dimarts, 8 de setembre de 2015

Uf!



Uf! D’un temps ençà, anar per aquest nostre país sense embolicar-se convenientment amb una bandera estelada pot resultar una feina força feixuga. Sembla com si l’independentisme s’hagués convertit en una mena de fe miraculosa que ens ha de salvar de tots els mals. Una fe que s’estén com una gran ventada per tot el territori. Es fa difícil esquivar els membres d’aquest exèrcit d’acòlits que per tot arreu et van recitant les pregàries i et van convidant a participar en els seus ritus, dels que no pots defugir si no vols ésser considerat com un pecador o, encara pitjor, un terrible botifler digne d’escarni públic. Aquesta setmana, amb l’onze de setembre pel davant, la cosa està arribant al paroxisme. No em vull ni imaginar què ens espera d’aquí a les eleccions del 27 de setembre! Uf!



D’altre part, pel cantó de ponent, arriben uns aires que, amb idèntica insistència, ens van recordant tots els mals que ens cauran a sobre per culpa, precisament, de la independència. Són com una mena de contrareformistes religiosos que ens van recordant la terrible maldat de l’anti-crist que s’ha instal·lat a Catalunya! La fi del món és aquí, Espanya es trenca! Uf!


Uns i altres aconsegueixen que m’agafin unes ganes terribles d’instal·lar-me a l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles, sense televisió, sense ràdio, sense diaris i, sobretot, sense mòbil! Potser ho faré, almenys fins que arribi l’octubre. Viuré menjant mores i bolets i aniré cada dia fins a la Font Fosca per a rentar-me la cara i fer un glop d’aigua. Uf!

Sembla que en la ment de la gent no hi pugui entrar l’estranya idea que tenim alguns quan afirmem que aquest no és el nostre tema, no és la nostra prioritat. Que no enarborar l’estelada no vol dir que estiguem necessàriament en contra de la independència que pot ser, simplement, que aquesta no sigui la nostra prioritat, que pensem que tot plegat, això d'aquest procés cap a la independència que ens estan venent, només és una gran enganyifa per a tenir-nos distrets mentre ens van endossant tota mena de mesures ultraliberals,  venent-se el país, desmantellant els serveis públics, aplicant retallades i més retallades i buidant les arques públiques en benefici propi... Però no, tot això no té cap importància, perquè tot, tot i tot s’arreglarà amb la independència... o amb els cops de bastó del Tribunal Constitucional. Tot depèn de qui t’escoltis. Ja només em va faltar sentir ahir, al 3/24, a una consellera de la Generalitat afirmar, sense cap mena de vergonya, que per a resoldre la crisi dels refugiats convenientment, a Catalunya, ens feia falta la independència. Uf, uf i uf!

A vegades penso que els senyors Mas i Rajoy es deuen telefonar cada dia al vespre, i es deuen fer un tip de riure amb les bajanades que han dit l’un de l’altre durant el dia, mentre planifiquen i acorden les coses que de veritat els hi importa. No m’estranyaria gaire si algun dia ens confirmen que la realitat és aquesta.

Mentre tant, aquest nostre país, es fa cada dia més irrespirable. Uf!






1 comentari:

Luigi ha dit...

Jo veig la situació a nivell social molt superficial, molt ancorada en els sentiments més bàsics i poc enraonada. Perillosament dicotòmica i totalment necessitada de la pseudoopinió subministrada pels medis de comunicació. Amb uns gestors dels béns públics totalment mediocres i ineptes, quan no ignorants en tot allò que haurien d'excel·lir. Després de tot un segle XX (m'estalvio els adjectius) encara són vàlides les frases d'Unamuno "venceréis pero no convenceréis" o la d'en Ramón y Cajal "razonar y convencer, ¡qué difícil, largo y trabajoso! ¿Sugestionar? ¡Qué fácil, rápido y barato!"

Per altra banda, es pot dir que "aquell que crida no és el que té més raó", en el sentit que molta gent, moltíssima gent, n'està tipa d'aquesta situació i no la segueix des de fa temps, entre d'altres coses, perquè com tu dius, hi ha necessitats molt més importants, evidentment. Aquesta gent, que són ciutadans i mereixen el màxim respecte, callen, no fan cap soroll ni apareixen als medis de comunicació, ni menys encara cap polític o gestor els hi fa cas perquè no els interessa: entre un 30 i un 40% de mitjana a qualsevol de les eleccions no van a votar.

I ja per acabar, recordo que Barcelona històricament ha set un important focus de pensament anarquista