Cap De Setmana

Divendres.

Meditació: Sóc pell. Pell del crani, pell de la cara, del coll, del braç, de la mà, pell i pèl del pit, de la panxa, de la cuixa, de la cama, del peu, pell endurida de la planta del peu... ungla del dit petit del peu esquerre...

Sóc os. Ossos dels dits del peu, os del turmell, cama, cuixa, maluc. Columna, costella, clavícula, braç, canell, tercer metacarpià de la mà dreta... mandíbula, dents, crani...

Sóc carn. Cervell, front, ull, nas, galta, orella dreta...nou del coll, esòfag, cervicals, trapezi, muscles del braç, muscles de la mà, pulmons, cor... estómac, budells, fetge, testicles, quàdriceps de la cama esquerra, genoll, tou de la cama, muscles del peu...

Sóc cos. Cos de múltiples capes. Totes les capes assegudes a la cadira, aquí, amb mi. Sóc aura, llum, sóc esperit. Esperit que seu, aquí, amb mi. Som esperits conscients, jo des de casa meva, tu des de la teva, ella des de l’altre cantó del planeta.

Dissabte.

Camí. Camí de la nit, sense dormir. Camí de la sortida del sol, de la rosada, de les masies abandonades, en runes, dels camps de farratge. Camí de les vaques que remuguen, del cabirol que fuig, de la guineu que es retira. Camí del sol que crema, de l’ombra del bosc, de flors silvestres. Camí del noi ple d’il·lusió de la masia ocupada, de la son de la noia que esmorza. Camí de la pols, de la pujada que no s’acaba, del cansament que creix a la planta dels peus, al pit, al cervell. Cansament de tot.

Esgotament.

Desig. Desig de contacte, d’abraçada, d’escalfor de l’altre, de tu, d’ell, d’ella. Enyorança de pell, enyorança de llum, enyorança, enyorança, enyorança. Ràbia.

Tu. Tu que ets a l’hospital i jo que no puc abraçar-te. Ràbia i dolor.

Finalment, descans. Hores de descans, dormir, dormir, dormir!

Diumenge

Renéixer, retorn, ser pàgina en blanc.

Retorn a la meditació: Sóc pell...Sóc os...Sóc carn... Sóc aura, esperit. Consciència plena de ser esperit, com tu, com ell, com ella.

El meu esperit s’aixeca de la cadira on jo encara sec i t’abraça. Tu ets, encara, a l’hospital, però el meu esperit t’abraça i el teu es deixa abraçar. És una abraçada càlida, real, transparent. Acabo de descobrir el meu poder: puc abraçar-te, puc abraçar a qui vulgui, quan vulgui, on vulgui.  El teu esperit, el meu, el d’ell, el d’ella, s’abracen en un retrobament molts dies esperat.

Surto al carrer i, tal i com diu una amiga, una mestra, puc abraçar a tothom amb els ulls. Faig abraçades dolces, abraçades intenses, llargues, tendres,  joioses.

Diumenge a la tarda. Al poble, els cossos parlen, contents de retrobar-se.

Els cossos salten, riuen, ballen. Fan una dansa d’alliberament, de catarsi, de nova consciència de ser poble encara, de ser tribu.

Els esperits riuen en una abraçada immensa, multitudinària, persistent, perenne, infinita.