilometratge sinó el desnivell positiu. Vull que aquesta sigui la nova orientació de cara els propers mesos. Aquest és el resultat d’aquest primer test:

Sortida: Sant Andreu de Gurb: alçada: 558 m.

Arribada: Creu de Gurb: alçada 842 m.

Total desnivell + : 284 m.

Temps: 00:19:41

Velocitat d’escensió : 14,43 m. / minut

A veure que passa d’ara en endavant!!

ULTRA-TRAIL DU MONT-BLANC – 2009

He fet l’Ultra-Trail. Era el segon intent. Pels que no saben de que va, això, (hi ha de tot en aquest món!), explico que es tracta d’una caminada de 166 km. que s’han de fer en un temps límit de 46 hores. Se surt i s’acaba a Chamonix, i es dóna la volta sencera a la muntanya del Mont-Blanc, el cim més alt d’Europa. Es camina pels països de França, Itàlia i Suïssa. Sumant totes les pujades el desnivell positiu acumulat és de 9.404 m., els mateixos de baixada. Més o menys, és com pujar i baixar el Puigmal des de Núria, unes 9 o 10 vegades.

Seguides.

Aquesta és la meva crònica.
Crec fermament que serà la meva última crònica d’una caminada de resistència. Des de fa temps tinc la sensació de fer sempre el mateix article, de dir sempre les mateixes coses amb paraules diferents. Tinc ganes d’un canvi.
Aquest és molt llarg, us aviso. Caminada llarga, escrit llarg. No cal que el llegiu tot. O gens, vosaltres sabreu!

Les fotos que publico són del Paco Ramos. Les meves, de moment s'han perdut per algun racó desconegut de l'ordinador, no sé si les podré recuperar! Buscaré l'ajuda d'un teleco...

La Muntanya Blanca, (2)

Aquest escrit el dedico especialment al Miquel Boada, el Gran Mestre, Gran Amic!

Retorno a la Muntanya Blanca.

Chamonix ha posat a punt, un any més, tota la fanfàrria, tota la litúrgia.

Potser els ulls, ara més experts, no es deixen empresonar per la supèrbia de les agulles, per l’altivesa dels cims que flirtegen amb l’infinit.

Els rius de gel encara es precipiten, els núvols tornen a teixir bufandes de colors pels cimals, tremolosos del fred de la neu que els habita, amb el color vermellós de la tarda.

Els ulls són més savis, però el cor encara s’encongeix i enyora l’escalfor d’una protecció impossible.

Deu ser per això que la gent busca el retrobament dels amics, dels que saben de les mateixes pors i de les mateixes incerteses. Les mans, les mirades, les paraules, es destrien en menjadors petits d’apartaments que encabeixen multitud d’il·lusions, d’esperances, de somnis absurds imaginats en nits de camins compartits, de quilòmetres caminats sense motiu aparent, responent només a una intuïció que neix de la memòria genètica més profunda, que neix de l’instint d’animal antic, primari. La Dama Blanca somriu amb saviesa de segles. La gent surt al balcó, escolta el riu, mira enlaire, sospira i acluca els ulls, enlluernada per tanta bellesa.

El menjar compartit ens confirma allò que ja sabem. Cadascú té el seu somni, cadascú el seu repte, tots la mateixa il·lusió, il·lusió d’infants que surten de classe, corrent, cap el pati de l’escola.

He d’escriure per no oblidar.

Guardaré tots els instants viscuts en una capseta de fusta per tal de poder-la obrir quan em vingui de gust reviure, assaborir les emocions, les alegries, les pors, el cansament, també.

Nou cavallers gegantins envolten la Muntanya Blanca: Col de Vozza, Col du Bonhome, Col de la Seigne, Bertone, Bonatti, Grand Col Ferret, Bovine, Catogne, La Tête aux Vents.

Als peus dels cavallers, els pobles empresonats: Les Houches, Sant Gervais, Les Contamines, Les Chapieux, Courmayeur, La Peule, La Fouly, Champex-Lac, Trient, Vallorcine, Chamonix.

