divendres, 25 de setembre de 2015

Només hi ha una cosa més pesada que una bandera




“ - Qualsevol dia a algú li treuran un ull! -  recordo que va dir la mestra, als pares d’un nen de la meva classe que portava al col·legi l’espassa de plàstic que li havien regalat pel seu aniversari, amb la que jugàvem, a l’hora del pati, a fer caure d’un cop d’espasa la llauna buida del suc que un altre aguantava sobre el cap. Quan a un polític l’hi agafa per portar la seva bandera a un acte institucional, a l’ambient hi ronda un perill semblant al que avisava la meva professora. En les imatges del vídeo, sembla com si la mestra Ada Colau, tot assenyalant la reacció que acaba de provocar al nen del PP del pupitre del costat, al treure la seva joguina, li digui al nen d’ERC: Veus el què passa?

Tot veient l’espectacle de les banderes a la celebració de la Festa de la Mercè, vaig recordar una cosa que una vegada l’hi vaig escoltar a l’escriptor Juan José Millás. Millás reivindicava el seu dret a pagar menys impostos que els seus veïns ja que ell no era ni patriota ni religiós. Des de sempre que les guerres les han provocat els nacionalismes i les religions, deia, i exigia a Hisenda que ho tingués en compte quan hagués de presentar la seva propera declaració de renda, per tal que l’hi fos descomptada la part de la partida destinada a despeses militars.

Imagino que, tot i les seves justes reivindicacions, a Juan José Millàs, Hisenda va acabar cobrant-li la part corresponent a Defensa. Els ateus de déus i banderes estem poc organitzats. Els que no estimem especialment les banderes ni les religions hauríem d’organitzar la nostra pròpia pàtria i una religió per tal de fer-nos valer. Potser seríem més gent que no ens pensem. Encara que, pensant-ho bé, potser tindríem el greu problema de fer massa poc soroll. Sense salmòdies per repetir, ni draps per fer onejar, ni déus per a fer-los lluitar contra altres déus, potser si que seríem una pàtria i una religió, però seríem invisibles per a la resta. No cal, per fer això, serà millor que ens quedem tal i com estem.

De moment, ningú s’ha tret un ull però, a aquest ritme, no trigarem pas gaire. Després dels moments de més tensió, el líder d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, continuava defensant solemnement el dret de la seva bandera a sortir a passejar, el dia de la Mercè, per aquest balcó de “Bienvenido Mister Marshall”; era quelcom semblant al què explicava, amb semblant solemnitat, el líder del PP de Barcelona i germà del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, un altre addicte a les banderes, al qual, l’incident l’hi ha recordat “quan ETA estava plenament activa i operativa”. No intentin entendre res. Són nens parlant de les seves coses. Als altres, per desgràcia, un cop descartada l’opció de crear una pàtria pròpia, només ens queda l’opció de creuar els dits i esperar que el joc no acabi amb algun ull malferit. Quina mandra les banderes, de veritat, quina mandra! Només hi ha una cosa més pesada que una bandera: dues banderes. “

NOTA IMPORTANT : Aquest article NO ÉS MEU. És, només, una traducció d’un article de Gerardo TECE que podeu trobar aquí:

Sólo hay algo más cansino que una bandera




No cal dir que el subscric literalment. Si l’he volgut traduir és perquè, així com a vegades hi ha coses que s’han de dir en castellà, a vegades, com ara, és important que certes coses es diguin també en català. Gràcies per llegir-me fins aquí! Bon cap de setmana i bona jornada electoral.
.