"La parábola de Carmen la Reina" (2)

Apreciat amic Paco,

Ja fa dies que vas escriure al meu blog i encara no t’havia contestat, ni que fos, només, per desitjar-te un bon Nadal. Em sap greu.

De fet, després de rebre la inesperada visita de Manuel Talens vaig quedar força atordit.

Em vaig capbussar en la lectura del seu llibre i no el vaig poder deixar fins arribar a l’última pàgina. En contra del que havia escrit en el meu últim post, no vaig enllaçar l’última amb la primera pàgina per tal de rellegir-lo. No vaig poder: la plorera em va pujar als ulls i no vaig deixar de llagrimejar durant hores i hores.

Estava inconsolable. La família no entenia d’on venia la meva tristesa i estaven tots molt preocupats. Ma mare i ma sogra no paraven de resar parenostres tot demanant que la gràcia divina em consolés. Però no hi havia manera., plorava nit i dia. Al cap d’una setmana, la plorera em va portar a un moquejar continu, igualment imparable. El meu nas semblava una font inesgotable. Tant va durar i tants mocadors vaig deixar xops del líquid nasal que vaig esgotar les existències de casa i la dels veïns.

La meva dona va comprar tos els mocadors que va trobar als supermercats de la comarca, però van resultar totalment insuficients. Omplia gibrells i galledes que buidàvem per la finestra després de, (això si) assegurar-nos que no passés ningú pel carrer.

Finalment les fosses nassals es van eixugar i, mentre em bevia un got d’aigua per tal de rehidratar-me una mica, vaig dir-li a la meva dona:

- Deixa-ho tot. Deixa els plats per rentar, deixa els nens, deixa les iaies que s’espavilin. Oblida’t dels detergents i de l’escombra i de l’aspiradora. Oblida la cuina i els menjars. Oblida’m a mi i a les meves neurosis. Deixa la feina, deixa el despatx, l’ordinador i el regidor. Seu i llegeix. Seu i llegeix perquè en aquest llibre hi trobaràs la veritat i la vida, qui creu en ell, viu i, encara que mori, viurà eternament.

Insospitadament, per una vegada, va fer-me cas, i, efectivament, va tancar-se en una habitació i va llegir “La parábola de Carmen la Reina". Ho va fer d’una tirada, sense interrupcions, sense aixecar-se ni per beure ni per menjar ni per dormir, ni per fer les seves necessitats més bàsiques.

Quan va sortir de l’habitació era una dona nova. Els ulls espurnejaven de decisió, de seguretat. Des de llavors exerceix d’apòstol de Manuel Telens. Ella mateixa es fabrica una mena d’estampes, amb dibuixos fets a mà i amb escrits, com una mena de jaculatòries escrites amb cal·ligrafia d’aquella que ensenyaven les monges d’abans.

L’oració és diferent segons el dia, segons el destinatari o la destinatària, però la conclusió sempre és la mateixa: la referència bibliogràfica de “La parábola...”

A hores d’ara, la meva dona, va per les cases veïnes i pels pobles i per les comarques repartint les estampes i dient a la gent: “Llegeix-te aquest llibre, val la pena. Demana’l a la biblioteca, perquè a la llibreria ja no es troba”. Des de fa un temps, aquest és el llibre més buscat a les biblioteques públiques i a les llibreries de vell.

La gent el busca desesperada i, l’altra dia per TV3 feien un programa especial sobre el llibre i la manera de trobar-lo. Hi havia algun lletraferit famós que es vanagloriava de tenir-lo i fins i tot d’haver-lo llegit, cosa que, evidentment, era falsa, com tot les coses que es diuen per televisió.

De fet, només els pobres d’esperit són capaços de llegir-lo i d’entendre’l, només la gent senzilla escolta el missatge de l’arcàngel que l’anuncia i s’apropa fins el portal de les biblioteques i demana amb humilitat: “Que tenen el llibre del Sr. Talens?” I les bibliotecàries els apunten a una llista insondable de la gent que fa reserva del llibre per poder-lo llegir. Diuen que l’editorial s’està pensant seriosament reeditar-lo a causa de la demanda social, però el més provable és que acabi en mans de Google i que ben aviat es pugui descarregar per internet, previ pagament, és clar, de la taxa corresponent.

