Emmona 2014

La placa cendrosa del Pic de l’Infern s’aixeca, insolent, al meu darrera. Les clivelles del temps engrunen pedres que rodolen per les tarteres fins adormir-se als peus de l’Estany Negre. Al seu costat, l’Estany Blau es mira, des del fons de la vall, embadalit, el transitar incessant de corredors per la carena, com formiguetes esporuguides. Més avall encara, s’intueix l’Estany de les Truites. El blau de les seves aigües s’ha encomanat avui del color grisós de les roques de l’Infern; la vall de Carançà s’enfonsa en una boirassa que dissol el verd i el marró i el blau del paisatge.

M’assec a les pedres i menjo. A les cames sento el pes d’onze hores de camí. Les cuixes serven un clar record de cadascuna de les pujades i baixades que han fet avui, des de Sant Joan fins aquí.

L’Abadessa somriu, m’acarona. Ella coneix totes les meves febleses però calla, dissimula, em permet creure’m, (per una estona) un superhome: “Sou com nens!” em diu.

Els espadats ocres del Coll de  Noucreus, vergonyosos, s’amaguen al darrera del Cim de la Fossa del Gegant. Els seus colors em subjuguen, em dominen. Les seves pedres guarden un record ben viu dels set dies de lluita ferotge de Rotllà amb el gegant Ferragut. El camí de la carena giragonsa fins a la seva fossa. Ferragut amaga encara el seu tresor, cap pastor no l’ha trobat mai, cap excursionista, cap corredor. Ferragut va perdre la pedra que l’hi protegia la panxa i això l’hi va costar la vida, però la seva derrota va ser, de fet, una victòria: tresor, muntanya i llegenda seran sempre seus, mentre que el nom de Rotllà s’esvaeix com les boires que s’esfilagarsen per sobre la carena.

Més enllà de la Fossa, el Puigmal s’alça, majestuós. Cap a la dreta es distingeixen els cims de l’Olla: Finestrelles Noufonts, Eina...

Cap a l’esquerra la cresta de Rocs Blancs i Fontnegra davalla, decidida, cap a Núria. El Torreneules guaita com un guardià segur, protegint sempre el refugi de Comadevaca.

Al meu voltant, floreixen campanetes de blau intens, pur. Les myosotis de color rosa, tan petites, minúscules, treuen el cap enmig de lloses de pissarra. L’herba té encara el color cremat del fred de la neu. L’Abadessa m’acuita: “Va, que faràs tard!” Espera, l’hi dic, tot avui que corro, deixa’m una estona!

Coll de Carançà

Passen el Bodi i la Marta, corrent. Passa el Pau i el Marc Campal, que ha vingut a animar. Me n’adono que el sentit principal de la cursa no el dóna el camí sinó la gent: el més important del dia serà, sens dubte, l’abraçada del Josep, abans de la sortida, les encaixades del Miquel i del Xavier i del Blas i de tants altres amics del CEI tot pujant a Puig Estela; els somriures del Pau, els ànims de la Laura i la mirada clara del Marc, a Pardines.. I encara la preocupació del Pau tot pujant el Cerverís, els dubtes de l’altre Xavier al Coll de Tres Pics i la seva cara amoïnada al Coll de la Marrana; la força incombustible del Xeix, i l’atenció del Bodi a Bastiments, quan em quedava enrere. El crestejar feliç, envoltat d’amics pel Pic de Freser i de l’Infern. L’alegria immensa de trobar-me el Paco a Núria, que em queien les llàgrimes! I la seva cervesa freda com el gel, i el somriure càlid i acollidor de la Isabel. El mirar tendre de la Dolors, que devia estar tremolant com una fulla en el seu jardí del Puigmal, esperant-me en va. Les paraules assenyades de la noia de Coll d’Eina, i la saviesa del Marc del control de Núria, i els Jordis que pateixen i decideixen i arrisquen i resolen mil i un problemes des del seu punt de control de Sant Joan...

No cal que ens enganyem. Si ens apuntem a fer aquestes coses és, sobretot, per la gent. Per la gent que trobarem, amics antics i amics nous i amics que encara hem de conèixer.

El demés, camins, quilòmetres, muntanya, afany de superació, esport... tot, tot és secundari. Ep! Com a mínim això pensava jo, aquest dissabte a Coll de Carançà, tot fent l’Emmona!