dimecres, 20 de febrer del 2019
dimecres, 23 de gener del 2019
Fa una nit blanca
Fa una nit blanca,
de llet i de lluna.
Hi ha el torb que tot ho disputa.
Hi ha una son de muntanyes
infinita,
mató amb mel a la taula,
una brasa encesa a l’estufa,
el poble, fet de cuques de llum,
que s’enfila pel marge
Hi ha engrunes de claror
fent jocs de miralls,
espurnes d’estels
que es fonen,
a poc a poc.
Neu i lluna
es miren.
Neu i lluna
somriuen,
Neu i lluna
es diuen.
Neu i lluna
somriuen,
Neu i lluna
es diuen.
Es diuen l’enyor,
que mai oblida,
que mai oblida,
el desig,
que tot ho vol,
que tot ho vol,
la buidor,
que tot ho omple,
que tot ho omple,
la tristesa,
que s’encén i crema,
el silenci del temps
que tot ho colga,
el record que
s’envola,
la nit blanca,
àvia eterna,
que s’adorm
a la vora del foc.
dimarts, 8 de gener del 2019
Rebaixes
És temps de rebaixes:
les
sorpreses es venen barates,
comprem emocions
low cost.
Malbaratem
certeses,
atrofiem judicis,
dilapidem valors.
Oblidem al
rebost
tot allò que
fa olor
d’autèntic,
de sincer,
ferum de
resclosit.
Com fulles
caduques,
es desprenen
les veritats i
cauen, arrossegant-se
per terra.
Demà al
matí,
la brigada
de neteja
les recollirà
i,
convenientment
maquillades,
seran convenientment
reciclades.
dimecres, 2 de gener del 2019
L’ombra del jo que no sóc
imatge de: https://wallimpex.com/creepy-wallpaper/6196600.html
Observo,
astorat, com
l’ombra del
jo que no sóc
camina records
que no tinc,
camins que es
multipliquen,
impossibles.
Un jo de mi
que no hi és
em governa,
un esgarip
inaudible
em diu,
un nom
inventat per ningú
em signa,
una mà sense
tacte
em palpa,
un perfum
sense olor
em delata.
Sóc la
lletra oblidada
d’una cançó
sense música,
el ritme
perdut
d’un
ballarí inepte.
diumenge, 16 de desembre del 2018
La casa
La casa
murmura silencis
sota la boira.
Un cec
emet signes
sense sentit.
La paret blanca de l’aire
mastega les pedres
d’una tartera.
L’aigua d’un torrent sec
cavalca espais
invisibles.
Un vell geperut
il·lumina horitzons
impossibles.
L’espectre que sóc,
assaja camins
d’incertesa.
L’espectre que sóc,
esguerra els camins
més obvis.
dilluns, 3 de desembre del 2018
La boira ens fa de camí.
Ens enfilem als petits turons que envolten la plana i, talment suspesos
en el mar de cotó fluix, caminem, per l’aire, ingràvids.
Juguem a la cuit amagant-nos darrera les cortines blanques i
fem veure que som invisibles i que ens ho creiem.
Aprofitem, quan el company de joc es despista i quedem
sols, molt junts al nostre amagatall,
tremolosos, per fer-nos un petó (És un petó molt curt, molt fluix, gairebé no
es nota) i, després, escapar-nos rabents, fendint l’aire.
Hi ha un castell de cartró-pedra, que ens fa de mirador,
balconada d’infinit.
Ens retallem en l’horitzó, ombres de formiguetes que es
mouen atrafegades.
A l’obaga de la teva estada tot és silenci; només el
degoteig petit de guspires de rosada que davallen, amorosint la terra que
t’acull.
La boira s’infla i, amb ella, t’envoles i et fons amb el
blau.
