“Finestres: allò que hem de menester, em va dir una vegada un vell savi en un país llunyà, la vastitud de la realitat és incomprensible, per comprendre’l cal recloure’l en un rectangle, la geometria s’oposa al caos, per això els homes han inventat les finestres, que són geomètriques, i cada geometria pressuposa els angles rectes. ¿Deu ser que la nostra vida també està subordinada als angles rectes? Saps, aquells itineraris tan difícils, fets de segments, que tots hem de recórrer simplement per arribar a la nostra fi. Potser sí, però si una dona com jo hi pensa des d’una terrassa oberta al mar Egeu, en un vespre com aquest, s’adona que tot el que pensem, que vivim, que hem viscut, que imaginem, que desitgem, no pot ser governat per les geometries. I que les finestres no són més que una forma espaordida de geometria dels homes que temen la mirada circular, on tot hi entra sense sentit i sense remei, com quan Tales mirava els estels, que no caben al requadre de la finestra.”
ANTONIO TABUCCHI, “Es va fent més i més tard”. Edicions 62. El Balancí, 444.
Espantat, miro, observo, sense entendre, incomprensible de tot, amb la meva ignorància sense límits, una ignorància de segles, els estels que espurnegen a la plana, enfilat a la terrassa del meu Egeu particular, assegut a la barbacana d’un cim qualsevol.
No renunciaré a aquest mirar que m’atemoreix.
Camino sense sentit, sense remei, per un camí sense camí, sense traça, perdut sota la boixeda i amb les bardisses arrapades a les cames, empresonant-me.
Camino malgrat tot i contra tot. I quan tinc la sort d’arribar a un cim, miro sense una finestra que em doni respostes, imagino un món sense angles rectes, desitjo sense geometries. Escolto silencis i oloro quietuds.
Camino potser, com diuen el savis, només, perquè “els gens” es deleixen per moure’s, per córrer, per saltar, per...
Potser és només, com diu el Pau, (noranta-cinc quilos de saviesa), que “m’agrada sentir-me que sóc muntanya, no que la visito”. I és per això que com a ell, m’agrada, especialment, córrer de nit, sense camí, sota la pluja... I em capbusso, com ell, en els gorgs d’aigua gelada de les rieres de l’hivern que ja s’acosta.
I la muntanya no pregunta, no entén, només és. Som.
(les fotos; de l'Sting, un savi del camí)