Cada cavaller, armat d’espasa i escut vigila de reüll els petits éssers minúsculs que s’apleguen a la plaça de Chamonix.

Els petits éssers, homes i dones vinguts d’arreu, (equipats de bastons i motxilles d’última generació, calçats dels millors materials, vestits amb robes teixides expressament per a l’ocasió), els petits éssers, que han estat sotmesos a severs entrenaments i aprenentatges, els petits éssers alimentats amb els més sel·lectes productes, alliçonats pels millors experts... els petits éssers imaginen, potser, que lluitaran i s’enfrontaran als pèrfids gegants que envolten la Dama.

Van errats els que així pensen, no es pot lluitar contra els gegants, són invencibles, enfrontar-s’hi és condemnar-se a una mort segura. Els petits éssers només poden acostar-se a les muntanyes, estimant-les, deixant-se seduir per la seva força i bellesa imponents.

En Miquel Boada, el Gran Mestre, va alliçonar-me i em va ensenyar com es fa: cal acostar-se al gegant sense temor, però sense orgull, amb tota la humilitat possible. La “passa petita” esdevé la paraula clau, la contrasenya que t’obre totes les portes. Acaronant amb els peus cada pedra, cada esglaó com si fos el definitiu, el més important de tot el camí, Donant al cor el ritme més plàcid i assequible, sense pauses, sense aixecar la vista més del que sigui estrictament imprescindible. Jo, alumne afortunat, admirador del mestre, vaig tenir la sort de ser un dels seus escollits: “Segueix-me”, va dir-me el Gran Mestre, en un to evangèlic, religiós, i el vaig seguir, buscant la mesura exacta de la seva passa, la cadència de la seva dansa.

L’ajuda del Gran Mestre va ser bàsica, primordial, però no va ser l’única. Vaig disposar també del suport increïblement generós de l’A.F.T.P. (o sigui, Assistència Familiar Tècnicament Perfecte). La Deli, l’Alba i el Guillem van esdevenir peces clau, fonamentals, imprescindibles per alleugerir l’esforç necessari. Recordo molt bé les mirades i els comentaris envejosos dels companys que em veien tant ben assistit. Els canvis de roba i de calçat, la solució ràpida pels petits-grans problemes que sorgien durant la caminada, la cura dels peus i, per sobre de tot, el seu suport incondicional abans, durant i després de la caminada. Tot plegat em converteix en un ésser privilegiat.

Tot seguit, faig la pel·lícula de la caminada. Segurament, la majoria de la gent que pugui estar llegint, no ho trobarà gaire interessant i massa detallat. Però, com he dit, escric bàsicament per a mi, perquè no vull oblidar, no puc, vull retenir cadascun dels instants d’aquesta aventura:

Les Houches.- Divendres - 19:40 - km. 8,0 - hores de camí: 01:10.

Hem sortit de Chamonix amb l’alegria de la festa. Hem corregut els 8 km. inicials amb moderació, però la xafogor ja ens fa suar més del que voldríem. La gent esvalota al nostra pas i ens encomana un nerviosisme que ens agrada. La nostra principal preocupació és no perdre el contacte entre coneguts: Paco, Xavier, Emili, Miquel, Pere, Marc... Després de l’avituallament, tenim clar que la festa s’ha acabat, comença la feina de veritat, la pujada severa de Col de Vozza.

Saint-Gervais.- Divendres - 22:07 - km. 21,0 - hores de camí: 03:37.

La pujada a Col de Vozza s’ha fet valer. Hem girat el cap i hem vist, un instant només, les agulles de sobre Chamonix, il·luminades per l’última claror de la tarda. Hem pujat els més de 800 m. de desnivell en menys de 7 km. fins passar pel costat de l’esfera lluminosa de La Charme. Després, a la baixada, més de mil metres, en només sis kilòmetres, les cames volen escapar-se avall, però el cap les frena i segueixo el pas dels altres. S’ha fet de nit, però la gentada continua de festa, animant als corredors. Els de casa m’esperonen i em diuen que anem molt bé de temps.

