Bellesa de
la gota d’aigua,
perla
suspesa de la branca nua.
Cau la pluja
en el teclat
d’un piano
obscur, compon
melodies mai
sentides.
Rodola
l’aigua per la branca,
dansa.
No hi ha
pregunta.
Hi ha una fe
absoluta del moviment,
del moment,
de la impermanència
sempre
palpable.
Ment
transparent que s’inflama,
alegria
immensa,
benestar
sense condicions,
bellesa
interna de l’aigua,
in-bellesa
de la pluja fina.
Paladejo,
bec a mans plenes,
el devessall
de nacres
de la tarda.
Inesperat,
impensat,
germina un instant
ínfim, prim, fugaç.
Poncella una
espurna d’aire
que encén
l’ona.
Una olor
minúscula
s’expandeix,
fendeix un mínim
alè de saviesa,
un gairebé imperceptible
perfum que
fecunda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada