La placa cendrosa del Pic de l’Infern
s’aixeca, insolent, al meu darrera. Les clivelles del temps engrunen pedres que
rodolen per les tarteres fins adormir-se als peus de l’Estany Negre. Al seu
costat, l’Estany Blau es mira, des del fons de la vall, embadalit, el transitar
incessant de corredors per la carena, com formiguetes esporuguides. Més avall
encara, s’intueix l’Estany de les Truites. El blau de les seves aigües s’ha
encomanat avui del color grisós de les roques de l’Infern; la vall de Carançà
s’enfonsa en una boirassa que dissol el verd i el marró i el blau del paisatge.
M’assec a les pedres i menjo. A les cames
sento el pes d’onze hores de camí. Les cuixes serven un clar record de
cadascuna de les pujades i baixades que han fet avui, des de Sant Joan fins
aquí.
L’Abadessa somriu, m’acarona. Ella coneix
totes les meves febleses però calla, dissimula, em permet creure’m, (per una
estona) un superhome: “Sou com nens!” em diu.
Els espadats ocres del Coll de Noucreus, vergonyosos, s’amaguen al darrera
del Cim de la Fossa
del Gegant. Els seus colors em subjuguen, em dominen. Les seves
pedres guarden un record ben viu dels set dies de lluita ferotge de Rotllà amb
el gegant Ferragut. El camí de la carena giragonsa fins a la seva fossa. Ferragut
amaga encara el seu tresor, cap pastor no l’ha trobat mai, cap excursionista,
cap corredor. Ferragut va perdre la pedra que l’hi protegia la panxa i això
l’hi va costar la vida, però la seva derrota va ser, de fet, una victòria:
tresor, muntanya i llegenda seran sempre seus, mentre que el nom de Rotllà s’esvaeix
com les boires que s’esfilagarsen per sobre la carena.
Més enllà de la Fossa, el Puigmal s’alça,
majestuós. Cap a la dreta es distingeixen els cims de l’Olla: Finestrelles
Noufonts, Eina...
Cap a l’esquerra la cresta de Rocs Blancs i
Fontnegra davalla, decidida, cap a Núria. El Torreneules guaita com un guardià segur,
protegint sempre el refugi de Comadevaca.
Al meu voltant, floreixen campanetes de blau
intens, pur. Les myosotis de color rosa, tan petites, minúscules, treuen el cap
enmig de lloses de pissarra. L’herba té encara el color cremat del fred de la
neu. L’Abadessa m’acuita: “Va, que faràs tard!” Espera, l’hi dic, tot avui que
corro, deixa’m una estona!
 |
| Coll de Carançà |
Passen el Bodi i la Marta, corrent. Passa el Pau
i el Marc Campal, que ha vingut a animar. Me n’adono que el sentit principal de
la cursa no el dóna el camí sinó la gent: el més important del dia serà, sens
dubte, l’abraçada del Josep, abans de la sortida, les encaixades del Miquel i
del Xavier i del Blas i de tants altres amics del CEI tot pujant a Puig Estela;
els somriures del Pau, els ànims de la
Laura i la mirada clara del Marc, a Pardines.. I encara la
preocupació del Pau tot pujant el Cerverís, els dubtes de l’altre Xavier al
Coll de Tres Pics i la seva cara amoïnada al Coll de la Marrana; la força
incombustible del Xeix, i l’atenció del Bodi a Bastiments, quan em quedava enrere. El crestejar feliç, envoltat d’amics pel Pic de Freser i de l’Infern. L’alegria
immensa de trobar-me el Paco a Núria, que em queien les llàgrimes! I la seva
cervesa freda com el gel, i el somriure càlid i acollidor de la Isabel. El mirar tendre de la Dolors, que devia estar
tremolant com una fulla en el seu jardí del Puigmal, esperant-me en va. Les
paraules assenyades de la noia de Coll d’Eina, i la saviesa del Marc del
control de Núria, i els Jordis que pateixen i decideixen i arrisquen i resolen mil
i un problemes des del seu punt de control de Sant Joan...
No cal que ens enganyem. Si ens apuntem a fer
aquestes coses és, sobretot, per la gent. Per la gent que trobarem, amics
antics i amics nous i amics que encara hem de conèixer.
El demés, camins, quilòmetres, muntanya, afany
de superació, esport... tot, tot és secundari. Ep! Com a mínim això pensava jo,
aquest dissabte a Coll de Carançà, tot fent l’Emmona!