Les Contamines.- Dissabte - 00:09 - km. 30,9 - hores de camí: 05:39.

És mitja nit. La A.F.T.P., (assitència personal) ha solucionat un problema de pals del Paco. Jo aprofito per descarregar-me pes, porto massa menjar, els fruits secs en prou feines passen per la gola, de la manera que suem. Els aliments més importants hauran d’entrar de forma líquida. Quan sortim del control sabem que en Kilian Jornet fa mitja hora que ha sortit... de Les Chapieux. En Pere de Banyoles em demana on és això i li comunico que a nosaltres ens falten unes 5 hores per arribar a aquell poble!

La Balme.- Dissabte - 02:02 - km. 38,9 - hores de camí: 07:32.

Després de Notre Damme de la Groutte el camí s’enfila sobtadament. Mentre pugem, anem trobant espectadors que es retiren, muntanya avall. Deu fer unes quatre hores que veuen passar als participants. Es veuen restes de fogueres, alguns encara porten torxes de les que il·luminen als primers. Continuen animant-nos: “courage, allè, allè”. Les borrombes ressonen, cansades. Però, pugem a bon ritme, nosaltres. Quan passo pel control faig una ullada a la carpa de la infermeria on l’any passat demanava una ajuda impossible per a les meves cames, trencades per les pujades, (Hem pujat 500 m. fins a les Contamines i després d’un tros planer, 550 m. fins a la Balme). Però, aquest any tot és molt diferent, em sento fort i amb ganes. El Gran Mestre es posa al davant per marcar el pas de la pujada que resta i que cada cop és més dreta. Fins a Col du Bonhome resten encara 623 m. de pujada, i fins a La Croix, 150 més. Des de Sant Gervais, doncs, haurem pujat 1.845 m.

Refuge de la Croix du Bonhomme.- Dissabte - 03:54 - km. 44,4 - hores de camí: 09:24.

Finalment, la pujada s’ha acabat, som a un dels punts més alts de la caminada, uns 2.600 m. d’alçada. El fred és intens, hi ha una boira pixanera que sembla pluja fina. No arribem a tapar-nos, però. Demano aigua al control però em diuen que no, que l’avituallament és a baix. Tirem avall doncs, primer a poc a poc, però després em deixo anar una mica, guanyant temps per a l’avituallament, perquè, el Gran Mestre ens deixa molt poc temps per aturar-nos!

Les Chapieux.- Dissabte - 05:22 - km. 49,8 - hores de camí: 10:28.

La baixada ha estat trencadora, Les Chapieux és a 1.500 m. Des del cim hem fet només 5,5 km. Kilian Jornet a sortit d’aquí a les 23:43, fa uns cinc hores i mitja, ara deu ser al refugi Bonatti, uns 50 km. més endavant. Nosaltres reagrupem a la gent, mengem i omplim dipòsits d’aigua, és qüestió de no entretenir-se. Amb el Gran Mestre fem càbales sobre si anem bé de temps o no. Segons les barreres horàries tenim una hora d’avantatge, però no ens sembla pas gaire!

Col de la Seigne.- Dissabte - 07:43 - km. 60,1 - hores de camí: 13:13.

S’ha fet de dia però al coll hi torna a haver una boira espessa i freda. Feia estona que em pensava que ja arribàvem a dalt i feia estona que anava al davant, amb el Gran Mestre seguint el meu ritme. Hem perdut l’altre gent, els uns més endavant, els altres més endarrera. El Gran Mestre em renya perquè vaig massa despresa, faig la passa massa llarga. Poc abans del control afluixo el pas, hem tornat a pujar 1.000 metres de desnivell en un parell d’hores!

Lac Combal.- Dissabte - 08:32 - km. 64,6 - hores de camí: 14:02.

