No puc dormir perquè la indignació m’aclapara i el dubte, i
també la por, nien en el meu cor.
Demà sortiré al carrer i proclamaré al costat de la gent, de
la meva gent, la meva ràbia i indignació per l’atac sistemàtic que estem vivint
contra la democràcia, per les manipulacions, per les mentides.
Demà ho cridaré ben fort al carrer.
També, demà, la gent, la meva gent, cridarà i proclamarà que
vol la independència de Catalunya i, llavors, la gent, la meva gent, ja no ho
serà tant, la meva gent. Perquè sento que en cap cas podré acceptar com a bona
i fer meva aquesta aspiració.
Perquè, si per un costat tinc molt clar què significa la
paraula “democràcia” i el què ella representa, per l’altre costat, d’entrada, “independència”
només significa per a mi, noves fronteres, més barreres, més separació. Em
diuen que després, amb la independència, podrem crear un estat nou, més just,
més democràtic, ideal gairebé, però això ningú m’ho pot assegurar.
Bàsicament perquè ningú parla de canviar el sistema social i econòmic que ens
domina. I, si de veritat d’això es tractés, de canviar el sistema,
independència o no independència, seria un debat menor, secundari. Al meu
entendre, l’única cosa segura que comporta la independència com a tal és la
separació. I això, la separació, ja és una mala manera de crear un món nou, penso
jo.
Però sí, demà seré al carrer, evidentment, perquè tinc molt
clar a quin costat he d’estar quan s’ataca a la democràcia.
Però sé que la meva presència al carrer serà manipulada i
utilitzada com si es tractés d’un recolzament per a una causa en la que no crec,
fent-me entrar, vulgui o no vulgui, en la roda de “provocació – repressió –
reacció” que s’ha buscat des de l’independentisme i que tants rèdits dóna també
a Madrid. I això també m’indigna i m’aclapara per la meva incapacitat de
provocar una altra situació.
Alpens, 17-10-2017, 04:30
3 comentaris:
Per aquí diuen"No hi ha arrós net". Totes les lluites tenen els seus peròs i les seves contradicions. Si no les tinguessin pararíem de lluitar. També aquesta té la seva part bona: Acaba mostrant els límits de la democràcia i la força del poble, i encara, les possibilitats de la desobediència de les lleis injustes, la no col.laboració amb els poders opressors e dels mètodes de la lluita no violenta, per exemple. Això no és pas poca cosa.
Potser si Josep. Gràcies pel teu comentari. El problema principal per a mi, és que es lluita per una causa per la que no hi crec. Però, en tot cas, valoro el teu punt de vista. Petons!
Una abraçada, Joan. Ens veurem als carrers. I lluitarem contra les nostres contradiccions, també.
Publica un comentari a l'entrada