Maig 2013
Km. 0
Ets molt d’aquí,
molt de casa.
sóc
molt de tu,
més que de ningú
més que aquesta
que em pensa.
quan entro a la petita casa
de mi mateixa
- amb pas humit, a fil de matinada,
a poc a poc, que diria Vinyoli –
et trobo a la cuina
fent dinars i sopars,
et trobo al llit
escalfant llençols
de tendresa, et trobo
escombrant la por
del borrissol dels mobles,
traient la pols
de l’oblit,
regant les flors
del desig de la terrassa,
endreçant
desferres del rebost...
qualsevol dia, et revoltaràs
i em faràs fora de casa,
tipa de treballar-me.
qualsevol dia, tu
seràs només tu i jo
seré només jo.
serem
mortes, llavors?
potser Vinyoli no tenia
qui li endrecés la casa?
o és que, potser era,
com jo aviat, (i tu)
desnonat de si mateix?
Hivern
S’estira el poble,
amb mandra,
i se’n va a dormir.
Hi ha un silenci de fanals,
hi ha un moviment quiet
de coses i de gent que s’endreça,
d’ombres que s’endevinen,
de coses que no es diuen,
però se saben i s’amaguen.
Enfredorit, des del balcó,
veig la veïna que apaga la televisió,
i pensa en l’home que no
arriba.
Veig el veí que vetlla somnis
que no saben dormir.
La finestra que s’encén,
una paraula que s’esbalma,
un gest que no es veu.
Arriba un cotxe
que es vol silenciós i no pot,
que es voldria invisible però no pot,
que tothom sap que és en tal de
cal daixonses,
que enganya la dona i tothom ho sap.
(Menys la dona, és clar).
S’atura el cotxe, avergonyit,
voldria dir, però no pot,
voldria explicar, però no pot,
voldria cridar... però no pot.
No pot.
Només el silenci.
De nou, el silenci.
Com sempre, el silenci.
Com pesa, el silenci!
Com separa, el silenci!
El silenci, patró de la nit,
estén de nou els braços,
i cau damunt del poble.
Un fanal que es vol rebel
s’encén i s’apaga,
intermitent,
fent pampallugues.
Potser es pensa que
és un far que l’aigua albira.
Potser és pensa que el poble
és el mar.
Una mar quieta, sempre tranquil·la,
sense onatge, sense vaixells,
sense pirates ni balenes,
sense peixos ni sirenes.
No, el poble, no és un mar.
És només una illa,
un respirar de cases
que fumegen anhels,
cansaments, pors
tristeses, alegries,
totes aquestes coses
del dia a dia,
que es desfan quan arriba la nit.
O, potser, la fumera
creix i s’infla
es fa densa, negra:
pensaments, memòries,
silencis, cabòries i dolor
trasmuden,
esdevenen monstres
terribles, invencibles,
i l’home tremola
i s’arronsa
a dins del llit,
amb els llençols encara
freds, amb el record
encara cert
de totes les coses no dites,
de les mal dites,
de les mal fetes,
de tot allò que ha quedat
a mig fer,
a mig desfer,
a mig dir,
a mig esdevenir.
Finalment, cansats,
els gats s’adormen al sofà.
A fora, la busaroca es plany
i plora.
Plora de recança
d’un temps passat
que mai no torna.
Al fons de la vall,
una esquella tremola,
només un instant.
És una guspira que trenca el silenci
és un dring
de desig que no neix,
és un deix
d’esperança, d’enyor.
D’amor?
És un estel fugaç
que germina,
s’espurna,
s’enlaira
i, finalment, es
deixa caure,
amb elegància, amb
un dit i no dit, amb
un fet i desfet, amb
un ara hi sóc i ara no.
A l’aire hi queda, només,
un tremolor de fred,
un respirar quiet
de nit, de poble,
d’hivern,
de somni etern,
infinit.
dijous, 15 de novembre del 2018
A la plaça
A la plaça.
Ens cau la tardor,
amb la pluja.
Arbres i núvols
exhalen,
regalimen anhels,
despullen desig.
Una a una, les fulles
es deixen caure
amb un pes de plom,
amarades.
Per tota la plaça
s'estén una nevada
de fulles cansades,
exhaustes.
Els nens xipollegen
als bassals daurats,
les dues mans ben agafades
als paraigües llampants.
Un captaire encongit,
capcot, s’aixopluga
com pot, al redós
d’una balconada.
Les mares vigilen:
la canalla i la tarda.
Si poguessin, seurien,
es deixarien caure,
com les fulles,
de tan cansades!
Ens cau la tardor,
ens cau la tarda,
amb la pluja,
a la plaça.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)