dilluns, 3 de desembre del 2018

La boira ens fa de camí.


Ens enfilem als petits turons que envolten la plana i, talment suspesos en el mar de cotó fluix, caminem, per l’aire, ingràvids.

Juguem a la cuit amagant-nos darrera les cortines blanques i fem veure que som invisibles i que ens ho creiem.

Aprofitem, quan el company de joc es despista i quedem sols,  molt junts al nostre amagatall, tremolosos, per fer-nos un petó (És un petó molt curt, molt fluix, gairebé no es nota) i, després, escapar-nos rabents, fendint l’aire.

Hi ha un castell de cartró-pedra, que ens fa de mirador, balconada d’infinit.

Ens retallem en l’horitzó, ombres de formiguetes que es mouen atrafegades.

A l’obaga de la teva estada tot és silenci; només el degoteig petit de guspires de rosada que davallen, amorosint la terra que t’acull.

La boira s’infla i, amb ella, t’envoles i et fons amb el blau.



Maig 2013