Retrobament amb el Pere que ens espera al control. Em fan malt les cuixes i el Gran Mestre em renya quan li dic, perquè corro massa, diu, especialment a les baixades. “Però si no corro”, li dic. “Que no? Com a mínim has avançat a 20 tios!”. Ni me n’havia adonat. Em poso al seu darrera, obedient.

Arête Mont-Favre.- Dissabte - 09:59 - km. 68,6 - hores de camí: 15:29.

Aquesta pujada es fa més assequible, seguint el ritme del Gran Mestre. L’any passat hi vaig tenir un bon defalliment, aquí. Crec que va ser l’inici del final. Ara no. Tot pujant, espero el Gran Mestre que fa una parada tècnica “grossa”, darrera d’una barraca. Mentre l’espero un altre participant s’encamina cap el mateix lloc. “Ocupée!” , li crido, amb el meu francès macarrònic. Ell comprèn i gira cua, tot contrariat. No hi ha gaires llocs per a amagar-se en aquella pujada de prats i sense arbres! Mentre espero, aprofito per admirar el paisatge, fantàstic, exageradament bonic. La Dama Blanca ens mostra la seva cara Nord, la més abrupta, la més aclaparadora! Les glaceres italianes són potser encara més extraordinàries que les de la part francesa. Se m’acut, però, que les comparacions són odioses, perquè cada racó de la Muntanya Blanca no és comparable a res més, és únic!

Courmayeur.- Dissabte - 11:50 - km. 77,5 - hores de camí: 17:08.

Courmayeur, finalment! Virtualment és mig camí. Hem acumulat 4.300 m. de pujades i 4.100 de baixades. Arribo amb 1 hora i mitja de marge sobre el límit horari, després d’avançar-me al Gran Mestre, (amb el seu permís) per tal de poder fer un bon avituallament i tenir una bona assistència: l’A.F.T.P. es posa en marxa com una màquina perfecta i em proporciona un got de plàstic en substitució del que he perdut miserablement ves a saber a on, ( no és pas una tonteria, sense got, no em volien donar beure, als controls!). Recordo que, mentre em bevia la meva dosi de Coca-cola llegia l’etiqueta amb el preu, 2 €. Després, a fora, canvi radical de vestuari, amb neteja i cura dels peus inclosa. Compeeds nous per les plantes dels peus que prèviament havien escalfat 3 ó 4 persones alhora, incloent-hi els amics de Riudoms. També aprofito per a posar-me pomada a les cuixes, que continuen fent mal. La pomada resultarà miraculosa, les cuixes ja no em molestaran més!
A la motxilla, roba neta per a la propera nit. Al cervell, la força incomparable dels petons dels teus, energia infinita que no pot proporcionar cap mena d’aliment, ni cap mena de droga! No crec que el Kilian tingués millor assistència que la meva! Per cert, el Kilian... qui sap on para!

Bertone.- Dissabte - 14:11 - km. 82,4 - hores de camí: 19:41.

Enfilo el camí del refugi Bertone tenint molt present la pujada de l’any passat. He sortit abans que el Gran Mestre i el Pere, ja m’atraparan. Fa la mateixa calor que l’any passat, és només una hora més aviat, però el meu cervell està radicalment diferent, amb ganes de menjar-se la pujada, per molt dura que sigui, que ho és! Es tracta de pujar 814 m. en 4,9 km. a ple sol! Practico tot el que he après del Gran Mestre, “passa curta”, repeteixo; pujo content, feliç. A baix, un grup de catalans m’han demanat d’on era. Quan els hi he dit que era d’Alpens han aplaudit entusiasmats. Encara no sé quina relació tenen amb el poble, però era evident que el coneixen molt bé! M’hauria d’haver aturat per a parlar amb ells, però no tenia pas temps, em delia per a “menjar-me” Bertone! Me l’he cruspit de cap a peus!

Refuge Bonatti.- Dissabte - 16:07 - km. 89,9 - hores de camí: 21:38.

