dilluns, 13 de juny de 2016

Perafita








Cau l’aigua amb estrèpit damunt les roques. Canta. Aigua i roques composen una melodia que ens parla de la joia. Joia de ser, joia de viure, joia d’un estiu que ja s’intueix, es palpa a la pell. El riu és omnipresent, amo i senyor, protagonista absolut del paisatge.



S’escampen els verds per la muntanya. Dansen. Fulles, herbes petites i herbes grans, matolls, arbustos, arbres, heures... el bosc s’extasia en la recerca de tots els matisos, de totes les tonalitats, de totes les modalitats dels verds. És un joc. Un joc foll ple de força i de subtilesa, de silenci i de plenitud vital. Un ventet suau sacseja les fulles i tot el bosc belluga, s’agita, balanceja. És com la dansa d’un ritual molt antic.



El sol, tafaner, ens pica l’ullet entre les branques, juga a la cuit amb els núvols, irisa l’aigua del riu que ens esquitxa de tant en tant.



El neret encara no ha florit, encara el marcòlic no ha gosat treure el cap, potser espantat pels freds del matí, encara massa vius pel seu gust refinat. De fet, es veuen poques flors encara, potser alguna viola, alguna genciana sembla que comenci a despuntar, escadussera. Alguna clapa de flor de calta, poca cosa.



La piuladissa es deixa sentir de tant en tant, en algun revolt del camí, quan el riu no queda tan a la vora, quan el riu no és tan eixordador. Algun merlot, segurament, algun picot que pica, insistent, un tronc d’arbre, mig podrit.



El bosc ens veu passar i ens mira, indiferent.

O potser no, potser algun porc senglar, o algun teixó, o alguna guineu, esquirol o, ves a saber, potser fins i tot algun cabirol, ens mira mig esporuguit, quiet, sorprès de veure passar tota aquesta munió de gent que, des de ja fa unes quantes hores continua apareixent, camí avall, enfilant-se, camí amunt, amunt, amunt. Després, pels volts del refugi, les marmotes es riuran de nosaltres i de les nostres vestimentes i del nostre pas feixuc.



La gent, vestida amb colors llampants, calça curta la majoria, sovint amb un bastó metàl·lic a cada ma, puja silenciosa, esbufegant. De primer pujava ràpida, després, cada cop més i més lenta. Els claps-claps dels bastons picant a terra, es van fent més calmats, parsimoniosos, com rellotges que van acabant la corda.



Jo també, com tots els altres, pujo mentre el meu cervell va repetint un nom: Perafita. Vall de Perafita, Refugi de Perafita, Coll de Perafita. L’altre Perafita, el del nom del poble veí del Lluçanès, queda ara molt lluny.



La pujada és dura, molt dura. Intento concentrar-me en els peus del meu davant, en no deixar que se’n vagin massa lluny.



Aquest matí ens hem enfilat fins a l’Estany de l’Illa i després hem baixat extasiats, la vall del riu Madriu. Hem baixat fins a tocar dels carrers d’Escaldes i hem remuntat fins al Pont d’Entremesaigües. Ara ens toca tornar a pujar aquesta pujada prou coneguda d’altres vegades, però no per això menys dura. Potser fins i tot sembla més dura aquest any. Perafita.



Els meus companys i jo caminem cada cop més gansoners, arrossegant els peus, capcots, amb l’esquena corbada. Aquest gest tan senzill de posar un peu més endavant que l’altre, tan simple, tan banal, es converteix en una feina feixuga, difícil, heroica, gairebé. Els braços, adolorits de tan recolzar-se en els bastons, intenten ajudar. El cor batega amb força, intentant ajudar. La boca busca una mica més d’alè, intentant ajudar. Tot el cos, cada membre, cada molècula es concentra en un únic objectiu: un pas més, cal fer un pas més, i un altre i un altre i encara un altre.

Perafita, a on ets encara?



És com un ritual. No hi ha objectiu, no hi ha un perquè. Hi ha, només un delit, una ànsia, una necessitat de tornar un cop i un altre al camí. Al bosc, al riu, a la muntanya.



Perafita, gràcies! Gràcies per acollir-me un cop més! Gràcies per compartir amb mi el teu riu, el teu bosc, la teva duresa!

La teva bellesa.

La calma del teu refugi, les boires del teu port, les pedres, l’herba, els companys i companyes que caminen amb mi. Quin privilegi caminar! Quin privilegi viure!


M’aturo encara, m’assec en una pedra, sense presses, poc abans d’arribar al port. Menjo i miro avall, avall, al circ glacial, a les clapes de neu, al refugi, a la canal del riu, a la vall que s’insinua. Veig la gent que continua pujant, darrera meu. Veig el Paco i el Juanito, samarretes verdes del CEI, que ja arriben ells també, feixugament.



L’última imatge és la d’una filera de siluetes. Siluetes de dones i homes retallant-se, destacant-se, en el cel grisós del Port de Perafita.

Comença a ploure. Ens posem l’anorac.