Jo, (mentre la meva dona està de campanya propagant per cel i terra el manà de les Alpujarras) camino. El dia que la meva dona va començar a llegir el llibre, a trenc d’alba, vaig sortir d’Alpens per Coll Tallat, camí del Puigmal. Quan vaig ser a Núria vaig pensar que podia fer la travessa de Núria a Queralt i tal dit tal fet, cap a Berga!

Però, acabada la travessa, encara no en tenia prou i va ser així com vaig fer, també, la volta dels “Cavalls del Vent” i, travessant la Cerdanya, vaig enfilar-me i vaig seguir la ruta de la Caminada del Cap del Rec i, després, la de l’Ultratrail d’Andorra.

Com que encara no en tenia prou vaig tornar cap els Rasos de Peguera per fer la caminada cap a Manresa però, tot baixant, vaig aprofitar per fer la volta de la Romànica de Navàs i vaig enllaçar-la amb la volta del pantà d’Oliana.

Des d’aquí vaig tornar cap a Manresa i cap a Montserrat per anar fent les caminades de la Copa Catalana de Caminades de Resistència: la Montserrat-Reus, la de la Selva del Camp, la de Riudoms, i la Reus-Prades-Reus. Després vaig decidir anar de Montblanc a les Borges Blanques i des d’aquí em vaig encaminar a Cervera per fer la Ruta dels Castells i, havent acabat, tot passant per Calaf, vaig tornar a Montserrat per tal de fer la Matagalls-Montserrat al revés i així poder fer la volta al Montseny i la Marxasssa i, tot tornant pel Meridià Verd, anar de Viladrau a Rupit i, un cop a Cabrera, caminar pels Camins dels Matxos.

Vaig haver de tornar a Viladrau per fer de nou la Matagalls Montserrat, ara en la direcció bona, i continuar fins a Barcelona, tot seguint en sentit invers la caminada de Gràcia-Montserrat.

Un cop a Barcelona va ser fàcil arribar-me fins a Molins de Rei i d’aquí fins a Vilafranca per després fer la caminada del Garraf i enllaçar-la amb un no res amb el Trenkakames i amb la Ruta dels Set Cims.

D’aquesta manera quan, finalment, passava el riu Ebre pel pont de Tortosa, mentre decidia si feia o no feia els Estels del Sud, calculo que havia caminat entre dos i tres mil quilòmetres. Deuria ser per això que els prop de mil quilòmetres que encara em faltaven per arribar a Las Alpujarras no em varen sembla gran cosa.

Xino-xano, fent passetes curtes a les pujades i deixant-me anar a les baixades, vaig anar baixant per la costa tot seguit el GR-92, fins arribar a Elx i des d’aquí, per Almería, Puerto Lumbreras, i Guadix vaig arribar a Granada. Vaig aprofitar per tornar a visitar la Alhambra i per fer el got a Albaicín, a la Cuesta de San Inés. Per uns moments vaig estar temptat de demanar on quedava “la calle Jesús i María” però mai no he estat gaire d’aquestes coses i ho vaig deixar córrer...

Si t’he de ser sincer, quan finalment seia a la taula d’Antonio El Bomba, a Almegíjar, estava una mica cansat! Ràpidament, però, em varen servir tota mena de menjars, (migas, gachos, puchero, chorizo, morcilla, longaniza... i una llista inacabable de postres) i em vaig refer del tot.

Quan els hi vaig parlar de tu em van saltar ràpidament:

- “Ah, el Paco! Dale recuerdos cuando lo veas!"

I és per això que avui, després de dinar, m’he dit que ja no podia esperar més i que t’havia d’enviar molts records de part de la gent de les Alpujarras: del Bomba, de l’Amalia la Cortijera, de José Botines, de Maria Espinosa del Jenaro Porra i l’Anselmo i el Gabriel Porra, “el Buitre de Granada”, del Chirichi i del Pichaoro; de Pedro Tuerto, el Doctor Lucas Toledano i de tants altres...!

Ah! I també molts records de Manuel Talens i d’un “amigo madrileño procatalán” i de CARMEN LA REINA!!

Una abraçada, Paco!