A Bertone s’ha format un nombrós grup de catalans. Hem fet camí junt fins a Bonatti, teòricament un camí sense grans dificultats aparents però que ha resultat ser dels que rosseguen les forces sense motiu aparent. Quan gires el coll, després de Bertone, el paisatge és super-super-super espectacular! Els adjectius necessaris per a descriure la vall d’Arnuva i totes les geleres que baixen del Montblanc, i les crestes, i els rius, i els boscos, els adjectius necessaris per a tot això s’han d’inventar encara, els que tenim al diccionari són totalment insuficients i mancats de la contundència necessària. Admirats per tanta bellesa, el camí es fa una mica més fàcil però no pas menys dur.
Quan nosaltres acabem l’última pujada que porta a Bonatti, en Kilian Jornet arriba, vencedor, a Chamonix... 75 km. més endavant. Nosaltres no ho sabem encara i, de fet, no té cap importància, és com si fóssim de planetes diferents. Però fa gràcia constatar-ho, et dóna una aproximació de la dimensió de la capacitat increïble d’aquest noi!
A nosaltres ens falten 24 hores de camí, però ens estimem més no pensar-hi, oblidar-ho.

Arnuva.- Dissabte - 17:21 - km. 94,2 - hores de camí: 22:51.

Novament, l’assitència familiar es posa en marxa i m’ajuden a fer el canvi de roba de cara a la nit. Encara falten unes hores per fer-se fosc però des del fons de la vall veiem les boires que lentament van ocupant els cims i els colls. Intueixo que hi farà fred de veres. El Gran Mestre pren la direcció de l’expedició que puja, tots seguint el seu pas ple de saviesa. Ben aviat el vent comença a ser molt fred i la gent s’atura per abrigar-se. El Gran Mestre no ho fa pas! Continuarà tota l’estona, pujant amb la samarreta de màniga curta! “Ens hem quedat sols”, li dic. Ell es gira, enfadat i els hi crida: “Sou una colla de fredelucs, au va, no podem pas parar!” Interiorment, somric, ja me’l començo a conèixer!

Grand Col Ferret.- Dissabte - 19:06 - km. 98,8 - hores de camí: 24:37.

En un temps espectacular arribem al coll. La corrua de gent que mica en mica s’ha anat afegint al nostre ritme és ben llarga! La imatge que tinc de les tendes del control a dalt del coll, és d’una mena d’iglús de color groc en un paisatge polar, amb el vent batent-les amb tota la seva força. La gent del control en prou feines poden aguantar-se de peus! Passem sense aturar-nos per tal de buscar una mica de calma a la vessant suïssa de la muntanya, hem canviat de país i som al km. 100! Una mica més avall no aguanto més i m’aturo per abrigar-me encara més, amb l’anorac i el buff i per alimentar-me una mica.

La Fouly.- Dissabte - 21:37 - km. 108,1 - hores de camí: 26:45.

El camí de baixada es fa lent, pesat i avorrit. Des dels 2.533 m. del Gran Col Ferret hem de baixar als 1.055 de Issert. Som com ànimes en pena que caminen pels boscos i carrers buits dels pobles suissos. Algú, escadusser, de tant en tant, intenta animar-nos, però no ho aconsegueix pas. Caminem, caminem, caminem, caminem. Baixem, baixem, baixem sense saber quanta estona falta encara, quant més hem de baixar, quant més hem de caminar. Mentalment és una de les parts més difícils, més dures. El camí és un absurd total, no porta enlloc, és només un laberint sense sortida, sense objectiu. Arribo a pensar que avorriré, que odiaré el caminar per sempre més! Finalment comença la pujada i ens en alegrem! Sabem que Champex-Lac és més aprop!

Champex-Lac.- Diumenge - 01:23 - km. 122,8 - hores de camí: 30:36.

La pujada a Champex no és pas fàcil. Són prop de 500 m. per un camí tancat sense perspectiva del que estàs fent i del que falta. El Pere em pregunta per la meva família i quan li dic que ens esperen a Champex m’aconsella, m’ordena, que els faci anar a dormir. “No veus que t’engegaran a fregar, home!”, em diu. Al control de Champex la imatge és la d’un camp de batalla, després de la derrota. Les cares són d’éssers moribunds que s’estiren als bancs per dormir uns segons. El Pere i en Miquel discuteixen si cal o no dormir. Els altres volen marxar. El Gran Mestre espera uns minuts, que el Pere faci un son. Finalment sortim. La Deli i l’Alba ens acompanyen un tros, ens animen, ens transmeten encara, alegria per continuar fent camí. El Guillem dorm al cotxe. Quan els hi dic que poden anar a casa, se senten alleugerides, el Pere tenia raó, a partir d’ara el seu esforç hauria estat una mica absurd. Sé que acabaré la caminada sigui com sigui. Sé que ja no puc esperar més ajuda, hauré de carregar amb les meves flaqueses. Si els peus peten caminaré amb els peus trencats, Si peten les cames caldrà seguir amb la cama coixa, si em trenco tot jo, valdrà més morir-me a la vora del camí. No puc pas tornar a telefonar a la Deli perquè vingui a buscar-me. Hauré d’assumir les meves decisions. Volia fer l’ultra-trail i ara l’he d’acabar, sigui com sigui, a vida o mort! Surto de Champex caminant amb força, sense mirar enrere.

Bovine.- Diumenge - 04:32 - km. 132,0 - hores de camí: 34:02.

Sobre el mapa, Bovine sembla una pujada com una altra, 700 m., 9 km. No ho és pas. El Gran mestre ens avisava feia estona, el problema de Bovine són els blocs de pedra que obliguen a fer grans gambades per pujar els graons, sense poder aplicar la tècnica de la passa petita. Al principi em poso al davant marcant el ritme, la pujada no em sembla pas tant dura. Quan ja fa una bona estona que pugem, en un petit collet miro enlaire i m’espaordeixo del tot: es veuen els frontals de la gent que ens precedeix increïblement amunt, com si fossin una corrua d’estrelles bellugant-se pel firmament. La meva moral es desmunta com un castell de cartes, m’he d’asseure en una pedra totalment desfet, amb el cansament dels 125 km. acumulats fatídicament sobre la meva ànima, les meves cames, el meu cos. El Gran Mestre deixa anar un crit intentant enganyar-nos, dient que no és pas el camí allò que veiem, sense deixar aturar la comitiva. No puc pas seguir-los, resto encara uns minuts palplantat a la meva pedra, ploro. Afortunadament, aviat passa un grup de francesos i m’hi afegeixo com un nàufrag agafat a un tauló. Pugem lentament, aplicant tot l’esforç que som capaços de treure del nostres cossos. Gairebé som a dalt del coll quan retrobo els companys que m’esperen. Em sento alleugerit però el cert és que aviat torno a quedar enrere. Un xic més enllà retrobo de nou el Miquel que, un cop més, s’ha quedat per esperar-me. La pujada s’ha acabat, iniciem un flanqueig per un camí planer que va voltant la muntanya, molt llarg. Un tros més enllà li dic al Gran Mestre que he de menjar quelcom, que no puc continuar. Ell em tranquil·litza dient que puc fer-ho, que els atraparé fàcilment a la baixada, ja molt propera. M’assec al costat del camí, una mena de gran balconada, immensa, amb els llums de la ciutat suïssa de Martigny a baix, molt, molt avall, preciosa. Ho sé perquè l’any anterior hi vaig passar amb la Deli. Sé que a la seva esquerra hi ha el Col de la Forclaz i, poc després, Trient. M’embadaleixo amb la bellesa de la nit, del cel estrellat, Orió s’enfila per les muntanyes del davant. Després de prendre un gel, reprenc el camí. Els meus ulls veuen una mena de barana lluminosa, preciosa, que limita el camí per la meva dreta. Sé que no és real, és un miratge, però opto per no esborrar-la, estic temptat d’agafar-m’hi. Aviat arribo al control de Bovine, perdut al mig de la fosca de la muntanya.

