Despertar

 

La nit passeja lentament pel llom de la muntanya.

La muntanya és una ombra, una ombra asseguda, eixarrancada, en una gran cadira de boga. Una ombra amb set faldilles de padrina, una falda immensa, acollidora, protectora, que canta cançons als nens petits: “arri, arri tatanet, que anirem a Sant Benet...”

Els estels de la nit assenyalen punts de múltiples dibuixos amagats, imaginats per ments lliures, netes: carros, guerrers, animals, símbols que indiquen als viatgers, des del cel, els camins terrestres i les rutes marines.

Avui, la volta infinita, beu de la llum blanquinosa d'una lluna esplendorosa, plena, una mica creguda, sorneguera. Avui, els carros rodolen sense bous ni esquelles i els planetes viatgen arrenglerats, fent fila índia, darrera de la lluna que els guia pel bast laberint de les galàxies.

La  llum, tènue, estranya, inquietant, incerta, s'estén per les comes, llisca pels torrents, tramunta cims i carenes. La llum de la lluna altera paisatges, els transforma, en dibuixa, redibuixa, els contorns, les profunditats, les ombres, la textura, la solidesa.

S'alcen perfils de muntanyes properes, com si volguessin jugar a fer por, com si juguessin a ser fantasmes que aixequen els braços tapats amb llençols blancs. En qualsevol moment, sembla, començaran a udolar.

Més enllà, la calitja desdibuixa els contorns del paisatge que es transforma en una amalgama indestriable de cel i de terra, d’èter vaporós, lletós.

Més ençà, isards espantadissos rossolen tarteres, pasturen somnis, reciten poemes silenciosos. Als prats, vaques invisibles remuguen verd engolit durant la tarda abrusadora . Als forats, les marmotes dormen com marmotes, els grills canten com els grills i més avall, de tant en tant, se sent una busaroca explicant la seva tristesa de sempre, infinita.

Lluny, molt lluny, molt avall, a les planes i a les clotades, fanals boirosos de cases solitàries, de pobles petits i de pobles grans, vetllen els somnis de la gent profundament adormida i vetllen, també, els insomnis del dolor de la gent, de les seves pors, de les incerteses, dels dubtes, de les culpes, dels anhels.

La nit respira al ritme lent d'un caminador vell i feixuc. La nit s’acompassa amb el vell i respira amb passes petites, minúscules, remuntant la serralada immensa. La nit respira i cada nova inspiració és un recomençar, un tornar-ho a provar, una nova oportunitat, l’inici d’un nou viatge. La nit expira i cada expiració és una neteja, un foc nou, un descarregar-se, un alliberar-se. La nit respira i empeny les hores, el temps que sembla voler-se aturar, claudicar, cedir, rendir-se.

De tant en tant, la nit reposa, fa una petita pausa, mira i escolta el ressò del cor accelerat del vell que s'asseu, exhaust, panteixant. Amb la mà s’agunta el cor que se l’hi escapa, que malda per sortir del seu pit adolorit.  El seu bategar és el de la nit, amb ella són una sola cosa, bateguen junts, respiren junts, panteixen junts, caminen junts.

Damunt seu, més enllà de la carena, la llum, lentament, germina i pren els colors de la brasa. El dia és apunt d’ablamar-se. L’home, assaboreix aquests últims instants de la nit, l'instant màgic, únic, irrepetible de l’alba quan tot just comença a néixer, quan tot just comença a mostrar el seu cap de nadó pugnant per abandonar l’úter de la mare muntanya.

Assegut, l’home beu de la seva cantimplora, a glopets petits, precisos, la nit, l’aigua, la vida.

Després reprèn el camí. A poc a poc, pas a pas, pas petit a pas petit, reprèn el camí i s’enfila.

Just quan la nit es retiri, l’home arribarà al cim i la muntanya l’acollirà.

L’home, dret, rebrà amb els braços oberts el nou dia, el despertar.