La parábola de Carmen la Reina

Fa uns dies, el Paco, va recomanar aquest llibre al Facebook. Per sort, vaig fer-li cas i el vaig demanar a la biblioteca. Gràcies al llibre, estic passant uns dies extraordinaris. Si pogués, no el deixaria, feia temps que un llibre no em captivava tant! Artefa, el poble protagonista, podria perfectament ser Alpens si El Lluçanès fos Les Alpujarras i si parléssim el castellà magnífic que parlen els protagonistes de la història de Manuel Talens. En certa manera em recorda el llibre de Josep Albanell, “Ventada de morts: habitants de la nit” un llibre que, essent molt diferent del de Talens, utilitza com ell un llenguatge barroc, contundent ple de riqueses inesgotables. Albanell escriu en català, Talens, en castellà però els dos demostren les extraordinàries capacitats del llenguatge. He de dir que encara no he acabat el llibre, però veig que ja falta molt poc i em sembla molt que quan arribi a l’última pàgina tornaré a començar per la primera. També he de recomanar que, si decidiu llegir-lo, ho feu en la intimitat perquè passareu dels atacs de riure a les llàgrimes fàcilment i això, si ho fas en públic, fa que et mirin malament! Una de les (moltes) històries que surten al llibre és el del cony incorrupte de la Bernarda. Com que l’he trobat transcrit a la xarxa us el copio tot seguit. GRÀCIES, PACO, PER LA TEVA RECOMANACIÓ!

El blog de l'autor, un element subversiu que cal vigilar molt de prop: Manuel Talens



Aquesta és la història de la Bernarda:

En un rincón de las Alpujarras granadinas descansa el cadaver de la Bernarda. Nadie adivina que en siglos pasados su sepulcro fue más venerado que el del apóstol Santiago. La Bernarda fue en su tiempo la santera más famosa de las Alpujarras; había nacido en Artefa a mediados del siglo XVI, y corría la voz que era hija enaciada del rey Aben Humeya; vivió toda su vida en el pueblo, encabalgada entre las dos religiones, recitando versículos del Corán, pidiendo limosna con sus tablillas y cuidando personalmente de la imagen del Santo Cristo de las Cucarachas; la celebridad le provenía desde una vez en que el tercer duque de Artefa, que era bastante devoto y se llamaba Hernando Villareal, le pidió que lo ayudara a interpretar el sueño que había tenido la noche anterior, en el que veía siete vacas flacas y de mal aspecto junto a siete espigas secas y quemadas por el viento del solano, y la Bernarda le respondió que justamente yo he soñado lo mismo, pero más, porque en seguida se me apareció san Isidro Labrador y empezó a tocarme la raja por debajo de la saya, y menudo gusto me dio, que con razón dicen de algunos que tienen manos de santo, y aluego las vacas se pusieron a engordar y las espigas se reverdecieron y se llenaron de grano que daba gloria mirarlas, y en dispués san Isidro me dijo que Dios te lo conserve, Bernarda, porque será fuente de vida y de fertilidad, qué cosas tan raras, don Hernando, cualquiera entiende a los santos, y me dijo también que a la primavera habremos buena cosecha, y efectivamente así sucedió, ya que dos meses más tarde, contra todo lo esperado, los bancales dieron tanto trigo que los artefeños nos sabían dónde meterlo, y el duque se quedó tan maravillado que le contó al cura el sueño de la Bernarda, y éste lo proclamó desde el púlpito con grandes alabanzas hacia la santera, pero no faltaron los aguafiestas que pusieron en duda el episodio, especialmente un jornalero bastante deslenguado al que todos llamaban Tomás el Bocazas, el cual llegó a proclamar a voces en la puerta de la iglesia que solamente se lo creería si llegara a tocarle el coño con sus dedos, como san Isidro Labrador, y lo afirmó con tanta vehemencia que a la mañana siguiente la mujer lo mandó a su alcoba.
- Tomás, alarga acá tu mano y métela en mi raja, y no seas incrédulo, sino fiel - le dijo.
Y parece ser que la experiencia lo transformó por completo, ya que a partir de entonces dedicó su vida a recorrer las Alpujarras como uno más de los doce, proclamando que la Bernarda tenía un coño bendito, y poco a poco se fue extendiendo la voz por los alrededores, y los destripaterrones venían junto a ella de noche y de día, y cuanto más le tocaban el mantillo, más cosechas cosechaban, y las mujeres machorras engendraban y daban a luz sietemesinos como solees, y las gallinas empollaban huevos de hasta siete yemas, y las cerdas parían tantos cochinillos que fue preciso organizar siete matanzas al año, pero luego no había sitio para colgar los embutidos y tenían que ponerlos a orear hasta en los dormitorios, y fue por entonces cuando el duque empezó a atar a los perros de Artefa con longaniza, y mira por donde la cosa pasó con los años al refranero popular; pero el tiempo de las vacas flacas llegó al morir la santera, pues las Alpujarras padecieron un hambre peor que las epidemias de la peste, hasta que a alguno se le ocurrió tocar el nicho en el que la habían enterrado, y de nuevo volvieron los tiempos de abundancia, por lo que pronto las multitudes empezaron a venir en peregrinación desde los lugares más remotos de Andalucía, siguiendo una ruta que se llamó el Camino del Coño de la Bernarda, para postrarse ante su nicho e implorarle que la tierra les diera el fruto de su vientre, y al cabo de un tiempo se le atribuían cientos de milagros, si bien el que más hondo caló en la feligresía fue el que aconteció durante el séptimo aniversario de su muerte, justamente en el domingo de Cuasimodo, y sucedió ni más ni menos que el nicho apareció abierto por la mañana, sin señal alguna de violencia, y cuando destaparon la caja observaron con sorpresa que el cuerpo de la Bernarda se había consumido, pasto de los gusanos, pero el coño permanecía bello y frangante como una rosa de abril, lo cual de revuelo fue interpretado como un signo de Dios, y el duque de Artefa, que ya entonces era el cuarto y se llamaba Robustiano Villareal, le mandó hacer un relicario de oro con brillantes y lo expusieron en el altar mayor de la iglesia, bajo la mirada protectora del santo Cristo de las Cucarachas, y poco después de esto el cura del lugar, cuya fe inquebrantable en la santera movió dos cuartas a la derecha el monte del Veleta hasta su emplazamiento actual, y que mientras ella estuvo con vida multiplicaba la esperanza de sus parroquianos en la vida eterna a base de visitarla a diario para tocarle la caridad, decidió obedecer a los ruegos populares, que reclamaban insistentemente la canonización de aquella alpujarreña ejemplar, e inició las diligencias necesarias para que Artefa contara un día con su primera santa, santa Bernarda la del Coño, pero el arzobispo de Granada le contestó con una fuerte reprimenda, porque, según le razonaba en su misiva, todos los coños fueron siempre instrumentos de pecado y objetos de condenación, y además tengo entendido que esa guaricha no tuvo la sangre limpia de cristiana vieja, y prohibió terminantemente los peregrinajes y la exposición de la reliquia, so pena de quemar a los peregrinos en la hoguera de la Inquisición, por lo que el clérigo, gran aficionado también a los libros de caballerías, escribió una crónica, que tituló "Relación de las cosas verdaderas que acotescieron en Las Alpuxarras en lo q se refiere á una piadosa muger llamada la Bernarda, i al coño della, q fizo grandes milagros para la gloria eterna de Dios nuestro Señor i de la Sancta Madre Yglesia, escrita por el Licenciado Celestino de Guadix, Cura Propio de la yglesia del Sancto Christo de las Cucarachas desta ciudá de Artefa", en la que relataba todos los pormenores de la historia, con vistas a que el futuro le hiciera justicia a aquella mujer, y escondió el manuscrito y el relicario con el coño tras un muro falso que construyó con sus propias manos bajo la ventana de la sacristía, a la espera de que un alma compasiva los descubriese en tiempos mejores; y para colmo aquel mismo año Felipe III expulsó a los moriscos, los únicos andaluces que se lavaban, y no quedaron más que los que apestaban a sobaquina, confirmándose así la miseria material y espiritual de Andalucía; y de esta forma, por la fuerza, que no por la razón, cayó en desuso la memoria de la Bernarda, con lo cual se malogró la única oportunidad que tuvo el pueblo de colocar a su antigua santera en el santoral."