Trient.- Diumenge - 06:42 - km. 138,2 - hores de camí: 35:55.

La baixada fins a Trient s’ha fet moolt llarga, també, (760 m. en 6 km.). A Col de la Forclaz he enllaçat amb el Gran Mestre i la resta d’amics i em puc permetre el luxe de fer-los de guia, de marcar-los el pas, m’aturo alguns cops per esperar-los. Trient ens rep tot estirant els braços, mandrosos, amb la primera claror del dia. El control em sembla insospitadament ple de gent. Prenc un caldo amb una mica de pasta i galetes salades, fa un munt de controls que sóc incapaç de menjar res més, em sembla que com la majoria de gent. Sortim de Trient amb la confiança que et dóna saber que “només” falten dues pujades. Hem superat la segona nit sense dormir, els prop de 140 km. de camí que portem a sobre ens han convertit en uns autòmats que mouen les cames per pura inèrcia. El Gran Mestre negocia amb uns companys que no conec gaire perquè facin de locomotora del grup, ell es declara certament cansat i es queda a la cua de la fila. El ritme de pujada serà realment molt lent, massa lent pel meu gust.

Catogne.- Diumenge - 08:41 - km. 143,0 - hores de camí: 38:11.

Quan em sembla que ja som força amunt opto per tirar endavant. Error! El coll és dels que enganyen i mai acabes de ser a dalt, malgrat et sembli el contrari. Fet i fet tampoc m’avanço gaire, tot sol. Quan crec que ja gairebé sóc a dalt opto per parar i prendre un altre gel. He acabat l’aigua, no me’n queda ni una gota, però me’l prenc igualment i la boca em queda pastosa, com de fang. Quan passen els altres els hi dic que em quedo allà mateix. Ells s’ho prenen com una broma però jo no estic gaire segur de si parlo seriosament o no. Finalment, som a dalt, hem incorporat 778 m. més de pujades al nostra haver, i en van, quants? Una infinitat, no en tinc cap mena de dubte! Aviat, al control, puc beure aigua fresca que trobo boníssima! M’acomiado de Suïssa i de la noia que m’ajuda amb la tassa de plàstic, per un instant, m’enamoro d’ella. M’adono que des de fa dos dies habito el camí, visc al camí com si fos una mena de túnel que segueixo a les palpentes. A Catogne, a “fora”, o sigui, al costat del camí, la gebrada ha recobert d’una fina capa blanca l’herba dels prats. El fred és intens, viu. Em poso a trotar, camí avall, fins que atrapo el Miquel i el Pere. El seu pas és cada cop més lent. M’aturo a esperar-los però no acaben d’arribar. La baixada es fa desesperadament llarga.

Vallorcine.- Diumenge - 10:09 - km. 147,7 - hores de camí: 39:32.

Quan arribo a Vallorcine m’adono que el temps se’ns està tirant al damunt. No és res de greu, erò és qüestió de no encantar-se. Veig que el Miquel i el Pere no arriben però decideixo començar a passar perquè estic segur que ells tampoc podran aturar-se gaire. Confio que aviat m’atraparan. La gent està exageradament contenta, molts caminen, lentament, amb els familiars i els amics que els acompanyen. Sembla com si ja haguessin acabat la caminada. Però no s’ha pas acabat, no pas encara!
Ben aviat, sento al Gran Mestre que em crida, un tros enrere. Efectivament vénen a tota màquina, han vist, més que no pas jo, que cal aprofitar el tram relativament planer que hi ha fins el Col des Montets. M’enganxo al seu tren i, molta gent, quan ens veu que anem tant per feina, opta per canviar també, sobtadament de ritme, abandonant la relaxació anterior. Col des Montets és una festa, ple de gent que anima als caminadors, però no ens deixem impressionar.


La Tête aux Vents.- Diumenge - 12:53 - km. 155,2 - hores de camí: 42:23.

El que si ens impressiona és la pujada que veiem que ens falta. La corrua de gent enfilant-se per alçades infinites ens dóna la mesura de l’ultima bestiesa que ens resta per fer: els 875 m. de pujada amb 7’5 km. fins a la Tête. Però el Gran Mestre pren el comandament, s’organitza la comitiva: em poso, una vegada més enganxat a les seves faldilles, veient només els seus peus que llisquen pel camí, que l’estimen, l’afalaguen, l’habiten. El Pere es queda enganxat al meu darrera. Després d’ell, una multitud. Els més llestos han entès la saviesa del Gran Mestre i es deixen portar pels seus passos. Alguns ens avancen, esverats. D’aquests, molts, els retrobarem asseguts a la vora del camí, esmaperduts, sense alè. Jo no goso ni mirar de tanta por que tinc, em concentro només en posar el peu allà on el mestre l’ha posat, en no perdre ni un mil·límetre.
Quan sembla que la pujada s’ha acabat, el camí continua fent giragonses i més giragonses pel pedregar. I encara més giragonses, i pujades, i baixades... Em desespero, em pregunto mil i dues mil vegades:

“Perquè? Perquè? PERQUÈ?!!!”
No hi ha resposta, només hi ha camí.
I el camí, s’ha de caminar, no hi ha més remei!

Chamonix s’albira al fons de la vall. La Dama Blanca és al nostre davant, fabulosa, impecable, nítida. Somriu, com sempre, però ja no és sorneguera. És una mare que ens espera amb els braços oberts, orgullosa dels seus fills.

La Flégère.- Diumenge - 13:54 - km. 158,7 - hores de camí: 43:24.

La Tête semblava la fi de la pujada, però no ho és. Resten encara roques, baixades, pujades, una passejada inacabable, envoltats de gent que camina indiferent al nostre patiment. Ajudo un pobre noi, alemany, que, literalment s’arrossega per baixar uns roques. No pot doblegar els genolls, gens, els té completament encarcarats. Em limito a baixar-li els pals un trosset, però no para de donar-me les gràcies. La gent passa pel nostre costat, indiferent. El sentiment de cansament comença a convertir-se, en una mena de fàstic.
A La Flégère retrobo al Gran Mestre i el Pere, no sé ben bé quan els havia perdut. Fem junts la baixada a Chamonix. Els 7 km. amb 842 m. de baixada ens duraran més de dues hores. El Gran Mestre, el Gran Miquel, està fos. Està fos i satisfet. El seu rellotge diu que ja no cal que s’esforci més, que té temps de sobres. I no s’esforça més, ni una engruna més. Ni tant sols quan especialment el Pere li demana de córrer una mica. No li cal córrer. Hi ha molts moments que estic temptat de tirar-me avall, corrents, ja l’esperaré a l’entrada de Chamonix, però no ho faig. Em limito a quedar-me al seu costat. També jo estic fos. Podria treure forces de flaquesa per tal d’acabar el patiment d’una vegada però no cal. Sóc el deixeble del Miquel i resto amb ell.

Chamonix Arrivée.- Diumenge - 15:56 - km. 165,8 - hores de camí: 45:26.

Finalment, la tossuderia del Miquel ens ha obligat al Pere i a mi a deixar-lo enrere els últims tres o quatre-cents metres. El Pere vol que corri amb ell però jo busco als meus. Mentalment he viscut aquest instant infinitat de vegades: quan per fi veig la Deli i el Guillem els agafo de les mans. (Em falta l’Alba, on és l’Alba? És allà, fent fotografies!)

Llavors entro definitivament en un túnel de gent que crida i aplaudeix. Em saluden els amics, els coneguts, els desconeguts. És el meu petit instant de glòria. Les cames corren i amb els braços estesos, amb la Deli i el Guillem, un a cada costat, m’enlairo, pujo amunt, amunt i volo, volo, fins a tocar amb els llavis la neu de la Muntanya Blanca.

La Dama Blanca m’acull entre els seus braços!