dilluns, 17 de febrer de 2014

La Hivernal de Campdevànol




Feia temps que no escrivia cròniques de curses però aquesta vegada m’ha semblat que tocava fer-la, no tant perquè la gent em llegeixi, com per a mi mateix: per a ordenar idees i perquè no vull que la memòria, sempre tan sel·lectiva, no acabi distorsionant i modificant les sensacions que ara tinc.

Quan vaig acabar la cursa, vaig escriure un missatge a una bona amiga amb aquestes paraules: “esperpèntica, espectacular, demencial, cursa”, al qual ella em va contestar dient-me que les meves paraules eren contradictòries.

Llavors vaig pensar que ella devia tenir raó i que em calia rumiar-hi una mica...
Però el cas és que, avui, després d’haver-hi pensat i d’haver-hi dormit i reposat, continuo pensant que les tres paraules defineixen les sensacions que vaig tenir.

Espectacular, perquè els camins, el paisatge, la muntanya,  “l’embolcall de la cursa” és realment un espectacle que val la pena viure i gaudir-ne.

Esperpèntica, també. Quan es corre sota la pluja, amb les ulleres entelades, amb fang fins a les orelles, amb la gent agafant-se a les branques, a les pedres, a tot arreu, intentant (inútilment) mantenir-se dret, l’espectacle que oferim tots plegats, no deixa de tenir un punt de grotesc i de ridícul. En qualsevol cas, l’esperpent és un gènere que no em desagrada i, normalment, m’hi sento força còmode.

I, finalment, demencial. Tot i que fa força temps que tinc clara la discordança entre els dictats de la raó i el món de les curses de muntanya, crec que hi ha determinades línies vermelles que no s’haurien de passar o, en qualsevol cas, que jo no vull passar.

Són les línies (difuses) que separen els comportaments valents i agosarats del que és purament i simple temeritat.

La sensació que avui tinc és que, diumenge, al tram de la Covil  vaig passejar-me, irresponsablement, pel damunt d’aquesta línia vermella. La neu i les condicions climatològiques m’estaven dient a crits que “jo no havia de ser allà en aquell moment”. I que quedi clar que parlo de mi,  no dels altres participants ni de l’organització.

I quan analitzo i intento saber el perquè del meu comportament m’adono que les raons estan íntimament lligades (per molt que m’esforci a fer-me creure el contrari), al fet de portar un dorsal a la samarreta, al fet de posar-me en mans d’una organització que, suposadament, vetlla per la meva seguretat, al fet de deixar-me portar pel què fa tothom, oblidant-me de reflexionar i decidir jo tot sol què cal, i què vull fer: continuar endavant o girar cua.

I quan m’adono d’això em sento molt poc orgullós dels meus actes, de la meva cursa, independentment de com m’hagi trobat físicament o mentalment mentre corria i del temps que hagi pogut marcar.

I, és per això que cada vegada tinc menys ganes d’apuntar-me a curses, de posar-me dorsals i de sortir a “competir”: Competir, contra què? I, sobretot, “Per a què?”

Per cert, ens veurem a La Marató del Congost.
Espero que no hi hagi neu!

La fotografia, (manipulada) és  de Lluís Jaumejuan Bertran


9 comentaris:

Anònim ha dit...

Combrego fermament amb el que dius,...quan vaig acabar li vaig dir a la Imma, això de les curses és un rotllo, saludes al principi, després vas sol (ep, que no em desagrada)i acabes agafes el cotxe i cap a casa.
Jo tampoc soc gens competitiu...o sia que ens trobem al camí, ok?

Anònim ha dit...

Ep, soc el Ramon Anglada :)

joan ha dit...

Certament, ens hem de trobar al camí, Ramon. Ja quedarem! Una abraçada!

Assumpta ha dit...

Coi de poeta, realment paraules contradictòries i sàbies, però mirat fredament és com ets i com sou molta de la gent que practiqueu aquest esport/gaudi.
Persones que us agrada passejar per la muntanya i de vegades no sabeu veure on us fiqueu fins que us en heu sortit.
Continua així, i tranquil, que per molt que en el futur rellegeixis aquesta crònica segur que pensaràs, no serà tant, i tornaràs a pendre la sortida.
Segurament també seré al congost.
Petons!

joan ha dit...

Ostres Assumpta! El teu comentari em deixa una mica destirotat! De totes maneres gràcies! Ens veiem! Una abraçada!

Assumpta ha dit...

Destirotat?

no era pas la meva intenció!
Ens veiem.

Esteve Gaona ha dit...

Bon dia Joan, sóc l'Esteve, company aleatori de la Marató de Campdevànol, i aquesta sensació que vas tenir la comparteixo al 100%, en tinc menys experiència que tu en això de la muntanya però ja és la segona vegada que m'hi trobo en una situació així, l'altra va ser a Cavalls del Vent 2012, i la veritat, aquí vam tenir més sort que no pas allà però vaig tenir més por i vaig tenir pensaments negatius sobre la meva seguretat. Crec que no s'hauria d'haver pujat a aquella cota però un cop allà tampoc pots fer marxa enrera, havies d'anar endavant. Crec que l'organització que va estar allà al matí, nosaltres no ho sabíem fins que ens hi vam trobar, havia d'haver retallat encara més, per exemple a cota 1600-1700, i no deixar-nos pujar! Una abraçada i fica't el meu nom a la memòria que a Emmona ens tornarem a veure! Esteve.

joan ha dit...

Esteve, primer de tot demanar-te disculpes pq em sembla que mai et reconec a les curses. En segon lloc, donar-te les gràcies pel teu comentari. De fet vaig intentar dir alguna cosa semblant a l'organització però vaig veure que no compartien en absolut el meu punt de vista. De fet, pensava que devia ser l'únic o poc menys ja que als comentaris de la majoria de gent no hi he vist cap n'hi una crítica... Devem ser una mica porucs, potser! Ens veiem a l'Emmona!

Nosaltres ha dit...

Ai!